Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Què pesats!!!

Un dels aspectes més delicats en el consum de peix i marisc es troba en la presència de contaminants com ara els metalls pesats en els seus teixits. La pràctica totalitat d´aquests compostos tenen el seu origen en les activitats industrials i en el abocament dels residus que tard o d´hora es concentren en els mars i els oceans. La incorporació als organismes marins és a través de la xarxa tròfica des de les baules més baixes fins a dalt de tot i a mesura que s´ascendeix de nivell en la cadena alimentària, aquests elements van incrementant la seva concentració en els teixits. En aquest sentit els organismes com l´emperador o els túnids que es troben en les baules més elevades de la cadena alimentària són els que acumulen majors concentracions. A més, aquests peixos tenen un cicle de vida llarg, fet que també ajuda a aquest procés.

Els metalls pesats són un dels aspectes més delicats del consum de peix

L´exposició crònica a petites quantitats de metalls pesats provoquen un deteriorament de sistema immunològic, del sistema nerviós, del sistema endocrí, de les funcions reproductives i del desenvolupament.

Els nivells de metalls pesats en els peixos depenen també d´altres factors com ara quin és el seu origen i l´època de l´any ja que la quantitat de greix corporal determina més o menys l´acumulació d´aquests elements. Així, el peix blau amb més quantitat de greix, és més susceptible a acumular metalls pesats que no pas el peix blanc.

Les Agències de seguretat alimentària controlen els nivells d´arsènic, cadmi, plom i mercuri en el peix i el marisc. El mercuri, per la seva toxicitat potencial, és el més perillós de tots. Les principals formes de mercuri són el metil mercuri i el mercuri inorgànic. El primer és el més abundant. El mercuri és particularment tòxic pel desenvolupament de sistema nerviós i del cervell i segons els experts i s´hauria de tenir especial atenció amb els col·lectiu dels infants i de les embarassades, poblacions de risc pel que fa a la concentració d´aquest tòxic. En aquests dos grups es recomana de reduir el consum de les espècies que contenen més mercuri.

Els túnids són unes espècies problemàtiques pel que fa a l´acumulació de metalls

El problema dels metalls pesats no rau en una possible intoxicació per la ingesta de peix sinó en la bioacumulació que pot ocasionar estralls a mig i llarg termini. Per a evitar aquest problema, els especialistes en cap cas recomanen reduir el consum de peix sinó de diversificar el nombre d´espècies que consumim i combinar-les amb aliments rics en fibra que poden capturar part d´aquests metalls. Els beneficis derivats del consum de peix superen amb escreix aquests inconvenients però es recomana ser selectiu pel que fa a les espècies, en la freqüència i en la quantitat de les racions. En el cas del peix blau, s´aconsella reduir el consum de les espècies de major mida i incrementar el consum de les espècies petites: sardina, seitó i verat, amb un cicle de vida molt més curt.

Les espècies que contenen més arsènic són: el moll, el llenguado i la gamba. Pel que fa al cadmi hi és present en els bivalves i al calamar. En el cas del plom els organismes marins que n´acumulen més són els bivalves i el salmó. La presencia de mercuri, a més del peix espasa i els túnids, també es troben valors elevats en el lluç, al moll, a la perca del Nil, el Panga i a diverses espècies d´elasmobranquis com la mussola o el peix gat. A més, segons estudis recents, bona part del mercuri que acumulem al nostre cos té el seu origen en les llaunes de tonyina.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Què pesats!!!

Anuncis

L’obsessió per aprimar-se

Aprimar-se més d’un quilo per setmana pot perjudicar la salut del nostre cor

A l’estiu augmenta l’obsessió per aprimar, utilitzant mesures que poden resultar molt poc saludables.

La Fundació Espanyola del Cor alerta que les dietes restrictives poden comportar mancances nutricionals.

Cal aprimar-se de manera lenta, amb mètodes de cocció lleugers i augmentant la ingesta de fibra i aigua en la nostra dieta.

Aprimar-se a l’estiu s’ha convertit en l’obsessió del nostre temps i no és d’estranyar, doncs a Espanya el 37,65% de la població pateix sobrepès i el 16% pateix obesitat. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a tot el món hi ha més de 1.000 milions d’adults amb sobrepès i d’aquests, 300 milions són obesos.

Salut

Tot i que aquest factor de risc cardiovascular és molt habitual i convé reduir-lo, la Fundació Espanyola del Cor (FEC) recorda els riscos que poden suposar algunes dietes per a la cura del nostre cor i oferir algunes recomanacions adequades.

La majoria de la població no fa servir mesures per aprimar que beneficiïn la seva salut. L’afany per compensar ràpidament, en uns dies o setmanes, els errors de mesos o anys fan que un gran nombre de persones s’obsessionin amb perdre pes a qualsevol preu, sense control i confiant en informació moltes vegades sense fonament, sense garantir la pèrdua de pes ni els beneficis per a la seva salut.

