Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Els últims emperadors

El peix espasa o emperador (Xiphias gladius) és segurament l´espècie de major mida de les que es poden arribar a comercialitzar a les nostres llotges de peix. Malgrat aquest fet, la majoria de l´emperador que trobem al mercat i consumim prové de captures realitzades molts centenars de kilòmetres enllà en ple Oceà Atlàntic.

A la mediterrània les captures d´aquesta espècie solen ser rares malgrat que les flotes amb bandera de conveniència que feinegen en aigües internacionals amb arts pelàgics en poden capturar quantitats destacables. Per aquest fet es considera que al nostre mar aquesta és una espècie sobreexplotada.

L´emperador (Xiphias gladius) és una espècie inconfusible

L´emperador és una peix inconfusible pel seu llarg musell que li dona nom. Aquesta prolongació del maxil·lar superior pot assolir fins a una tercera part de la seva longitud total del seu cos i li serveix com a defensa i per a estabilitzar la natació. El cos de l´emperador és robust i fusiforme amb una potent musculatura. Els adults no presenten escates. La seva coloració és blau intens al dors i als costats que es va aclarint progressivament a mesura que ens acostem al ventre.

El peix espasa és una espècie pelàgica i nedadora molt activa que rarament s´acosta a aigües litorals. S´apropa a la costa durant els mesos d´estiu quan té lloc la fressa. El seu cos presenta una elevada adaptació a l´hidrodinamisme, cosa que fa que pugui assolir velocitats de vertigen en nedar.

L´emperador és un peix ràpid i molt fort, això que fa que sigui una de les espècies més apreciades entre els afeccionats a la pesca esportiva. La seva resistència a ser pescat i la lluita que ofereix quan és capturat fa que sigui una peça molt cobejada. Malauradament no hi ha dades fiables de l´impacte d´aquesta activitat en els estocs de l´espècie.

La seva carn és clara, magra, delicada i molt gustosa

És un voraç depredador que s´alimenta bàsicament d´altres peixos que formen moles i de cefalòpodes. Generalment solitari. Es troba a tot el món. Prefereix però, les aigües més aviat temperades. Pot assolir entre els quatre i els cinc metres de llargada i arriba a pesar fins a cinc-cents quilograms.

Es pesca de manera industrial amb palangres de superfície i amb arts de deriva. Ambdues tècniques amb un fort impacte sobre el medi. D´ençà l´any 2002 els arts de deriva estan prohibits malgrat que no es te la certesa que aquesta resolució s´hagi fet efectiva al 100% per tots els països de la conca.

La seva talla mínima legal per a les captures és 120 cm sense comptar el musell. La seva carn és bastant apreciada, de color clar, molt tendra i gustosa. Es troba regularment als mercats i es comercialitza fresc, refrigerat, congelat, semielaborat i en conserva. De la mateixa manera que passa amb el bacallà, l´oli del seu fetge té un elevat valor comercial.

Pels seus nivells de greix es considera una espècie semi grassa. Els nutricionistes recomanen un consum moderat pels elevats nivells de mercuri que conté la seva carn.

A la mediterrània, l´estat de les seves poblacions, certament fa que es puguin considerar els darrers emperadors.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Els últims emperadors

Peix de km 15.000

Pescat a Noruega, processat a la Xina i consumit a França. Aquest és el trist camí de bona part del bacallà que es consumeix a Europa. En un temps on es posa en valor el producte de proximitat i el consum de km 0 ens arriben notícies d´una pràctica indecent amb uns costos ambientals enormes, és el peix de km15.000.

Aquesta ruta del bacallà és un veritable malbaratament energètic que es tradueix en milions de Tones de CO2 que s´alliberen a l´atmosfera que caldria denunciar de forma imperativa i hauria de fer obrir els ulls als consumidors.

El bacallà és una de les espècies més ben valorades als menús de molt països europeus. De fet, és precisament el peix més consumit a França i el segon en el rànquing de consum a l´estat espanyol darrera del lluç. L´any 2017 a França, es van consumir 35 milions de quilograms de bacallà i a España 48,5 milions .

