Arxiu d'etiquetes: PESCA

El rotllo de Montgat

És ben cert que el patrimoni pesquer està desapareixent malgrat els esforços que en els darrers anys es fan des de diversos àmbits. Avui és gairebé impensable desballestar una barca de pesca històrica. Recordo de menut, a Mataró, els quillats avarats i abandonats davant les cases del Callao. Aquestes embarcacions feien les delícies dels infants, que hi jugàvem i imaginàvem gestes fantàstiques. Moltes d´aquetes barques van acabar en les fogueres de Sant Joan sense que a ningú li importés. Apart de patrimoni material: embarcacions, arts i ormeigs de pesca, instal·lacions,…hi ha tot un patrimoni immaterial que a hores d´ara corre perill d´acabar també a la foguera de Sant Joan i desaparèixer per sempre.

Un d´aquests exemples el trobem cada migdia a Montgat. Aquesta població del baix Maresme és l´únic lloc de tota la nostra costa on encara es manté una subhasta de peix tradicional.

El rotllo de Montgat amb els compradors, l´encantador i els coves de vímet amb el peix

La Confraria Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar és una de les més modestes de tot el litoral català. Compta només amb cinc embarcacions i organitza cada dia aquesta joia del patrimoni pesquer que conserva els elements de la comercialització tradicional de peix i que popularment Es coneix com el “rotllo de Montgat”.

El nom de “rotllo” prové de la disposició que prenen els diferents agents que hi intervenen. Els compradors se situen en rotllana al voltant de les paneres de peix, que com abans es col·loquen en coves de vímet. Al centre de tot plegat hi ha el subhastador o encantador que “canta” les quantitats a la baixa tal i com es feia a tota la costa fins fa ben pocs anys.

A Mataró feien el rotllo al davant de les cases del Callao

Al rotllo de Montgat sembla que el rellotge del temps s´hagi aturat. Aquí, l´encantador amb la seva cantarella i l´univers del llenguatge no verbal posa a la venda les paneres de peix acabat de pescar. A Montgat no hi han arribat els panells electrònics que formen part de resta de subhastes i que les converteixen en més fredes i impersonals.

El rotllo de Montgat està obert al públic en general, mentre que a la resta de subhastes està només restringit als professionals del sector. Una altra particularitat del rotllo de Montgat és que són els propis pescadors els qui venen el producte de la seva feina.

Com a la majoria de municipis del Maresme, Montgat s’originà com a petit assentament de pescadors depenent de Tiana, i amb el temps es va segregar i es va convertir en un municipi amb identitat pròpia. La subhasta té lloc a la llotja del peix que es troba al passeig marítim, entre la platja i les vies del tren. Es tracta d´una estructura molt senzilla amb quatre barres de metall que sostenen un precari sostre. El terra és cimentat al voltant del qual hi ha un banc de fusta on seuen els compradors.

El rotllo a Arenys es feia a l´actual plaça Lloveres

La subhasta de Montgat comença cada dia quan les campanes de l’església de Sant Joan toquen la una del migdia. Des de l´any 2012, aquesta subhasta és considerada un Bé Cultural d’Interès Local per la seva singularitat i per ser el darrer vestigi d´una tradició gairebé perduda. Malgrat aquest fet, corre greu perill de desaparèixer. El poc relleu generacional i l´envelliment dels pescadors que porten el seu gènere per vendre posen en perill la seva continuïtat futura.

La única diferencia entre la subhasta cantada de Montgat i les primitives subhastes de la costa catalana és que el preu de les paneres es canta en euros. I, es clar, els pescadors també s´han modernitzat i fins i tot tenen la seva pàgina a facebook.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El rotllo de Montgat

Temps de sonso

A Arenys de Mar i a d´altres pobles mariners tenim una gran sort que comença a inicis de març i que continua fins ben entrada la tardor. Aquesta és època de sonso (Gymnammodytes cicerellus) una espècie que es captura en unes zones molt concretes del nostre litoral, bàsicament a la costa del Maresme.