És important prendre-s’ho amb calma i desconfiar de les dietes en les que es perd més d’1 quilo per setmana.

Entre les dietes més populars actualment, trobem les pobres en proteïnes, basades en la pèrdua de pes a costa de la massa muscular i de les proteïnes pot tenir conseqüències negatives sobre el cor.

Obesitat i vida sedentària

D’altra banda, les dietes riques en proteïnes i pobres en hidrats de carboni ofereixen resultats ràpids basats en carn, ous i altres aliments hiper-proteiques deixant fora els aliments rics en hidrats de carboni, com les patates, les verdures, les fruites, les hortalisses i els cereals. Aquestes dietes poden provocar deshidratació i elevar els nivells de colesterol, factors de risc cardiovascular.

L’obesitat és, sens dubte, un factor de risc per al nostre cor, ja que afavoreix l’aparició o potenciació d’altres factors de risc com la diabetis, la hipertensió o l’alteració dels lípids (colesterol i triglicèrids).

Més enllà de la predisposició familiar a ser obès (factor genètic) la nostra vida diària sedentària amb una sobrealimentació excessiva en calories, greixos saturats i sal, sense horaris regulars, menjant entre hores i saltant algunes de les 5 àpats diaris recomanades (esmorzar, mig matí , dinar, berenar i sopar), fa que, tot i que Espanya és un país on la dieta mediterrània és una tradició, el nombre d’obesos ha augmentat notablement, especialment entre els més joves.

A dieta millorant la nostra salut cardiovascular

L’alimentació és fonamental per mantenir sa el cor. En ella s’han d’incloure aliments amb certes característiques, que permetin que el cor i tot el seu sistema vascular funcionin de forma saludable.

-Aprimar-se de forma lenta “sense pressa però sense pausa“

-Controlar els horaris: no només de menjars sinó també de la pràctica d’exercici físic.

-És més fàcil complir objectius si aquests es comparteixen amb la família o els amics hi ha la feina.

-Una dieta equilibrada és la que inclou gran varietat d’aliments, sense oblidar fruites, verdures, peixos, carns magres i cereals.

-La dieta comença amb els aliments que comprem i segueix per com els cuinem (elegir el vapor, sense arrebossar, sense greix …).

-Per iniciar una dieta, us recomanem reduir entre 500 i 1000 kcal / dia respecte a la dieta que se seguia habitualment

-No obsessionar-se amb comptar calories, però sí a conèixer quins són els aliments més calòrics per reemplaçar-los per altres més lleugers.

-Reduir la mida de les racions i incorporar més fibra i aigua per mantenir el volum del menjar

-Traçar un pla integral, realista i assolible, proposat per un professional de la salut

-Preguntar sempre els dubtes als experts en salut i nutrició

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’obsessió per aprimar-se

Llets vegetals i productes fermentats

Llet d’ametlles

Sobre les “llets” vegetals

La “llet” a base de fruits secs i cereals representa una alternativa a les llets animals i a la llet de soja. Aquests liquats vegetals tenen components amb una gran valor nutricional que aporten nombrosos beneficis per la salut del públic en general i pels grups de consumidors amb nececessitats especifiques:intolerancia a la lactosa, al·lèrgia a la llet de vaca, vegetarians.

Aquestes “llets” vegetals es caracteritzen per tenir àcids grassos saludables i sucres de baix índex glucèmic. A més constitueixen una font important de vitamins B i E, components antioxidants (fitoesterols i polifenols) així com fibra dietética que ajuda a millorar la salut intestinal.

Són aliments rics en potassi i pobres en sodi, de manera que ajuden a mantenir un equilibri en el balanç d’electròlits.

Les “llets” derivades de fruits secs són especialment recomanades a les dones embarassades per la seva riquesa en acid fòlic i el rati calci/fòsfor és molt bo. Tot això, a més l’absència de lactosa, proteïna de la llet i gluten, fa que aquestes “llets” siguin un molt bon substitut de la llet de vaca.

L’estudi de la Universitat de València

Científics de la Universitat de València han obtingut nous productes fermentats amb bacteris probiòtics a partir de cereals i fruits secs- el que coneixem per llets vegetals- que són una alternativa als iogurts convencionals. Aquests productes han estat dissenyats pensant en les persones que tenen al·lèrgies alimentàries a la llet de vaca, la lactosa o que presenten intolerància al gluten, així com per les dones embarassades

Des del laboratori de l’Institut d’Enginyeria dels Aliments pel Desenvolupament, l’equip ha treballat amb ametlles, civada i avellanes i ben aviat analitzarà l’ús de les nous i les castanyes. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA-CSIC) i el University College de Dublin (Irlanda) també han col·laborat en aquest estudi.

Els estudis in vitro mostren com alguns d’aquests productes tenen propietats anti-inflamatòries sobre les cèl·lules de l’intestí, fet que pot ajudar a calmar les reaccions al·lèrgiques causades pels aliments i incrementa la biodisponibilitat de ferro. Les caseïnes de la llet a part d’estar en la llista d’al·lèrgens, dificulten l’absorció del ferro.

Els resultats obtinguts tan sols ens mostren que les llets estudiades són una bona base per al creixement i viabilitat de bacteris probiòtics. De totes maneres el projecte contribueix a incrementar el coneixement sobre les propietats nutricionals i la influència sobre la salut de les “llets” vegetals.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Llets vegetals i productes fermentats

Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Guisat de pollastre casolà (Elisenda Toda, Restaurant Sol i Lluna de L’Escala)

Entre les formes més habituals de cuinar el pollastre o el gall dindi no es troba l‘estofat. Malgrat això, i gràcies a la gran versatilitat d’aquestes carns, els guisats, en les seves innombrables formes i variants, són uns dels plats de sucar pa favorits per tothom. Avui en parlarem.

L’estofat, com a forma de cocció, consisteix en coure la carn amb poca aigua o brou i una mica de greix, en un recipient tancat, generalment amb altres ingredients, que sovint són verdures i/o patates. Els vapors condensen en el mateix recipient i cauen sobre el producte, al que proporcionen la melositat, sabor i aroma característics.

Per aquest tipus de cocció cal força temps per aconseguir impregnar la carn de les aromes i del gust de tots els ingredients que l’acompanyen. Aquesta cocció més llarga és també l’adequada per alguns tipus de carn d’aviram més dura com poden ser pollastres de pagès o de races autòctones, ànecs,…. També és la més adient per aus de caça.

Pel que fa a les característiques nutritives de la carn d’aviram estofada, cal destacar que part dels minerals poden dissoldre’s en els líquids de cocció i ser arrossegats fora de la carn amb els sucs que aquesta mateixa genera. Però això no suposa una pèrdua de valor nutricional ja que aquests minerals queden al suc, que es consumeix juntament amb la carn i els seus acompanyaments.

Un altre efecte de l’estofat sobre les característiques nutritives de la carn és que el greix subcutani que hi ha entre la pell i la carn queda més enganxat a la pell, essent així més fàcil retirar i per tant disminueix el consum de greix. No hi ha canvis substancials pel que fa a la composició d’àcids grassos respecte a la carn d’aviram fresca.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

L’oli d’oliva

El suc verge de la terra

L’olivera (Olea europaea var. europaea), arbre mític i símbol de la immortalitat, és molt comuna a Catalunya i a la resta dels països mediterranis. La seva figura és l’element típic dels paisatges que, com el nostre, envolten aquest litoral mediterrani. Des de l’Alt Empordà fins a Jaén, Còrdova i Sevilla aquest arbre de llarga vida ha estat un testimoni de diverses cultures i esdeveniments històrics ben importants. El seu tronc curt, robust, tortuós, recargolat, sembla haver viscut tots aquests jorns essent una peça més de l’engranatge de la història, havent lluitat per aquesta terra en la qual encara hi sobreviu i es fonen les seves arrels.

L’origen de l’olivera es remunta a l’era terciària -abans de l’aparició de l’home- i se situa a la zona de l’Àsia Menor. Aquesta olivera silvestre creixia de forma espontània a les terres de l’entorn del Mediterrani i la seva transformació i la millora que va aconseguir l’home al llarg del temps va fer que es pogués cultivar. L’olivera, com el blat i la vinya, ha estat un dels aliments bàsics dels pobles del Mediterrani. Aquí a Catalunya ens van arribar de la mà dels fenicis i els grecs. Van ésser, però, els àrabs els qui a partir del segle VII n’estengueren el conreu.

La importància de l’olivera no només era per les seves virtuts alimentàries sinó com a medicina tradicional, la higiene i la bellesa. Es feia servir fins no fa tants anys per fer llum, com a lubrificant i també per fer impermeables fibres tèxtils per als vaixells.

La capçada de l’olivera (el conjunt de branques des de l’enforcadura fins al cimall), que la veiem verda durant tot l’any, pot assolir els 15 metres d’alçada, les branques són d’un color cendrós i les fulles tenen el contorn lanceolat i són punxegudes, d’un color verd fosc i grisenc pel damunt, i amb la cara inferior esblanqueïda. Pel maig esclaten les flors, blanques i petites, agrupades en raïms drets, i havent passat l’estiu, tot just encetada la tardor, les olives ja maduren, primer verdes i lluents, després, més tard, es tornen negres, que es quan es recullen a finals de novembre o cap al desembre.

L’olivera borda, anomenada també ullastre (Olea europaea var. sylvestris),
és la cosina germana de l’olivera cultivada de la qual n’hem parlat fins ara. La ullastre creix espontàniament en llocs assolellats i arrecerats de tot el litoral mediterrani. El seu brancatge és espinós, angulós i rígid i les fulles més petites.

Hi ha diverses varietats d’oliveres, entre elles la mançanenca, la picual, la de fulla blanca, la picuda, la grossal, l’argadell, la cobell… i una varietat local de fruit petit però ric en oli anomenada arbequina -d´Arbeca-. És una olivera molt preuada a casa nostra, ja que suporta molt bé el fred.

