Arxiu de la categoria: Articles

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quan llampega, llampugues

Anuncis

Pollastre i gall dindi: troba les 7 diferències

Sovint en parlar de les qualitats d’aquestes carns ens pregunten: veritat que la de pollastre (o gall dindi) té menys greix? O quina és la millor? O quina és la més adequada si em vull aprimar?

Avui parlarem de les diferències entre aquestes dues carns, si bé, i, encara que sembli una paradoxa, parlarem de les seves similituds, que són moltes.

Ambdues carns, tant la de pollastre com la de gall dindi, són del tipus anomenat “carns blanques” i al ser d’aviram comparteixen un seguit de característiques que ens fan afirmar que les dues són carns d’excel·lent qualitat nutricional.

– Tenen un percentatge d’aigua similar, al voltant del 75% (sense tenir en compte la pell).

– El seu valor calòric per ració (125 g de carn, sense pell) està entre130 i 140 kcal.

– Són aliments altament proteics, aportant entre 25 i 30 grams de proteïna per ració.

– La proteïna en les dues carns és d’altíssima qualitat, contenint tots els aminoàcids essencials.

Baix contingut en greix que va de menys d’1 gram per ració a 5 grams.

Alta digestibilitat tant de la carn de pollastre com de la de gall dindi.

Anem a buscar ara les diferències, si bé us avancem que no són significatives i per tant no són determinants en l’elecció d’un tipus o altre d’aviram. Sovint les diferències es troben entre les diferents parts d’una mateixa espècie, ja sigui pit o cuixa.

  1. El pit de gall dindi és la part que menys greix té, 0.8 grams per ració, mentre que la cuixa de pollastre la que més amb 5,1. Malgrat això, en els dos casos el contingut en greix és molt baix.
  2. També el pit de gall dindi és on trobem més proteïna, 30.8 grams per ració, però poc diferenciat del 25 grams de la resta de parts i d’aviram.
  3. El pit de pollastre té un elevadíssim contingut en seleni, que cobreix més del 70% dels requeriments diaris d’un adult. En gall dindi i cuixa de pollastre aquesta cobertura es queda “només” en un 55-65%.
  4. També en ferro i cinc és el gall dindi qui n’aporta més, mentre que en les vitamines niacina i B6 és el pollastre el millor posicionat.

Podríem seguir relacionant les petites diferències nutricionals entre una i altra carn, però les trets bàsics que caracteritzen aquestes carns són comuns i per tant els gaudireu tant si en mengeu una com l’altra.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre i gall dindi: troba les 7 diferències

La seguretat alimentària; un element distintiu de la qualitat dels nostres ous i carn d’aviram

Sempre que expliquen les característiques dels aliments produïts a la Unió Europea assenyalem la seguretat alimentària com una de les més preuades, tant pels consumidors, com pels productors i totes les empreses que conformen la cadena alimentària. Una de les principals eines desenvolupades per garantir aquesta seguretat alimentària és la traçabilitat, és dir, la capacitat de reconstruir tota la història d’un determinat producte i de tots els elements que han intervingut en la seva producció, des del productor primari fins la taula.
Aquest estiu, el cas dels ous contaminats amb fipronil ens ajuda a explicar i entendre com funciona aquesta traçabilitat així com els mecanismes de comunicació entre estats per avisar de possibles riscos i/o alertes.

Gràcies a la traçabilitat s’han pogut localitzar les explotacions origen de la contaminació i també s’han trobat i retirar de la cadena tant els ous afectats com els productes elaborats amb aquests ous, allà on hagin anat a parar.

Defensem la seguretat alimentària com un element distintiu i propi del model de producció europea i els sistemes de control i comunicació establerts per comunicar les autoritats i els consumidors anomalies en els aliments. Cal posar mesures per millorar els sistemes de control i comunicació un cop s’han avaluat els desajustos d’aquests sistemes.

Els productes avícoles, ous i carn d’aviram, de casa nostra compleixen els més alts estàndards de qualitat i seguretat, ja que així ho demanda la societat. Malgrat tot, hi ha situacions que escapen del nostre control; per això, cal no baixar la guàrdia i mantenir totes les mesures per minimitzar els riscos en un futur.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: La seguretat alimentària; un element distintiu de la qualitat dels nostres ous i carn d’aviram

Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Guisat de pollastre casolà (Elisenda Toda, Restaurant Sol i Lluna de L’Escala)

Entre les formes més habituals de cuinar el pollastre o el gall dindi no es troba l‘estofat. Malgrat això, i gràcies a la gran versatilitat d’aquestes carns, els guisats, en les seves innombrables formes i variants, són uns dels plats de sucar pa favorits per tothom. Avui en parlarem.