A l´etiquetatge sovint no s´especifiquen l´adició d´aigua i els additius

La pesca del bacallà s´ha convertit en una activitat intensiva, aquest fet està produint una creixent sobreexplotació del recurs en algunes de les zones de pesca i alhora posa en perill la pervivència d´aquesta espècie. A diferència del salmó, un peix també molt consumit i on bona part de les captures procedeixen de cultius marins. En canvi, en el cas del bacallà encara no s´ha aconseguit criar en granja i tot el que es consumeix és “salvatge”.

La majoria del bacallà que es consumeix a Europa prové de la zona FAO 27, és a dir, de l´Atlàntic Nord-Est i Noruega és el principal exportador. Els consumidors de bacallà haurien de tenir molt clar la subzona en que s´ha capturat l’espècie que es pretén adquirir ja que en aquesta àrea hi ha subàrees on els estocs de bacallà estan sobreexplotats i d´altres on les captures es realitzen d´una manera més sostenible.

Una part important del bacallà que consumim ha patit un viatge al·lucinant fins a la Xina on es processa amb uns costos de manipulació tant baixos que fa que sigui rentable pels majoristes de peix. A més, a la Xina se li injecta aigua perquè augmenti el seu volum, agafi més pes i els beneficis siguin majors. També en aquest país s´hi afegeix E-451, un additiu permès a la UE que ajuda a retenir l´excés d´aigua i blanqueja la carn. En realitat sota aquestes sigles s´hi amaguen diverses molècules del grup del fosfats que estan relacionades amb malalties renals i cardiovasculars. Malgrat que les nostres lleis obliguen a especificar en l’etiquetatge si s´hi ha afegit aigua o d´altres additius, a la pràctica a la majoria del bacallà que ens arriba no s´especifica res. A l´any 2013 es va constatar que el 20% del bacallà que es consumeix a França estaven inflats amb aigua i blanquejats amb E-451. Evidentment les partides que s´envien actualment a la Xina, són les que pitjor es comercialitzarien directament al mercat europeu.

L´enorme demanda de bacallà per part dels consumidors europeus fa que es comercialitzi de diverses maneres: fresc, salat, congelat, processat i precuinat,… Normalment no hi ha cap problema en el consum de bacallà fresc coma ara l´skrei o bé el bacallà consumit “tota la vida” a casa nostra en salmorra. Els veritables dubtes sorgeixen amb el producte congelat i en el processat que és on es fa molt difícil fins hi tot , saber si es traca d’aquesta espècie.

Per tal de trobar una solució aquest tema és recomanable consumir bacallà etiquetat amb certificats de pesca sostenible com ara el distintiu MSC.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de km 15.000

Ostres!!!

Les ostres són un dels mol·luscs bivalves més esquists que existeixen. Es tenen notícies del seu consum ja en temps de la prehistòria. Quan ens referim aquesta espècie, parlem de l´ostra plana (Ostera edulis) típica de la costa mediterrània, malgrat que la introducció de cultius extensius ha propiciat la introducció d´altres espècies. L´ostra plana presenta la conquilla irregular, de forma ovalada i amb la closca inferior més aplanada que la superior. En estat salvatge viuen fixades a la roca. Com la gran majoria de bivalves són organismes filtradors, és a dir, que s’alimenten de les substàncies que estan en suspensió en l´aigua (plàncton i d´altres partícules).

L´Ostra és un marisc exquisit

Les ostres són riques en proteïnes i minerals. Una ració d’ostres, aporta una tercera part de les proteïnes diàries necessàries per a una persona. Les ostres són també una font extraordinària de vitamines entre la que destaca la B12. Una sola ostra conté el 133% de la quantitat diària recomanada d´aquesta vitamina. Els àcids grassos que contenen són del tipus Omega 3 que ajuden a mantenir la salut cardiovascular.

Malgrat el mite que hi al darrere, no hi ha cap estudi que relacioni la ingesta d´ostres amb les propietats afrodisíaques que se li suposen malgrat que les elevades quantitats de Zinc podrien estar al darrera d´aquest fet.

Un dels pocs inconvenients que suposa el seu consum està relacionat amb el metabolisme de l´àcid úric. Les ostres contenen moltes purines que l´organisme transforma en aquesta substància. Tampoc estan recomanades en casos d´hipertensió ja que contenen força sodi.

Les ostres s´han de consumir sempre molt fresques, en cas contrari ens exposem a patir intoxicacions microbianes. El seu sabor intens a mar no deixa indiferent a ningú: o agraden molt o no agraden gens. Malgrat que al mercat es poden trobar ostres tot l´any, la millor època per al seu consum és a l´hivern.

A les ries de Galícia hi ha moltes explotacions d´ostres i de musclos.

La gran majoria d´ostres que es consumeixen procedeixen de granges de cultius marins. En aquets cultius s´hi poden diferenciar dues fases: la primera, la captació de llavors (juvenils) i la segona, l´engreix. A la majoria d’instal·lacions del nostre país només es realitza la segona fase. Les llavors procedeixen de les importacions internacionals, aquest fet afavoreix la transmissió de malalties.

A casa nostra la practica totalitat de la producció d´ostres es dona al Delta de l´Ebre. També són molt apreciades les que provenen de les llacunes del sud de França, com les Leucata i les de la Bretanya. De totes, però, les més apreciades són les que es produeixen a les ries de Galicia. L´ostra plana és la més valorada però existeixen d´altres espècies també molt esteses com ara l´ostra japonesa (Crassostrea gigas), que és l’espècie més cultivada a escala doncs és molt més resistent. El seu creixement és molt més ràpid i permet augmentar els rendiments de l´explotació.

En moltes produccions ostrícoles s´utilitzen llavors modificades genèticament per augmentar la producció. Aquesta pràctica suposa riscos molt elevats pels exemplars salvatges i per a la salut de les persones.

Un dels depredadors més importants dels nostres cultius ostrícoles és el cranc blau, un nouvingut que produeix estralls a les explotacions.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Ostres!!!

Aprofitant el Thanksgiving Day, parlem del gall dindi

Un any més ja tenim al damunt el famós dia d’Acció de Gràcies, una de les grans festivitats als Estats Units i Canadà i que aquí coneixem gràcies al cinema, televisió, etc. Com tota bona festa hi ha un àpat típic i en aquest cas és el gall dindi, fet i portat a taula sencer, amb farciment i acompanyaments variats.

Aprofitarem aquesta setmana per parlar de les qualitats de la carn de gall dindi:

– Un 75% de la carn de gall dindi és aigua.

– Es considera una ració 125 grams de carn sense pell.

– Així doncs, una ració de gall dindi aporta 130 kcal si és pit i 128 si és cuixa. Aquesta diferència és insignificant.

– Una ració de pit de gall dindi té 30.8 grams de proteïna i si és cuixa 25,4.

– La proteïna de gall dindi no té cap aminoàcid essencial deficient, és, doncs de la més alta qualitat.

– Pel que fa al greix, el pit quasi no en té (0.8 grams en una ració) i la cuixa només 3.

– El seleni és el mineral del qual la carn de gall dindi n’aporta més en relació a les quantitats diàries necessàries en qualsevol etapa de la vida, entre un 66 i un 55% en persones adultes. També el zinc, fòsfor i ferro són minerals destacats en aquesta carn.

– En les vitamines B6 i B12 l’aportació del gall dindi és molt important, però és especialment rellevant la de la niacina.

En resum, és una carn molt adequada per a tothom en totes les etapes de la vida, però volem destacar aquelles en que cal una important font de proteïnes d’alta qualitat, i al mateix temps amb poc greix i pocs àcids grassos saturats i una bona font de vitamines i minerals. En particular, és una carn molt adient per nens i adolescents per les seves necessitats lligades al creixement, dones embarassades i gent gran.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Aprofitant el Thanksgiving Day, parlem del gall dindi

Blanc o blau?

El contingut de greix en els teixits dels peixos s´utilitza per a diferenciar els peixos en dos grans grups: els peixos blancs o magres amb menys quantitat de greix i els peixos blaus o grassos amb valors més elevats d´aquests compostos. Aquesta classificació no és biològica en el sentit estricte sinó que es tracta d´una ordenació amb criteris dietètics i gastronòmics.

El contingut de greix que presenta un peix depèn de moltes variables: l´espècie, l´edat, la seva activitat o l´època de l´any fan variar de manera significativa aquests valors. Fins hi tot, alguna espècie considerada d´un d´aquests dos grups pot tenir un percentatge de greix que l´apropi a l´altre grup. Els peixos criats en captivitat també tenen un percentatge de greix que difereix en comparació als exemplars salvatges.