L’olivera necessita un clima i un sòl favorables per donar fruits. Uns hiverns suaus, les primaveres i tardors plujoses i els estius secs i càlids amb molta llum és el que cal perquè l’olivera estigui en el seu estat més òptim. Podem comprar fàcilment una olivera per plantar-la a casa i així faci una bonica capçada que decori l’entorn de la casa. Ara bé, l’olivera és un arbre que s’ha de podar molt i necessita les mans d’un expert si no la volem fer malbé.

El creixement de l’olivera és lent. En condicions favorables, una olivera que hàgim plantat avui dia donarà fruits d’aquí a uns 5 anys i no arriba a la seva plena producció fins als 20. Des dels 35 fins als 150 anys, l’olivera està al seu període de maduresa i després comença a envellir i els seus rendiments són desiguals.

LO PAROT, l’olivera més vella de Catalunya.

LO PAROT deu el seu nom al fet que per les seves dimensions i edat se’l consideri el pare de totes les oliveres o olivers. Amb una capçada de 9 metres, una alçada de 8 metres i un tronc de 7,45 metres, aquesta olivera es troba enclavada a la comarca de la Terra Alta, al municipi d’Horta de Sant Joan. Es considera l’arbre més vell del país. La tradició diu que té uns 2.000 anys. És d’envejar que amb tants anys al damunt i després de suportar innombrables gelades i sequeres encara presenti avui dia un aspecte tan ufanós i saludable i que proporcioni una collita d’olives tan bona.

El seu fruit, l’oliva

Com ja s’ha dit, les olives maduren durant els mesos d’estiu i la recol·lecció es fa a la tardor-hivern. El procés de maduració de l’oliva consisteix en el canvi gradual del verd al violaci i del morat al negre. En el transcurs del temps, l’oli d’oliva es va generant a la polpa de l’oliva i el grau de maduresa de les olives condiciona el seu sabor i, així, segons la varietat, la zona. I si és per fer conserves o per al consum en cru, es cull al moment adequat. La recollida de les olives poc ha variat d’un temps ençà. És un treball artesanal de gran duresa ja que s’han de collir a mà o picant l’arbre amb una vara llarga perquè així vagin caient les olives al cim de la lona. Ja hi ha algunes màquines que recullen les olives.

Obtenció de l’oli d’oliva

Una vegada recollides les olives es porten al trull. Les olives es renten amb aigua freda per eliminar les fulles i qualsevol farda i després es premsen. Per obtenir olis de qualitat, l’oliva s’ha de premsar abans de passar les 24 hores posteriors a la recollida. Per obtenir un litre d’oli de primera extracció fan falta aproximadament uns cinc quilos d’olives. A partir d’aquí, l’oliva es va premsant fins a trencar l’os, però aquests olis ja no són de tanta qualitat i necessiten un refinament.

L’acidesa de l’oli

A més del seu alt poder energètic i de les vitamines, les olives tenen àcids grassos que representen un paper molt important en les funcions nutritives. Així doncs, hem de dir que el grau d’acidesa de l’oli no es refereix al gust àcid sinó a la proporció d’àcids grassos lliures que conté l’oli d’oliva i aquests graus no tenen cap tipus de relació amb la intensitat de sabor de l’oli. Un oli d’oliva verge extra de baixa acidesa no és un oli de poc sabor. És la garantia d’un oli sa, elaborat amb unes condicions òptimes en tot el seu procés.

La qualitat d’un oli neix al camp per la combinació de factors ambientals (clima i sòl), genètics (varietats de l’oliva) i agrònoms (tècniques de cultiu); seguidament continua amb la recol·lecció fins a l’embotellat.

El color de l’oli d’oliva

De vegades cerquem la qualitat de l’oli en el seu color i no és ben bé cert. Generalment els tons groc-daurats són els corresponents a olis d’oliva dolços, extrets d’olives madures de recollida tardana. Els tons groc-verdosos o verdosos són propis dels olis d’oliva afruitats, amb un punt d’amargor que provenen de les olives que encara no han acabat el seu procés de maduració.

L’oli d’oliva i la salut

L’oli d’oliva, com ja he dit, és el suc de les olives naturals que conserva tot el seu sabor, aroma, vitamines i totes les propietats de l’oliva de la qual procedeix, essent a més l’únic oli vegetal que pot consumir-se directament verge i cru.

Informació nutritiva per a un contingut de 100 ml

  • Valor energètic: 900 kcal.
  • Greixos: 100 grams.
  • Saturats: 12 grams.
  • Monoinsaturats: 80 grams.
  • Poliinsaturats: 8 grams.
  • Colesterol: 0 grams.
Vitamina A: 300 mg. (37%CDR)
  • Vitamina E: 30 mg. (300%CDR)

Les grasses són nutrients indispensables per a l’organisme. La seva funció és predominantment energètica. Aporten l’energia que permet l’individu desenvolupar les activitats físiques i intel·lectuals i són una font de calor. Com veieu, el 80% dels greixos de l’oli d’oliva són monoinsaturats i el component més important és l’àcid oleic. L’àcid linoleic també és present en l’oli d’oliva, ja que és essencial per a l’organisme. El colesterol és una substància grassa continguda en els animals que té un paper molt important en les funcions vitals. L’oli d’oliva, per tant, no té colesterol.

L’àcid oleic de l’oli d’oliva augmenta el colesterol bo i, d’aquesta manera, podem dir que ajuda a prevenir l’arteriosclerosi, millora el funcionament de l’estómac i sobre la pell té efectes protectors i és un tònic de l’epidermis. També millora les funcions metabòliques i del sistema ossi, estimula el creixement i afavoreix l’absorció de calci i la mineralització. Pel seu alt contingut en vitamina E, l’oli d’oliva és especialment recomanat per als nens i la gent gran.

A més de fer els àpats molt més gustosos, posseeix un valor biològic, ja que els teixits necessiten els lípids per desenvolupar la seva activitat. D’altra banda, com que algunes vitamines com la A, D, E i K són només solubles en els greixos, els necessiten perquè puguin ésser absorbits.

La cuina i l’oli d’oliva

L’oli d’oliva s’ha convertit en un emblemàtic producte a la nostra cuina. Dóna sabor, aroma i color als aliments, modifica les textures, integra els aliments i personalitza i identifica el gust de cada plat. Un filet a la brasa és molt més gustós amb un raig d’oli d’oliva i conserva també les propietats dietètiques.

Feu servir l’oli d’oliva cru per a les amanides, amb peixos i carns a la planxa o a la brasa, verdures cuites, truites, salses fredes com la maionesa, conserves, escabetxos, l’allioli, mousses, per al pa torrat… Podeu fer olis d’herbes del bosc per a les amanides, afegir-ne a les sopes com el gaspatxo o “ l’ajo blanco”, per fer pasta fresca com les tallarines… D’aquesta manera aporta totes les seves virtuts dietètiques a l’organisme. També podeu substituir la mantega per l’oli amb preparacions de pastisseria, com el pa de pessic, magdalenes, galetes…

 En els fregits, l’oli d’oliva, a part que augmenta el volum i no es crema tan fàcilment com altres greixos vegetals i animals, dóna un sabor i una aroma característiques i és un bon transmissor de la calor.

La conservació de l’oli.

L’oli d’oliva és un producte viu, és a dir, que pot canviar les seves propietats biològiques i qualitats sensorials si no el conservem bé. L’aire i la humitat, la llum i la calor són grans enemics de l’oli. S’ha de conservar, per tant, en recipients tancats, ja que sinó es tornaria ranci, i posar-lo lluny d’olors intenses. No poseu oli en recipients d’aram o ferro perquè s’oxida; els millors recipients són els de vidre o de terrissa vidrades per dins, també les llaunes netes i polides, i el plàstic. Antigament a les cases de pagès es guardava l’oli en un trull, és a dir, en un safareig o pica de pedra tapada, així es resguardava de la calor i la llum.

TIPUS D’OLIS D’OLIVA

Olis d’oliva verges. 
Els olis d’oliva verges han estat premsats en fred, sense que hagin estat sotmesos a cap altra manipulació que no hagi estat la sedimentació, centrifugació o filtració, ni haver-li tret per cap mètode químic, ni tampoc haver-li barrejat cap altre tipus d’oli. Els millors olis d’oliva són els que posseeixen un grau d’acidesa d’àcid oleic més baix. Són olis que conserven les vitamines de l’oliva, aromes i sabors i tenen la personalitat del lloc de procedència. A la cuina dóna sabor als aliments i té la peculiaritat que quan s’escalfa, augmenta el seu volum. Dietètica-ment és el més equilibrat de tots els olis comestibles. Així tenim, doncs, per ordre de qualitat:

– OLI D´OLIVA VERGE EXTRA: pot tenir fins a un 1% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són excel·lents.
-

– OLI D´OLIVA VERGE FI: pot tenir fins a un 1’5% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són també molt bons.

– OLI D´OLIVA VERGE CORRENT: que pot tenir fins a un 3% de grau d’acidesa amb un 10% de tolerància.

Oli d’oliva verge extra: Es tracta d’un oli d’oliva verge que, en ser obtingut en òptimes condicions (olives en perfecte estat, rentades i mòltes el mateix dia de la collita i extret l’oli a baixa temperatura), ofereixen en una anàlisi sensorial un sabor i olor irreprotxables. Per descomptat, aquest oli és perfecte per a qualsevol ús, però per tenir un preu superior, se sol utilitzar només per consumir en cru.

Oli d’oliva verge: Sense cap procés químic, només procediments mecànics, és un magnífic oli, per al seu consum cru i per cuinar.

Oli d’oliva refinat
: L’oli d’oliva refinat s’obté pel refinament d’oli d’oliva verge o de l’extret directament de l’oliva per altres procediments autoritzats.

Oli d’oliva (abans s’anomenava oli pur d’oliva)
: L’oli pur d’oliva s’obté per la mescla d’oli d’oliva refinat i oli d’oliva verge al 50%. 
Ha de tenir un grau d’acidesa no superior a l’1’5%. Obtingut refinant oli d’oliva de poca qualitat, al qual se li afegeix certa quantitat d’oli d’oliva verge per dotar-lo de cert sabor, olor i color. Només adequat per fregir, però no per amanir.

Oli de sansa o pinyolada (orujo)
: L’oli de pinyolada s’obté de les deixalles (el residu de l’oliva) que queden a la premsa després d’extreure l’oli verge i l’oli d’oliva. L’oli de pinyolada no surt per una simple pressió i s’han d’utilitzar dissolvents autoritzats i després ha de seguir un procés de refinament. Aconsellem no consumir-lo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’oli d’oliva

El raïm pot reduir el dany de les radiacions solars a la pell

Fruites i verdures no paren d’acaparar virtuts, medalles, per a la nostra salut. Els raïms, que ja sabem que netegen i purifiquen o són laxants, també són un aliat de la pell a l’hora de defensar-nos del sol, una propietat especialment útil ara a l’estiu.

Compostos del raïm ajuden a les cèl·lules de la pell a protegir-se davant la radiació ultraviolada del Sol. Els flavonols del raïm poden reduir la formació de substàncies que s’oxiden lípids, ADN i indueixen la mort cel·lular.

Un estudi de la Universitat de Barcelona i el CSIC ha provat que algunes substàncies del raïm poden reduir el dany cel·lular a la pell exposada a aquesta radiació solar. Certs compostos del raïm ajuden a les cèl·lules de la pell a protegir-se davant la radiació ultraviolada del Sol

La principal causa ambiental de les malalties cutànies són els raigs ultraviolats, que provoquen càncer de pell, cremades i eritema solar, així com envelliment prematur de la dermis i epidermis. Aquests raigs actuen sobre la pell activant espècies reactives d’oxigen, que oxiden lípids i ADN, i disparen determinades reaccions i enzims que indueixen la mort cel·lular.

Aplicació als cosmètics

Les dades de l’estudi demostren que algunes substàncies polifenòliques extretes del raïm, anomenades flavonols, poden reduir la formació d’aquestes espècies que s’oxiden en cèl·lules epidèrmiques humanes a les quals s’ha exposat a radiació ultraviolada d’ona llarga (UVA) i mitjana (UVB) . L’estudi, realitzat in vitro al laboratori, ha estat publicat per Journal of Agricultural and Food Chemistry.

L’estudi considera aquests resultats “encoratjadors”. A més entén que s’han de tenir en compte per la farmacologia clínica que treballa amb extractes polifenòlics d’origen vegetal per al desenvolupament de nous agents de fotoprotecció cutània.

Actualment existeixen cosmètics amb compostos de raïm, però fins ara es desconeixia com actuen en les cèl·lules. La bioquímica de la Universitat de Barcelona i directora del treball, Marta Cascante, explica que aquest treball “dóna suport l’ús d’aquests productes per protegir la pell del dany i la mort cel·lular originats per la radiació solar, a més d’aportar coneixement sobre el seu mecanisme de actuació “.

Virtuts i propietats dels raïms

És un laxant natural: prevé i combat el restrenyiment.

Problemes intestinals: neteja intestins si es consumeix el raïm sense retirar la pell.

 

Al·lèrgies.

  • Malalts afectats de malalties reumàtiques com artritis i gota.
  • Problemes renals.
  • Colon irritable
  • Patiments del sistema circulatori com hipertensió, arteriosclerosi, rampes, mala circulació, etc.
  • Mals de cap ocasionats per una sobre-intoxicació

El vi negre, consumit amb moderació, ha demostrat ser cardiosaludable.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El raïm pot reduir el dany de les radiacions solars a la pell

Cereals integrals: Vitamines, minerals i salut

Cal tenir present que quan parlem de cereals integrals parlem de moltes coses: d’arròs, de sègol, de blat, de civada, d’espelta… En forma de gra, en forma de flocs, en forma de farina, de pa, etc.

Per què menjar cereals integrals, doncs?

A part de dir-vos que són una gran font d’hidrats de carboni complexes i fibra. els cereals integrals aporten també proteïnes i pocs greixos.

– Menjar cereals integrals ajuda a baixar el colesterol total, la LDL (Low Density Lipoprotein), els triglicèrids i els nivells d’insulina. I tot això fa que disminueixi de forma important el risc cardiovascular.

– El risc de desenvolupar diabetes de tipus 2 és més baix. Els cereals integrals s’absorveixen a l’intestí molt tmés lentament que els refinats i no provoquen les pujades sobtades d’insulina que altres productes rics en sucres més refinats generen.

– Ofereixen una protecció moderada en el desenvolupament del càncer colo rectal a causa del seu efecte laxant que facilita l’expulsió de metabòlits tòxics al colon.

– La fibra que contenen aquest tipus de cereals ajuda a prevenir el restrenyiment i per tant milloren la salut digestiva. I així mateix ajuden a prevenir la diverticulitis.

– Els seu efecte saciant ens permet passar més hores sense menjar i això té un efecte positiu per a les persones que volen disminuir la ingesta calòrica i controlar el seu pes.

– A nivell nutricional aporten molts més minerals, proteïnes i vitamines (especialment del grup B) que els cereals refinats. Nutricionalment són molt més complets.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Cereals integrals: Vitamines, minerals i salut

Què ens diu el color d’un vi

El color ens aporta força informació sobre un determinat vi. A banda de la premissa que un vi blanc s’enfosqueix amb l’envelliment i que un negre, per contra, s’aclareix, hi ha tota una sèrie de matisos que podem observar i que ens poden dir molt sobre l’edat, el procés d’elaboració o les varietats. Una informació que ens pot ser molt útil a l’hora d’identificar un vi en un tast a cegues.

Vins blancs
Un blanc pàl·lid, transparent i brillant amb reflexos verdosos és un vi jove ric en àcids, fruit d’una verema anticipada i elaborat amb la tecnologia actual. Si en abocar-lo a la copa observem que és dens, podrem deduir que procedeix d’una zona càlida i que és ric en alcohol.

Un blanc es va enfosquint a mesura que s’oxida per efecte del calor, la llum o a causa de la reducció durant l’envelliment en l’ampolla.

Així mateix, la criança en barrica li proporciona una tonalitat ambre més intensa que augmenta proporcionalment amb la permanència en fusta. Aquest efecte es pot observar perfectament amb els vins generosos andalusos, amb llargues permanències en bótes de fusta i un procés d’envelliment biològic molt característic (el vel en flor, del qual ja en vam parlar en l’article sobre la vinificació de vins generosos).

La intensitat del color dels blancs també té a veure amb pràctiques concretes encaminades a obtenir uns mostos rics en sucre i uns vins molt característics. Ens estem referint a l’envelliment accelerats per efecte del sol. Seria el cas de maduracions extremes del raïm en el cep (els prestigiosos vins de Sauternes, per exemple), la deshidratació i pansificació del raïm un cop veremat (els Pedro Ximénez) o bé l’asolellament en bombones de vidre i a l’aire lliure, una pràctica que podem trobar aquí al Penedès o a la DO Rueda i que dona uns vins blancs de coloració molt intensa i amb tonalitats grogoses-vermelloses.

Vins rosats
Independentment que el color rosat intens d’un vi rosat jove es pugui anar transformant en color pell de ceba a mida que s’oxida o envelleix, hi ha altres factors que també influeixen en la intensitat d’aquest color. Així per exemple, si l’any ha estat molt assolellat, la coloració rosada serà més intensa que si l’any ha estat fred o plujós.

D’altra banda, la vivacitat del color També ens indica si ha estat elaborat correctament i té una acidesa moderada (tons rosats molt vius i brillants) o no (tons més apagats).

Vins negres
Un negre amb reflexes brillants i ribets vermellosos ens indica una acidesa elevada i es pot deduir que procedeix de zones més fredes. Per contra, un negre amb tons violacis i ribets marronosos procedeix d’un clima més càlid.

Observant la solidesa del color també podem esbrinar l’edat del vi. Si és jove, el color és sòlid i intens, però a mesura que envelleix el color perd intensitat perquè les molècules que aporten la coloració tendeixen a unir-se unes amb les altres i dipositar-se al fons de l’ampolla. En aquests casos, els tons vermellosos i sòlids evolucionen cap a tons més ambres i marronosos. Si l’envelliment és de vint anys o més, la pèrdua dels antocians (partícules colorants que atorguen el color vermell al vi) fa que apareguin els reflexes caoba i grogosos.

La intensitat del color també es diu si ha sofert una maceració (contacte del most amb les pallofes) més llarga o més curta i si la varietat amb què s’ha elaborat procedeix d’una zona amb una forta insolació.

En conclusió, el color d’un vi depèn molt del tipus de varietat de raïm, la maduració d’aquest, la maceració amb les pellofes i de la durada de la criança en barrica o l’envelliment en ampolla.

El color també ve influït per la varietat de raïm. Tot i que és molt agosarat parlar d’uns estàndards genèrics, perquè ja hem dit que la coloració també depèn de les condicions meteorològiques d’aquell any concret o de la localització de la vinya, sí que hi ha tonalitats molt característiques relacionades amb determinades varietats.

Varietats blanques

  • – Xarel·lo. Proporciona un vi que tendeix al color palla
  • – Parellada. En conrear-se en zones més altes, dona un vi de color més pàl·lid i més àcid.
  • – Chardonnay. Dóna un vins més grocs.

Varietats negres

  • – Ull de llebre. Els negres d’ull de llebre presenten una coloració marcada pel vermell cirera i el granat, que poden variar d’intensitat segons el temps de criança.
  • – Garnatxa. El vi negre té ribets violacis i fons cirera. Un rosat de garnatxa té unes tonalitats que van del salmó al maduixa.
  • – Cabernet sauvignon. Quan són joves, els negres elaborats amb cabernet sauvignon presenten un color sòlid de cirera madura amb ribets violacis que van evolucionant cap al color teula a mesura que envelleix. Un rosat de cabernet presenta coloració de gerds amb tonalitats carmí.
  • – Monastrell. Dóna uns vins vermellosos i vius.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Què ens diu el color d’un vi

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peixos Plans

Beneficis del vinagre

El vinagre és un ingredient multiusos que des de l’antiguitat ha estat utilitzat per a la llar, la bellesa i per suposat la salut. Pels seus beneficis és ideal per tractar problemes de salut, facilitar tasques a la llar, assaonar menjars, combatre plagues i molt més.

Inclusivament, és bastant probable que en algun moment hàgim inclòs el vinagre en la nostra rebost i li hem donat un parell d’usos sense saber els seus extensos beneficis. És per això que el dia d’avui et volem compartir alguns dels usos i beneficis que pots aprofitar utilitzant aquest producte tant a la llar com en la teva salut.

Aliat contra la diabetis

Un estudi de la Universitat de Lund, Suècia, va revelar que el vinagre blanc ajuda a les persones amb diabetis tipus II a regular els nivells de sucre en la sang. Segons la investigació, incloure aquest ingredient en els menjars disminueix la resposta glucèmica, és a dir, alenteix l’absorció de sucre en el torrent sanguini.

Accelerar el metabolisme

El vinagre és ric en àcid acètic, un ingredient que té el poder d’accelerar el metabolisme, fent que la persona perdi pes i l’índex de massa corporal disminueixi. Per a aquest benefici es recomana consumir 2 cullerades diàries de vinagre diluïdes en aigua o un altre tipus de beguda.

Combatre el colesterol

Consumir vinagre de poma ajuda a reduir l’acumulació de greix, colesterol i altres substàncies a les parets de les artèries. En regular els nivells de colesterol, també és ideal per prevenir malalties cardiovasculars.

Combatre les varius

El vinagre té propietats que ajuden a desinflamar, activen la circulació, calmen el dolor i ajuden a alleujar la sensació de pesadesa ocasionada per les varius. Per tractar qualsevol d’aquests problemes, es recomana submergir els peus en un recipient amb aigua, una tassa de vinagre i sal gruixuda.

Condicionador de cabell

El vinagre de poma és ideal per lluir un cabell saludable, abundant, amb brillantor i lliure de caspa. Es recomana diluir una cullerada de vinagre en una tassa d’aigua i després aplicar en el cabell humit.

Suavitzant

Afegir vinagre a remull o la rentadora, ajudarà a que la roba conservi els seus colors vius, elimina els excessos de sabó i més actua com un suavitzant molt efectiu. Per usar-lo simplement agrega ¾ de tassa de vinagre a la rentadora durant el cicle final de rentada, o afegeix la mateixa quantitat a la roba en remull.

Repelent contra formigues

A la llar és molt comú que les formigues envaeixin certes àrees. Aquests insectes odien el vinagre i per això et servirà com un repelent per allunyar dels espais de la teva llar. Posar una bona quantitat de vinagre en un ruixador i després aplicar sobre portes, finestres i / o qualsevol camí que tinguin les formigues a casa teva.

Si vols eliminar les plagues de la teva llar amb productes naturals visita el nostre article Elimina les plagues de la teva llar naturalment.

Dissoldre la floridura

Moltes eines, cargols, frontisses, entre d’altres, solen oxidar amb el pas del temps. L’àcid acètic del vinagre reacciona amb l’òxid de ferro per remoure la floridura de metalls petits.

Tractar infeccions micòtiques

Les infeccions micòtiques com el peu d’atleta, el fong en les ungles del peu i la caspa, són molt freqüents en la població. Aquest tipus de problemes es pot solucionar utilitzant vinagre de poma o blanc; per això es pot aplicar directament a la zona afectada, o en el cas dels peus es pot diluir una tassa d’aigua en un recipient amb aigua per remullar durant 30 minuts.

Recorda!

Tant el vinagre de poma com el vinagre blanc tenen propietats molt benèfiques per a la salut, la bellesa i la llar. Cada tipus de vinagre és diferent, però amb beneficis molt similars. Abans d’escollir algun d’ells és bo que estudiïs les seves propietats per saber quin dels dos et convé utilitzar. Aquest producte no és només per incloure en els menjars, els seus beneficis són molt estesos i et sorprendràs amb totes les seves utilitats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Navàs-Balsareny

Origen: Beneficis del vinagre