Arxiu d'etiquetes: ALIMENTACIÓ

El Cogombre

Originari del sud d’Àsia, es conreava a l’Índia fa més de 3.000 anys. A Grècia i Roma va ser adoptat com a aliment i estès pels romans a tota Europa i Colom posteriorment a Amèrica. El cultiu del cogombre es confon amb la història de la humanitat. És de la família de les Cucurbitàcies i necessita d’un clima temperat, per conrear-se en òptimes condicions.

Ric en aigua, està associat a l’estiu i a les amanides i gaspatxos. S’ha de menjar fresc i si és possible amb la pell.

La saviesa popular li atribueix propietats benèfiques per a la salut en el tractament de la gota, l’obesitat i malalties del cor. També s’assenyala com alleujament d’ulls cansats i inflamats, per la picada de vespes i, especialment, com mascareta per a la pell.

Propietats / Salut del Cogombre

Els cogombres no són una bona font de nutrients segons les anàlisis. El nutrient més abundant és l’aigua.

Una petita quantitat de carotè beta es troba en la pell verda, però un cop pelat el cogombre, la quantitat es redueix gairebé a zero.

Així mateix, els cogombres amb pell tenen un major contingut nutricional com fibra i vitamina A, que es pot perdre en ser pelats.

No obstant això, se l’associa al silici. D’aquí la seva capacitat per dotar d’elasticitat a les cèl·lules i actuar sobre la pell, el cabell, les ungles etc ..

Tradicionalment se l’ha considerat un excel·lent aliat de la pell.

El seu gran contingut en aigua reforça algunes propietats diürètiques i laxants. És bon ingredient per a les dietes de control de pes o d’aprimament.

Varietats de Cogombres / Temporada

El cogombre està associat a l’estació estiuenca. La seva temporada tradicional s’estén de juny a setembre, si bé és fàcil trobar-lo tot l’any al mercat.

Un cogombre està al punt d’alta qualitat, quan és uniformement verd, ferma però es trenca fàcilment. No permeti que els cogombres es posin grocs.

Bàsicament tenim tres varietats:

Cogombre curt i cogombre (“tipus espanyol“). Són varietats de fruit petit (longitud màxima de 15 cm), de pell verda i ratllada de groc o blanc. S’utilitzen per a consum en fresc o per adobat, en aquest cas recol·lectat més petits.

 

 

 

Cogombre mitjà llarg (“tipus francès“) similars als produïts a Almeria

 

 

 

 

I el Cogombre llarg (“tipus holandès“). Varietats els fruits superen els 25 cm de longitud.

 

 

Preparació / Conservació del Cogombre

Un truc fàcil és submergir els cogombres en aigua amb sal. D’aquesta manera es remou una mica el contingut natural d’aigua. Els cogombres segreguen aigua i dilueixen l’afegiment de les amanides.

Els cogombres aguanten bé a la nevera aproximadament un parell de setmanes.

Mai s’han de guardar dins d’una bossa de plàstic, ja que així s’accelera el procés de maduració. També es mantenen frescos dins d’un recipient de vidre amb aigua freda, introduïts verticalment per la tija.

Aquesta hortalissa. pel seu elevat contingut d’aigua no admet la congelació, ni sencera, ni trossejada perquè queda tova i aquosa.

Informació Nutricional

(6 rodanxes grans o 8 petites de cogombre cru amb pell)

Calories 5 
Proteïna quantitat no significativa

Fibra dietètica 1 gram 
Carbohidrats 1 gram

Fibra dietètica 0,4 mg 
Calci 7 gm

Vitamina A 70 IU 
Vitamina C 3 mg 
Ferro quantitat no significativa

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Cogombre

Anuncis

Fonts naturals de calci

La llet i els seus derivats no són els únics aliments que tenen alts nivells de calci.

Hi ha altres fonts alternatives que són adequades especialment per a persones que són intolerant a la lactosa o que per altres raons no consumeixen lactis.

És important consumir cada dia aliments amb alts nivells de calci ja que el mateix es perd una part tots els a través de l’orina.

Una adequada dieta alta en calci ajudés a prevenir malalties dels ossos, millorés l’estat de dents i permetrà tenir una vida més saludable.frutas

Persones de totes les edats han de consumir aliments amb calci per poder tenir un cos sa no només els nens o gent gran com es pensa.

Algunes dietes vegetarianes exclouen els làctics pel que les persones que segueixen aquest tipus de règims poden tenir deficiència de calci i si no el substitueixen amb aliments amb calci però d’altres grups alimentaris.

No hi ha excuses per no consumir calci ja que encara que no consumim lactis es poden obtenir d’altres fonts naturals.

Si tenim dubtes sobre el nivell de calci hem de consultar el metge ja que en cas de ser necessari es pot prendre suplements de calci per complementar la ingesta dels aliments.frutos-secos-avellana

Aliments amb alts nivells de calci:

  • – tija i fulles del nap
  • – fulles de remolatxa
  • – algues marines
  • – soja
  • – blat de moro
  • – civada
  • – llavors de sèsam
  • – llavors de rosella
  • – llavors de gira-sol
  • – avellanes
  • – ametlles
  • – castanyes
  • – nous
  • – fesols
  • – cigrons
  • – julivert
  • – espinacs
  • – col
  • – porro
  • – fonoll
  • – figues seques
  • – préssec
  • – taronja
  • – pruna
  • – banana
  • – fresa o maduixa
  • – llevat de cervesa
  • – tofu
  • – miso

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Fonts naturals de calci

Tomacó (tomàquet de penjar)

El tomacó es una varietat de tomàquet per untar el pa, que es conserva a temperatura ambient durant setmanes, millorant així les seves propietats.

