Arxiu d'etiquetes: OLI

Empanada gallega

Ingredients per la massa:

  • 500 gr. de farina
  • 300 ml. d’aigua aproximàdament
  • Un raig d’oli d’oliva
  • Sal
  • 5 gr. de llevat fresc de forner

alberIngredients pel farcit:

  • 2 cebes mitjanes
  • 2 pebrots vermells mitjans
  • 2 auberginies petites
  • 2 carbassons petits
  • 2 o 3 tomates madurs ratllats
  • 1 llauna de tonyina en oli d’oliva (si són petites dues)
  • Sal

Preparació:

  1. Per fer el farcit, ofeguem les cebes a tiretes en una paella gran amb l’oli de la llauna de tonyina, després afegim els pebrots a trossos, després les auberginies, els carbassons i la sal.
  2. Tapem perquè es vagi coent amb el vapor.
  3. Quan estigui tou i ben cuit, li afegim la tomata ratllada i finalment la tonyina.
  4. Deixem coure destapat perquè s’evapori l’aigua i quan ja estigui ho aboquem en un plat perquè es refredi.
  5. Per la massa, en un petit bol de ceràmica, aboquem dos dits d’aigua, hi afegim el llevat fresc i ho dissolem.
  6. Després afegim farina i remenem fins aconseguir una bola, que deixarem reposar una mitja hora dins el bol tapat.
  7. ALL
  8. A la pastadora posem la resta de la farina, la sal, un raig d’oli i comencem a amassar, afegint mica en mica la resta de l’aigua.
  9. A aquesta massa hi afegirem la bola fermentada que hem fet abans i ho amassem fins que quedi una pasta homogènia i elàstica, que la deixarem reposar fins a doblar el volum (dues hores aproximadament, depenent de la calor que faci).
  10. Un cop la massa ha fermentat, la tornem a amassar durant 2 minuts.
  11. Deixem reposar la bola durant 5 minuts, la partim en dues parts i amb el rodet estenem damunt el marbre una làmina que serà la part de baix de l’empanada.
  12. L’enrotllem amb l’ajuda del rodet i la traslladem sobre d’una bandeja d’alumini coberta amb paper vegetal de forn.
  13. A sobre la làmina hi posem el farcit un cop s’hagi refredat.
  14. Tapem l’empanada amb una segona làmina, i amb els dits segellem les vores i la punxem per sobre per sobre perquè quan cogui, pugui sortir el vapor.
  15. Pintem l’empanada amb llet o ou batut.
  16. La coem empanada al forn pre-escalfat a 200º calor a dalt i a baix, durant mitja hora.
  17. La deixem refredar completament.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: LA MEVA CUINA

Origen: Empanada gallega

Anuncis

L’oli d’oliva

El suc verge de la terra

L’olivera (Olea europaea var. europaea), arbre mític i símbol de la immortalitat, és molt comuna a Catalunya i a la resta dels països mediterranis. La seva figura és l’element típic dels paisatges que, com el nostre, envolten aquest litoral mediterrani. Des de l’Alt Empordà fins a Jaén, Còrdova i Sevilla aquest arbre de llarga vida ha estat un testimoni de diverses cultures i esdeveniments històrics ben importants. El seu tronc curt, robust, tortuós, recargolat, sembla haver viscut tots aquests jorns essent una peça més de l’engranatge de la història, havent lluitat per aquesta terra en la qual encara hi sobreviu i es fonen les seves arrels.

L’origen de l’olivera es remunta a l’era terciària -abans de l’aparició de l’home- i se situa a la zona de l’Àsia Menor. Aquesta olivera silvestre creixia de forma espontània a les terres de l’entorn del Mediterrani i la seva transformació i la millora que va aconseguir l’home al llarg del temps va fer que es pogués cultivar. L’olivera, com el blat i la vinya, ha estat un dels aliments bàsics dels pobles del Mediterrani. Aquí a Catalunya ens van arribar de la mà dels fenicis i els grecs. Van ésser, però, els àrabs els qui a partir del segle VII n’estengueren el conreu.

La importància de l’olivera no només era per les seves virtuts alimentàries sinó com a medicina tradicional, la higiene i la bellesa. Es feia servir fins no fa tants anys per fer llum, com a lubrificant i també per fer impermeables fibres tèxtils per als vaixells.