L’estofat, com a forma de cocció, consisteix en coure la carn amb poca aigua o brou i una mica de greix, en un recipient tancat, generalment amb altres ingredients, que sovint són verdures i/o patates. Els vapors condensen en el mateix recipient i cauen sobre el producte, al que proporcionen la melositat, sabor i aroma característics.

Per aquest tipus de cocció cal força temps per aconseguir impregnar la carn de les aromes i del gust de tots els ingredients que l’acompanyen. Aquesta cocció més llarga és també l’adequada per alguns tipus de carn d’aviram més dura com poden ser pollastres de pagès o de races autòctones, ànecs,…. També és la més adient per aus de caça.

Pel que fa a les característiques nutritives de la carn d’aviram estofada, cal destacar que part dels minerals poden dissoldre’s en els líquids de cocció i ser arrossegats fora de la carn amb els sucs que aquesta mateixa genera. Però això no suposa una pèrdua de valor nutricional ja que aquests minerals queden al suc, que es consumeix juntament amb la carn i els seus acompanyaments.

Un altre efecte de l’estofat sobre les característiques nutritives de la carn és que el greix subcutani que hi ha entre la pell i la carn queda més enganxat a la pell, essent així més fàcil retirar i per tant disminueix el consum de greix. No hi ha canvis substancials pel que fa a la composició d’àcids grassos respecte a la carn d’aviram fresca.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Carn de guatlla: sense res a envejar al pollastre

En general, al parlar de carn d’au ens referim al pollastre. Les dades, tant de producció com de consum, excedeixen tant les dels altres tipus de carn d’aviram que amaguen sovint amaguen la seva existència.

Així doncs, us presentem avui, i no serà l’únic cop que en parlem, la carn de guatlla.

Recentment va tenir lloc el 50è Congres Científic d’Avicultura. Una de les sessions plenàries es va destinar a aprofundir en les característiques nutritives dels productes avícoles (carn i ous). I en aquest marc la Doctora Mor-Mur, del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona ens va fer un primer acostament a les especificitats d’aquesta carn.

Va parlar, en primer lloc, de la importància en una dieta sana i equilibrada de menjar variat i això comporta no només promoure la variació en les matèries primeres, sinó també en el seu processat o formes de cuinat. També va posar de relleu el fet contrastat que a les ciutats existeix la tendència a una disminució d’aquesta necessària variació.

La carn de guatlla constitueix una alternativa saludable i molt agradable al consum de carn en general i d’aviram en particular.

Els animals vius pesen al voltant de 250 g i en canal uns 180 g. El pes de la carn està entre els 80 i els 100 grams. La part del pit és un 57% de la carn.

Donat que són animals petits, es considera que una ració és un animal sencer, que s’acostuma a cuinar sense segons costums de cada zona.

Per a un primer tastet d’aquesta carn us deixem aquí una recepta sana i senzilla.

 

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Carn de guatlla: sense res a envejar al pollastre

Una dotzena

La crisi que experimenta el sector pesquer té múltiples ramificacions. No hi ha una sola proposta per a sortir-ne i fer compatible l´activitat dels pescadors amb guanyar-se dignament la vida en aquest món globalitzat. Entre les diverses fórmules de revitalitzar el sector, hi ha la disminució de l’esforç pesquer sobre les espècies més demandades i la diversificació de l´oferta d´espècies amb valor comercial per augmentar el consum de peix fresc de proximitat.

Us heu preguntat mai quantes espècies amb valor comercial capturen els pescadors catalans? Sabeu realment quantes espècies es comercialitzen normalment a les llotges de peix? I a les peixateries? Sabeu quantes espècies diferents adquireixen els consumidors catalans de mitjana?

Cal reivindicar la peixateria. A les grans àrees comercials no hi ha tot el peix que es pesca a la nostra costa

A la Mediterrània hi ha més de 500 espècies diferents comestibles, d´aquestes, per a les llotges de peix de la nostra costa en passen poc més de 100. A les peixateries n´arriben una mica més de la meitat i per acabar, la majoria de consumidors n´adquireixen poc més d´una dotzena.