La maire és un paix blanc i la sardina un peix blau

Per definició, els peixos blanc són aquells que tenen un percentatge màxim de greixos d´un tres per cent ( 3 grams de greix en 100 grams de carn comestible). Solen ser espècies bastant sedentàries amb desplaçaments molt poc importants, per la qual cosa no necessiten emmagatzemar greix de reserva als seus teixits. Són espècies que viuen força relacionades amb el fons: espècies bentòniques i demersals. La carn d´aquests peixos, com indica el seu nom, és de color clar i de fàcil digestió. Els peixos blancs són rics en proteïnes, minerals i vitamines, especialment del grup B. Alguns exemples de peixos d´aquest grup són la maire, el lluç, el llenguado o el rap.

El peixos blaus són aquells que tenen un contingut de greix superior al cinc per cent. Les espècies d´aquest grup solen ser espècies que viuen de forma pelàgica nadant activament i que realitzen importants migracions al llarg del seu cicle biològic. Són espècies nadadores que tenen el cos adaptat a aquesta funció amb formes fusiformes molt elegants. La seva musculatura és molt potent. Els valors més elevats de greix coincideixen amb l´època de fressa o de migració. La carn dels peixos blaus sol ser de colors intensos. El seu cos pren tonalitats blavoses i d´aquí el seu nom.

La teranyina és l´art de pesca amb que es capturen la majoria d´espècies de peix blau

El consum de peix blau aporta a la nostra dieta àcids grassos del grup Omega 3 i Omega 6, cosa que els fa molt indicats per a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars ja que ajuden a regular els nivells de triglicèrids i del colesterol. També contenen un percentatge elevat de proteïnes i de minerals com el iode, el magnesi, el fòsfor i els ferro. Alguns exemples de peix blau són la tonyina, la sardina, el seitó, el verat o el salmó.

Les especies que hi ha entre aquests dos grups, és a dir aquelles que tenen valors de greixos entre el tres i el cinc per cent es consideren peix semigràs. Aquest grup no es homogeni ja que determinades espècies de peix blanc o blau passen a considerar-se semigràs segons les variables que fan augmentar o disminuir la quantitat de greix. Alguns exemples en són el llobarro, la dorada o el roger.

Una darrera diferencia entre aquests dos grups es troba amb la seva forma d´explotació. En general per capturar peixos blaus es fan servir arts i ormeigs de pesca pelàgics com ara la teranyina mentre que per a les captures de peix blanc els arts són demersals com ara l´art de bou.

Malgrat que els peixos blancs contenen menys quantitat de greixos que els blaus, això no vol dir que els primers siguin més saludables que els segons. La majoria de greixos que contenen els blaus són insaturats, és a dir saludables per a l´organisme. Si volem triar entre peix blanc o peix blau, cal recordar que els nutricionistes consideren que hi ha d´haver un equilibri saludable entre els dos grups i ens recomanen de consumir peix com a mínim tres vegades a la setmana.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Blanc o blau?

Sacarina: Obesitat i diabetes

L’actualitat nutricional d’aquesta setmana ha tingut com a protagonista la sacarina. Adjunto article per tal que podeu ampliar la vostra informació.

Els edulcorants artificials com la sacarina poden incrementar el risc de desenvolupar intolerància a la glucosa o diabetis en alguns individus, segons un estudi d’un grup de científics de l’Institut de Ciència Weizmann, a Israel, publicat a la revista “Nature”. Aquests investigadors, liderats per Eran Elinav, han arribat a aquesta conclusió després d’estudiar els efectes dels edulcorants en ratolins i humans.

Els científics van adonar-se que els ratolins que bevien aigua amb glucosa i un edulcorant desenvolupaven una marcada intolerància a la glucosa en comparació amb els rosegadors que bevien aigua sola o amb sucre. Els edulcorants artificials sense calories, segons els investigadors, tenen aquest efecte perquè alteren l’equilibri dels microbis intestinals.

Els investigadors israelians van detectar fenòmens similars a aquests en algunes persones després de consumir edulcorants. Els resultats de la investigació feta sobre 381 homes i dones suggereixen que aquestes substàncies podrien exacerbar, en comptes de prevenir, desordres metabòlics.

