Arxiu d'etiquetes: MEDI AMBIENT

Vallbonatura – Vallbona de les Monges 2018

Dia 26 i 27 de maig del 2018 Vallbona de les Monges (l’Urgell)

Vallbonatura és territori i comunitat a Vallbona de les Monges, són experiències noves en una vall desconeguda per a molts.

Veniu i gaudiu dels racons del terme i les seves històries en companyia dels veïns d’aquest petit poble de l’Urgell.

No us perdeu aquesta jornada de portes obertes a la vall del Maldanell, descobriu la seva gent, la seva terra i la seva història.

MÉS INFORMACIÓ A:   http://www.vallbonatura.com/

.

Anuncis

Ei Xipiró!

Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.

Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.

El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.

A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.

La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.

De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.

La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Ei Xipiró!

Projecte Sèpia

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Projecte Sèpia

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petxina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

La fi dels musclos?

El musclo de roca (Mytillus galloprovinciallis) és el marisc més popular. No fa gaires anys hi havia el costum de recol•lectar-los directament i fins i tot consumir-los a la mateixa platja un cop acabat el bany. Un dels millors records que tinc de la infantesa està relacionada amb aquest costum tant popular. Tota la família anàvem a passar el dia a la platja i els agafàvem, els coíem i ens els cruspíem allà mateix. Els musclos de roca acabats d´agafar i cuits al vapor són una de les menges més delicioses. Josep Pla deia que “els musclos són el nostre millor marisc”.

A la primavera és quan els musclos comencen a estar “a punt”, i coincidint amb l´inici d´estiu és quan són més plens, i a més, si són recol•lectats en lluna plena encara millor. L´extracció de musclos del medi natural es considera marisqueig, i com a tal està regulat com qualsevol altra pràctica de pesca recreativa i es requereix la corresponent llicència.

D´uns anys ençà, les poblacions de musclos de roca a la nostra costa estant minvant de manera alarmant. Cada vegada n´hi ha menys i els que queden són cada cop més petits. Les raons per a saber que està passant són molt diverses i estan interrelacionades les unes amb les altres.

Els musclos “salvatges” cada vegada són més rars

Es creu que la desaparició dels musclos està relacionada amb la reducció de les precipitacions, i en conseqüència dels aports sedimentaris que arriben al mar. Després de les pluges, rius i rieres aboquen al mar enormes quantitats de nutrients que són arrossegats pels cursos d´aigua i posats en suspensió al mar. Així, els musclos organismes filtradors, tenen a la seva disposició enormes quantitats de nutrients. En aquest mateix sentit també hi ha qui ho relaciona amb els plans de sanejament. La proliferació de depuradores al llarg de la línia de costa augmenta notablement la qualitat de l´aigua, a l´hora que redueix les partícules en suspensió i afecta a la nutrició de les espècies filtradores.

ltres raons estan relacionades amb el canvi climàtic i l´escalfament gradual de l´aigua. En aquest cas, si bé un cert augment de temperatura podria ser fins i tot beneficiós ja que acceleraria el metabolisme de l´animal, els efectes globals tenen un balanç negatiu. En els hiverns pocs freds com en els dels darrers anys no s´aconsegueix la barreja horitzontal de masses d’aigua per diferències de densitat.

La contaminació i l´abocament de matèries tòxiques al mar evidentment influeix notablement als organismes filtradors com els musclos. Aquest efecte és més important en els trams de costa altament industrialitzats com ara en la regió metropolitana de Barcelona. En aquest cas, els abocaments que produeixen tant el Besós com el Llobregat, malgrat la depuració de les seves aigües, afecta negativament a la proliferació dels musclos.

La pràctica tradicional d´anar “a fer musclos” també és una causa de la disminució de les poblacions de musclo, especialment en les àrees més ben conservades com ara molts punts de la Costa Brava i alguns espais naturals protegits. Sobre aquest fet, n´hi qui pensa que agafar-ne per una menjada no passa res, d´altres, argumenten que la prohibició és només una qüestió de salut pública i no pas un qüestió ecològica. Sigui com sigui, qualsevol activitat extractiva en el medi natural té els seus impactes. Evidentment si una persona va a recol•lectar musclos no passa res, però si tots ens hi posem evidentment que produïm un impacte gens menyspreable. Entre els dos extrems hi hauria d´haver un terme mig raonable. La prohibició per normativa només incentiva als clandestins que, són realment el veritable problema. Això però és una altra hsitòriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La fi dels musclos?