La pesca del sonso està regulada per un pla de cogestió que en assegura una explotació racional del recurs. Cada matí, les embarcacions autoritzades pel comitè de cogestió calen les sonseres gairebé arran de costa. En aquesta època és habitual poder observar les petites barques feinejant gairebé a pet d´ona des del tren estant. A l´estiu, algun banyista desinformat en qüestiona la seva feina.

El sonso és un petit peix quye es captura sobretot a la costa del Maresme

La distribució del sonso a la costa catalana es deu sobretot a la granulometria del tipus de fons sorrencs on viu. Els fons que hi ha al Maresme amb grans de mida mitjana són els preferits perquè aquest petit peix s´hi pugui ensorrar a fer el seu cau. A Catalunya hi ha una vintena d´emarcacions que tenen la llicencia per “anar al sonso”, on la practica totalitat de captures es produeix a la comarca del Maresme i més concretament de la flota de sonsaires que hi ha al port d´Arenys de Mar. Malgrat això, una petita part de les captures es dona als ports de Blanes, de Sant Feliu de Guíxols, de l´Estartit o de Palamós.

El sonso viu formant moles que s´ensorren en el substrat. S´alimenten bàsicament de zooplàncton i és per això que després de la barreja de masses d´aigua de finals d´hivern comença a proliferar i és quan comença la temporada.

En temps de sonso és habitual trobar aquesta espècie als taulells de les peixateries maresmenques. Acabat de pescar i de subhastar arriba cada tarda puntual als punts de venta al detall. El primer sonso de la temporada és el millor. D´un gust exquisit i de la millor mida. A mesura que avança l´estiu va augmentant la seva talla i ja no és tant apreciat. Per això, els restauradors aprofiten l´arribada d´aquest sonso primerenc per a abastir els seus congeladors i poder-lo oferir al llarg de tota la temporada.

Fregits són una delicia

Molt valorat després de tants mesos d’absència d´aquest espècie. Sempre el primer sonso és el millor. A més aquest primer sonso és el de millor mida. Aquestes primeres captures auguren una molt bona temporada que si s´allarga encara serà millor.

Les quotes que pot agafar cada embarcació cada dia, depenen de les directrius del Pla de Cogestió que les autoritza seguint criteris de sostenibilitat. Es per això que, en moltes ocasions, després d´un parell d´hores de feineig, les barques tornen a port amb la quota plena i a més amb uns guanys molt superiors que abans quan treballaven sense cap límit de captures i sovint rebentaven els preus de mercat.

La contrapartida de tot plegat la paeixen soferts consumidors. Avui, el sonso s´ha convertit en una espècie gairebé de luxe. Fins hi tot algunes vegades el preu de venda al detall ha superat al de la gamba. Aquets primers dies s´està venent a les peixateries al voltant dels trenta euros. Malgrat tot, amb cent-cinquanta grams n´hi ha prou per a per a una bona ració. És el preu de la sostenibilitat i el compradors n´estem orgullosos que s´hagi arribat a aquest punt on tots els implicats en surtim afavorits i asseguren el manteniment d´aquesta a activitat artesanal.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Temps de sonso

La Salpa: un peix per flipar

La salpa o saupa (Sarpa salpa) és un peix relativament freqüent en els fons litorals costaners rocosos i sorrencs, especialment si estan recoberts d´algues o de fanerògames marines. La seva distribució ve determinada precisament per la presencia d´aquests organismes i és força abundant sobre fons poc batuts on forma grans moles.

Com la majoria d´espàrids, el seu cos té forma ovalada i és aplanat lateralment. Presenta tonalitats verdoses i argentades amb una dotzena de franges longitudinals de color groc molt característiques que recorren els flancs. La boca i els ulls són petits i aquests darrers també són grocs. La línia lateral és molt visible.

ES molt freqüent veure les salpes en moles. Foto: Jordi Regàs CIB

És un peix de bona mida, la seva llargària habitual és entre 20 i 30 cm. L´aleta caudal es bifurcada i les aletes pectorals, com en la majoria d’espàrids, presenten a la seva base una taca més fosca.