Aquesta modificació de la flora intestinal provoca que augmentin els nivells de sucre de la sang, cosa que afavoreix l’augment de pes i augmenta el risc de diabetis de tipus dos. El motiu és que, a diferència del sucre, els edulcorants artificials acostumen a passar per l’aparell digestiu sense ser digerits. Per aquesta raó no aporten calories però també arriben intactes fins a la flora intestinal, elsbacteris que habiten l’intestí gros.

Una enquesta realitzada per Elinav i el seu equip revela que com més freqüent és el consum de sacarina, més sol pesar una persona i més alt sol ser el nivell de sucre a la sang. A més, els quilos de més tendeixen a acumular-se a l’abdomen, on són més perjudicials per a la salut.

Elinav, tot i així, adverteix que el seu estudi “no és definitiu en la seva conclusió per als humans”, a més d’insistir que és necessari continuar investigant i debatent els resultats de l’estudi.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Sacarina: Obesitat i diabetes

Què pesats!!!

Un dels aspectes més delicats en el consum de peix i marisc es troba en la presència de contaminants com ara els metalls pesats en els seus teixits. La pràctica totalitat d´aquests compostos tenen el seu origen en les activitats industrials i en el abocament dels residus que tard o d´hora es concentren en els mars i els oceans. La incorporació als organismes marins és a través de la xarxa tròfica des de les baules més baixes fins a dalt de tot i a mesura que s´ascendeix de nivell en la cadena alimentària, aquests elements van incrementant la seva concentració en els teixits. En aquest sentit els organismes com l´emperador o els túnids que es troben en les baules més elevades de la cadena alimentària són els que acumulen majors concentracions. A més, aquests peixos tenen un cicle de vida llarg, fet que també ajuda a aquest procés.

Els metalls pesats són un dels aspectes més delicats del consum de peix

L´exposició crònica a petites quantitats de metalls pesats provoquen un deteriorament de sistema immunològic, del sistema nerviós, del sistema endocrí, de les funcions reproductives i del desenvolupament.

Els nivells de metalls pesats en els peixos depenen també d´altres factors com ara quin és el seu origen i l´època de l´any ja que la quantitat de greix corporal determina més o menys l´acumulació d´aquests elements. Així, el peix blau amb més quantitat de greix, és més susceptible a acumular metalls pesats que no pas el peix blanc.

Les Agències de seguretat alimentària controlen els nivells d´arsènic, cadmi, plom i mercuri en el peix i el marisc. El mercuri, per la seva toxicitat potencial, és el més perillós de tots. Les principals formes de mercuri són el metil mercuri i el mercuri inorgànic. El primer és el més abundant. El mercuri és particularment tòxic pel desenvolupament de sistema nerviós i del cervell i segons els experts i s´hauria de tenir especial atenció amb els col·lectiu dels infants i de les embarassades, poblacions de risc pel que fa a la concentració d´aquest tòxic. En aquests dos grups es recomana de reduir el consum de les espècies que contenen més mercuri.

Els túnids són unes espècies problemàtiques pel que fa a l´acumulació de metalls

El problema dels metalls pesats no rau en una possible intoxicació per la ingesta de peix sinó en la bioacumulació que pot ocasionar estralls a mig i llarg termini. Per a evitar aquest problema, els especialistes en cap cas recomanen reduir el consum de peix sinó de diversificar el nombre d´espècies que consumim i combinar-les amb aliments rics en fibra que poden capturar part d´aquests metalls. Els beneficis derivats del consum de peix superen amb escreix aquests inconvenients però es recomana ser selectiu pel que fa a les espècies, en la freqüència i en la quantitat de les racions. En el cas del peix blau, s´aconsella reduir el consum de les espècies de major mida i incrementar el consum de les espècies petites: sardina, seitó i verat, amb un cicle de vida molt més curt.

Les espècies que contenen més arsènic són: el moll, el llenguado i la gamba. Pel que fa al cadmi hi és present en els bivalves i al calamar. En el cas del plom els organismes marins que n´acumulen més són els bivalves i el salmó. La presencia de mercuri, a més del peix espasa i els túnids, també es troben valors elevats en el lluç, al moll, a la perca del Nil, el Panga i a diverses espècies d´elasmobranquis com la mussola o el peix gat. A més, segons estudis recents, bona part del mercuri que acumulem al nostre cos té el seu origen en les llaunes de tonyina.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Què pesats!!!

L’obsessió per aprimar-se

Aprimar-se més d’un quilo per setmana pot perjudicar la salut del nostre cor

A l’estiu augmenta l’obsessió per aprimar, utilitzant mesures que poden resultar molt poc saludables.

La Fundació Espanyola del Cor alerta que les dietes restrictives poden comportar mancances nutricionals.

Cal aprimar-se de manera lenta, amb mètodes de cocció lleugers i augmentant la ingesta de fibra i aigua en la nostra dieta.

Aprimar-se a l’estiu s’ha convertit en l’obsessió del nostre temps i no és d’estranyar, doncs a Espanya el 37,65% de la població pateix sobrepès i el 16% pateix obesitat. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a tot el món hi ha més de 1.000 milions d’adults amb sobrepès i d’aquests, 300 milions són obesos.

Salut

Tot i que aquest factor de risc cardiovascular és molt habitual i convé reduir-lo, la Fundació Espanyola del Cor (FEC) recorda els riscos que poden suposar algunes dietes per a la cura del nostre cor i oferir algunes recomanacions adequades.

La majoria de la població no fa servir mesures per aprimar que beneficiïn la seva salut. L’afany per compensar ràpidament, en uns dies o setmanes, els errors de mesos o anys fan que un gran nombre de persones s’obsessionin amb perdre pes a qualsevol preu, sense control i confiant en informació moltes vegades sense fonament, sense garantir la pèrdua de pes ni els beneficis per a la seva salut.

És important prendre-s’ho amb calma i desconfiar de les dietes en les que es perd més d’1 quilo per setmana.

Entre les dietes més populars actualment, trobem les pobres en proteïnes, basades en la pèrdua de pes a costa de la massa muscular i de les proteïnes pot tenir conseqüències negatives sobre el cor.

Obesitat i vida sedentària

D’altra banda, les dietes riques en proteïnes i pobres en hidrats de carboni ofereixen resultats ràpids basats en carn, ous i altres aliments hiper-proteiques deixant fora els aliments rics en hidrats de carboni, com les patates, les verdures, les fruites, les hortalisses i els cereals. Aquestes dietes poden provocar deshidratació i elevar els nivells de colesterol, factors de risc cardiovascular.

L’obesitat és, sens dubte, un factor de risc per al nostre cor, ja que afavoreix l’aparició o potenciació d’altres factors de risc com la diabetis, la hipertensió o l’alteració dels lípids (colesterol i triglicèrids).

Més enllà de la predisposició familiar a ser obès (factor genètic) la nostra vida diària sedentària amb una sobrealimentació excessiva en calories, greixos saturats i sal, sense horaris regulars, menjant entre hores i saltant algunes de les 5 àpats diaris recomanades (esmorzar, mig matí , dinar, berenar i sopar), fa que, tot i que Espanya és un país on la dieta mediterrània és una tradició, el nombre d’obesos ha augmentat notablement, especialment entre els més joves.

A dieta millorant la nostra salut cardiovascular

L’alimentació és fonamental per mantenir sa el cor. En ella s’han d’incloure aliments amb certes característiques, que permetin que el cor i tot el seu sistema vascular funcionin de forma saludable.

-Aprimar-se de forma lenta “sense pressa però sense pausa“

-Controlar els horaris: no només de menjars sinó també de la pràctica d’exercici físic.

-És més fàcil complir objectius si aquests es comparteixen amb la família o els amics hi ha la feina.

-Una dieta equilibrada és la que inclou gran varietat d’aliments, sense oblidar fruites, verdures, peixos, carns magres i cereals.

-La dieta comença amb els aliments que comprem i segueix per com els cuinem (elegir el vapor, sense arrebossar, sense greix …).

-Per iniciar una dieta, us recomanem reduir entre 500 i 1000 kcal / dia respecte a la dieta que se seguia habitualment

-No obsessionar-se amb comptar calories, però sí a conèixer quins són els aliments més calòrics per reemplaçar-los per altres més lleugers.

-Reduir la mida de les racions i incorporar més fibra i aigua per mantenir el volum del menjar

-Traçar un pla integral, realista i assolible, proposat per un professional de la salut

-Preguntar sempre els dubtes als experts en salut i nutrició

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’obsessió per aprimar-se

Llets vegetals i productes fermentats

Llet d’ametlles

Sobre les “llets” vegetals

La “llet” a base de fruits secs i cereals representa una alternativa a les llets animals i a la llet de soja. Aquests liquats vegetals tenen components amb una gran valor nutricional que aporten nombrosos beneficis per la salut del públic en general i pels grups de consumidors amb nececessitats especifiques:intolerancia a la lactosa, al·lèrgia a la llet de vaca, vegetarians.