Vallbonatura – Vallbona de les Monges 2017

Dia 26, 27 i 28 de maig del 2017 Vallbona de les Monges (l’Urgell)

Vallbonatura és territori i comunitat a Vallbona de les Monges, són experiències noves en una vall desconeguda per a molts.

Veniu i gaudiu dels racons del terme i les seves històries en companyia dels veïns d’aquest petit poble de l’Urgell.

No us perdeu aquesta jornada de portes obertes a la vall del Maldanell, descobriu la seva gent, la seva terra i la seva història.

MÉS INFORMACIÓ A:   http://www.vallbonatura.com/

.

Lluç: al límit de l´abisme

El lluç és sens dubte l’espècie més popular de les llotges, tant pel que fa al volum de les captures com pels ingressos. Al nostre país és el peix més consumit, segons dades del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente cada español consumeix una mitjana de 5,6 kg de lluç a l´any. És per això que aquesta espècie es troba greument amenaçada de sobreexplotació. A la Mediterrània les poblacions de lluç estan en estat crític.

Lluç: al límit de l´abisme 02
– El lluç, és el peix més consumit al nostre pais

Quan parlem de lluç, ens referim al lluç europeu o lluç mediterrani (Merluccius merluccius) espècie explotada en els caladors mediterranis i en els de l´atlàntic oriental. A causa de la seva demanda s’estan capturant espècies properes en caladors d´arreu del món. Així en les peixateries cada vegada és més freqüent trobar exemplars de bona mida però d´una qualitat molt inferior menor d´altres lluços com ara: Merluccius paradoxes i Merluccius capensis que provenen dels caladors de Namíbia, Merluccius hubbsi que es pesca a l´Argentina o Merluccius senegalensis capturat del nord d’Àfrica. Segons un estudi recent, el 39% del lluç consumit a l´estat espanyol prové de caladors africans.

El lluç és una espècie de cos allargat i prim de color gris marronós al dors, argentat als flancs i blanc al ventre. El seu cap és allargat, la boca grossa amb una dentició bastant potent. Te dues aletes dorsals i una anal, l´aleta caudal té forma de triangle. S’alimenta de petits peixos, crustacis i cefalòpodes.

Lluç: al límit de l´abisme 03
– El llucet, alevins de lluç, molt sovint pascats abans de l´edat de la primera fressa. Una activitat del tot insostenible

El lluç té un cicle de vida llarga i pot arribar a viure fins a vint anys. A més, arriba a l´edat reproductora relativament tard. La primera fressa es produeix entre als 3 o 4 anys de vida. A la mediterrània, les femelles son madures als 38 cm quan ja tenen tres anys de vida i pesen 350 g, mentre que a l´Atlàntic als 57 cm, als set anys de vida. Es dona la paradoxa que la seva talla mínima de captura és de 20 cm quan encara són alevins i no han tingut temps de reproduir-se. La comercialització de llucet (alevins del lluç) afecta a la capacitat de regeneració de les poblacions i és una de les causes principals que contribueix a la degradació d´aquesta espècie als caladors mediterranis. La venda de llucet per sota dels 40 cm hauria d´estar prohibida per llei.

El lluç es pesca tot l´any. A casa nostra, es captura sobretot amb l´art de bou i amb el palangre. El lluç de palangre és de bona mida, els exemplars solen estar poc malmesos, són madurs sexualment i presenten una qualitat excel•lent. La mida del lluç de bou és molt variable, des d´alevins com el llucet fins a exemplars adults malmesos per l´efecte del ròssec. Amb aquest art s’agafa fins a un 70% d´exemplars immadurs que no poden ser comercialitzats i, en el millor dels casos, són descartats i llençats per la borda dels quillats. Malgrat tot, en els mercats és molt fàcil d´observar llucet per sota la seva mida legal.

Lluç: al límit de l´abisme 01
– Moltes vagades enlloc de lluç ens dones espècies properes capturades en oceans llunyans

Entre pescadors de palangre i de bou hi ha una discusió quasi eterna referent als efectes d´aquets arts. Uns acusen als altres de ser els causants de la dràstica disminució de captures. Els palangrers diuen que als arrossegadors capturen exemplars immadurs i que no deixen regenerar el recurs, mentre que els arrossegadors incriminen als palangrers de fer estralls entre els exemplars reproductors i per aquesta raó el recurs no es pot recuperar. Es a dir, els arrossegadors maten les cries i els de palangre maten les mares.

Sigui com sigui, la confraria de pescadors de Roses ja fa uns anys que dedica esforços a un programa de cogestió del lluç. Segurament aquest és el camí per a recuperar les poblacions, com passa amb la gamba a Palamós o amb el sonso a Arenys de mar

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Lluç: al límit de l´abisme

Vallbonatura – Vallbona de les Monges 2016

Dia 28 i 29 de maig del 2016 Vallbona de les Monges (l’Urgell)

Vallbonatura és territori i comunitat a Vallbona de les Monges, són experiències noves en una vall desconeguda per a molts.

Veniu i gaudiu dels racons del terme i les seves històries en companyia dels veïns d’aquest petit poble de l’Urgell.

No us perdeu aquesta jornada de portes obertes a la vall del Maldanell, descobriu la seva gent, la seva terra i la seva història.

MÉS INFORMACIÓ A:   http://www.vallbonatura.com/

.

Tisorades a les invasores del Delta del Llobregat, 8a edició

Les espècies exòtiques invasores són la segona causa a escala global de pèrdua de biodiversitat i aviat podrien passar al primer lloc. El delta del Llobregat té una problemàtica molt acusada, per això cal incidir en les zones que hem netejat.

invasores-llobregat-031

Com sabeu portem ja gairebé cinc anys fent campanyes d’eradicació de flora al·lòctona en la pineda de Gavà, que vam escollir com a àrea prioritària d’actuació per diverses raons:

Hi ha una considerable invasió de miraguà fals (Araujia sericifera), una planta enfiladissa que portem temps eliminant d’aquestes pinedes, i que encara hem de continuar controlant.
La Pineda de la Pava, que és idèntica en valors naturals i adjacent a la pineda de la Maiola (protegida com a ZEPA i Xarxa natura 2000) es va deixar fora de les Reserves del Delta del Llobregat, per això hem de reivindicar la seva conservació i una gestió específica.

Aquí teniu els detalls de l’activitat de voluntariat:

  • Quan? Dissabte, 12 de desembre, de 9-14h (aprox.)
  • On? Parada origen del bus L-94 a Ronda Universitat, Barcelona (veure línia) a les 8:45h*, o directament a la benzinera de la Pava (km 16 de l’autovia de Castelldefels, com arribar), a les 9:30h
  • Activitat: Eliminació manual de plantes exòtiques (principalment el miraguà fals)
  • Organitzen: S.O.S. Delta del Llobregat i el Grup d’Acció Forestal de DEPANA.

Activitat gratuïta. Si es disposa de guants (tipus jardineria) estaria bé si els emporteu. Es prega confirmació: info@depana.org, info@sosdeltallobregat.org (932104679 / 639150757) abans de divendres al migdia.

Us animem a què torneu a participar en una nova jornada de millora d’hàbitats!

Origen: Tisorades a les invasores del Delta del Llobregat, 8a edició

Ni Panga, ni Perca

Ni Panga, ni Perca 03Ni Panga, ni Perca 02Ni Panga, ni Perca 01

HISTÒRIESDEMAR

El panga (Pagnasius hypophthhalmus) és una espècie de peix del grup dels siluriformes que viu de manera natural en rius i llacs de Tailàndia i Vietnam i que es caracteritza per tenir una aleta dorsal molt pronunciada. Aquest peix d´aigua dolça que, coneixen bé els afeccionats a l’aquariofília, és cada vegada més present en les peixateries i en els menús en menjadors col•lectius de casa nostra.

Pràcticament el 100% del panga que es comercialitza a Europa prové de cultius marins de la zona del delta de riu Mekong i el Vietnam s´ha convertit en el principal exportador d´aquesta espècie.

panga1 El panga (Pagnasius hypophthhalmus), una esdpèce de riu del sud est asiàtic

A les peixateries el panga se sol presentar en forma de filets. Aquest peix s´ha convertit en un dels productes més demanats del taulell de peix. Les claus per entendre l´èxit d´aquesta espècie estan en el seu…

View original post 444 more words