Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

ARTICLE: què s’entén per ratafia?

La ratafia és un típic licor català que s’ elabora pels volts de Sant Joan, quan les herbes aromàtiques estan en la seva saó.

Podríem definir la Ratafia Catalana de la següent manera:”Licor fet a base d’ aiguardent o anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes, i plantes (herbes, espècies, escorces, flors”. N’ hi pot haver de monogràfiques- en què hi dominen les nous , una herba o una fruita, com la cirera- i versions d’altres països, que poden tenir o no el nom de ratafia.

A Catalunya la seva àrea d’extensió correspon a tota la regió de Girona- Als i Baix Empordà, Garrotxa, Pla de l’ Estany, Gironès, Selva, Ripollès i, des del Pirineu, a les comarques centrals i occidentals, en una línia transversal que va d’ est a oest: Pallars, Alt Urgell, Vallès, la Segarra, les Garrigues. Es a dir, que és una tradició localitzada a la major part de la Catalunya Vella. També es troben ratafies a al resta dels Països Catalans, si bé sota altres noms: licor o aigua de nous (aiga de nodes, a la Vall d’ Aran), herbes o herbes seques (Balears), herbero, brossa, brosses,cantàbria, carnot, herbetes,herbeta(País Valencià). A vegades són licors monogràfics: licor de tomanyí (cantueso, en espanyol), de frígola, de maria lluïsa, de menta,”de fenoll”, “amarguet” (genciana) , “salvieta”, herba de Sant Joan. A Occitània s’ anomena també ratafia, licor de Sant Joan o aigua de nous.

A França estricta, el nom es refereix a una beguda alcohòlica força diferent, relacionada amb la zona de producció del xampany. Es, de fet, un aperitiu elaborat amb aiguardent i most, que també s’ elabora als Estats Units. Són encara més generals les ratafies, licors o brandis de cireres (i altres fruites, com els aranyons o patxarans bascos), que trobem de Portugal a Gràcia, de França a Anglaterra, dels Països Catalans a Rússia.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: BLOC INFORMATIU DE LES PLANTES AROMÀTIQUES I MEDICINALS

Origen: ARTICLE: què s’entén per ratafia?

Augmentar el pes

Tot i que la majoria de persones estan més preocupades per disminuir el pes que per augmentar-lo, també n’hi han que volen augmentar-lo. A molts casos ens semblarà una tasca ben senzilla, però sovint augmentar un kilo és molt complicat del que ens pensem i encara ho és més fer-ho saludablament.

Avui us presentem unes pautes dietètiques per aquelles persones que vulguin incrementar el pes de forma saludable.

Normalment aquestes persones són de caràcter nerviós i mogudes. Tendeixen a fer esmorzars i berenars molt complets en canvi, els dinars i els sopars són més pobres.

En aquests casos convé tenir en compte:

a. El dinar i el sopar han de ser plats complets. Aquests àpats sempre han de contenir:

  • Hidrats de Carboni d’absorció lenta: pasta, arròs, patata o llegums.
  • Proteïna: com peix, carn o ou.
  • Verdura: una ració petita. Hem d’evitar que quedin tips de menjar verdura o hortalisses. Tot i ser aliments molt nutritius no afavoriran a l’augment de pes. Aconsellem que es prenguin com acompanyament del segon o barrejat amb el primer (macarrons amb xampinyons i ceba).
  • Postres: és important que no es saltin el postres. Un aliment dolç com poma amb mel o iogurt amb melmelada són un abon opció.

Moltes vegades no tenen gana desprès de l’àpat, si es aquest el cas, espereu-vos 10-15 minuts desprès de dinar i que es mengi el postres.

  • Líquid: evitarem que en prenguin 30 minuts abans, durant i desprès de l’àpat. No volem que quedin tips d’aigua o que la digestió sigui més lenta.
  • Un cop hagin acabat de menjar s’ha de reposar durant 30 minuts.
  • Amaniu bé els plats amb oli d’oliva. Ens aporta calories de gran qualitat i ocupa poc volum.
  • Si creieu que dos plats és massa, comenceu per fer plats combinats on estiguin tots els grups d’aliments que hem comentat i poc a poc s’anirà acostumant a menjar més quantitat.

b. Entre hores es pot beure sucs de fruita o got de llet.

c. No descuidar els esmorzars i els berenars que siguin complets (mireu el post de berenars i esmorzars).

d. Abans d’anar a dormir i al cap d’una estona d’haver sopar, beures un got de llet, suc o beguda vegetal.

e. Eviteu aliments com salses prelaborades o brioxeria industrial. Tots sabem que engreixen, però nutricionalment no són gens recomanables.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Augmentar el pes

El Codony

Aquesta fruita tan aromàtica amagada sota una pell de vellut, és deliciosament perfumada però difícil de consumir crua per la seva duresa i pel sabor àcid i astringent. Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat.