La capçada de l’olivera (el conjunt de branques des de l’enforcadura fins al cimall), que la veiem verda durant tot l’any, pot assolir els 15 metres d’alçada, les branques són d’un color cendrós i les fulles tenen el contorn lanceolat i són punxegudes, d’un color verd fosc i grisenc pel damunt, i amb la cara inferior esblanqueïda. Pel maig esclaten les flors, blanques i petites, agrupades en raïms drets, i havent passat l’estiu, tot just encetada la tardor, les olives ja maduren, primer verdes i lluents, després, més tard, es tornen negres, que es quan es recullen a finals de novembre o cap al desembre.

L’olivera borda, anomenada també ullastre (Olea europaea var. sylvestris),
és la cosina germana de l’olivera cultivada de la qual n’hem parlat fins ara. La ullastre creix espontàniament en llocs assolellats i arrecerats de tot el litoral mediterrani. El seu brancatge és espinós, angulós i rígid i les fulles més petites.

Hi ha diverses varietats d’oliveres, entre elles la mançanenca, la picual, la de fulla blanca, la picuda, la grossal, l’argadell, la cobell… i una varietat local de fruit petit però ric en oli anomenada arbequina -d´Arbeca-. És una olivera molt preuada a casa nostra, ja que suporta molt bé el fred.

L’olivera necessita un clima i un sòl favorables per donar fruits. Uns hiverns suaus, les primaveres i tardors plujoses i els estius secs i càlids amb molta llum és el que cal perquè l’olivera estigui en el seu estat més òptim. Podem comprar fàcilment una olivera per plantar-la a casa i així faci una bonica capçada que decori l’entorn de la casa. Ara bé, l’olivera és un arbre que s’ha de podar molt i necessita les mans d’un expert si no la volem fer malbé.

El creixement de l’olivera és lent. En condicions favorables, una olivera que hàgim plantat avui dia donarà fruits d’aquí a uns 5 anys i no arriba a la seva plena producció fins als 20. Des dels 35 fins als 150 anys, l’olivera està al seu període de maduresa i després comença a envellir i els seus rendiments són desiguals.

LO PAROT, l’olivera més vella de Catalunya.

LO PAROT deu el seu nom al fet que per les seves dimensions i edat se’l consideri el pare de totes les oliveres o olivers. Amb una capçada de 9 metres, una alçada de 8 metres i un tronc de 7,45 metres, aquesta olivera es troba enclavada a la comarca de la Terra Alta, al municipi d’Horta de Sant Joan. Es considera l’arbre més vell del país. La tradició diu que té uns 2.000 anys. És d’envejar que amb tants anys al damunt i després de suportar innombrables gelades i sequeres encara presenti avui dia un aspecte tan ufanós i saludable i que proporcioni una collita d’olives tan bona.

El seu fruit, l’oliva

Com ja s’ha dit, les olives maduren durant els mesos d’estiu i la recol·lecció es fa a la tardor-hivern. El procés de maduració de l’oliva consisteix en el canvi gradual del verd al violaci i del morat al negre. En el transcurs del temps, l’oli d’oliva es va generant a la polpa de l’oliva i el grau de maduresa de les olives condiciona el seu sabor i, així, segons la varietat, la zona. I si és per fer conserves o per al consum en cru, es cull al moment adequat. La recollida de les olives poc ha variat d’un temps ençà. És un treball artesanal de gran duresa ja que s’han de collir a mà o picant l’arbre amb una vara llarga perquè així vagin caient les olives al cim de la lona. Ja hi ha algunes màquines que recullen les olives.

Obtenció de l’oli d’oliva

Una vegada recollides les olives es porten al trull. Les olives es renten amb aigua freda per eliminar les fulles i qualsevol farda i després es premsen. Per obtenir olis de qualitat, l’oliva s’ha de premsar abans de passar les 24 hores posteriors a la recollida. Per obtenir un litre d’oli de primera extracció fan falta aproximadament uns cinc quilos d’olives. A partir d’aquí, l’oliva es va premsant fins a trencar l’os, però aquests olis ja no són de tanta qualitat i necessiten un refinament.