T´has preguntat mai quantes espècie diferents de peix i marisc consumeixes habitualment? Sardina, seitó, verat, lluç, rap, tonyina, llenguado, gamba, bacallà, rap, calamar, salmó. Aquesta podria ser la llista d´espècies de peix que es consumeixen habitualment en la majoria de llars catalanes. Una dotzena.

Aquesta dràstica reducció entre la diversitat d´espècies comestibles i aquelles que realment arriben a la nostra taula es deu sobretot a la poca diversitat d´oferta que hi ha a la majoria de peixateries de casa nostra. La peixateria ha deixat de ser un negoci rendible a la majoria de pobles de la nostra costa. A Arenys de Mar, per exemple, un municipi amb un port pesquer de primer ordre, només hi ha dues peixateries en actiu al marge de les que treballen al mercat municipal en uns horaris ridículs per a la majoria de ciutadans.

EL sorell, un peix excel.lent molt poc valorat

En els darrers anys el negoci del peix ha passat de les petites peixateries de poble a les de les grans àrees comercials de l´espai periurbà de molts municipis. Allí els grans majoristes imposen la seva llei i decideixen que hem de consumir. Als taulells d´aquestes noves peixateries hi ha normalment una diversitat d´espècies més que qüestionable que barreja el peix frec de costa amb d´altre arribat de l´altra punta del món. Aquest fet contribueix cada vegada més a l´analfabetisme del ciutadà pel que fa al consum sostenible de peix i de marisc, i de retruc provoca que s´estigui perdent a marxes forçades aquest ric patrimoni biològic que representa aquesta diversitat d´espècies. A més, una de les estratègies comercials de les peixateries de les grans àrees és oferir peix exòtic com ara el panga o la perca, mentre que els pescadors catalans capturen espècie com ara el sorell, la maire o bé la bròtola amb preus molt semblants i que, en canvi, té molt poca sortida per a la poca demanda dels consumidors.

Incrementant la diversitat en la compra de peix contribuïm a disminuir la sobreexplotació de les espècies més amenaçades, alhora que disminuïm la despesa en peix ja que moltes d´aquestes espècies són força econòmiques. També augmentaríem la qualitat del producte, ja que creixeria el consum de peix fresc i de proximitat i es desplaçaria el d´altres espècies que arriben de l´altra punta del planeta amb una frescor més que qüestionable.

Evidentment, com amb tot el que fa referència a la recol•lecció del medi natural, les espècies de peix i marisc tenen temporades on abunden i d´altres on no es capturen, de la mateixa manera que passa amb la fruita, la verdura o evidentment amb els bolets. Una feina que caldria fer és educar als consumidors en aquest sentit i saber, per exemple, que no tot l´any hi ha calamar, que aquesta espècie en concret presenta una estacionalitat molt marcada i que fora d´aquesta els exemplars que trobem o bé procedeixen de llocs molt allunyats i han perdut el frescor o bé es tracta d´exemplars conservats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Una dotzena

El paper de la carn de pollastre i gall dindi en la diabetis

Avui és el Dia Mundial de la Diebetis i volem aportar el nostre granet de sorra explicant-vos quin paper pot tenir el consum d’aquests tipus de carn per part de malalts de diabetis.

L’estudi encarregat sobre Característiques Nutricionals i Saludables de la Carn de Pollastre i Gall Dindi (INFORME SENCER) exposa a l’apartat sobre el paper d’aquestes carn dins una dieta saludable tot un seguit d’estudis al respecte.

Per fer-ho més senzill i entenedor farem un resum del que al respecte diuen les CONCLUSIONS de l’estudi.

“Recents estudis confirmen el paper important de la ingesta proteica com a modulador de la diabetis. Aquests estudis mostren que un elevat consum de carns vermells i derivats, cereals refinats, dolços, patates fregides i productes làctics alt en greix presenten una relació directa amb el risc de la diabetis. En contra, un elevat consum de verdures, llegums, cereals integrals, fruita, peix, pollastre i làctics baixos en greix té un efecte protector front la diabetis. Altres estudis demostren un major efecte beneficiós de dietes basades en la proteïna del pollastre comparada amb una dieta hipoproteica, el que fa suposar que la carn de pollastre aporta components favorables per a la millora renal dels pacients diabètics.”