La seva alimentació varia segons l´edat. Mentre que els estats juvenils són omnívors amb una forta component carnívora, els adults són una de les poques espècies de peixos mediterranis que és herbívor. Malgrat aquest fet, a l’estómac de les salpes s´hi troben petits invertebrats associats o epífits i algues que ingereix. Mostra especial predilecció per les algues del gènere Ulva “Enciams de mar” o Caulerpa i diverses espècies de fanerògames marines que podem trobar a les nostres aigües (Zoostera, Cydodocea i Posidonia). En aquest mateix sentit, l´alga bruna Cystoseira mediterranea es coneix amb el nom popular en català de pèl sauper en referència a aquesta peix.

Com en la majoria d´espàrids, la salpa és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer és mascle i més endavant es transforma en femella. És reprodueix dues vegades a l´any: entre març i abril i entre setembre i novembre. Els ous i les larves formen part del zooplàncton.

L’aspecte de la salpa és inconfundible

Se la sol capturar de manera accidentals amb tresmalls, nanses i art de bou. La seva carn és molt poc valorada i per aquest motiu, sovint les captures accidentals acaben descartades i retornades a mar per la qual cosa es difícil d´observar a les llotges. Nomes entre els pescadors de canya té un cert valor ja que ofereix força resistència en ser capturada. En aquest cas com a esquer s´empren algues com ara l´enciam de mar o fins hi tot esquers tant estranys com els grills de cítrics, en especial els de mandarina. La seva carn es molt poc apreciada pel seu fort gust que varia segons l´alimentació de l´animal.

Alguns estudis relacionen la ingesta d´aquesta espècie amb episodis de toxicitat i al·lucinacions especialment si el peix ha ingerit anteriorment algues del gènere Caulerpa o d´altres. Les intoxicacions que hi ha hagut provoquen quadres semblants als de la ingesta de LSD. El compost actiu responsable d´aquest fet no es troba en la pròpia salpa sinó que s´hi troba en funció del seu règim alimentari. D´entre les parts del cos, el cap és on s´hi acumulen les concentracions més elevades de molècules tòxiques que provoquen aquests estats. S´ha comprovat també que aquest fenomen està relacionat amb la variació estacional d’epífits que coexisteixen a les algues i fanerògames que consumeix. La salpa és doncs un peix per flipar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La Salpa: un peix per flipar

Els últims emperadors

El peix espasa o emperador (Xiphias gladius) és segurament l´espècie de major mida de les que es poden arribar a comercialitzar a les nostres llotges de peix. Malgrat aquest fet, la majoria de l´emperador que trobem al mercat i consumim prové de captures realitzades molts centenars de kilòmetres enllà en ple Oceà Atlàntic.

A la mediterrània les captures d´aquesta espècie solen ser rares malgrat que les flotes amb bandera de conveniència que feinegen en aigües internacionals amb arts pelàgics en poden capturar quantitats destacables. Per aquest fet es considera que al nostre mar aquesta és una espècie sobreexplotada.

L´emperador (Xiphias gladius) és una espècie inconfusible

L´emperador és una peix inconfusible pel seu llarg musell que li dona nom. Aquesta prolongació del maxil·lar superior pot assolir fins a una tercera part de la seva longitud total del seu cos i li serveix com a defensa i per a estabilitzar la natació. El cos de l´emperador és robust i fusiforme amb una potent musculatura. Els adults no presenten escates. La seva coloració és blau intens al dors i als costats que es va aclarint progressivament a mesura que ens acostem al ventre.

El peix espasa és una espècie pelàgica i nedadora molt activa que rarament s´acosta a aigües litorals. S´apropa a la costa durant els mesos d´estiu quan té lloc la fressa. El seu cos presenta una elevada adaptació a l´hidrodinamisme, cosa que fa que pugui assolir velocitats de vertigen en nedar.

L´emperador és un peix ràpid i molt fort, això que fa que sigui una de les espècies més apreciades entre els afeccionats a la pesca esportiva. La seva resistència a ser pescat i la lluita que ofereix quan és capturat fa que sigui una peça molt cobejada. Malauradament no hi ha dades fiables de l´impacte d´aquesta activitat en els estocs de l´espècie.