L’acidesa de l’oli

A més del seu alt poder energètic i de les vitamines, les olives tenen àcids grassos que representen un paper molt important en les funcions nutritives. Així doncs, hem de dir que el grau d’acidesa de l’oli no es refereix al gust àcid sinó a la proporció d’àcids grassos lliures que conté l’oli d’oliva i aquests graus no tenen cap tipus de relació amb la intensitat de sabor de l’oli. Un oli d’oliva verge extra de baixa acidesa no és un oli de poc sabor. És la garantia d’un oli sa, elaborat amb unes condicions òptimes en tot el seu procés.

La qualitat d’un oli neix al camp per la combinació de factors ambientals (clima i sòl), genètics (varietats de l’oliva) i agrònoms (tècniques de cultiu); seguidament continua amb la recol·lecció fins a l’embotellat.

El color de l’oli d’oliva

De vegades cerquem la qualitat de l’oli en el seu color i no és ben bé cert. Generalment els tons groc-daurats són els corresponents a olis d’oliva dolços, extrets d’olives madures de recollida tardana. Els tons groc-verdosos o verdosos són propis dels olis d’oliva afruitats, amb un punt d’amargor que provenen de les olives que encara no han acabat el seu procés de maduració.

L’oli d’oliva i la salut

L’oli d’oliva, com ja he dit, és el suc de les olives naturals que conserva tot el seu sabor, aroma, vitamines i totes les propietats de l’oliva de la qual procedeix, essent a més l’únic oli vegetal que pot consumir-se directament verge i cru.

Informació nutritiva per a un contingut de 100 ml

  • Valor energètic: 900 kcal.
  • Greixos: 100 grams.
  • Saturats: 12 grams.
  • Monoinsaturats: 80 grams.
  • Poliinsaturats: 8 grams.
  • Colesterol: 0 grams.
Vitamina A: 300 mg. (37%CDR)
  • Vitamina E: 30 mg. (300%CDR)

Les grasses són nutrients indispensables per a l’organisme. La seva funció és predominantment energètica. Aporten l’energia que permet l’individu desenvolupar les activitats físiques i intel·lectuals i són una font de calor. Com veieu, el 80% dels greixos de l’oli d’oliva són monoinsaturats i el component més important és l’àcid oleic. L’àcid linoleic també és present en l’oli d’oliva, ja que és essencial per a l’organisme. El colesterol és una substància grassa continguda en els animals que té un paper molt important en les funcions vitals. L’oli d’oliva, per tant, no té colesterol.

L’àcid oleic de l’oli d’oliva augmenta el colesterol bo i, d’aquesta manera, podem dir que ajuda a prevenir l’arteriosclerosi, millora el funcionament de l’estómac i sobre la pell té efectes protectors i és un tònic de l’epidermis. També millora les funcions metabòliques i del sistema ossi, estimula el creixement i afavoreix l’absorció de calci i la mineralització. Pel seu alt contingut en vitamina E, l’oli d’oliva és especialment recomanat per als nens i la gent gran.

A més de fer els àpats molt més gustosos, posseeix un valor biològic, ja que els teixits necessiten els lípids per desenvolupar la seva activitat. D’altra banda, com que algunes vitamines com la A, D, E i K són només solubles en els greixos, els necessiten perquè puguin ésser absorbits.

La cuina i l’oli d’oliva

L’oli d’oliva s’ha convertit en un emblemàtic producte a la nostra cuina. Dóna sabor, aroma i color als aliments, modifica les textures, integra els aliments i personalitza i identifica el gust de cada plat. Un filet a la brasa és molt més gustós amb un raig d’oli d’oliva i conserva també les propietats dietètiques.

Feu servir l’oli d’oliva cru per a les amanides, amb peixos i carns a la planxa o a la brasa, verdures cuites, truites, salses fredes com la maionesa, conserves, escabetxos, l’allioli, mousses, per al pa torrat… Podeu fer olis d’herbes del bosc per a les amanides, afegir-ne a les sopes com el gaspatxo o “ l’ajo blanco”, per fer pasta fresca com les tallarines… D’aquesta manera aporta totes les seves virtuts dietètiques a l’organisme. També podeu substituir la mantega per l’oli amb preparacions de pastisseria, com el pa de pessic, magdalenes, galetes…

 En els fregits, l’oli d’oliva, a part que augmenta el volum i no es crema tan fàcilment com altres greixos vegetals i animals, dóna un sabor i una aroma característiques i és un bon transmissor de la calor.

La conservació de l’oli.

L’oli d’oliva és un producte viu, és a dir, que pot canviar les seves propietats biològiques i qualitats sensorials si no el conservem bé. L’aire i la humitat, la llum i la calor són grans enemics de l’oli. S’ha de conservar, per tant, en recipients tancats, ja que sinó es tornaria ranci, i posar-lo lluny d’olors intenses. No poseu oli en recipients d’aram o ferro perquè s’oxida; els millors recipients són els de vidre o de terrissa vidrades per dins, també les llaunes netes i polides, i el plàstic. Antigament a les cases de pagès es guardava l’oli en un trull, és a dir, en un safareig o pica de pedra tapada, així es resguardava de la calor i la llum.

TIPUS D’OLIS D’OLIVA

Olis d’oliva verges. 
Els olis d’oliva verges han estat premsats en fred, sense que hagin estat sotmesos a cap altra manipulació que no hagi estat la sedimentació, centrifugació o filtració, ni haver-li tret per cap mètode químic, ni tampoc haver-li barrejat cap altre tipus d’oli. Els millors olis d’oliva són els que posseeixen un grau d’acidesa d’àcid oleic més baix. Són olis que conserven les vitamines de l’oliva, aromes i sabors i tenen la personalitat del lloc de procedència. A la cuina dóna sabor als aliments i té la peculiaritat que quan s’escalfa, augmenta el seu volum. Dietètica-ment és el més equilibrat de tots els olis comestibles. Així tenim, doncs, per ordre de qualitat:

– OLI D´OLIVA VERGE EXTRA: pot tenir fins a un 1% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són excel·lents.
-

– OLI D´OLIVA VERGE FI: pot tenir fins a un 1’5% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són també molt bons.

– OLI D´OLIVA VERGE CORRENT: que pot tenir fins a un 3% de grau d’acidesa amb un 10% de tolerància.

Oli d’oliva verge extra: Es tracta d’un oli d’oliva verge que, en ser obtingut en òptimes condicions (olives en perfecte estat, rentades i mòltes el mateix dia de la collita i extret l’oli a baixa temperatura), ofereixen en una anàlisi sensorial un sabor i olor irreprotxables. Per descomptat, aquest oli és perfecte per a qualsevol ús, però per tenir un preu superior, se sol utilitzar només per consumir en cru.

Oli d’oliva verge: Sense cap procés químic, només procediments mecànics, és un magnífic oli, per al seu consum cru i per cuinar.

Oli d’oliva refinat
: L’oli d’oliva refinat s’obté pel refinament d’oli d’oliva verge o de l’extret directament de l’oliva per altres procediments autoritzats.

Oli d’oliva (abans s’anomenava oli pur d’oliva)
: L’oli pur d’oliva s’obté per la mescla d’oli d’oliva refinat i oli d’oliva verge al 50%. 
Ha de tenir un grau d’acidesa no superior a l’1’5%. Obtingut refinant oli d’oliva de poca qualitat, al qual se li afegeix certa quantitat d’oli d’oliva verge per dotar-lo de cert sabor, olor i color. Només adequat per fregir, però no per amanir.

Oli de sansa o pinyolada (orujo)
: L’oli de pinyolada s’obté de les deixalles (el residu de l’oliva) que queden a la premsa després d’extreure l’oli verge i l’oli d’oliva. L’oli de pinyolada no surt per una simple pressió i s’han d’utilitzar dissolvents autoritzats i després ha de seguir un procés de refinament. Aconsellem no consumir-lo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’oli d’oliva

Coca d’escalivada o pizza

Ingredients:

  • – 300 gr de farina de força
  • – 5 gr de llevat fresc de forner
  • – 180 ml d’aigua (aprox.)
  • – Un raig d’oli i sal
  • – Hortalisses crues, tallades fines, al gust (tomata ratllada, ceba, pebrot, albergínia, carbassó, polsim d’orenga) o
  • – Escalivada i anxoves.