El codony és el fruit de l’arbre del codonyer (Cydonia oblonga). El nom científic prové de la regió de Cydonia, a la costa de Creta, i es cultiva des de fa milers d’anys a la zona mediterrània. A la Grècia clàssica era considerat un símbol de la fertilitat i de l’amor, fins al punt que es dedicava a la deessa Afrodita. A l’època romana s’aconsellava a les núvies que, abans d’entrar a la cambra nupcial, fessin una mossegada a aquesta fruita per perfumar el primer petó que farien al nuvi.

Propietats Nutricionals

El codony és una fruita amb un contingut escàs en sucres però l’inconvenient habitual que té és que normalment es consumeix en forma de codonyat, que porta molt de sucre.

Nutritivament, és més aviat modest, ja que conté quantitats discretes de vitamines C, del grup B i provitamina A. Malauradament, les vitamines hidrosolubles (C i grup B) es desactiven amb la cocció, que és la manera habitual com es menja aquesta fruita.

Provitamina A (en forma de betacartè): l’organisme la transforma en vitamina A, que és necessària per al bon estat de la retina. Ajuda a formar i mantenir la pell, els cabells i les mucoses. És necessària per al creixement dels ossos, de les dents i per a la reproducció.

Pel que fa als minerals, destaca el seu contingut en:

Potassi: el codony té quantitats interessants d’aquest mineral (200 mg per 100 grams de porció comestible), que és imprescindible per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i l’activitat muscular normal, i evita les rampes a les extremitats. A més, intervé en l’equilibri de l’aigua a dins i fora de la cèl·lula.

Calci: és el mineral més abundant del cos. La seva funció principal és la d’ajudar a construir i a mantenir ossos i dents, alhora que intervé en els processos de coagulació sanguínia.

Magnesi: es relaciona amb el funcionament de l’intestí, els nervis i els músculs i a més forma part dels ossos i dents, millora la immunitat i té un efecte laxant suau.

El codony és excepcional pel que fa al contingut en fibres i tanins, que li confereixen una propietat astringent molt destacada i amb efectes importants sobre l’organisme. També conté àcid màlic, un àcid orgànic que forma part del pigment vegetal. Proporciona sabor a la fruita, i també altres efectes que veurem a continuació.

Efectes sobre l’Organisme

El codony té diferents efectes beneficiosos sobre l’organisme, però cal tenir en compte que la seva preparació amb molt de sucre (com en el cas del codonyat) en desaconsella l’ús en cas de diabetis, hipertrigliceridèmia i excés de pes.

Astringent i tònic de les mucoses intestinals: tradicionalment s’ha utilitzat el codony, i especialment les seves llavors, perquè el mucílag que contenen, un tipus de fibra soluble, ajuda a calmar les mucoses irritades en cas de diarrees, però alhora la pectina també és beneficiosa per regular el trànsit intestinal.

Ajuda a calmar els trastorns gàstrics: els tanins (que són el que li confereix el sabor astringent), juntament amb l’efecte reductor del pH de la pectina, ajuden a millorar les condicions d’estómac delicat, gastritis o úlcera gastroduodenal. L’àcid màlic present a la polpa té un efecte regulador i tonificant de les mucoses intestinals.

Contribueix a reduir el nivell de colesterol: l’abundància en fibra del codony, especialment en fibra del tipus soluble, fa que es formin gels viscosos a l’intestí, que sembla que ajuden a “capturar” el greix i el colesterol, cosa que disminueix l’absorció intestinal d’aquestes substàncies.

És diürètic i podria ajudar a reduir la hipertensió: el contingut elevat en potassi i el contingut baix en sodi d’aquest fruita fa que sigui recomanable per a aquelles persones que tenen hipertensió arterial. I també té un efecte diürètic suau.

Segons la medicina tradicional xinesa, el codony és una fruita amb propietats fluïdificants i protectores de les mucoses, antidiarreica i diürètica.

Les llavors, en particular, tenen propietats medicinals relacionades amb la lluita contra infeccions com la disenteria, la gastritis, les úlceres gastroduodenals, i també ajuden a eliminar els mocs en cas de faringitis i bronquitis.

També s’utilitza per via externa en casos de fissures anals, clivelles als mugrons, penellons i morenes.

