Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut

Coure el sofregit de tomàquet durant més temps —prop d’una hora— i incorporar ceba en aquesta salsa tradicional de la dieta mediterrània potencia la producció de molècules beneficioses per a la salut per la seva alta capacitat antioxidant. Així ho constata un estudi publicat a la revista Food Research International i que ha desenvolupat un equip d’investigadors de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn).

L’equip científic ha comprovat per primera vegada els efectes positius de la sinergia entre els diferents ingredients del sofregit de tomàquet i els seus efectes en la producció d’isòmers (molècules amb la mateixa fórmula molecular però amb propietats diferents) del licopè, el carotenoide més abundant en el tomàquet i els seus derivats.

Segons el treball, la ceba és l’ingredient més significatiu en l’elaboració del sofregit, ja que potencia la formació de molècules isòmeres del licopè. A més, combinar l’ús de la ceba amb un temps de cocció adequat està relacionat amb un augment de la producció d’isòmers de tipus cis (5-cis-licopè, 9-cis-licopè i 13-cis-licopè), molècules d’alta biodisponibilitat i molt beneficioses per la seva potent acció antioxidant.

Llegiu la notícia completa a UB-WEB

PUBLICAT ORIGINALMENT A: Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Origen: Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut

Anuncis

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (2a part)

Peix de granja (1a part)

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (1a part)

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb lart de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quins bunyols!!!

La mare del lluç que no ho és

La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries

La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.

La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.
maire

maire o mare del lluç

La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.

La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.

Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya

El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.
maire-gràfic1

Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya

La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La mare del lluç que no ho és

Com coure els llegums

Els llegums són rics en proteïnes d’origen vegetal, amb molt pocs greixos, són rics en hidrats de carboni, aporten minerals, vitamines, midó i fibra soluble, la que ajuda a mantenir la flora intestinal.
 Els llegums, combinats amb cereals multipliquen el valor nutritiu d’ambdós aliments. A totes les cultures del món es poden trobar receptes tradicionals on es combinen cereals i llegums.

Tot i la tendència a una clara disminució del seu consum i del seu conreu a casa nostra, els llegums són un aliment altament nutritiu i saludable, present a l’alimentació humana des de fa mil·lennis, conreat des del Neolític.
 Sabem que les llenties i els pèsols silvestres ja es consumien a l’Orient proper fa més de 10.000 anys. El conreu d’aquests dos llegums es remunta a una antiguitat de 8.000 anys. Les faves comencen a conrear-se dos mil anys després. Les mongetes provenen d’Amèrica, on s’inicià el consum fa uns 10.000 anys.

El preu dels llegums és assequible per a totes les butxaques. Un aliment base per a una cuina senzilla, econòmica, variada, creativa i nutritiva. Els podem menjar secs o verds. Són llegums les mongetes, les faves, els fesols, els cigrons, les llenties, els pèsols, els cacauets, etc. Si voleu evitar al màxim les flatulències que puguin provocar els llegums secs, cuineu-los amb herbes, com el llorer o el comí, mengeu-los en forma de puré o sense pell.

A continuació, la manera més senzilla de coure’ls, la base a partir de la qual podeu crear les vostres pròpies receptes amb llegums. Vegetariana us proposa que compreu el llegum sec i que el cuineu vosaltres. Compreu preferiblement llegum de conreu ecològic, de proximitat i a granel. Els podreu trobar a les cooperatives i botigues d’alimentació ecològica. A Girona, ciutat, els podeu comprar a la Cooperativa El Rebost (Sant Ponç) i a A la Menuda (davant el Mercat del Lleó)

Mongetes i fesols
En general, cal posar les mongetes seques en remull durant unes 8 hores. Hi ha varietats, les més petites, que es poden coure sense haver-les de remullar. Els fesols de Santa Pau i els fesols d’ull ros o banyolins, es poden coure sense necessitat de remull previ. I a més, es couen en menys temps. Per coure’ls, poseu els fesols o mongetes en una olla amb aigua freda abundant, sal, un raig d’oli, un gra d’all i llorer o altres herbes segons el vostre gust. Poseu l’olla al foc. Quan arrenqui el bull, deixeu coure a foc viu durant uns 10 minuts, sense tapa, i retireu l’escuma que pugui formar-se. Després, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però sempre serà per sobre de la mitja hora i fins a unes dues hores en el cas de les menes més grans i velles. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin ben cuites.