El tomacó és un tomàquet que tradicionalment feien els pagesos per penjar i així tenien tomàquet tot l’hivern pel pa amb tomàquet. És un tomàquet que es conserva molt bé i és excel·lent per untar el pa.

Colors: Vermellós-rosat o ataronjat amb uns marges groguencs segons l’època i la varietat.

El tomàquet per untar pa es pot trobar en els punts de venda durant tot l’any. Les plantacions dels agricultors associats a Catalunya, Mallorca, Almeria i Múrcia, les varietats seleccionades així com les seves propietats de llarga conservació, permetent disposar de tomaca tot l’any. Segons l’època de l’any, l’aspecte del tomacó pot variar.

Conservació: A diferència d’altres varietats de tomàquet, el tomacó s’ha de conservar a temperatura ambient, preferentment a més de 18ºC en un medi airejat i moderadament sec. En aquestes condicions el tomacó no únicament es conserva adequadament sinó que milloren les seves condicions per untar pa. Segons el moment de la recollida (quan les condicions són més càlides i seques) el tomacó es pot conservar durant mesos.

Durant la conservació el tomàquet perd progressivament part del seu pes per la pèrdua d’aigua. Al mateix temps les parets interiors del fruit (mesocarpi) es van estovant. Aquesta característica és la que permet que siguin òptims per untar pa, ja que en refregar, el tomacó no mulla, sinó que es desfan les seves parets interiors sobre el pa, quedant pràcticament només la pell.

Quan la conservació es perllonga molt i sobretot si el fruit no està a les fosques, el pigment vermellós es degrada i apareixen coloracions grogues. Aquesta coloració es pot confondre amb els colors grocs deguts al cop de sol produït sobre el fruit, quan aquest està massa exposat durant el cultiu.

Consum: La capacitat del tomacó per untar pa millorarà si es conserva durant uns dies a temperatura ambient i en un medi airejat.

És millor tallar el tomacó verticalment en lloc d’horitzontal-ment, d’aquesta manera les dues parts mullen per igual.

El tall vertical és millor fer-ho de forma perpendicular a la petita bretxa que tenen en la part superior, així la paret interior de la tomaca queda en el mig i és més fàcil d’untar.

Història del producte: El tomacó és un conjunt de varietats d’origen tradicional amb l’aparença diversa que es caracteritza per tenir una llarga vida post-collita en condicions seques i càlides. Durant la conservació les parets interiors de la tomacó s’estoven. Aquest procés permet que en usar-los per untar pa, la carn interior del tomàquet es desfaci gairebé completament.

Tradicionalment les varietats de tomacó es conreaven a l’estiu i es recollien preferentment fins a mitjans d’agost, abans de les tamborinada habituals. Es guardaven en llocs secs, ventilats, sovint fent enfilats que es penjaven a les golfes per millorar la seva conservació. En condicions òptimes aquests tomàquets es podien conservar tres mesos o fins a més.

Aquests tomàquets es consumien per cuinar o bé per untar pa. Sovint tenien la pell molt gruixuda i a mesura que s’allarga la seva conservació disminueix la seva qualitat per al consum en amanida.

Diferència entre d’altres tomàquets i el Tomacó: Quan s’usa per untar pa una varietat que no pertany al grup dels tomacons, es mulla el pa amb la part mucilaginosa que envolta les llavors, però no es desfan les parets (mesocarpi) del tomacó sobre el pa.

Els Tomacons són varietats d’origen tradicional que tenen la característica de conservar-se molt temps de forma natural a temperatura ambient. Durant la conservació s’obtenen les característiques que permeten que el tomacó faci suc.

Conservació: D’1 a 3 mesos segons època de recol·lecció. 
Conservació a temperatura ambient (superior a 18º C) en ambient sec (<80% HR) i ventilat.

En trovareu a: GERMANS ESTEVE PRÉSSEC D’ORDAL

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Tomacó (tomàquet de penjar)

Oli calent, oli dolent

Els olis són molt sensibles a la calor i a la oxidació. Com explica la doctora en bioquímica Olga Cuevas a ‘El equlibrio a través de alimentación”, a partir dels 70 graus els àcids grassos insaturats (el que predominen en la majoria d’olis) canvien la seva disposició espacial i es converteixen en àcids trans. Conseqüència: s’obtenen molècules que l’organisme no reconeix i que són tòxiques.

A partir dels 100 graus tots els olis pateixen polimeritzacions i esdevenen compostos molt difícils de digerir i que afecten el fetge i la vesícula biliar.

Si voleu fregir, no deixeu que l’oli fumegi, perquè quan un oli s’escalfa tant es transforma químicament, perd totes les propietats saludables que hauria pogut tenir i es converteix en una substància plena de radicals lliures i elements cancerígens com l’acroleïna.

Els olis monosaturats, com el d’oliva, el de palma o el de coco, comencen a fumejar quan arriben als 190-200 graus; els poli-insaturats, com el de sèsam o girasol, a partir dels 170-180.

Sí, aquest post es podria acabar convertint en un dels més llegits i en un dels més ignorades del portal. “Sí, l’he llegit. Molt interessant,”, ens diuen, “però no ho faré”. No m’estranya: volíem que fos una secció en positiu, però de vegades sembla un decàleg de prohibicions alimentàries i de normes sobre el que hem de menjar i com ens ho hem de menjar. “Un dels pocs plaers que ens queden a la vida i van aquests i ens diuen el que hem de fer”, deveu pensar alguns. Bé, no és exactament així… La intenció és menys malèvola, de veritat: només posem informació al vostre abast perquè després pugueu prendre decisions informades.

Dit això, parlem dels fregits, segurament el sistema de cocció més usat a casa i segurament el sistema de cocció més nociu per la nostra salut després del microones. Això no vol dir que no en puguem menjar, però s’ha de fer molt de tant en tant, millor en dies de fred que en dies de molta calor i seguint unes pautes molt senzilles que us expliquem al text complementari perquè un sistema de cocció poc saludable no s’acabi convertint en un sistema de cocció tòxic.

Més consideracions, aquestes sobre els efectes dels olis fregits en l’organisme: segons la medicina tradicional xinesa, els fregits escalfen molt el cos, en especial el fetge i la vesícula biliar. Això pot sonar estrany des d’una mentalitat medico-científica occidental, però al final no és res més que una manera diferent d’explicar el mateix. Quines conseqüències té aquest escalfament? Pot produir mal de cap, digestions pesades, somnolència, irritabilitat i mal geni, falta de lucidesa, i acumulacions com abscessos, grans, acne, èczemes, vermellor a la pell, etc. Si us teniu algun d’aquests símptomes, reduïu el consum de fregits immediatament i notareu que aviat milloren. Ja veieu, doncs, que els típics menús infantils de restaurant, el pollastre arrebossat amb patates fregides, no són precisament un aliment saludable per als més petits. Quines alternatives tenim al fregit? Ben poques, la veritat, però és cert que algunes de les coses que fem en una paella amb oli les podríem fer al forn amb molt menys oli. Les alternatives reals són explorar altres possibilitats de coure els aliments, com bullir, el vapor o el forn. I si de molt tant en tant voleu menjar un fregit, endavant les atxes, però no fregim per sistema tot el que ens passi a les mans quan estiguem a la cuina. Per millorar la digestió dels greixos fregits podeu menjar picles (verdura fermentada, com el xucrut), gingebre, rave o nap picant.

Olga Cuevas. Nutricionista i fitoterapeuta

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Oli calent, oli dolent

Una simple arrel: la Pastanaga

Si, és una simple arrel, però la tradició i la ciència li atorguen múltiples propietats, des de millorar la vista fins a prevenir el càncer. La clau de tot plegat es troba en el seu color taronja, un color que promet salut, i en el fet que sigui una verdura d’arrel, el que li atorga una interessant energia vital.

Hi ha una cantarella que es repeteix en qualsevol discurs sobre alimentació equilibrada: s’han de menjar verdures, diuen. Segurament aquest és un dels pocs punts en els que coincideixen absolutament tots els nutricionistes, des dels més convencionals fins als més heterodoxes. Les verdures aporten hidrats de carboni, minerals i són una enorme font de vitamines. I també aporten riquesa, textura, i color al plats. Poden ser rodones, com la carbassa, de fulla verda, com les bledes o d’arrel, com el nap o la pastanaga. L’ideal és combinar els tres tipus de verdura en els àpats, i així aprofitareu al màxim les diferents propietats nutricionals i energètiques de cada tipus de verdura.

Propietats nutricionals

La pastanaga és un dels aliments que contenen més betacarotè, (provitamina A), un potent antioxidant que té moltíssimes propietats beneficioses per l’organisme que després explicarem. Cent grams de pastanaga contenen 28, 000 IU (unitats internacionals) de provitamina A. Per tenir una bona referència, la ingesta diària recomanada és d’entre 4.000-5.000 IU per adult i entre 1.500 i 4.000 per un nen. Entre d’altres propietats la provitamina A protegeix contra el càncer i va molt bé contra els problemes de visió nocturns, les infeccions i mals d’oïda, i la sordesa.

La pastanaga també destaca per la gran quantitat de silici que té en comparació a d’altres verdures, un mineral essencial per l’organisme pel paper que juga en el metabolisme del calci i perquè enforteix el teixit connectiu. També té molt ferro, potassi, fósfor, sodi, calci,magnesi i àcid fòlic.

Efectes sobre l’organisme

Una de les prinicipals virtuts de la pastanaga és el seu efecte alcalinitzant (és a dir, que elimina o compensa els àcids residuals en la sang, com l’àcid úric) i depuratiu de la sang. Què vol dir això? Que és una meravella per combatre veritables tortures adolescents com l’acné juvenil i altres problemes de pell, com els forúnculs i en general per combatre infeccions a la pell, la boca i les vies urinàries i digestives, perquè exerceix

un important efecte antiinflamatori sobre les mucoses. És diurètic i estimula l’eliminació de residus i ajuda els ronyons.

També tonifica la zona digestiva, en especial l’estómac, la melsa i el pàncrees i per tant la digestió. Això el converteix en un excel·lent aliat en casos de diarrea –per la seva riquesa en pectines— i d’estrenyiment. I si algun dia sentim que alguna cosa no ens ha sentat bé, també combat la indigestió, inclosa la cremor d’estómac. Conté un àcid essencial que té propietats vermífugues i que és antiparasitari i funciona especialment bé contra els oxiürs, un tipus de cuc que molts pares i mares segurament coneixeran.