La seva carn és clara, magra, delicada i molt gustosa

És un voraç depredador que s´alimenta bàsicament d´altres peixos que formen moles i de cefalòpodes. Generalment solitari. Es troba a tot el món. Prefereix però, les aigües més aviat temperades. Pot assolir entre els quatre i els cinc metres de llargada i arriba a pesar fins a cinc-cents quilograms.

Es pesca de manera industrial amb palangres de superfície i amb arts de deriva. Ambdues tècniques amb un fort impacte sobre el medi. D´ençà l´any 2002 els arts de deriva estan prohibits malgrat que no es te la certesa que aquesta resolució s´hagi fet efectiva al 100% per tots els països de la conca.

La seva talla mínima legal per a les captures és 120 cm sense comptar el musell. La seva carn és bastant apreciada, de color clar, molt tendra i gustosa. Es troba regularment als mercats i es comercialitza fresc, refrigerat, congelat, semielaborat i en conserva. De la mateixa manera que passa amb el bacallà, l´oli del seu fetge té un elevat valor comercial.

Pels seus nivells de greix es considera una espècie semi grassa. Els nutricionistes recomanen un consum moderat pels elevats nivells de mercuri que conté la seva carn.

A la mediterrània, l´estat de les seves poblacions, certament fa que es puguin considerar els darrers emperadors.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Els últims emperadors

Blanc o blau?

El contingut de greix en els teixits dels peixos s´utilitza per a diferenciar els peixos en dos grans grups: els peixos blancs o magres amb menys quantitat de greix i els peixos blaus o grassos amb valors més elevats d´aquests compostos. Aquesta classificació no és biològica en el sentit estricte sinó que es tracta d´una ordenació amb criteris dietètics i gastronòmics.

El contingut de greix que presenta un peix depèn de moltes variables: l´espècie, l´edat, la seva activitat o l´època de l´any fan variar de manera significativa aquests valors. Fins hi tot, alguna espècie considerada d´un d´aquests dos grups pot tenir un percentatge de greix que l´apropi a l´altre grup. Els peixos criats en captivitat també tenen un percentatge de greix que difereix en comparació als exemplars salvatges.

La maire és un paix blanc i la sardina un peix blau

Per definició, els peixos blanc són aquells que tenen un percentatge màxim de greixos d´un tres per cent ( 3 grams de greix en 100 grams de carn comestible). Solen ser espècies bastant sedentàries amb desplaçaments molt poc importants, per la qual cosa no necessiten emmagatzemar greix de reserva als seus teixits. Són espècies que viuen força relacionades amb el fons: espècies bentòniques i demersals. La carn d´aquests peixos, com indica el seu nom, és de color clar i de fàcil digestió. Els peixos blancs són rics en proteïnes, minerals i vitamines, especialment del grup B. Alguns exemples de peixos d´aquest grup són la maire, el lluç, el llenguado o el rap.

El peixos blaus són aquells que tenen un contingut de greix superior al cinc per cent. Les espècies d´aquest grup solen ser espècies que viuen de forma pelàgica nadant activament i que realitzen importants migracions al llarg del seu cicle biològic. Són espècies nadadores que tenen el cos adaptat a aquesta funció amb formes fusiformes molt elegants. La seva musculatura és molt potent. Els valors més elevats de greix coincideixen amb l´època de fressa o de migració. La carn dels peixos blaus sol ser de colors intensos. El seu cos pren tonalitats blavoses i d´aquí el seu nom.

La teranyina és l´art de pesca amb que es capturen la majoria d´espècies de peix blau

El consum de peix blau aporta a la nostra dieta àcids grassos del grup Omega 3 i Omega 6, cosa que els fa molt indicats per a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars ja que ajuden a regular els nivells de triglicèrids i del colesterol. També contenen un percentatge elevat de proteïnes i de minerals com el iode, el magnesi, el fòsfor i els ferro. Alguns exemples de peix blau són la tonyina, la sardina, el seitó, el verat o el salmó.

Les especies que hi ha entre aquests dos grups, és a dir aquelles que tenen valors de greixos entre el tres i el cinc per cent es consideren peix semigràs. Aquest grup no es homogeni ja que determinades espècies de peix blanc o blau passen a considerar-se semigràs segons les variables que fan augmentar o disminuir la quantitat de greix. Alguns exemples en són el llobarro, la dorada o el roger.

Una darrera diferencia entre aquests dos grups es troba amb la seva forma d´explotació. En general per capturar peixos blaus es fan servir arts i ormeigs de pesca pelàgics com ara la teranyina mentre que per a les captures de peix blanc els arts són demersals com ara l´art de bou.

Malgrat que els peixos blancs contenen menys quantitat de greixos que els blaus, això no vol dir que els primers siguin més saludables que els segons. La majoria de greixos que contenen els blaus són insaturats, és a dir saludables per a l´organisme. Si volem triar entre peix blanc o peix blau, cal recordar que els nutricionistes consideren que hi ha d´haver un equilibri saludable entre els dos grups i ens recomanen de consumir peix com a mínim tres vegades a la setmana.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Blanc o blau?

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peixos Plans

Peix de temporada

Un dels conceptes que la globalització ens està fent perdre és el de “producte de temporada”. Excepte en alguns casos concrets com ara amb el bolets, estem acostumats a consumir el producte fresc durant tot l´any i ens oblidem que aquella fruita, aquella verdura o aquell peix tenen una temporada on la seva qualitat es optima i és quan s´ha de consumir.

Comencem a trobar normal, consumir maduixes, pèsols o carxofes durant tot l´any. Estem oblidant molt despresa en quina època de l´any es cullen aquets productes. Amb aquest afany de consumir “fora de temporada” l´únic que aconseguim és que ens arribi aquest producte de l´altre costat del món o bé que aquest no sigui fresc.

EL sonso té un pla de cogestió

Amb el peix i marisc passa exactament el mateix. Hi ha moments de l´any on el seu consum és òptim per la seva abundància o per la qualitat de la seva carn. Hi ha espècies, com ara les garoines, que estan madures pel seu consum en una època determinada. Hi ha peixos, com la dorada o el llobarro, que s´apropen a aigües litorals per fressar en una època de l´any. En alguns cassos com ara amb els lloritos o el sonso que tenen uns períodes de veda, i en conseqüència no es poden capturar.

Des de finals d´estiu i durant tota la tardor és temps del calamar de potera. La veda del llorito acaba el 31 d´agost. El sonso es comença agafar a la primavera. Les dorades i els llobarros tenen el seus màxims als mesos de novembre i desembre. Les sardines són més riques en àcids omega-3 al llarg de la primavera i l´estiu, que és quan estan en els seu punt òptim pel seu consum. L’hivern és l´època de les garoines,…

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

La tonyina se sol capturar quan emprenen les rutes de tornada durant la tardor. En aquest cas però, s´ha perdut aquesta estacionalitat per diverses raons. L´escalfament global està fent desplaçar les migracions d´aquest peix i en conseqüència les seves captures. A més, en aquest cas, les quotes per a la captura d´aquesta espècie a Catalunya les té pràcticament una única empresa i el que fa amb els exemplars capturats és engreixar-los de manera artificial fins que tenen la mida òptima i són introduïdes als mercats de consum en funció de l´oferta i la demanda.

El peix de temporada té un calendari que coincideix amb el dels pescadors artesanals. Aquests canviaven l´ormeig de pesca en funció de l´espècie que es volia agafar segons l´època de l´any. En la mesura que la pesca artesanal va desapareixent també ho està fent el peix de temporada.

La sardina es pesca ” a caixes”

El consum de peix de temporada permet diversificar el consum i distribuir la pressió pesquera focalitzada vers unes poques espècies. A més, amb aquesta decisió estem consumint producte de proximitat i estem col•laborant en mantenir l´activitat ancestral dels nostres pescadors artesanals. Un percentatge elevadíssim dels consumidors de peix només ho fan d´unes poques espècies (lluç, rap, llenguado o sardina).

Tenim assumit que tot el peix que hi ha als taulells de les peixateries és fresc, però, si volem consumir durant tot l´any calamar, per exemple, hem d´estar disposats a que bona part de l´any consumirem aquesta espècie congelada o en semiconserva. A més, només el 15 % del peix que es consumeix a Catalunya és de pesca de proximitat. Això però és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de temporada

La ruta del bacallà

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La ruta del bacallà

Tots són pops

Els pops són cefalòpodes de vuit braços de la mateixa mida amb ventoses en tota la seva extensió. Presenten una boca (ràdula) molt potent en forma de “bec de lloro”. No tenen cap resta d´esquelet intern. Se’ls considera animals força intel·ligents, el seu sistema nerviós és bastant complex. Quan se senten amenaçats poden expulsar un núvol de tinta que els ajuda a escapar del seu depredador. Són animals bastant territorials. Tenen els sexes separats i la femella té cura dels ous. En general són espècies carnívores que s´alimenten d´altres mol·luscs, crustacis i petits peixos.

El Pop Roquer és el més apreciat de tots. Es pesca artesanalment i també de manera semi industrial

A nivell gastronòmic són força apreciats malgrat que tenen la carn bastant dura i per això, s´han de colpejar o bé congelar per a fer-los comestibles. Inclouen diverses espècies malgrat que a Catalunya se’n pesquen i se’n comercialitzen bàsicament quatre de diferents: pop roquer (Octopus vulgaris), pop blanc (Eledone cirrosa), pop mesquer (Eledone moschata) i polpa (Octopus macropus).

Pop roquer: De cos robust amb petites berrugues especialment a la part superior del cap. El cos és de tonalitats sorrenques o vermelloses que es mimetitza amb l´entorn. Els seus tentacles tenen dues fileres de ventoses. És una espècie solitària molt territorial que viu sobre fons rocosos de profunditat variable, aprofita les escletxes i els forats com a cau per a protegir-se dels depredadors. Caçador molt actiu, mossega a les presses i els injecta un verí que els paralitza. Es reprodueixen de març a setembre molt a prop de la costa. Es pesquen de manera artesanal amb nanses i amb cadups, malgrat que també s’agafen amb arts d´arrossegament. A la costa central catalana les poblacions de pop roquer han pràcticament desaparegut a conseqüència de la pressió pesquera.

La forta demanada i els seu elevat consum fa que bona part del pop que es consumeix al nostre país provingui de caladors internacionals, especialment d’Àfrica i d’Àsia. També es comercialitzen com a pop el Calamar de Humboldt (Dosidicus gigas), una espècie de molt menys valor que es fa passar per pop sobretot en conserves i en congelats i productes elaborats.

El Pop Blanc i el Pop Mesquer tenen una sola filera de ventoses als seus braços

Pop blanc: Aquesta espècie presenta una sola filera de ventoses en els seus braços. Cos de color bru amb la superfície més llissa que el pop roquer. Viu en fons fangosos i es reprodueix entre gener i maig. Té un elevat interès comercial en especial els exemplars juvenils que es comercialitzen amb el nom de popet. El popet es captura amb petites barques d´arrossegament (“arrastrillos”) que utilitzen una mantellina per fer més petit el diàmetre de la malla de l´art. Es tracta d´una activitat gens selectiva i del tot irrespectuosa amb el medi.

Pop mesquer: Espècie semblant al pop blanc. El seu nom es deu a que fa una olor a mesc molt característica. Viu sobre fons de sorra i de fang. Es reprodueix de febrer al maig. Es el pop menys cotitzat de tots.

Polpa o Popa: És l´espècie de pop més estranya a les llotges catalanes. Només freqüent a les llotges de Tarragona. Les potes de la popa són molt llargues i amb moltes berrugues a la part superior del cos. És el pop que té la carn més dura.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Tots són pops

Morralets: sèpies menudes

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis” (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Morralets: sèpies menudes