Preparació:

  1. Posem en un bol una mica aigua (quatre cullerades soperes que restem del total d’aigua de la recepta), hi afegim el llevat i ho dissolem bé (amb 5 gr. n’hi haurà prou… si ens excedim amb el llevat no queda tant bé). Després hi afegirem farina fins aconseguir formar una bola tova (no excedir-se amb la farina). Deixem reposar aquesta bola dins un bol, tapada amb un drap o paper flim durant una mitja hora.
  2. Posem la resta de la farina a la pastadora, la sal, un raig d’oli i comencem a pastar. Afegim l’aigua mica en mica. Un cop tota l’aigua incorporada afegirem la bola que havíem fet abans amb el llevat. Seguirem pastant fins que les dues masses quedin ben barrejades i aconseguim una bola fina i elàstica. No ha de quedar una pasta massa seca perquè sinó un cop feta la coca serà més pesada i menys cruixent…
  3. Deixarem reposar la massa durant hora i mitja/dues hores. Després la desinflarem tornant-la a pastar, la deixarem reposar 5 minuts (perquè es relaxi i sigui més fàcil de donar-li forma), i amb l’ajuda d’un corró, farem la coca. Després l’enrotllem amb el corró i la posem a sobre la plata del forn (que estarà coberta amb paper de forn). Per sobre i posarem tomata crua ratllada (amanida amb oli, sal i orenga) i hortalisses crues al gust o hi posem escalivada. Pre-escalfem el forn a 210º i la coem durant aproximadament mitja hora.
  4. La deixem refredar sobre una reixeta i finalment li posem anxoes, polsim d’orenga i un raig d’oli. Si hem optat per fer pizza, la mozzarella li poso, quan surt del forn, perquè no es cremi.
  5. Que vagi tot bé 😉

PUBLICAT ORIGINALMENT A: LA MEVA CUINA

Origen: Coca d’escalivada o pizza

Oli picant

INGREDIENTS:

  • 500ml d’oli d’oliva de qualitat
  • 10 bitxos petits (“guindilla cayena”)
  • 3 fulles de llorer
  • 1 rama de romaní fresc
  • 1 rama de farigola fresca
  • 1 cullerada mitjana de pebre vermell dolç

VARIANTS:

  • – Podeu afegir romaní i farigola
  • – Podeu afegir boles de pebre negre
  • – Es pot posar un all pelat mentre s’escalfa l’oli i retirar-lo després

ELABORACIÓ:

  1. Preparem els ingredients.
  2. El pebre vermell és opcional. Potser dolç o picant.
  3. Si no en teniu de farigola i romaní frescos…en podeu posar de sec.
  4. Començarem per escalfar una mica l’oli d’oliva.
  5. Lo ideal es que arribi a uns 40º graus. En aquest punt, apagar el foc.
  6. Ara, hi introduïm les fulles de llorer els bitxos jo en poso de dos tipus….que m’agrada.
  7. I les herbes.
  8. Ja gairebé ho tenim tot.
  9. Només ens queda la cullerada de pebre vermell, en aquest cas, “De la Vera”.
  10. Ho remenem bé fins disoldre completament el pebre.
  11. Ja està. Ara l’hem de deixar reposar fins que es refredi completament.
  12. Un cop fred, el podeu guardar dins un recipient hermètic, ben net i ben sec.
  13. Aquest oli es conserva a temperatura ambient, en un lloc fresc i sec.
  14. Notareu que amb el pas del temps agafa més gust i matisos, i es torna més picant. Per tant, passat un o dos mesos aquest oli guanyarà molt. Si quan ho proveu pica massa pel vostre gust, sempre podeu afegir una mica més d’oli i suavitzar-lo. En cas de no disposar de termòmetre, també es pot fer a ull….o en fred directament, introduint tots els ingredients en una ampolla o pot amb tapa hermètica i deixar reposar en un lloc resguardat de la llum directa i dels canvis de temperatura, durant un mínim d’un mes, però millor dos o tres .
  15. Bon profit !!!

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: Oli picant

Pastís d´alls caramelitzats

Ingredients (8 px):

  • 1 massa de pasta fullada (uns 375 gr)
  • 3 cabeces d´alls
  • 1 cullerada d´oli d´oliva i una petita de vinagre balsàmic
  • 220 ml d´aigua
  • 1 culleradeta de sucre glass
  • 1 culleradeta de romaní i una de farigola
  • 120 gr de formatge de cabra cremós i 120 de curat
  • 2 ous, 100 ml de nata x muntar i 100 de nata fresca “crème fraiche)
  • sal i pebre

Preparació:

Amb el forn calent a 180 graus fornegeu en sec la massa (amb un pes a sobre, com cigrons crus) uns vint minuts.

Per preparar els alls els peleu i els poseu en un cassó amb l´aigua per escaldar-los tres minuts. Colem i sequem, posem oli al cassó i de nou els alls, foc fort dos minuts. Afegim el vinagre i l´aigua i quan arrenqui el bull baixem el foc i ho deixem coure deu minuts. Afegim el sucre, les herbes i mitja cullaradeta de sal. Deu minuts més o fins que l´aigua s´hagi evaporat.

Barregem bé els formats (el curat, ratllat) i hi afegim els ous batuts, les nates i els alls i ho posem a sobre de la massa fullada. Enfornem durant uns 40 minuts a 160 graus aprox, o fins que veieu que està doradeta i ha quallat.

Ho podeu servir a temperatura ambient acompanyat d´una bona amanida verda.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: BOOONISSIM

Origen: Pastís d´alls caramelitzats

Coulant de pop amb patata, ou i botifarra

INGREDIENTS: (per a un coulant)

  • – 100 gr de patata varietat monalisa
  • – 1 rovell d’ou
  • – 2 tires de botifarra blanca ampla (culana)
  • – 1 tomaca escalivada o a la planxa
  • – 70 gr de pop bullit tallat a rodanxes
  • – pebre vermell de La Vera
  • – oli d’oliva bo (DO Siurana)

ELABORACIÓ:

  1. Es bull la patata amb aigua, una mica d’oli i sal.
  2. Es cola i es tritura amb forquilla, si convé s’hi posa una mica d’aigua de bullir-la, i una mica més d’oli i sal.
  3. La patata varietat monalisa va molt bé però si en teniu una altra tipus kennebec també us pot anar bé.
  4. En una anella d’emplatar de 9 cm de diàmetre (nosaltres ho hem fet en una de 8 cm) hi posem les dues tires de botifarra blanca de manera que quedin a la part exterior quan retirem l’anella.
  5. La botifarra culana és la que us anirà millor, perquè és més ampla, i l’heu de tallar o demanar que us la tallin en tires de cap a cap, al llarg de la botifarra.
  6. Emplenem l’anella amb el puré de patata fent una mena de volcà a l’interior on hi posarem el rovell d’ou, un polsim de sal i una mica de tomaca triturada.
  7. Al damunt hi posem les rodanxes de pop de manera que ho cobreixi.
  8. S’escalfa al forn, que ja ha de ser calent, a 180º durant 5 minuts.
  9. Abans de desmotllar-ho, espolsem amb el pebre vermell i un bon raig d’oli.

Recepta extreta de “Cotó de Sucre”

Origen: Coulant de pop amb patata, ou i botifarra

Rosquillos

Des que vaig llegir aquest post de la Mar Calpena tinc ganes de posar la recepta dels rosquillos i, per fi, el cap de setmana passat li vaig demanar a la meu mare com els fa.

Necessitem 3 ous, que barregem amb mig pot de canyella, un got de sucre i la pell ratllada de dues llimones i un sobre de llevat i una mica més (una culleradeta petita). Després hi afegim un got d’oli i un altre de llet (o de taronja, com es vulgui) i també hi posem farina (seguint les mides de la ma mare, un kilo. En surten un bon grapat!).

Arribarà un moment que no podrem batre tot això amb les barilles i ho haurem de fer amb la mà. Mentre anem barrejant és preferible que hi anem posant una miqueta de farina. Quan veiem que la massa ja no s’enganxa podem fer-li la forma i fregir-les. Per acabar, quan estiguin encara calentes, les passem per sucre, esperem que es refredin i A MENJAR!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTARI WEBLOC

Origen: Rosquillos

Cargols a la llauna

Rentem be els cargols i els disposem en una llauna per cargols de manera que quedin cap per munt. Els adobem amb força sal i pebre negre. Hi tirem oli de gira-sol i els posem al gratinador uns 20 minuts.

Per acompanyar hi posarem all i oli i vinagreta.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTARI WEBLOC

Origen: Cargols a la llauna

Cocarrois

Ingredients:
Per a la pasta:

  • 125 ml de saïm fus (l’equivalent més o menys a un tassó de vi)
  • 125 ml d’oli
  • 125 ml d’aigua tèbia
  • 1 cullerada cafè de sal
  • 1 cullerada cafè de sucre
  • 500 g de farina (aproximadament)

Les quantitats són orientatives (ja sabeu allò de les receptes de les padrines, un tassó de vi de cada cosa i farina la que prengui…)

Per al farcit:

  • 500 g de bledes (un manat o una bossa i mitja aproximadament)
  • 2 manats de sofrit (cebes tendres)
  • Mitja colflori petita
  • Sal, pebre bo, pebre vermell i oli
  • Panses

Preparació:

  1. Començam preparant les verdures del farciment.
  2. Llevam el tronc de les bledes, les feim netes i les tallam petites. Tallam també petit el sofrit i la colflori. Ho trempam al nostre gust (alerta amb el pebre bo que quan cou puja el gust) i ho posam en un colador per a què degoti. Mentre, ens posam amb la pasta.
  3. Primer de tot mesclam en un bol el saïm que hem fus (jo utilitz el microones), amb l’oli, l’aigua, la sal i el sucre i remenam amb les mans fins que estigui ben lligat. A continuació anam afegint la farina a poc a poc fins que la mescla quedi homogènia i es desferri de les parets del bol. Supòs que és pot fer també amb una màquina de pastar, però com que no en tenc, no us sabria dir…
  4. A mi m’agrada deixar reposar sempre la pasta uns cinc o deu minuts per a què perdi una mica de temperatura.
  5. Feim bolletes amb la pasta i amb un aprimador les aprimam fins que ens quedi un cercle d’una gruixa que ens agradi i amb un diàmetre d’uns 15-20 centímetres (més o menys com feiem amb els robiols que ja us he mostrat aquí). Al centre del cercle abocam dues cullerades del farciment i, si ens agrada, afegim tres o quatre panses.
  6. Per tancar el cocarrois, al contrari que en el cas dels robiols que tapàvem directament, en aquest cas, agafam d’un costat i de l’altre i tancam enmig, procurant que no ens quedi cap forat. Retallam la pasta que sobra i anam “plegant” la vorera a sobre d’ella mateixa.
  7. Amb el forn calent a 180 graus, enfornam els cocarrois en una palangana coberta amb paper de forn. Els deixem uns 45-50 minuts i ja estan fets! Bon profit!
  8. PD: Amb les quantitats que us he indicat, a mi me varen sortir 10 cocarrois, que és el que me cabia a la palangana del forn, i encara me va sobrar un poc de pasta i un `poc de farciment, amb els que vaig fer una “coca de cocarroi” que el meu fill Tomeu va devorar!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: WHAT’S IN MY HEAD

Origen: Cocarrois

Espines de seitó fregides

INGREDIENTS:

  • 20-30 espines seitó
  • 80 g de farina
  • oli d’oliva
  • llet
  • sal

VARIANTS:

  • – Es pot fer amb espines d’anxova

ELABORACIÓ:

  1. Netegeu les anxoves i guardeu-ne les espines.
  2. Deixeu les espines en remull amb llet mitja hora ( així s’estovaran una mica).
  3. Un cop passada la mitja hora, les torneu a rentar amb aigua.
  4. Un cop rentades, les salarem una mica, abans d’enfarinar.
  5. Quines coses….aquesta part del peix…abans la llençava i ara m’encanta…és curiós, oi?
  6. Les enfarinarem bé.
  7. Escalfeu abundant oli de girasol en una paella.
  8. Tirem una per veure com estar l’oli.
  9. Fregiu les espines amb abundant oli calent.
  10. Les heu de deixar fins que agafin aquest coloret de torrat. Llavors, les reserveu en un paper absorbent.
  11. Serviu-les de seguida, ben calentones….ummmmm, què bones !!!
  12. I tranquils, home, que no punxen !!!
  13. Bon Profit !!!!

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: Espines de seitó fregides