No cal dir que és excel·lent per la vista, un altre llegat de la tradició que la ciència ha corroborat: la vitamina A és la responsable que es fabriqui rodopsina, un pigment sensible a la llum que contribueix a mantenir en bon estat la conjunctiva i la còrnia i que evia la ceguesa nocturna. El betacarotè que conté també ajuda la pell perquè protegeix del sol, estimulant la producció de melanina. És la verdura autobroncejadora per excel·lència. (d’això ja us en parlarà la nutricionista Jordina Casademunt d’aquí a molt poc).

Si es menja crua contribueix a millorar l’estat de les dents i les genives, en especial en el cas dels més petits. Crua ratllada o en suc, servida amb una mica de llimona, ajuda a purificar el fetge.

També és considera una bona verdura per combatre el desig de menjar dolços, en especial si es menja crua: alguns estudis diuen que produeixen un increment en la sang del nivell de sucre d’una forma més ràpida i duradora que el sucre refinat, sense arribar a un nivell tan extrem com aquest.

Per últim, les pastanagues ajuden a incrementar el nivell de llet en les mares que alleten i en nens ajuden a superar el sarampió i la varicel·la.

Font: “Healing with whole Foods”, PAUL PITCHFORD North Atlantic Books, 2003 “Eat to beat cancer”, ROSY DANIEL i JANE SEN Harper Collins, 2003

Canvis vitals

Tradicionalment la pastanaga s’ha fet servir per prevenir i combatre el càncer, i la ciència ha donat la raó a aquest antic costum: la raó és el seu elevat nivell de betacarotè, un potent antioxidant, i també perquè conté un oli essencial que mata els paràsits i que, segons la medicina xinesa, té la propietat de reduir ‘acumulacions’, com seria el cas dels tumors. En qualsevol cas, no seria una mala idea incrementar-ne el consum si patiu algun tipus de càncer.

Com es cuina

La provitamina A és sensible a la llum però suporta prou bé les coccions, així que si mengeu pastanagues crues o en forma de suc és millor que no les deixeu fora gaire estona. Per preservar millors les vitamines, millor coccions suaus (al vapor) o ràpides com un saltejat, o lentes i a foc baix, com un estofat, ideal per l’hivern. I quina quantitat heu de menjar si patiu algun dels problemes que explicàvem més amunt? Els especialistes parlen d’uns 170 grams de pastanagues al dia o un o dos gots si es pren en suc. Parlant d’això: no és recomanable prendre més de quatre gots al dia perquè això debilitaria els ronyons (un dels principals símptomes és la pèrdua de cabell).

Receptes bàsiques (pickles)

Ingredients:

  • Pastanagues
  • Sal marina
  • Aigua
  • 1 flascó de 250 g ben net

Preparació:

  1. Ompliu el flascó amb pastanagues
  2. Cobriu amb aigua i una culleradeta de sal marina
  3. Tanqueu bé el flascó i deixeu-lo areserat de la llum una setmana perquè les pastanagues fermentin. La verdura ha d’estar una mica cruixents i no toves quan el torneu a obrir: si no és així, més val que llenceu el contingut perquè vol dir que alguna cosa no ha funcionat bé.

Els pickles regeneren la flora intestinal i ajuden a millorar la digestió,. No cal menjar-ne gaires en cada àpat: amb una cullerada ja n’hi ha prou. Ideals per prendre a la primavera.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Una simple arrel: la Pastanaga

Celiaquia, una malaltia poc coneguda

Una malaltia poc coneguda

Els celíacs són persones que, per una predisposició genètica, reaccionen a la ingesta del gluten, proteïna present al blat, civada, ordi i sègol. Ingerir gluten els provoca una lesió a les vellositats del budell prim que afecta la capacitat d’absorbir els nutrients dels aliments. La reacció al gluten, però, varia segons la sensibilitat que tenen les persones a aquesta substància. Fins i tot hi ha casos de persones que han menjat algun aliment no que tingués gluten sinó que havia estat en contaminació amb el gluten i que van haver d’anar a urgències i ser ingressades a l’hospital (per exemple, unes patates fregides en un oli usat prèviament per fregir bunyols de farina; és el que s’anomena “contaminació creuada”). De fet, s’ha calculat que un celíac no pot tolerar més de 50 mil·ligrams de gluten al dia.

Des de l’Associació de Celíacs de Catalunya afirmen que un 1% de la població occidental pateix la malaltia (o pot desenvolupar-la). La xifra d’incidència a Espanya és de 450.000, i a Catalunya d’uns 70.000. Però no totes aquestes persones estan diagnosticades: a l’Estat ho estan unes 30.000 persones, i a Catalunya 7.000. Això vol dir que hi ha molta gent que té la malaltia i no ho sap. Cada vegada arriba a l’Associació gent més gran a qui han detectat la malaltia, per exemple als 60 anys.Encara que no se’ls diu celíacs, també es poden considerar celíaques les persones que tenen Dermatitis Herpetiforme (DH), o malaltia celíaca de la pell, que és una afecció cutània en què es produeix una erupció semblant a les urticàries i intensament pruriginosa. Les persones amb DH presenten, en la major part de casos, una lesió severa de la mucosa intestinal semblant a les persones amb celiaquia, que també respon positivament a la supressió del gluten de la dieta, per la qual cosa el tractament ha de ser el mateix que el d’un celíac. Inclús hi ha gent que té les dues malalties, però la DH és minoritària.Per últim, també hi ha al·lèrgics al gluten que poden arribar a fer un xoc anafilàctic. Hi ha una gran varietat de símptomes i de malalties associades…A Catalunya ja el 1976, a Sant Joan de Déu, es diagnosticaven casos de celiaquia. De fet, la malaltia només es coneix a partir de la segona meitat del segle XX. A nivell europeu es va descobrir a finals de la segona guerra mundial, quan amb la reintroducció del pa a Holanda es veure que molts nens es tornaven a trobar malament. D’allí es va arribar a la conclusió que alguna substància del pa els feia mal…

Afectació a la vida quotidiana

L’Olga ens explica els inicis de la presa de consciència envers la malaltia: per casualitats de la vida, les dates de diagnòstic de celiaquia de la meva filla i de l’Anna van ser molt properes, amb pocs mesos de diferència vam saber que estàvem afectades per aquesta malaltia i vam començar a tenir ganes de normalitzar-la. L’anna afirma que per ella va ser una alliberació però que per molta gent és un xoc: quan et diagnostiquen la celiaquia penses “i ara què faig, i ara què menjo?”.

És un canvi per tota la vida.

Els nens tenen una avantatge important: que són molt adaptables. En el cas de la meva filla, explica l’Olga, va conèixer els aliments sense gluten quan era molt petita i pràcticament no recorda com és menjar amb gluten. Un celíac, de fet, no deixa de menjar més sa que les altres persones: verdura, amanida i altres components de la dieta mediterrània estan a l’ordre del dia. Una persona no celíaca pot decidir menjar un entrepà a qualsevol bar, però nosaltres això no ho podem fer. Si anem a establiments públics de restauració hem de triar plats que per naturalesa no tinguin gluten: tall a la planxa, amanides, etc. Als bars i restaurants no tenen pa ratllat sense gluten per fer un arrebossat, per exemple. En canvi, en altres ciutats europees és possible –i fins i tot freqüent- trobar als restaurants menús aptes per a celíacs. Moltes famílies en què hi ha més d’un celíac tenen problemes econòmics per alimentar-se sense arriscar la seva salut. Segons ens expliquen l’Anna i l’Olga, cuinar sense gluten per tota la família és inviable econòmicament. I a més tampoc has de treure el gluten a tothom que no ho necessita perquè l’oferta amb gluten és molt més rica. El que fa la dieta sense gluten és que facis més coses elaborades a casa i et fa ser molt més conscient de l’alimentació. Si una cosa no podem menjar els celíacs és menjar pre-cuinat. La gent a poc a poc es va sensibilitzant però no és fàcil. Fins que no estàs afectat directament o indirecta no et sensibilitzes, no es pot arribar a tot!

Gluten i medicaments

Els laboratoris farmacèutics sí que estan obligats legalment a declarar si un medicament conté gluten, des del 1989. També existeixen vàries llistes orientatives per als metges, però cal consultar sempre el prospecte dels medicaments. Això no és aplicable a un altre tipus de productes que es venen en farmàcies o botigues de dietètica.

30 anys d’associació a Catalunya

L’Associació de Celíacs de Catalunya va ser la primera de les que existeixen a Espanya, amb 30 anys d’experiència. Fou fundada el novembre de 1976 per un grup de pares i metges de l’Hospital Universitari Sant Joan de Déu. Entre altres tasques, l’associació publica la revista Tribuna celíaca. També publica, un cop cada dos anys, un llistat dels productes que no tenen gluten. Tal com ens expliquen l’Anna i l’Olga, els celíacs anem a comprar sempre amb el llibre a la mà. La idea és que quan s’aprovi la nova llei d’etiquetatge no s’hagi de fer cap més llibre com aquest. Així serà molt més fàcil. Hi ha alguna marca que indica en cada producte si conté gluten o no, però és l’excepció i no pas la regla. A comprar o vas amb el llibre o bé la varietat no existeix, sempre acabes comprant les mateixes coses que saps segur que no porten gluten. De fet, com més naturals són les coses menys gluten porten.Una altra feina que fa l’associació catalana és acollir els nous diagnosticats. També té una funció molt important de conscienciació mitjançant xerrades. Quan vas al metge i et diagnostica celiaquia, saps que no pots prendre gluten i deixes de menjar pa, pasta, etc. Però no saps si el caldo preparat, per exemple, té gluten o no. I és que a més de trobar-se en el blat, l’ordi, el sègol i la civada, el gluten pot formar part d’embotits, sopes i caldos envasats, xocolates, caramels, cervesa, flams, salses, formatge ratllat i patés.
Just ara comencen a haver-hi grans superfícies que introdueixen productes on queda clar que no contenen gluten. En aquest sentit és molt útil el llibre que publica l’associació.Pel que fa a les escoles, si un cuiner o cuinera d’un menjador escolar ho sol·licita pot rebre assistència per part de l’associació. Encara que les escoles per llei no estan obligades a oferir menú per celíacs, acostumen a estar obertes a aquest tipus de menús, especialment les escoles bressol.

Una nova delegació pel Penedès

L’Associació de Celíacs de Catalunya actualment té delegacions a les capitals de província. L’Anna Tomàs i l’Olga Cuesta ens expliquen: A nosaltres sempre ens toca anar a Barcelona. Ara pretenem crear una delegació a Vilafranca, i si serveix per englobar les tres comarques millor.
Aquest dimarts passat, aprofitant la xerrada que la tecnòloga Laia Ripoll va fer a l’Escorxador de Vilafranca, la presidenta de l’Associació de Celíacs de Catalunya, Matilde Torralba, ha portat els papers a l’Anna i l’Olga perquè la nova delegació pugui constituir-se. Tal com ens han explicat, un cop estiguin constituïts com a ONG i després de l’èxit de convocatòria d’aquest dimarts (amb unes 76 persones assistents a la xerrada, entre celíacs, cuiners d’escoles i un parell de persones del sector de la restauració) intentarem buscar un local que sigui un punt de trobada per les nostres activitats: parlar amb els restaurants, les escoles, trobar-nos i passar-nos receptes, fer sortides amb la canalla, tractar amb els adolescents celíacs perquè no se sentin aïllats, etc. Dins de casa és molt senzill controlar el que menges, el nostre objectiu és normalitzar-ho fora de casa. Que puguem anar a fora i menjar sense gluten, com hi ha qui menja vegetarià, diu l’Olga. L’Anna ens explica que hi ha una moda a Anglaterra que consisteix en demanar menjar sense gluten (persones que no són celíaques). Si estàs 15 dies sense menjar gluten, et trobes millor. Però això ens perjudica perquè per nosaltres no és un capritx ni una mania, és un assumpte de salut.
I un altre aspecte de la normalització són els preus, que haurien de ser semblants entre els aliments amb i sense gluten. A Espanya no es té en compte que l’únic medicament del celíac és la seva alimentació especial. No hi ha cap ajuda de l’Administració, ningú ens sufraga l’accés de cost dels aliments sense gluten. Un paquet de pasta per sopa amb gluten val 90 cèntims i sense gluten val 3 euros. És cert que el pa ha pujat de preu, però és que dues barretes de pa sense gluten costen més de 3 euros! Realment és un esforç econòmic. I si es vol fer el pa a casa, la farina amb gluten és fàcil de treballar però la farina sense gluten no. La majoria dels celíacs tenim robot de cuina que ajuda a amassar, comenta l’Anna.

Associació de Celíacs de Catalunya

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Celiaquia, una malaltia poc coneguda

Una farmaciola natural

Si observem el paisatge a l’hivern sembla que tot estigui aturat: plantes arrupides, arbres amb branques despullades, rius i llacs que comencen a glaçar-se, dies més curts, freds i humits, etc. A la natura, l’estació més freda de l’any coincideix amb el moment de màxima interiorització, l’energia està a la part més interna. Seguint aquesta lògica, i sense oblidar que “l’home pertany a la terra i no a l’inrevés”, l’hivern serà un bon moment per recarregar-nos d’energia a partir del descans, els bons hàbits i els bons aliments.

Haurem d’observar què ens ofereix la natura i què necessita el nostre cos per adaptar-nos-hi millor i per poder oferir més resistència a les agressions pròpies de l’estació: refredats, grips, infeccions, etc.

D’entrada, hauríem d’obtenir els nutrients principalment dels aliments naturals, ja que en principi n’haurien de contenir la dosi adequada. Però de vegades això no es tan senzill. A més, l’estrès, les dietes desequilibrades, el descans inadequat, l’excés d’activitat i, en definitiva, estar tan allunyats de la natura, fa que l’hivern sigui per a molts una estació que costa de passar, o que resulta problemàtica. Per aquest motiu us proposo una farmaciola natural que us ajudarà a mantenir allunyats els trastorns típics de l’hivern o, si més no, que us permetrà conèixer alguns remeis naturals que tenen propietats útils per guarir-los: propietats antisèptiques, immunostimulants, antibiòtiques, mucolítiques, etc. I a més, si pot ser, seran de rebost.

All: se’n coneixen els beneficis des de l’antiguitat. Els seus compostos sulfurats inhibeixen l’acció de compostos inflamatoris i fan que tingui propietats expectorants, cosa que afavoreix la reducció de la congestió de les mucoses. Per aprofitar-ne millor les propietats, cal consumir-lo cru. Una bona manera d’integrar-lo a la cuina és afegir-lo al plat trinxat amb julivert, fregar-lo al pa, sopes escaldades, oli d’oliva macerat amb all, etc.

Canyella: és molt útil per escalfar l’organisme i ajuda a metabolitzar el sucre, ja que incrementa l’activitat de la insulina. Integreu-la a les compotes i a les infusions.

Ceba: la ceba crua és antisèptica i antibiòtica. A més, també és desintoxicant i expectorant (sobretot la picant) i ajuda a eliminar les mucositats, cosa que la fa molt útil per a refredats, tos i grip. A la cuina: afegiu-la als brous i cremes de verdura, i si la tolereu bé, crua a les amanides.

Equinàcia: planta reconeguda per la seva acció estimuladora del sistema immunitari. Es recomana en cas de refredats, grips i infeccions de repetició.

Eucaliptus: antimicrobià, antiinflamatori i expectorant. S’ha utilitzat tradicionalment per a les malalties de l’aparell respiratori.

Farigola o timó: és una de les plantes més utilitzades a la nostra cultura. Té moltes propietats, és antibiòtica, antiviral, antitussígena i expectorant. S’utilitza sobretot per a infeccions respiratòries, intestinals i urinàries. A la Catalunya rural es feia servir per fer les sopes escaldades, i en infusió és molt interessant combinada amb malva.

Gingebre fresc: és una arrel molt interessant per escalfar l’organisme i activar la circulació. Estimula les defenses i dinamitza l’energia i els fluids. Es pot afegir alguna rodanxa als brous o les preparacions culinàries durant l’hivern.

Les algues: són molt remineralitzants , regulen i equilibren els ronyons (molt important per a l’època de fred). Són riques en vitamines i antioxidants. Algunes com la cochayuyo contenen cistina, amb una acció mucolítica molt important. Això sí, perquè sigui més eficaç, s’han de menjar, no n’hi ha prou amb el brou.

Llimona: és antisèptica i antiinflamatòria. S’ha fet servir tradicionalment per a moltes cures i remeis. Refresca l’organisme, és molt útil per fer baixar la febre i depura. Rica en vitamina C i flavonoides.

Orenga: expectorant, antiinflamatòria i antisèptica de les vies respiratòries. És molt rica en antioxidants i millora la circulació sanguínia. Una manera de fer-la servir és en tisanes.

Pròpolis: és un producte que processen les abelles que conté propietats importants. És antisèptica, analgèsica, cicatritzant i immunoestimulant. La trobareu líquida o en pols, i és molt interessant per prevenir infeccions de la gola i afonia, o per tractar-les. Es pot afegir a infusions.

Vitamina C de fonts naturals amb bioflavonoides: ajuda a prevenir els refredats i grips i n’afavoreix la curació, si el procés ja ha començat. Es troba en les verdures (sobretot de fulla verda), fruites i hortalisses.

Xiitake: bolet cultivat des de fa segles a les regions muntanyoses d’Àsia, molt valorat pel seu sabor i per les seves propietats medicinals. Ajuda a millorar la resistència de l’organisme davant d’agressions externes. Els nostres bolets també tenen propietats enfortidores de les defenses.

dar lI per últim, no podem descui’estat del budell, ja que una flora bacteriana saludable garantirà una defensa més bona de tot l’organisme. Incloeu aliments rics en fibra soluble i fermentats de bona qualitat: verdures i hortalisses de temporada, cereals integrals, llegums, fruites assecades, llavors de lli, vinagres no pasteuritzats, quefir, xucrut, miso, etc.

Font

Calendari de temporada

La importància de conèixer el calendari de l’hort, per afavorir el consum de temporada i de proximitat…

Els fruits que dona la terra allà on vivim, són aquells que més bé entendrà el nostre organisme. Les nostres cèl·lules és nodriran millor, i rebran de l’entorn allò que més els convé, estarem en sinergia amb la natura.

Consumint productes de temporada afavorim la producció local, uns productes més frescos i normalment més barats.

Pensem-hi bé, quan comprem decidim la societat que volem!!!

Font

http://opcions.org/

PROPIETATS NUTRICIONALS

Els bolets tenen fibra, redueixen el colesterol i milloren el funcionament immunitari, així que es podrien considerar uns aliments funcionals, perquè tenen unes funcions addicionals, que representen un plus per a la salut dels humans.

A més, els bolets són baixos en energia, perquè cada 100 g aporten 20 quilocalories. Tenen proporcions semblants a les verdures, perquè el 90% dels bolets, de la família dels fongs, és aigua.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Una farmaciola natural

L’ou, ingredient fonamental a la nostra cuina

Parlarem avui de la utilització de l’ou a la cuina, no com a plat principal sinó com un element necessari o facilitar en la preparació d’altres plats.

Aquest paper de l’ou li ve donat per tot un seguit de propietats funcionals que li donen aquestes diferents propietats, no només a les cuines dels restaurants, sinó també, i principalment, a les nostres, les cuines domèstiques.

En primer lloc parlem de les propietats adhesives de l’ou que permeten que fer l’arrebossat, enfarinat de croquetes, carns, peixos, etc. L’ou és el que permet que la farina, el pa ratllat o altres (fruita seca,…) quedin adherits al component principal permetent la seva manipulació i manteniment de la seva forma.

El muntar les clares a punt de neu és un treball que si es fa manualment és dur, però el resultat ens permet esponjar masses de suflés, coques, pastissos, etc. Estem parlant de la qualitat escumant de les clares d’ou.

El donar brillantor no és potser una qualitat molt sofisticada, però ens serveix per millorar l’aspecte d’empanades, dolços, galetes. L’ou batut s’escampa amb l’ajuda d’un pinzell per la superfície i li dóna un aspecte brillant molt apetitós.

La darrera propietat de la qual parlarem avui és la coagulant gràcies a la qual podem fer flams, púdings, crema catalana, etc. Pel seu efecte aglutinador s’utilitza en quiches, pastissos de carn o peix, mandonguilles, etc.

Per saber-ne més podeu anar a la publicació del Instituto de Estudios del Huevo El Libro del Huevo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: L’ou, ingredient fonamental a la nostra cuina

Tots són pops

Els pops són cefalòpodes de vuit braços de la mateixa mida amb ventoses en tota la seva extensió. Presenten una boca (ràdula) molt potent en forma de “bec de lloro”. No tenen cap resta d´esquelet intern. Se’ls considera animals força intel·ligents, el seu sistema nerviós és bastant complex. Quan se senten amenaçats poden expulsar un núvol de tinta que els ajuda a escapar del seu depredador. Són animals bastant territorials. Tenen els sexes separats i la femella té cura dels ous. En general són espècies carnívores que s´alimenten d´altres mol·luscs, crustacis i petits peixos.

El Pop Roquer és el més apreciat de tots. Es pesca artesanalment i també de manera semi industrial

A nivell gastronòmic són força apreciats malgrat que tenen la carn bastant dura i per això, s´han de colpejar o bé congelar per a fer-los comestibles. Inclouen diverses espècies malgrat que a Catalunya se’n pesquen i se’n comercialitzen bàsicament quatre de diferents: pop roquer (Octopus vulgaris), pop blanc (Eledone cirrosa), pop mesquer (Eledone moschata) i polpa (Octopus macropus).

Pop roquer: De cos robust amb petites berrugues especialment a la part superior del cap. El cos és de tonalitats sorrenques o vermelloses que es mimetitza amb l´entorn. Els seus tentacles tenen dues fileres de ventoses. És una espècie solitària molt territorial que viu sobre fons rocosos de profunditat variable, aprofita les escletxes i els forats com a cau per a protegir-se dels depredadors. Caçador molt actiu, mossega a les presses i els injecta un verí que els paralitza. Es reprodueixen de març a setembre molt a prop de la costa. Es pesquen de manera artesanal amb nanses i amb cadups, malgrat que també s’agafen amb arts d´arrossegament. A la costa central catalana les poblacions de pop roquer han pràcticament desaparegut a conseqüència de la pressió pesquera.

La forta demanada i els seu elevat consum fa que bona part del pop que es consumeix al nostre país provingui de caladors internacionals, especialment d’Àfrica i d’Àsia. També es comercialitzen com a pop el Calamar de Humboldt (Dosidicus gigas), una espècie de molt menys valor que es fa passar per pop sobretot en conserves i en congelats i productes elaborats.

El Pop Blanc i el Pop Mesquer tenen una sola filera de ventoses als seus braços

Pop blanc: Aquesta espècie presenta una sola filera de ventoses en els seus braços. Cos de color bru amb la superfície més llissa que el pop roquer. Viu en fons fangosos i es reprodueix entre gener i maig. Té un elevat interès comercial en especial els exemplars juvenils que es comercialitzen amb el nom de popet. El popet es captura amb petites barques d´arrossegament (“arrastrillos”) que utilitzen una mantellina per fer més petit el diàmetre de la malla de l´art. Es tracta d´una activitat gens selectiva i del tot irrespectuosa amb el medi.

Pop mesquer: Espècie semblant al pop blanc. El seu nom es deu a que fa una olor a mesc molt característica. Viu sobre fons de sorra i de fang. Es reprodueix de febrer al maig. Es el pop menys cotitzat de tots.

Polpa o Popa: És l´espècie de pop més estranya a les llotges catalanes. Només freqüent a les llotges de Tarragona. Les potes de la popa són molt llargues i amb moltes berrugues a la part superior del cos. És el pop que té la carn més dura.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Tots són pops

Verdures d’hivern

La verdura és un del aliments primordials a la dieta per tenir una correcta alimentació.

Beneficis de la verdura

  • Ajuden a hidratar l’organisme i son diürètiques pel seu alt contingut d’aigua
  • Tenen poques calories perquè no contenen greixos ni proteïnes i tenen pocs sucres
  • Ajuden a regular el trànsit intestinal pel seu alt contingut de fibra
  • Son font de vitamina A, C i folats
  • El seu contingut en sodi és baix pel que son aptes en dietes hiposòdiques
  • Son riques en potassi
  • Contenen ferro

Les verdures d’hivern son la carbassa, els espinacs, les bledes, les carxofes, l’escarola, l’endívia, el cardo, la borratja. I tota la família de les crucíferes com son el bròquil, la coliflor, les cols de Brussel·les i la col

Avui us hem volgut portar una recepta de collita pròpia amb verdura d’hivern, esperem que us agradi!

Espinacs amb xampinyons i gambes

Ingredients:

  • 300 grams d’espinacs frescos (bossa d’espinacs envasats frescos)
  • 200 grams de xampinyons laminats
  • 200 grams de gambes cuites congelades
  • 4 ó 5 grans d’all
  • 50 cl d’oli d’oliva
  • 50 grams de formatge parmesà

Preparació:

  1. Rentem els espinacs i els reservem. Posem l’oli a escalfar a una olla més aviat plana.
  2. Tallem a lamines molt primes els grans d’all i els posem a l’olla quan veiem que l’oli estigui calent.
  3. Quan veiem que comencen a daurar-se aboquem els xampinyons.
  4. En el moment que veiem que comencen a estar cuits afegim les gambes.
  5. I quan tots el ingredients comencen a estar llestos posem els espinacs, tot remenant fins que baixen el volum.
  6. Els deixem coure uns 10 minuts i ja els tindrem llestos per posar al plat.
  7. El toc final el farem rallant per sobre el formatge parmesà en làmines fines.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: ICSALUDABLE

Origen: Verdures d’hivern