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: El paper de la carn de pollastre i gall dindi en la diabetis

Les races autòctones catalanes de Pollastre


Pollastre raça Empordanesa millorada. (Amadeu Francesch)

El passat 22 d’abril es va fer un seminari per impulsar la candidatura de la cuina catalana com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

En aquest seminari es volia posar de relleu la tasca feta tant des de l’administració com des de les empreses per potenciar la important riquesa de productes que conformen el gran potencial culinari tradicional.

En aquest marc el tècnic de l’IRTA Amadeu Francesch va presentar les principals races avícoles autòctones catalanes i la tasca de l’IRTA per recuperar-les i millorar-les. Aquí trobareu la presentació que va fer.

A partir dels anys 50 es va posar en evidència que les races autòctones estaven en perill d’extinció i als 70 la FAO va fer crides a nivell mundial per preservar les races locals.

A Catalunya es va començar a treballar amb 3 races: la raça Prat, la Penedesenca i l’Empordanesa. Es van haver de recuperar, i definir les característiques que les conformaven i diferenciaven. Finalment, l’IRTA va entrar en un procés de millora productiva.

Pollastre Raça Prat

Aquestes races, en el seu format tradicional, arribaven al pes de 2,2 Kg a les 20 setmanes, cosa que els productors consideraven excessiu. D’altra banda eren animals de conformació petita, de poc volum carni, especialment pectoral.

Aquests dos punts havien de ser millorats però sense perdre les característiques organolèptiques que donen un tret diferencial a la seva carn.

Amb millora genètica s’ha aconseguit arribar al pes de 2,2 kg a les 12 setmanes. Avaluant si hi havia hagut canvis organolèptics en aquest procés de millora es va veure que les carns de les races millorades resultaven menys fibroses i més tendres, amb la qual cosa podien ser més acceptades pel consumidor.

Pel que fa al volum que representen aquests pollastre actualment, el que més ha crescut és el pollastre de raça Penedesenca amb unes 70.000 canals l’any, seguit pels 15.000 de la raça Prat i només 3.000 l’Empordanesa.

Raça Penedesenca millorada. (Amadeu Francesch)

Volem també remarcar que el pollastre i el capó del Prat són els únics que gaudeixen de la marca de qualitat IGP (Indicació Geogràfica Protegida).

Resumen

Las tres principales razas autóctonas de pollo son la Prat, la Penedesenca y la Empordanesa. Las tres estuvieron en peligro de extinción hasta que se puso de relieve la necesidad de mantener, uniformizar y mejorar sus características productivas. El IRTA llevó y en la actualidad sigue realizando gran parte de este programa que busca mantener las cualidades que confieren a la carne de estos animales unas características diferenciales pero al mismo tiempo mejorar sus capacidades productivas acortando en que llegan a un peso comercial y un incremento del volumen cárnico.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Les races autòctones catalanes de Pollastre

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El Rap: el dimoni de mar

Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut

Coure el sofregit de tomàquet durant més temps —prop d’una hora— i incorporar ceba en aquesta salsa tradicional de la dieta mediterrània potencia la producció de molècules beneficioses per a la salut per la seva alta capacitat antioxidant. Així ho constata un estudi publicat a la revista Food Research International i que ha desenvolupat un equip d’investigadors de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn).

L’equip científic ha comprovat per primera vegada els efectes positius de la sinergia entre els diferents ingredients del sofregit de tomàquet i els seus efectes en la producció d’isòmers (molècules amb la mateixa fórmula molecular però amb propietats diferents) del licopè, el carotenoide més abundant en el tomàquet i els seus derivats.

Segons el treball, la ceba és l’ingredient més significatiu en l’elaboració del sofregit, ja que potencia la formació de molècules isòmeres del licopè. A més, combinar l’ús de la ceba amb un temps de cocció adequat està relacionat amb un augment de la producció d’isòmers de tipus cis (5-cis-licopè, 9-cis-licopè i 13-cis-licopè), molècules d’alta biodisponibilitat i molt beneficioses per la seva potent acció antioxidant.

Llegiu la notícia completa a UB-WEB

PUBLICAT ORIGINALMENT A: Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Origen: Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut