Arxiu de la categoria: Articles

Peix de temporada

Un dels conceptes que la globalització ens està fent perdre és el de “producte de temporada”. Excepte en alguns casos concrets com ara amb el bolets, estem acostumats a consumir el producte fresc durant tot l´any i ens oblidem que aquella fruita, aquella verdura o aquell peix tenen una temporada on la seva qualitat es optima i és quan s´ha de consumir.

Comencem a trobar normal, consumir maduixes, pèsols o carxofes durant tot l´any. Estem oblidant molt despresa en quina època de l´any es cullen aquets productes. Amb aquest afany de consumir “fora de temporada” l´únic que aconseguim és que ens arribi aquest producte de l´altre costat del món o bé que aquest no sigui fresc.

EL sonso té un pla de cogestió

Amb el peix i marisc passa exactament el mateix. Hi ha moments de l´any on el seu consum és òptim per la seva abundància o per la qualitat de la seva carn. Hi ha espècies, com ara les garoines, que estan madures pel seu consum en una època determinada. Hi ha peixos, com la dorada o el llobarro, que s´apropen a aigües litorals per fressar en una època de l´any. En alguns cassos com ara amb els lloritos o el sonso que tenen uns períodes de veda, i en conseqüència no es poden capturar.

Des de finals d´estiu i durant tota la tardor és temps del calamar de potera. La veda del llorito acaba el 31 d´agost. El sonso es comença agafar a la primavera. Les dorades i els llobarros tenen el seus màxims als mesos de novembre i desembre. Les sardines són més riques en àcids omega-3 al llarg de la primavera i l´estiu, que és quan estan en els seu punt òptim pel seu consum. L’hivern és l´època de les garoines,…

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

La tonyina se sol capturar quan emprenen les rutes de tornada durant la tardor. En aquest cas però, s´ha perdut aquesta estacionalitat per diverses raons. L´escalfament global està fent desplaçar les migracions d´aquest peix i en conseqüència les seves captures. A més, en aquest cas, les quotes per a la captura d´aquesta espècie a Catalunya les té pràcticament una única empresa i el que fa amb els exemplars capturats és engreixar-los de manera artificial fins que tenen la mida òptima i són introduïdes als mercats de consum en funció de l´oferta i la demanda.

El peix de temporada té un calendari que coincideix amb el dels pescadors artesanals. Aquests canviaven l´ormeig de pesca en funció de l´espècie que es volia agafar segons l´època de l´any. En la mesura que la pesca artesanal va desapareixent també ho està fent el peix de temporada.

La sardina es pesca ” a caixes”

El consum de peix de temporada permet diversificar el consum i distribuir la pressió pesquera focalitzada vers unes poques espècies. A més, amb aquesta decisió estem consumint producte de proximitat i estem col•laborant en mantenir l´activitat ancestral dels nostres pescadors artesanals. Un percentatge elevadíssim dels consumidors de peix només ho fan d´unes poques espècies (lluç, rap, llenguado o sardina).

Tenim assumit que tot el peix que hi ha als taulells de les peixateries és fresc, però, si volem consumir durant tot l´any calamar, per exemple, hem d´estar disposats a que bona part de l´any consumirem aquesta espècie congelada o en semiconserva. A més, només el 15 % del peix que es consumeix a Catalunya és de pesca de proximitat. Això però és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de temporada

Anuncis

Tomàquets de varietats antigues 2014

Aquest any a l’hort hi tenim plantades més de 1500 tomaqueres de 12 varietats diferents.

Us presentem la primera fornada de tomaqueres que han començat a produïr. Ara per ara estem collint 5 varietats diferents:

Tomàquet Llarg:

Origen: L’Espunyola, Berguedà.

Origen de la llavor: Les Refardes.

Fruit d’amanir, allargat, plè, carnós, amb poques llavors i molt dolç. Bona conservació i alt rendiment. Resisteix bé els primers freds. Planta de gran desenvolupament vegetatiu, tot i que té una aparença d’estar “pansida”.

Tomàquet Rosa ple de l’Etern:

Origen: Etern Verdaguer, Nova de Lloartet, Llinars del Vallès.

Origen de la llavor: Hort del Rave Negre

Varietat excel·lent, en qualitat agronòmica i organolèptica. Fa uns fruits plens, carnosos, d’un color rosat preciós, pell fina i sabor espectacular.

Tomàquet Cor de Bou:

Origen de la llavor: Llavors Orientals

Fruit gros, ple, rosat i carnós. La planta es mostra escanyolida, però la seva producció és bastant elevada.

Tomàquet Montserrat:

Origen de la llavor: Llavors orientals

Fruit gros, de color rosat i bastant buit. La planta és bastant productiva i té bon desenvolupament vegetatiu.

Tomàquet Pometa:

Origen de la llavor: Llavors orientals

Fruit arrodonit, molt ple i carnós. Color vermell intens i d’un sabor exquisit. Alt rendiment.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL RAVE NEGRE

Origen: Tomàquets de varietats antigues 2014

El vi negre, bo per la salut

Primer assaig clínic que estudia de forma separada els efectes del vi negre i la seva variant sense alcohol sobre la inflamació arterial

FIVIN és fa ressò de l’assaig clínic publicat a The American journal of clinical nutrition (AJCN), encapçalat per metges i investigadors del Servei de Medicina interna de l’Hospital Clínic de Barcelona i l’IDIBAPS, que compara en pacients d’alt risc cardiovascular els efectes del vi amb els efectes del vi desalcoholitzat, una variant comercial a la qual se li ha extret l’alcohol. S’avalua així per separat l’efecte de l’etanol i el dels compostos fenòlics del vi negre sobre l’expressió de biomarcadors d’inflamació relacionats amb l’arteriosclerosi. Els Drs. Ramon Estruch y Rosa Lamuela, membres del Comitè Científic de FIVIN, i professors de la Facultat de Medicina y Farmàcia, respectivament, de la Universitat de Barcelona, i la Dra. Gemma Chiva-Blanch, del IDIBAPS-Hospital Clínic de Barcelona han estat el principals autors d’aquest estudi. El treball s’ha desenvolupat en el marc del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBERobn). Nombrosos estudis apunten que el consum moderat de vi té efectes beneficiosos per a la salut. L’arteriosclerosi es considera actualment una malaltia inflamatòria de baix grau de les parets de les artèries, que es pot veure alleugerit per un consum moderat de vi. El que no s’ha pogut aclarir és en quina mesura aquests beneficis són deguts als compostos fenòlics del vi, independentment de la ingesta d’alcohol. Aquests compostos són els responsables del sabor, el color i la textura en boca del vi. El treball publicat per investigadors de l’IDIBAPS – Hospital Clínic i Universitat de Barcelona és el primer assaig clínic randomitzat que estudia de forma separada els efectes del vi negre i la seva variant sense alcohol sobre els estadis inicials de l’arteriosclerosi. L’estudi es va fer amb 67 homes voluntaris amb un elevat risc cardiovascular. Aquests individus es van separar en tres grups que van rebre durant quatre setmanes 30g d’alcohol per dia de vi negre, el volum equivalent en forma de vi sense alcohol o bé l’equivalent a 30g d’alcohol per dia de ginebra. Durant aquest període de temps es van anar recollint mostres cel·lulars i serològiques per estudiar l’evolució de diversos biomarcadors, de l’expressió de molècules d’adhesió i de citocines inflamatòries relacionades amb la malaltia. Els resultats suggereixen que tant l’etanol com els components no alcohòlics contribueixen per separat als efectes antiinflamatoris del vi negre. Els components fenòlics serien els responsables de modular l’expressió de molècules d’adhesió als leucòcits, mentre que tant l’etanol com els polifenols del vi modificarien la presència de mediadors solubles de la inflamació en pacients amb elevat risc cardiovascular. Aquests efectes podrien contribuir als beneficis que s’atribueixen al vi en la millora de les fases inicials i la progressió de l’arteriosclerosi.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El vi negre, bo per la salut

Bioseguretat a les granges avícoles

Sovint diem que la bioseguretat és un factor clau en la producció de carn d’aviram i d’ous. Però, que és la bioseguretat? Per què és tan important? Intentarem en aquesta entrada donar les idees bàsiques sobre aquest tema.

La bioseguretat és un conjunt de mesures, tant d’infraestructures com de maneig, que tenen com a finalitat evitar l’entrada de malalties a les granges, la seva difusió dins la granja o cap altres del voltant.

Cal que diguem el perquè cal que les granges tinguin el màxim de mesures que evitin l’entrada de malalties. Un motiu és que un animal que no està sa no té benestar, un altre que cal medicar els animals quan estan malalts i això és una cosa a evitar i finalment, els animals sans són més productius. Encara que tot això és lògic, de vegades no ho tenim en compte. Es també molt important remarcar que la bioseguretat no afecta només cada granja en particular, sinó al conjunt de granges al seu voltant, i per tant, a tot el sector.

Les mesures de bioseguretat són tant d’infraestructures (tancat de les granges, teles mosquiteres, etc.) com de maneig (només ha d’entrar el personal autoritzat, calçat i vestit amb roba exclusiva de la granja, sense gats ni gossos, netejar i desinfectar, etc.). De fet, cal que el personal de la granja estigui format i conscienciat. Si la persona que cada dia està en contacte amb els animals no es creu la necessitat i bondat d’aquestes mesures, la bioseguretat no serà la correcta.

Els punts bàsics són la separació de zones netes i brutes, la neteja i la desinfecció.

Les granges a l’aire lliure, si bé per la seva mateixa natura, són de més difícil control pel que fa a l’aplicació d’aquestes mesures, també han d’aplicar tot el que el sigui possible, que no és poc.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Bioseguretat a les granges avícoles

La Síndria

La síndria, xíndria, meló d’aigua o meló d’Alger (Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. et Nakai de la família Cucurbitaceae) és una fruita i planta de l’estil de les parres (enfiladissa), originària del Sud d’Àfrica. És considerat sovint un tipus de meló, però no està en el gènere Cucumis.

La síndria és, generalment, esfèrica, ovalada, cilíndrica o el·lipsoïdal, verda per fora i roja per dins, amb llavors negres, i quan està ben madura, molt dolça i refrescant, fet pel que també se la coneix amb el nom meló d’aigua. Avui en dia es poden trobar varietats més o menys artificials amb la molla de color groc, sense llavors i de formes no arredonides.

Amb un contingut d’aigua d’un 95%, és d’origen africà (Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica) on és usada com a substitut de l’aigua en l’estació seca. Es cultiva a totes les regions càlides del planeta, però destaca Turquia com a principal productor, es va propagar per les costes del mar Mediterrani i per tots els països càlids. Va arribar a Amèrica portada pels colons europeus i es va estendre per tot el continent.

És un dels fruits més grans que es coneixen, poden arribar als 15 kg de pes, però el més comú són peces de 2 a 4 kilograms. La pell és llisa, molt gruixuda de color verd, encara que a vegades presenten un dibuix a bandes.

La polpa, principalment de color vermell, i excepcionalment de color groc (síndria ananàs), té una textura acüosa i porosa, amb abundants llavors. 
Pel que fa al seu valor nutricional, no aporta quasi vitamines ni minerals, i fins i tot el seu contingut en sucres és relativament baix, això si, res millor que una síndria fresca per apagar la sed. La seva gruixuda escorça li permet aguantar en bones condicions durant bastants dies a temperatura ambiental i ja que és molt sensible al fred, no s’ha de mantenir a temperatures inferiors a 7 o 10º C.

El seu color pot variar entre el verd fosc, el verd clar o el groc, fins i tot una combinació d’ambdós. Té una polpa de color rosat o vermellós i segons la varietat, pot contenir o no nombroses llavors (negres, marrons o blanques). Aquesta polpa es caracteritza per ser molt sucosa i aquosa. És molt refrescant i generalment té un sabor dolç. És exquisida com fruita de taula i també en granissats, sucs i refrescos.

Per comprovar el seu punt òptim de maduració, la síndria te que “ cantar”, això és, quan se li donen lleugers copets amb la palma de la ma a la pell hem de notar durant un temps unes petites vibracions com a resposta al nostres cops. Si aquestes vibracions són imperceptibles o per al contrari no dona la suficient sensació de fermesa, és millor triar-ne una altra.

Propietats:

La síndria es pot dir que és la fruita que més quantitat d’aigua conté (95%), per la qual cosa el seu valor calòric és molt baix, només 20 calories per 100 grams. Els nivells de vitamines i sals minerals són poc rellevants, sent el potassi i el magnesi els que més destaquen, si bé en quantitats inferiors comparats amb altres fruites. El color rosat de la seva polpa es deu a la presència del pigment licopè, substància amb capacitat antioxidant. El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri de l’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Varietats:

Síndries diploides o amb llavors: són les varietats cultivades tradicionalment, que produeixen llavors negres o marrons de consistència llenyosa. Segons la forma dels seus fruits trobem: 
Fruits allargats: d’escorça verda amb bandes de color més clar. Es diuen melons. A Espanya tot just es conreen. Destaquen els tipus Klondike i Charleston Gray. 
Fruits rodons: d’escorça de color verd fosc o negre, són els exemplars més cultivats encara que estan sent desplaçats per les varietats sense llavors. Destaquen: Crimson Sweet (Almeria), Resistent (València), Sugar Baby (Itàlia, Grècia, Turquia i Espanya – Almeria i València-), Dulce Meravella o Sweet Marvell i Early Star, entre les més conegudes i conreades.

Síndries triploides o sense llavors: Es tracta de varietats que tenen unes llavors tendres de color blanc que passen desapercebudes al menjar el fruit. Es caracteritzen per tenir l’escorça verda clara amb ratlles verdes fosques i la carn pot ser de color vermell o groc. Destaquen: Reina de Cors (Almeria), Apirena, Jack i Pepsina, entre d’altres.

Composició per 100g de porció comestible

Calories: 20,3

Hidrats de carboni (g): 4,5

Fibra (g): 0,3

Potassi (mg): 88,5

Magnesi (mg): 11

Provitamina A (mcg): 18

Acido fólico (mcg): 3

mcg=micrograms

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: La Síndria

ARTICLE: El porró

El porró es considera un símbol tradicional de Catalunya.
A les botigues de souvenirs es veuen porrons “típics” amb taps en forma de barretina . El porró és habitual en menjars col·lectius populars i festius, com per exemple les calçotades, cargolades, carns a la brasa, etc.
Popularment hi ha una tradició que diu que, quan si per accident (sense intenció) una persona trenca un porró i es vessa el vi que contenia, és senyal segura de bona sort. Però si es fa expressament llavors la bona sort no ve. A mi no m’ha passat mai, però en endavant, ho tindré en compte. A casa nostra el que si ens feia molta mania era que la punta estiguès apuntant-te a tú. Recordo que ens passàvem molts dinars movent la punta del porró.
A Olot tenen un refrà que diu: “A un porró sense vi, digues-li vidre”

L’Origen del porró

El nom porró ve del llatí pŏrrum, és a dir, l’all porro, al qual se li afegeix el sufix -ōne, i se li va posar per la semblança de la forma que té el porro amb el cos bulbós del recipient. També existeix una forma dialectal posterior, porro, per a anomenar aquest recipient, i que es podria explicar que naixeria per una voluntat de treure el que s’interpretaria com a diminutiu, és a dir, de la idea de que un porró seria un porro petit.
El porró és almenys d’origen medieval. Antigament es dèia meitadella. Abans es fèien de terrissa.
Antigament el porró s’utilitzava donat que a les menjades populars no hi havien gots per tots, i aquest recipient anava molt be per anar passant.

El porró com a mesura

Abans d’adoptar el litre com a mesura de volum i, en particular, de quantitat d’un líquid; s’utilitzaven recipients de mida coneguda, com per exemple càntirs o cànters (País Valencià), botelles (Catalunya Nord) o borratxel·los (Balears). A Catalunya es feia servir el porró per a mesurar les quantitats de vi i de llet on, en canvi, les quantitats de massa sòlida es medeixen amb unces i lliures. El porró tenia sempre la mateixa mida, però clar aquest era diferent entre algunes localitats. Per tant, calia una taula de conversions.
Actualment els porrons es fan amb mides que corresponen a divisors rodons del litre, típicament de mig litre, de tres quarts (capacitat d’una ampolla de vi estàndard) o de litre.

Conversió de mesures

1 càntir valencià = 12 porrons lleidatans = 12,8 porrons barcelonins o gironins = 16 porrons tarragonins
1 borratxel·lo balear = mig porró barceloní o gironí = 1 xau
1 porró barceloní = 1 litre
1 porró tarragoní = 1 litre i quart
1 porró lleidatà = 0,9375 litres, es pot aproximar a un litre

Divisors del porró

1 porró = 4 quartins o petricons
1 porró = 8 xicres
1 petricó = 1/4 de porró = 250ml
1 xicra = 1/2 petricó = 150ml

El porró a casa nostra

L’autèntic porró es de vi….i nomès vi.
Per tant, no caldria ni refredar-lo.
Però nosaltres el feiem amb gasosa i així els més petits (majors de 13-14 anys) podiem també fer un traguet.
La gasosa La Casera, clar.
És cert, que també tenies “La Chaparrita” i “La Revoltosa”…però jo recordo de sempre “La Casera”.
Abans compràvem aquella del tap tan peculiar….que portava la caputxeta de plàstic i tot.
Desprès, ja van venir les típiques en ampolla de vidre i tap de rosca. Quan als taps de les ampolles podies trobar-te un premi….oi que si?….o per cada 50 plàstics de tap…et donàven una tovallola o una nevereta.
Fins arribar a les ampolles de plàstic d’avui en día.
També em fa la impressió que abans es consumía més gasosa que ara, oi?…era molt normal anar a la bodega i agafar un gasosa, una coca-cola i una fanta. Tampoc hi havia tanta varietat de begudes gasoses com ara.

I havies de portar els “cascos”…..juasss,juasss !!!…us enrecordeu?
Recordo de petit que quan anàvem a jugar a la placeta….i trobàvem una ampolla buida de vidre…la portàvem a una bodega que li deiem “La Carmeta” (i que tenía un bigoti que no veas, la tia) i allà el seu marit, que nomès despatxava ell, ens donava 5 duros. La típica bodega on venen el vi a granel. I amb allò anava corrents a comprar-me xuxeries….unes pipes o un “Burmarflash (polín)”.
I si l’envàs era de Xibeca….igual eren 35 pesetes, eh?
“Qué tiempos aquellos.”
De ben segur que no contaminàvem tant com ara….amb tant de plàstic.
En fi.
A casa meva, el meu avi i el meu pare sempre havien begut en porró, de vegades nomès vi i de vegades rebaixat amb gasosa i ben fresquet.
Clar, nosaltres, els fills, hem après a beure a galet des de ben petits….i els porrons de vi amb gasosa (alguna vegada també de cervesa amb gasosa) no faltàven mai a taula. Sobretot a l’estiu, amb el gel. Sembla mentida com treu la sed veure d’aquesta manera.
I pobre del que xupés del porró….eh?….estava estrictament prohibit i mal vist per tots . Tampoc podies extreure beguda pel forat gros omplint un got. El porró era per beure en porró i res mes.
Recordo que si sobrava una mica de porró, a les nits d’estiu, a les fosques algú s’acostava a la taula i, fent aquell sorollet tan característic de remenar els glaçons de gel….es fotia un bon glop de porró, fent esclatar el raig dins la gola.
Desprès anaves tú al darrere….amb unes ganes boges de fer un traguet del porró ben fresquet….i resulta que se’l havia acabat. Quina ràbia !!!!!!
Ara, aquest estiu, m’he proposat recuperar l’us del porró, que, tot i tenir porró desde que em vaig comprar l’actual pis, fins ara no l’havia utilitzat gaire.

I com preparem el porró?

  1. El porró ben net, sobretot. Preparem un bol amb una mica d’aigua i gel.
  2. Gasosa marca La Casera, clar.
  3. …nosaltres fem 6 parts de gasosa per 4 de vi.
  4. Primer posem el vi…glu,glu,glu…
  5. …i desprès la gasosa…
  6. Ummm….qué refrescant !!!…ara direu que això és un tinto de verano, si…però abans no li deiem així.
  7. A la taula sempre fa goig un porró

Catalans i catalanes !!!!!….hem de beure amb porró.

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: ARTICLE: El porró

La ruta del bacallà

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La ruta del bacallà

Temps de Bolets

L’Imma Tió, administrativa del consultori local de Gurb de l’EAP Vic Nord, coneixedora i amant de la natura, ens dona alguns consells per anar a buscar bolets.

La tradició boletaire de Catalunya és ben coneguda. En arribar les pluges de la tardor, un gran nombre de persones es desplacen als boscos amb l’afany de passar una estona d’esbarjo i omplir de bolets els cistells.

Algunes espècies són tòxiques i molt perilloses. El desconeixement i la confusió amb espècies comestibles d’aspecte semblant fan que es produeixin intoxicacions, algunes fins i tot mortals. El criteri bàsic per evitar-les és consumir únicament aquells bolets que se saben identificar sense cap mena de dubte.

L’interès pels bolets ha augmentat notablement en els darrers temps, i cada vegada són més les persones que surten a collir-ne, sovint de forma indiscriminada, cosa que propicia que gairebé cada any es produeixin intoxicacions a causa de la inexperiència o la manca dels mínims coneixements micològics de les persones que els recol·lecten.

A Catalunya es poden trobar moltes espècies comestibles, algunes amb un interès gastronòmic considerable i d’altres de tòxiques que poden ser, fins i tot, mortals. Aproximadament hi ha un centenar de bolets tòxics, la majoria molt coneguts, però no es pot assegurar mai que ja està tot descobert; al llarg de la història hem vist com es demostrava que bolets molt apreciats passaven a considerar-se tòxics, com és el cas del pixaconill o groguet (Tricholoma equestre).

Com podem distingir els bolets comestibles dels verinosos

No hi ha regles ni proves generals per distingir els bolets tòxics dels comestibles. L’única forma d’assegurar-se que un bolet és comestible o no, és mitjançant la correcta identificació de l’espècie, i això s’aconsegueix gràcies al coneixement i l’experiència.

Mites Falsos

Les tradicions populars de comprovació de la toxicitat dels bolets, com ara les proves de l’ennegriment del gra d’all o la patata, o la de la cullereta de plata, són falses.

És fals que els bolets menjats pels cargols, o altres animals, no són tòxics; els bolets, com passa amb algunes plantes, poden ser tòxics per a l’home i no ser-ho per als cargols o altres animals.

Com heu de collir i conservar els bolets?

  • Si no esteu segurs que els bolets pertanyen a una espècie comestible, no us els mengeu ni tampoc els agafeu.
  • Rebutgeu els exemplars que es trobin en mal estat.
  • Transporteu-los en un cistell rígid i airejat, per evitar-ne la fermentació.
  • Conserveu-los preferentment al frigorífic fins al moment de cuinar-los.

Com els podeu consumir amb seguretat?

  • Consumiu-los aviat i amb moderació.
  • Consumiu-los cuits preferentment, alguns poden resultar tòxics o indigestos si es mengen crus o poc fets.

Com actuar en cas de sospita d’intoxicació

Davant dels primers símptomes, s’ha d’anar immediatament a un centre hospitalari perquè la persona afectada rebi el tractament mèdic adequat. Convé portar-hi les restes que es tinguin dels bolets, ja sigui els trossos que s’han eliminat en netejar-los o els bolets cuits que hagin sobrat. Això permetrà als especialistes identificar l’espècie que ha provocat la intoxicació i facilitarà l’aplicació del tractament més eficaç.

Quan són unes quantes persones les que han menjat els bolets, les que no presenten símptomes d’intoxicació cal que també rebin assistència mèdica, ja que és probable que també hagin ingerit bolets tòxics, tot i que en menor quantitat.

Els símptomes d’intoxicació varien segons l’espècie que l’ha produïda. Es poden presentar un o alguns d’aquests símptomes: forts dolors d’estómac, suor freda, vòmits dolorosos i continuats, diarrees fètides i abundants, vertigen, postració total, deliris, períodes alternatius de crisi i de calma. Els símptomes característics de cada espècie es descriuen en comentar els principals bolets tòxics.

Els primers símptomes es poden presentar al cap de poca estona d’haver menjat els bolets (normalment entre mitja hora i tres hores) o aparèixer passades algunes hores. Les intoxicacions més greus, en particular la causada per la farinera borda (Amanita phalloides), es manifesten després d’unes 8 o 10 hores, de vegades més; per tant, el fet que els símptomes triguin a presentar-se és un indici que la intoxicació pot ser molt perillosa.

Als primers símptomes d’intoxicació, per poc importants que semblin, s’ha d’anar immediatament a un centre sanitari. L’eficàcia del tractament depèn, en bona part, de la rapidesa amb què s’actuï.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Montserrat

Origen: Temps de Bolets

Alimentació saludable

L’alimentació és un procés que ens acompanya al llarg de la vida, a través del qual obtenim els nutrients i l’energia que permeten cobrir els requeriments de l’organisme. Ara bé, l’acte de menjar, a més de ser un procés nutritiu, té connotacions importants de convivència —proporció de plaer, relacions afectives, identificació social i religiosa, etc.— que configuren el comportament alimentari i que poden repercutir en l’estat de salut de la persona. Les diferents maneres de menjar de cada país estan definides, entre altres factors, pel territori, per les seves tradicions, la història i l’economia. El menjar és, sens dubte, un element d’identificació cultural; per tant, és important mantenir i potenciar els hàbits alimentaris propis de l’àrea mediterrània, adaptats als canvis sociològics i culturals que es van produint.

Una alimentació saludable es defineix com aquella que és satisfactòria, suficient, completa, equilibrada, harmònica, segura, adaptada al comensal i a l’entorn, sostenible i assequible. Malgrat que existeixen moltes propostes saludables, una de les més conegudes al nostre entorn és la dieta mediterrània, que es basa en el consum majoritari d’aliments d’origen vegetal, frescos i mínimament processats, com fruites fresques i verdures del temps, llegums, fruita seca, cereals integrals, oli d’oliva verge extra i, en menor quantitat i freqüència, els làctics preferentment fermentats i el peix, seguit de les carns (preferentment blanques i magres) i els ous. L’aigua és la beguda principal i la més saludable. La dieta mediterrània també es caracteritza per procurar els àpats familiars, la utilització d’aliments locals i estacionals i per potenciar les activitats culinàries i gastronòmiques.


Guies d’alimentació saludable


Alimentació infantil


Alimentació en la gent gran


Alimentació en l’entorn laboral


Alimentació en temps de crisi


Higiene i seguretat alimentària

Receptes i gastronomia


Alimentació i diversitat cultural


Temes destacats

Edició 2017
Edició 2017

 

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Montserrat

Origen: Alimentació saludable

Cuida el teu cor!!!

No estem dient cap novetat a l’afirmar que una dieta saludable ha de ser equilibrada, variada i que tingui en compte les característiques personals de cadascú. Prenent això com a base, sí que és cert que hi ha aliments que gràcies a les seves característiques i qualitats hi tenen un paper més important. Aprofitant que acabem de passar la III Setmana del Cor, avui parlem més en particular del paper de les carns d’au, en concret de pollastre i gall dindi, en una dieta cardiosaludable.

Moltes publicacions científiques realitzades a les darreres dècades han conclòs que hi ha un increment del risc de malalties cardiovasculars en les dietes altes en greix i àcids grassos saturats, mentre que les baixes en greix i amb més àcids grassos monoinsaturats i poliinsaturats són protectores davant aquestes patologies.

En conclusió i per què tinguem una informació més digestible:

La diferència principal entre les carns vermelles i la de pollastre i gall dindi és que aquestes últimes són molt més magres, és dir amb menys greix, tal i com es deia en el post anterior. A més, aquest poc greix és menys saturat i més poliinsaturat, la qual cosa vol dir que el seu consum és més recomanat en dietes cardiosaludables, tal i com queda recollit a les recomanacions de la American Heart Association (2006).

També en dietes de protecció per a persones trasplantades de cor és un component molt adequat ja que aporta poc greix, menys proporció d’àcids saturats i més de poliinsaturats que altres carns i el seu contingut en sodi no és dels més alts. Junt amb el peix, és la font proteica més aconsellable en les dietes de trasplantats de cor.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Cuida el teu cor!!!