Llenties
Si les llenties són de les planes i més grans, cal posar les llenties en remull durant unes 3 hores. Les varietats més petites, com la pardina o la verdina, es poden coure sense haver-les de remullar. Per coure’ls, poseu les llenties en una olla amb aigua freda abundant, sal, un raig d’oli, un gra d’all i llorer o altres herbes segons el vostre gust. Poseu l’olla al foc. Quan arrenqui el bull, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però el temps estarà entre mitja hora i tres quarts d’hora. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin cuites sense que es desfaci el gra.

Cigrons
Poseu els cigrons en remull durant unes vuit hores. Les menes més petites, els cigronets, necessiten menys temps. Per coure’ls, poseu una olla al foc amb aigua abundant. Quan bulli, afegiu els cigrons, un bon raig d’oli, un gra d’all i les herbes que preferiu, llorer, romaní, pebre vermell… Deixeu coure a foc viu durant uns 10 minuts, sense tapa, i retireu l’escuma que pugui formar-se. Després, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però sempre serà per sobre de la mitja hora, depenent de les menes. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin ben cuits.

Podeu fer una bullida que us proporcioni llegums per més d’un àpat. Els podeu conservar en un pot de vidre, a la nevera, amb l’aigua de bullir-les i un raig d’oli que quedarà a sobre.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: VEGETARIANA

Origen: Com coure els llegums

Peix de ric, peix de pobre

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de ric, peix de pobre

Llet d’euga

A part de poder consumir llet de vaca, cabra, ovella…sabies que també pots prendre’ n d’ euga?

Són diversos els estudis que confirmen que és un producte de qualitat i amb elevades propietats nutricionals.

A Espanya comença a consumir-se des de fa poc però a altres països del nord d’ Europa el seu consum és més habitual.

Els nutrients que conté són:

Àcids grossos poliinsaturats com l’ omega 3 o 6, vitamines com la A, del grup B, C, D, E i K o, també, minerals tals com el ferro, calci, magnesi o zenc.

Els efectes terapèutics que proporciona inclou:

  • Ajuda a millorar la salut en estats de malalties autoimmunes.
  • Proporciona una millora en situacions de dèficits de neurotransmissors com, per exemple, en estats de depressió, ansietat, estrès o hiperactivitat.
  • Ajuda a millorar malalties digestives i dermatològiques.
  • Millora intoleràncies alimentàries.

La podreu comprar en pols o bé congelada. Si es compra congelada es recomana no escalfar-la a més de 45º, és a dir, utilitzant el bany maria perquè podria reduir les seves propietats nutricionals. La venen en diversos punts d’arreu de Catalunya com cooperatives alimentaries, carnisseries o granges.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Llet d’ euga

Cuinar amb flors

Ha arribat la primavera i amb ella els jardins estan replets de flors i de colors. Utilitzar flors en la cuina no és un concepte nou, encara que aquí sigui un fet molt recent a països com Mèxic, França, o Perú és una pràctica molt més habitual. Existeix una elevada varietat de sabors. Algunes són Picants mentre altres donen al paladar un suau i dolç gust com les de la borratja, amb un subtil gust d’all com les del cibulet mb un perfum intens com la violeta o la flor de taronger agre amb efectes relaxants. Altres són lleugerament perfumades com la camamilla, amb propietats digestives com la flor del fonoll, també medicinals com la carxof o utilitàries com l’herbacol utilitzada en l’elaboració dels formatges.

És important saber que NO TOTES són aptes pel consum i que a Espanys no està regulat el seu consum. La part de la flor que s’ ingereix són els pètals. Les receptes més freqüents són amanides, com acompanyament, postres, arrebossades, salses, melmelades… Hi ha moltes flors que es poden consumir però entre les més destacades podem trobar les roses, les flors de carbassa, roselles, clavells, flor de taronger, malves, gessamí, pensaments, violentes… És important tenir en compte la seva procedència i que siguin de llocs fiables sobretot pel seu contingut en pesticides i que no produeixin cap mena de toxicitat.

Una recepta que us proposem:

SORBET DE VIOLETES.
Ingredients per a 4 persones:

  • 24 flors de violeta
  • 75 g de sucre
  • 300 ml d’aigua
  • 1 ou, només la clara
  • El suc d’una llimona
  • Flors de violeta fresques o ensucrades per guarnir

Elaboració:

  1. En un cassó posem l’aigua i el sucre a bullir, quan aquest està ben dissolt afegim les violetes i apaguem el foc per tal que es faci una infusió durant 20 min.
  2. Tastar i si el sabor es massa fluix es torna a repetir el procés i es deixa reposar durant 5 min.
  3. Llavors s’aboca en un recipient resistent a la calor i remenant bé s’hi afegeix el suc de llimona, en aquest moment es poden treure les violetes, ja que queden pansides, o deixar-les.
  4. Després es posa al congelador una hora fins que estigui a punt de congelar-se.
  5. Quan es treu es bat la clara d’ou a punt de neu i s’hi incorpora delicadament.
  6. S’ha de tornar a posar al congelador al menys durant una hora. Es serveix en copes individuals amb les violetes fresques o ensucrades com a acompanyament.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Cuinar amb flors

Peix d´escata

Un dels grups més populars de peixos és el format pel “peix d´escata”. Dins d´aquest grup s´hi troben bàsicament els representants de la família dels Espàrids. Com indica el seu sobrenom, la principal característica dels representants d´aquest grup és la de posseir unes escates cicloides i ctenoides ben fortes i aparents.

En aquest grup incloem: el sard (Diplodus sargus), els sard imperial (Diplodus cervinus), la morruda (Diplodus puntazzo), l´esparral (Diplodus annularis), la variada (Diplodus vulgaris), la mabre (Lithognathus mormyrus), l´oblada (Oblada melanura), el besuc de la piga o quelet de la piga (Pagellus bogavareo), el besuc blanc (Pagellus acarne), el pagell (Pagellus erythrinus), la càntara ( Spondyliosoma cantharus), el pagre (Pagrus pagrus), la dorada (Sparus aurata), la boga (Boops boops), el déntol (Dentex dentex) i la salpa (Sarpa salpa) entre d´altres.


La dorada és l´espàrid més coneguts de tots

El peix d´escata el formen espècies de bona mida que són ideals per enfornar. La seva carn és fina i consistent i el seu gust excel•lent. Alguns representants del grup, els de mida més petita, tenen molta espina, cosa que fa que no siguin del tot apreciats, un clar exemple és la boga que s´usa bàsicament com a esquer per a pescar tonyines. A les aigües catalanes trobem 9 gèneres diferents que formen 20 espècies, la majoria amb un elevat interès comercial.

Els espàrids són peixos amb el cos ovalat i comprimit, de cap gros i de perfil convex i una boca petita en comparació a aquest. El quelet de la piga presenta l´ull molt gros. En general presenten una potent dentició, el cas més evident és el déntol. La línia lateral és molt visible, complerta i perpendicular al perfil dorsal de l´animal. Tenen una única aleta dorsal amb radis espinosos molt potents. L´aleta anal també té tres radis espinosos. Les aletes pectorals són llargues i acabades en punta.


El peix d´escata ocupa un lloc destacat a les peixateries

En general són de tonalitats argentades malgrat que hi ha representants amb tons més aviat rosats com el pagell. Hi ha espècies que tenen unes franges laterals ben evidents com ara el sard imperial o la mabre. En canvi, la salpa es caracteritza per la presència de bandes longitudinals daurades. Alguns tenen una taca negre a la base de la cua coma ara l´oblada que els serveix per a escapolir-se dels depredadors.

Habitualment són animals hermafrodites i en general primer són mascles i amb el temps es converteixen en femelles.


El déntol és una de les espècies d´aquest grup amb més qualitat a la seva carn

Els espàrids són peixos d´hàbits solitaris, especialment quan són adults i una mica més gregaris quan són juvenils. De costums bentònics, prefereixen els fons de roca. Són espècies litorals fàcils d´observar en les immersions a pulmó lliure prop de la costa. N´hi ha també de costums semi pelàgics com ara la boga

La majoria són carnívors i s´alimenten sobretot de mol•luscs i crustacis. També n´hi ha d’herbívors com ara la boga o la salpa i d’omnívors com els sards o l´oblada. Es pesquen amb tremalls i soltes, amb el palangre, amb les nanses i especialment amb l´art de bou. Algunes espècies com ara el quelet estan pràcticament extingits de les aigües litorals degut a la pressió pesquera.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix d´escata