Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.
El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”
Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.
El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.
Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.
Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.
L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides
En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.
La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat
En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.
I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.