Com es cuina

Quan anem a comprar els codonys, cal triar aquells que tenen la pell de color groc sense cops. Els que tenen la pell verda no són madurs. Si tenen taques a la pell, en canvi, vol dir que ho són molt, però aquest aspecte no ens ha d’importar si la intenció es cuinar-los de seguida.

Una vegada collits, els codonys poden conservar-se durant dos o tres mesos. A casa, per conservar-los, si els hem comprat madurs, cal que els emboliquem amb un paper i per separat i els guardem a la nevera, on ens duraran algunes setmanes. En el cas que el codony sigui verd i vulguem accelerar-ne la maduració, el podem conservar a temperatura ambient.

La cocció del codony és llarga i pausada, no li agrada la pressa, es pot fer la típica recepta de codonyat en una olla o bé es poden cuinar al forn, com veurem a l’apartat de receptes bàsiques, i així no cal que hi afegim tant de sucre.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: el codony és una fruita ben típica de la nostra terra, demaneu sempre d’on ve i adquiriu els que s’han cultivat a prop de casa vostra. Estareu donant suport a la pagesia local i consumireu un producte sense tanta càrrega ambiental associada al transport.

El codony és una fruita difícil de menjar crua. Quan el preparem, convé evitar l’excés de sucre per poder-nos beneficiar dels efectes positius que té sobre l’organisme, especialment de la funció protectora de la mucosa intestinal.

 

Receptes bàsiques

Les receptes bàsiques de cocció del codony, com ara la confitura de codony, utilitzen una quantitat molt elevada de sucre, normalment en una proporció de mig quilo de sucre per quilo de fruita. A continuació, trobareu un parell de receptes alternatives menys ensucrades.

Codonys al forn

Ingredients:

  • -4 codonys
  • -Una mica de sucre.
  • -Canyella.

Preparació:

Es parteixen els codonys per la meitat i els traiem el cor, que omplim amb una culleradeta de sucre i canyella. Els tornem a tapar i els posem a coure al forn a foc mig (160-180 ºC), fins que siguin tous (normalment, al cap d’una hora). Els servim calentons.

Codonys amb vi dolç

Ingredients:

  • -4 codonys.
  • -100 grams de sucre integral (tipus panela o mascavo).
  • -Oli d’oliva verge extra.
  • -1 vaset de moscatell.

Preparació:

Tallem els codonys per la meitat i els traiem el cor. Els untem ben untats amb l’oli d’oliva. Els tirem el sucre per sobre i els posem al forn pre-escalfat a temperatura mitjana (160-180ºC). A mesura que es van coent, la polpa es va fent tova, i quan estiguin a mig fer (normalment, al cap de mitja hora), els reguem amb el vaset de moscatell i els deixem mitja hora més. Els servim calentons.

Codonyat

Ingredients:

  • – 2 Kg de codonys
  • – 2 Kg de sucre

Preparació:

  1. Cal posar els codonys amb pela en una cassola grossa, cobrir-los amb aigua i deixar-los coure uns 20-30 minuts, fins que estiguin tous.
  2. Heu de pelar-los, tallar-los a trossos i treure’ls el cor. A continuació, cal passar-los per la màquina de fer puré.
  3. Cal pesar la carn de codony obtinguda i afegir-hi el mateix pes de sucre. Tot seguit poseu-ho tot junt a coure, sense deixar de remenar. Aproximadament s’ha de coure 1 hora per quilo. La pasta ha d’agafar un color fosc.
  4. Aboqueu la pasta, quan encara estigui calenta, en un recipient on es vulgui conservar i deixeu-la refredar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Codony

El préssec i la nectarina

Aquestes dues fruites típiques de l’època estiuenca poden arribar a créixer en un mateix arbre. La nectarina és una varietat del préssec i res més; allò que hem sentit tantes vegades que és resultat del creuament entre préssec i pruna és només una llegenda urbana. Totes dues fruites contenen molts antioxidants.

El presseguer (Prunus persica) és originari de l’Orient llunyà i es calcula que es conrea des de l’any 3000 aC. Va arribar a Europa a través de l’antiga Pèrsia, d’aquí el nom botànic per designar l’espècie. Tant a la Xina com al Japó hi ha moltes llegendes relacionades amb el seu fruit, que és símbol de la longevitat i la immortalitat. El seu sabor deliciós i la seva textura delicada l’han convertit també en apel·latiu de la bellesa femenina, fins al punt que, a la Xina, la paraula préssec s’utilitza en alguns casos per referir-se a les noies joves i boniques.

El préssec i la nectarina són unes de les fruites més dolces, però menys calòriques (menys de 50 Kcal per 100 g de fruita), perquè la major part del pes és aigua (quasi el 90%). No contenen greixos i la majoria dels hidrats de carboni que tenen hi són presents en forma de fructosa, que s’assimila més lentament que altres sucres simples. Tenen força fibra –principalment si no els traiem la pell–, i també vitamines i minerals. El ventall de vitamines hidrosolubles (C i grup B) que hi trobem és ampli, però totes hi són en quantitats semblants a la resta de fruites; en canvi cal destacar:

Vitamina A: el seu color groc-ataronjat ens indica un contingut elevat en carotens, unes substàncies que l’organisme s’encarrega de transformar en vitamina A, essencial per a la vista, la pell, els cabells, les mucoses i el bon funcionament del sistema immunitari. A més, els carotens són uns antioxidants potents. La nectarina és lleugerament més rica en carotens que el préssec.

Potassi i magnesi: són fruites riques en potassi, que és el mineral que participa en la regulació del balanç d’aigua en l’organisme, i també en la contracció del cor i la transmissió de l’impuls nerviós. En quantitats més discretes també contenen magnesi, un mineral que es relaciona amb el funcionament de l’intestí, els nervis i els músculs i, a més, forma part dels ossos i dents, millora la immunitat i té uns efectes laxants i calmants suaus.

Seleni i zinc: el seleni és un antioxidant potent, protegeix el sistema cardiovascular, afavoreix el sistema immunitari i està vinculat a la protecció davant de certs tipus de càncer. El zinc, a més de ser un bon antioxidant, intervé en la maduració dels òrgans reproductors i té un paper important en la immunitat.

El préssec i la nectarina són fruites d’estiu amb propietats antioxidants importants, sobretot si les consumim amb pell. Convé que hagin madurat a l’arbre i que siguin de cultiu ecològic i proper.

Propietats nutricionals

Efectes sobre l’organisme

Colerètics i fàcils de pair: el préssec i la nectarina són fruites poc pesades per a l’estómac, ajuden el fetge a fer els processos digestius, perquè incrementen la producció de bilis –l’anomenat efecte colerètic–, i afavoreixen la digestió dels greixos. Són de molta utilitat en els processos d’insuficiència biliar.

Protecció contra l’envelliment i el càncer: contenen àcids fenòlics, que són unes substàncies amb un efecte antioxidant molt potent, fins i tot superior al de la vitamina C o els carotens. Aquests àcids neutralitzen l’acció dels radicals lliures que causen els processos d’envelliment del cos, com ara el risc cardiovascular, les malalties degeneratives i el càncer (especialment el de pulmó).

Recomanables per a persones amb hipertensió o problemes cardiovasculars: com que contenen molt de potassi i poc sodi, resulten molt recomanables per a les persones que pateixen d’hipertensió o problemes de cor. No obstant això, les persones amb insuficiència renal que han de fer dietes de control del potassi han d’anar amb compte.

Alerta sobre el potencial al·lergogen dels préssecs: l’al·lèrgia als préssecs és la més habitual en les persones adultes.

Canvis vitals

Els canvis vitals que propicia aquesta fruita segons la medicina tradicional xinesa estan vinculats a la seva naturalesa tèrmica, de caràcter marcadament refredador; el seu sabor dolç amb punt àcid és reconstituent dels fluids del cos. Hidrata els pulmons i els intestins, s’utilitza per tractar la tos seca i les condicions de sequedat als pulmons i redueix la hipertensió arterial.

La qualitat lleugerament àcida del préssec li confereix propietats astringents, i tendeix a limitar la transpiració.

Una de les cures de la pell per hidratar-la es fa amb un cataplasma de préssec fresc que s’aplica sobre la cara i es deixa assecar; a continuació s’esbandeix i després s’eixuga lleugerament la cara.

Com es cuina

Convé triar els exemplars amb la pell llisa i sense taques o cops a la superfície, ja que tendeixen a podrir-se amb facilitat. Tant la nectarina –de pell llisa, fina i brillant– com el paraguaià o préssec pla –de forma xata i polpa molt aromàtica– són varietats de la mateixa espècie.

Per conservar-los quan ja estan madurs, convé guardar-los a la nevera separats d’altres fruites, i mai els uns a sobre dels altres, perquè es farien malbé.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: hi ha estudis científics fets específicament amb préssecs que demostren que el contingut en antioxidants és més gran en la fruita ecològica que en la de cultiu convencional. A més, per poder treure el màxim profit de les vitamines i antioxidants dels préssecs convé menjar-se’ls amb pell; i en aquest cas és imprescindible adquirir-los de cultiu ecològic per evitar ingerir un excés de productes químics de tractament de la fruita. Si la textura de vellut de la pell se’ns fa difícil, podem menjar nectarines amb pell també ecològiques.

Receptes bàsiques

Gelea de maduixes i préssecs

Recepta extreta del llibre “El peso natural” de Montse Bradford.

Ingredients:

  • 2 tasses de maduixes tallades a quadrats petits
  • 3 préssecs madurs tallats a trossos petits
  • 1 culleradeta de pell de taronja rallada
  • 1 cullerada de coco ratllat
  • 2 tasses de suc de préssec natural
  • 1 pessic de sal marina
  • Endolcidor natural al gust (per exemple: melassa d’arròs)
  • 3 ½ cullerades de flocs d’agar-agar

Preparació:

  1. Escalfeu el suc de préssec amb un pessic de sal marina, els flocs d’agar-agar i l’endolcidor. Coeu-ho, sense tapa, a foc baix durant 10 minuts. Afegiu-hi el coco ratllat.
  2. Deixeu una gota en un plat i espereu uns minuts per veure si se solidifica fins a la consistència de gelea desitjada. Si no fos així, afegiu-hi una altra cullerada de flocs d’agar-agar.
  3. Poseu la fruita barrejada en un recipient pla de ceràmica o de vidre i, amb cura, aboqueu-hi per sobre el líquid de la gelatina amb la pell de taronja ratllada. Deixeu-ho refredar com a mínim una hora. Serviu-ho.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El préssec i la nectarina

Begudes vegetals

Les begudes vegetals són begudes no làctiques que s’elaboren amb aigua i algun vegetal. El terme correcte que s’ha d’utilitzar és beguda no llet, la paraula llet fa referència a la llet de vaca.

Segons el tipus de vegetal utilitzat per fer la beguda podem classificar les begudes vegetals elaborades a partir de:

Llegums: soja.

Cereals: arròs, avena, blat, mill, etc.

Fruits: coco, ametlla, avellana, etc,

Ja sigui per aquelles persones que pateixen intoleràncies i/o al•lèrgies o aquelles que òptin per eliminar o reduir el consum de làctics, les begudes vegetals poden ser un bon substitut de la llet.

La seva composició nutricional però és diferent que la de la llet: generalment contenen menys greix que la llet de vaca i al ser d’origen vegetal, a diferència de la llet, no contenen colesterol. Pel que fa la quantitat de proteïna és similar, tot i que en el cas de les begudes vegetals pot ser que sigui deficient en alguns aminoàcids. De cara al calci, tot i que les begudes vegetals en contenen una bona quantitat, la seva disponibilitat no és tan bona.

El que cal destacar és que es pot consumir begudes vegetals com a substituir de la llet sense problemes de carències nutricionals. Cap aliment és imprescindible i si es segueix una dieta completa i equilibrada no hi haurà cap problema.

De cara als nadons, on la base de la seva alimentació és la llet de la mare o la llet adaptada, s’aconsella que abans d’optar per substituir la llet es consulti a un especialista.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Begudes vegetals

Conviure

El tracte intestinal dels mamífers té un gran nombre d’organismes microbians essencials per sobreviure. Aquest conjunt d’organismes s’anomena flora bacteriana intestinal o microbiota. Està formada per més de 100 bilions de bactèries de 400 espècies diferents i té un pes d’entre 300 i 600g.

Les seves principals funcions estan relacionades amb el sistema immunitari, protegeix l’hoste de la invasió de microorganismes perjudicials per la salut. A més a més col·labora en les següents funcions:

  • L’eliminació de substàncies tòxiques
  • La millora l’absorció de nutrients
  • La producció de certs nutrients
  • Afavoreix la digestió de certs nutrients
  • Estimula el moviment intestina, afavorint al trànsit intestinal.
  • La millora de l’estat d’ànim i l’humor.

Els seus efectes beneficiosos es relacionen amb la reducció dels nivells de colesterol, patologies immunològiques, càncers, reducció de molèsties digestives, entre d’altres.

L’estrès crònic, l’ús d’antibiòtics, certes conductes alimentaries i problemes intestinals provoca efectes negatius sobre l’estat de la flora intestinal. Hi ha una sèrie d’aliments amb propietats probiòtiques i prebiòtiques que, en canvi poden afavorir al correcte creixement de la flora intestinal per millorar el seu estat.

Els aliments probiòtics són aquells que contenen microorganismes vius i que si s’administren en quantitats adequades tenen efectes beneficiosos per la salut. Els aliments prebiòtics contenen substàncies no digeribles com la fibra que, estimulen el creixement o l’activitat de certes bactèries intestinals.

Per mantenir en un bon estat la vostra flora intestinal convé menjar cada dia un aliment amb propietats probiòtiques i/o prebiòtiques:

Probiòtics: iogurt, kefir, llet fermentada, salsa de soja, tempeh, xucrut, miso, natto, etc. Tots són aliments fermentats.

Prebiòtics: carxofa, espàrrecs, llegum, cereals integrals, cervesa, all, ceba, porro, plàtan, etc.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Conviure

Com podem planificar una alimentació saludable?

El primer que hem de fer és distribuir els aliments que prenem durant el dia en cinc àpats. La distribució ideal és: esmorzar, fer un mos a mig mati, dinar, berenar i sopar.

L’aportació energètica-calòrica de l’esmorzarés molt important, ja que ens ajuda a aconseguir un rendiment físic i intel·lectual adequat en les tasques escolars i en el treball diari.

Un esmorzar complet contribueix a:

  • aconseguir unes aportacions nutricionals més adequades.
  • equilibrar les ingestes.
  • prevenir l’obesitat en els infants.
  • millorar el rendiment intel·lectual, físic i l’actitud a la feina.

Un bon esmorzar ha de incloure lactis, cereals i fruites.

És recomanable evitar d’estar moltes hores sense menjar entre l’esmorzar i el dinar. A mig matí hem de fer un petit mos que pot incloure un producte làctic i fruita, o una barreta de cereals i un iogurt de fruita, un entrepà de formatge i un suc natural, entre d’altres exemples.

En el dinar, hem d’incloure-hi aliments dels diferents grups de la piràmide de l’alimentació saludable:

  • una ració d’arròs, patates, pasta o llegums
  • una ració de verdura o amanida
  • una ració de carn, ous o peix
  • un tros de pa
  • una fruita

Si el dinar l’hem de fer fora de casa, i volem que sigui equilibrat, hem de tenir en compte que:

  • cal escollir com a guarnició amanida o verdures, en lloc de fregits;
  • si mengem carn, ha d’estar feta a la graella, a la planxa o al forn;
  • cal prioritzar el consum de peix;
  • hem de vigilar el volum dels plats o no servir-nos-en més d’una vegada; cal que les verdures ocupin la major part del plat;
  • cal menjar com a postres fruita o lactis desnatats.

El berenar ha de ser semblant al mos que mengem a mig matí. Ens ha d’aportar els nutrients necessaris per completar l’aportació energètica del dia.

El sopar és normalment l’últim àpat del dia i hem d’incloure-hi aquells aliments de la piràmide de l’alimentació saludable que no hàgim menjat al llarg del dia. També hem de mirar que siguin fàcils de digerir, com ara sopes, verdures cuites, peixos o lactis, per tal que puguem tenir un son tranquil i reparador.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Montserrat

Origen: Com podem planificar una alimentació saludable?

Vitamines en tots els àpats!

Les vitamines són substàncies essencials pel funcionament de totes les cèl·lules del cos. Porten a terme importants funcions reguladores.

La majoria de les vitamines les obtenim a través dels aliments, ja que el nostre cos no les pot sintetitzar. Algunes com la vitamina D i la K les podem obtenir a través d’altres vies.

Es classifiquen en dos grups: les hidrosolubles (Vitamina C i Vitamines del grup B) són vitamines solubles en aigua, no s’emmagatzemen i s’eliminen a través de l’orina. Les liposolubles (Vitamina A, Vitamina D, Vitamina E i Vitamina K) és dissolen en greixos o olis i s’emmagatzemen en el fetge i el teixit adipós.

Degut a les característiques estructurals de les vitamines, hi ha una sèrie de factors que afecten a la seva composició i redueixen la quantitat de vitamines que podríem trobar en els aliments. L’escalfor, el contacte amb l’aigua, la llum o la simple exposició a l’aire produeix una pèrdua d’aquestes.

Per tant és important que en cada àpat hi hagi un aliment cru: verdura, hortalissa o fruita. Seguint aquesta pauta en assegurem un bon aport de vitamines. Combineu bé els aliments i planifiqueu el menú. Per exemple, si en un àpat voleu prendre postres làctic (iogurt) acompanyeu algun dels plats amb amanida. O al revés, si sabeu que feu un primer de verdura cuita (escalivada) i carn, peix o ou de segon (pollastre rostit) afegiu una fruita crua de postres.

Exemple de menú:

Esmorzar: Got de llet amb cereals i fruits secs.

Mig matí: Peça de fruita i entrepà de pernil dolç.

Dinar: Amanida de llenties amb ou dur i arròs. Iogurt.

Berenar: Peça de fruita.

Sopar: Espinacs amb pinyons i panses. Lluç. Peça de fruita.

Recorda…En cada àpat un aliment cru: amanida o fruita!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Vitamines en tots els àpats!

Les mones, de la tradició a la innovació

Des de sempre els padrins han regalat la mona al seu fillol o fillola, tot i que ara sol ser habitual que colles d’amics i famílies les demanin per menjar en grup. A més, en els últims anys, moltes persones marxen de vacances per Setmana Santa i per aquest motiu la venda de mones comença una setmana abans, amb la finalitat que els fillols gaudeixin de la mona encara que els padrins siguin fora, i s’allarga fins al diumenge següent.

Les mones, de la tradició a la innovació

La mona forma part d’un costum antic, que ja es troba citat amb el mateix nom al segle XV. L’origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també podria tenir un origen àrab, ja que munna (que també vol dir regal) era un cistell ple d’ous que els serfs regalaven als seus senyors. En el seu origen, els caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. A canvi de la notícia, se’ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s’havia acabat. Així, el simbolisme de l’ou de les mones és el principi de la vida, de l’univers i de la creació, i el dia de Pasqua amb l’arribada de la primavera era l’inici de l’any i una festa realment important.

Segons el Costumari català, el costum de decorar i menjar ous per aquestes dates ja existia en pobles primitius europeus i asiàtics. La tradició de menjar ous, probablement arrelada abans del cristianisme, es va accentuar a causa de la Quaresma. Durant el temps de dejuni no es podien menjar tampoc ous, i per tant la gent guardava els ous cuits esperant l’arribada de la Pasqua. Quan arribava, en alguns llocs els ous es pintaven o decoraven. En altres llocs es creia que trencar els ous entre ells portava sort i estrenyia l’afecte amb les persones properes.

Una altra de les maneres d’aprofitar el munt d’ous que s’acumulaven en aquestes dates era el costum de fer un pastís de farina, sucre i altres components, que va donar origen a la mona tal com la coneixem avui dia.

La mona primitiva, que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fillols el diumenge de Pasqua. La tradició deia que s’havien de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (segons una versió) o feia dotze anys (segons una altra versió).

A l’actualitat, les mones de pastisseria no tenen res a veure amb les tradicionals i s’han convertit en un pastís de bescuit decorat a base de xocolata, mantega i altres ingredients i amb figures al·lusives a temes d’actualitat. Fins i tot els ous durs han estat substituïts per ous de xocolata o de sucre, capaços d’assolir dimensions gegantines.

L’elaboració de la mona

Per fer una mona primer s’ha de fer la “tortada” o base (com un pa de pessic però elaborat amb farina d’ametlla), que normalment es talla en tres rodanxes per intercalar-hi dos farcits. Els farcits es fan de gema (crema feta de sucre i rovell d’ou), melmelada, mantega o xocolata (normalment es fa un farcit de cada). Després es procedeix a “allisar”, que consisteix en posar per sobre algun dels ingredients del farcit (o ametlles si es tracta d’un pastís tipus sara). Per últim, es passa a la decoració superior amb fruita confitada (principalment taronja, meló i pera) i els ous o figures de xocolata. Finalment, es decora el voltant de la mona, on se sol posar ametlles o bé granets de xocolata.

L’eclosió de la xocolata

Sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d’ous. D’aquesta entrada discreta i tardana n’ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous, per allunyar-se cada cop més de l’original.

Abans la mona estrella era la de fruita però ara s’està imposant la de praliné. La de fruita confitada continua sent la número u però la seva demanda va a la baixa perquè no agrada a tothom. Quant a les figures de xocolata, són els més venuts, juntament amb les típiques princeses, Els ous i les gallines, elaborats amb xocolata negra, tampoc no poden faltar. De fet, el pastisser procura plasmar la il·lusió dels petits amb molt de color i vinculant els productes de la Pasqua amb les pel·lícules de dibuixos animats, que és el que el nen coneix i recorda. La Pasqua és una de les úniques festes pastisseres –per no dir l’única- dedicada a la canalla petita.

Més enllà del pastís

Al pastís de la mona els clients hi solen afegir una figura de goma o un ou de xocolata, fins al punt que aquests complements arriben a suposar una despesa superior a la del propi pastís. Les figures de goma o peluix cada cop tenen més a veure amb futbolistes, polítics o personatges televisius. Tot i això, les pel·lícules infantils encara tenen representació a totes les pastisseries. Les figures fetes de peluix no són pas barates, ja que han de reunir uns requisits de qualitat i no toxicitat que requereix la Comunitat Europea.

Tot i la sofisticació que any rere any adquireixen les mones de pastisseria, no hem d’oblidar que a les nostres comarques coexisteixen altres elaboracions artesanals que tenen molta demanda. Coneguem-les…

La mona de forner. És una rosca elaborada amb farina, sucre, sal, llar, ous, llevat, coriandre, matafaluga, anís líquid i aigua.

La garlanda de forner. És una rosca amb els mateixos ingredients que la mona de forner però amb la diferència que, abans d’enfornar-la, la massa es doblega cap amunt, fet que li dóna un aspecte de cresta i una textura més compacta.

I fora de Catalunya?

Al País Valencià hi ha llocs on la mona és típica tot l’any. És el cas d’Alberic, a la Ribera Alta, d’on és típic el característic “panous”, “coca d’aire” o “pan quemado”, noms que fan referència al color torrat i a la presència d’ous encara que sigui en forma de merenga torrada per decorar. Ja es parla d’ell en el manuscrit Formulario práctico de cocina, de Joan Company (1905, “pan quemado al estilo de Alberique”).

Igualment, els valencians, així com molts menorquins que van emigrar a Algèria durant el s. XIX i que en bona part es van establir a Oran, van portar allí la mona i el costum d’anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua (casser la mouna). De fet, en els receptaris algerins actuals, tant d’Algèria com dels realitzats pels que han tornat del país, sempre apareix la mona, a part d’altres plats típics dels Països Catalans com la paella.

Al Maestrat fa pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo, nom que es deu al fet que la base s’ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones. O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l’endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. La fornera Dolors Rius també recorda com aquí al Penedès les dones i criatures anaven al forn del poble per coure les mones: érem un servei públic, en aquell temps! Fins i tot es portaven al forn del poble guisats o altres plats per coure…

(fons documental)

La festivitat de la Pasqua, tot i tenir un significat diferent, també es pot trobar en altres llocs, regions, zones i parts del món… Part de la simbologia d’aquesta festa era el conill, adoptat com a símbol de fecunditat, que encara avui en dia se segueix utilitzant en les decoracions d’aquesta celebració. Aquest element de la tradició d’Europa occidental mai fou acceptat pels cristians ortodoxes, fet que ens indica que és veritablement una icona aliena a la Pasqua religiosa.

Una de les notes típiques de Pasqua havia estat menjar ous en grans quantitats. La presència dels ous com a símbol de la Pasqua és present a tot Europa, d’Anglaterra a Ucraïna, com a símbol de la resurrecció primaveral. A molts pobles d’Europa aquests dies la gent s’obsequia amb ous; també hi ha el costum de pintar i decorar els ous de Pasqua per tal de donar-los un caràcter distintiu dels de la resta de l’any.

Els preus de les mones de Pasqua varien en funció dels ous de xocolata o figures artístiques que portin, així com del temps empleat en la seva elaboració.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Les mones, de la tradició a la innovació

Per què ploren els ulls quan mengem aliments picants?

És habitual que al consumir aliments picants tals com bitxo, Xile,”ají”, pebrots del Padrón… et llagrimegin o et piquin els ulls, notis cremor a la boca i llengua, o fins i tot, es produeixi mucositat.

El responsable de tots aquests efectes és la capsaicina que és una proteïna que podem trobar en els aliments esmentats i que al consumir-los produeix una estimulació de les membranes mucoses i la vasodilatació. Quan aquest compost arriba als terminals nerviosos de la boca i llengua, el cervell ho interpreta com una senyal de perill provocant, així, mecanismes com augmentar el ritme cardíac o dilatar els vasos sanguinis… Alhora, però, pot passar que al menjat picant et produeixi plaer. Això es deu a què el cervell allibera de forma natural endorfines que produeixen aquesta sensació.

Si vols calmar aquesta sensació de cremor, no és recomanable l’ ingesta d’ aigua ja que la capsaicina no és soluble en aigua i no servirà de res. Però si ingesta d’ una mica de sucre, oli, pa, arròs o llet.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Per què ploren els ulls quan mengem aliments picants?