Aquestes “llets” vegetals es caracteritzen per tenir àcids grassos saludables i sucres de baix índex glucèmic. A més constitueixen una font important de vitamins B i E, components antioxidants (fitoesterols i polifenols) així com fibra dietética que ajuda a millorar la salut intestinal.

Són aliments rics en potassi i pobres en sodi, de manera que ajuden a mantenir un equilibri en el balanç d’electròlits.

Les “llets” derivades de fruits secs són especialment recomanades a les dones embarassades per la seva riquesa en acid fòlic i el rati calci/fòsfor és molt bo. Tot això, a més l’absència de lactosa, proteïna de la llet i gluten, fa que aquestes “llets” siguin un molt bon substitut de la llet de vaca.

L’estudi de la Universitat de València

Científics de la Universitat de València han obtingut nous productes fermentats amb bacteris probiòtics a partir de cereals i fruits secs- el que coneixem per llets vegetals- que són una alternativa als iogurts convencionals. Aquests productes han estat dissenyats pensant en les persones que tenen al·lèrgies alimentàries a la llet de vaca, la lactosa o que presenten intolerància al gluten, així com per les dones embarassades

Des del laboratori de l’Institut d’Enginyeria dels Aliments pel Desenvolupament, l’equip ha treballat amb ametlles, civada i avellanes i ben aviat analitzarà l’ús de les nous i les castanyes. L’Institut d’Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA-CSIC) i el University College de Dublin (Irlanda) també han col·laborat en aquest estudi.

Els estudis in vitro mostren com alguns d’aquests productes tenen propietats anti-inflamatòries sobre les cèl·lules de l’intestí, fet que pot ajudar a calmar les reaccions al·lèrgiques causades pels aliments i incrementa la biodisponibilitat de ferro. Les caseïnes de la llet a part d’estar en la llista d’al·lèrgens, dificulten l’absorció del ferro.

Els resultats obtinguts tan sols ens mostren que les llets estudiades són una bona base per al creixement i viabilitat de bacteris probiòtics. De totes maneres el projecte contribueix a incrementar el coneixement sobre les propietats nutricionals i la influència sobre la salut de les “llets” vegetals.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Llets vegetals i productes fermentats

Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Guisat de pollastre casolà (Elisenda Toda, Restaurant Sol i Lluna de L’Escala)

Entre les formes més habituals de cuinar el pollastre o el gall dindi no es troba l‘estofat. Malgrat això, i gràcies a la gran versatilitat d’aquestes carns, els guisats, en les seves innombrables formes i variants, són uns dels plats de sucar pa favorits per tothom. Avui en parlarem.

L’estofat, com a forma de cocció, consisteix en coure la carn amb poca aigua o brou i una mica de greix, en un recipient tancat, generalment amb altres ingredients, que sovint són verdures i/o patates. Els vapors condensen en el mateix recipient i cauen sobre el producte, al que proporcionen la melositat, sabor i aroma característics.

Per aquest tipus de cocció cal força temps per aconseguir impregnar la carn de les aromes i del gust de tots els ingredients que l’acompanyen. Aquesta cocció més llarga és també l’adequada per alguns tipus de carn d’aviram més dura com poden ser pollastres de pagès o de races autòctones, ànecs,…. També és la més adient per aus de caça.

Pel que fa a les característiques nutritives de la carn d’aviram estofada, cal destacar que part dels minerals poden dissoldre’s en els líquids de cocció i ser arrossegats fora de la carn amb els sucs que aquesta mateixa genera. Però això no suposa una pèrdua de valor nutricional ja que aquests minerals queden al suc, que es consumeix juntament amb la carn i els seus acompanyaments.

Un altre efecte de l’estofat sobre les característiques nutritives de la carn és que el greix subcutani que hi ha entre la pell i la carn queda més enganxat a la pell, essent així més fàcil retirar i per tant disminueix el consum de greix. No hi ha canvis substancials pel que fa a la composició d’àcids grassos respecte a la carn d’aviram fresca.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats