Arxiu de la categoria: Articles

L’oli d’oliva

El suc verge de la terra

L’olivera (Olea europaea var. europaea), arbre mític i símbol de la immortalitat, és molt comuna a Catalunya i a la resta dels països mediterranis. La seva figura és l’element típic dels paisatges que, com el nostre, envolten aquest litoral mediterrani. Des de l’Alt Empordà fins a Jaén, Còrdova i Sevilla aquest arbre de llarga vida ha estat un testimoni de diverses cultures i esdeveniments històrics ben importants. El seu tronc curt, robust, tortuós, recargolat, sembla haver viscut tots aquests jorns essent una peça més de l’engranatge de la història, havent lluitat per aquesta terra en la qual encara hi sobreviu i es fonen les seves arrels.

L’origen de l’olivera es remunta a l’era terciària -abans de l’aparició de l’home- i se situa a la zona de l’Àsia Menor. Aquesta olivera silvestre creixia de forma espontània a les terres de l’entorn del Mediterrani i la seva transformació i la millora que va aconseguir l’home al llarg del temps va fer que es pogués cultivar. L’olivera, com el blat i la vinya, ha estat un dels aliments bàsics dels pobles del Mediterrani. Aquí a Catalunya ens van arribar de la mà dels fenicis i els grecs. Van ésser, però, els àrabs els qui a partir del segle VII n’estengueren el conreu.

La importància de l’olivera no només era per les seves virtuts alimentàries sinó com a medicina tradicional, la higiene i la bellesa. Es feia servir fins no fa tants anys per fer llum, com a lubrificant i també per fer impermeables fibres tèxtils per als vaixells.

La capçada de l’olivera (el conjunt de branques des de l’enforcadura fins al cimall), que la veiem verda durant tot l’any, pot assolir els 15 metres d’alçada, les branques són d’un color cendrós i les fulles tenen el contorn lanceolat i són punxegudes, d’un color verd fosc i grisenc pel damunt, i amb la cara inferior esblanqueïda. Pel maig esclaten les flors, blanques i petites, agrupades en raïms drets, i havent passat l’estiu, tot just encetada la tardor, les olives ja maduren, primer verdes i lluents, després, més tard, es tornen negres, que es quan es recullen a finals de novembre o cap al desembre.

L’olivera borda, anomenada també ullastre (Olea europaea var. sylvestris),
és la cosina germana de l’olivera cultivada de la qual n’hem parlat fins ara. La ullastre creix espontàniament en llocs assolellats i arrecerats de tot el litoral mediterrani. El seu brancatge és espinós, angulós i rígid i les fulles més petites.

Hi ha diverses varietats d’oliveres, entre elles la mançanenca, la picual, la de fulla blanca, la picuda, la grossal, l’argadell, la cobell… i una varietat local de fruit petit però ric en oli anomenada arbequina -d´Arbeca-. És una olivera molt preuada a casa nostra, ja que suporta molt bé el fred.

L’olivera necessita un clima i un sòl favorables per donar fruits. Uns hiverns suaus, les primaveres i tardors plujoses i els estius secs i càlids amb molta llum és el que cal perquè l’olivera estigui en el seu estat més òptim. Podem comprar fàcilment una olivera per plantar-la a casa i així faci una bonica capçada que decori l’entorn de la casa. Ara bé, l’olivera és un arbre que s’ha de podar molt i necessita les mans d’un expert si no la volem fer malbé.

El creixement de l’olivera és lent. En condicions favorables, una olivera que hàgim plantat avui dia donarà fruits d’aquí a uns 5 anys i no arriba a la seva plena producció fins als 20. Des dels 35 fins als 150 anys, l’olivera està al seu període de maduresa i després comença a envellir i els seus rendiments són desiguals.

LO PAROT, l’olivera més vella de Catalunya.

LO PAROT deu el seu nom al fet que per les seves dimensions i edat se’l consideri el pare de totes les oliveres o olivers. Amb una capçada de 9 metres, una alçada de 8 metres i un tronc de 7,45 metres, aquesta olivera es troba enclavada a la comarca de la Terra Alta, al municipi d’Horta de Sant Joan. Es considera l’arbre més vell del país. La tradició diu que té uns 2.000 anys. És d’envejar que amb tants anys al damunt i després de suportar innombrables gelades i sequeres encara presenti avui dia un aspecte tan ufanós i saludable i que proporcioni una collita d’olives tan bona.

El seu fruit, l’oliva

Com ja s’ha dit, les olives maduren durant els mesos d’estiu i la recol·lecció es fa a la tardor-hivern. El procés de maduració de l’oliva consisteix en el canvi gradual del verd al violaci i del morat al negre. En el transcurs del temps, l’oli d’oliva es va generant a la polpa de l’oliva i el grau de maduresa de les olives condiciona el seu sabor i, així, segons la varietat, la zona. I si és per fer conserves o per al consum en cru, es cull al moment adequat. La recollida de les olives poc ha variat d’un temps ençà. És un treball artesanal de gran duresa ja que s’han de collir a mà o picant l’arbre amb una vara llarga perquè així vagin caient les olives al cim de la lona. Ja hi ha algunes màquines que recullen les olives.

Obtenció de l’oli d’oliva

Una vegada recollides les olives es porten al trull. Les olives es renten amb aigua freda per eliminar les fulles i qualsevol farda i després es premsen. Per obtenir olis de qualitat, l’oliva s’ha de premsar abans de passar les 24 hores posteriors a la recollida. Per obtenir un litre d’oli de primera extracció fan falta aproximadament uns cinc quilos d’olives. A partir d’aquí, l’oliva es va premsant fins a trencar l’os, però aquests olis ja no són de tanta qualitat i necessiten un refinament.

L’acidesa de l’oli

A més del seu alt poder energètic i de les vitamines, les olives tenen àcids grassos que representen un paper molt important en les funcions nutritives. Així doncs, hem de dir que el grau d’acidesa de l’oli no es refereix al gust àcid sinó a la proporció d’àcids grassos lliures que conté l’oli d’oliva i aquests graus no tenen cap tipus de relació amb la intensitat de sabor de l’oli. Un oli d’oliva verge extra de baixa acidesa no és un oli de poc sabor. És la garantia d’un oli sa, elaborat amb unes condicions òptimes en tot el seu procés.

La qualitat d’un oli neix al camp per la combinació de factors ambientals (clima i sòl), genètics (varietats de l’oliva) i agrònoms (tècniques de cultiu); seguidament continua amb la recol·lecció fins a l’embotellat.

El color de l’oli d’oliva

De vegades cerquem la qualitat de l’oli en el seu color i no és ben bé cert. Generalment els tons groc-daurats són els corresponents a olis d’oliva dolços, extrets d’olives madures de recollida tardana. Els tons groc-verdosos o verdosos són propis dels olis d’oliva afruitats, amb un punt d’amargor que provenen de les olives que encara no han acabat el seu procés de maduració.

L’oli d’oliva i la salut

L’oli d’oliva, com ja he dit, és el suc de les olives naturals que conserva tot el seu sabor, aroma, vitamines i totes les propietats de l’oliva de la qual procedeix, essent a més l’únic oli vegetal que pot consumir-se directament verge i cru.

Informació nutritiva per a un contingut de 100 ml

  • Valor energètic: 900 kcal.
  • Greixos: 100 grams.
  • Saturats: 12 grams.
  • Monoinsaturats: 80 grams.
  • Poliinsaturats: 8 grams.
  • Colesterol: 0 grams.
Vitamina A: 300 mg. (37%CDR)
  • Vitamina E: 30 mg. (300%CDR)

Les grasses són nutrients indispensables per a l’organisme. La seva funció és predominantment energètica. Aporten l’energia que permet l’individu desenvolupar les activitats físiques i intel·lectuals i són una font de calor. Com veieu, el 80% dels greixos de l’oli d’oliva són monoinsaturats i el component més important és l’àcid oleic. L’àcid linoleic també és present en l’oli d’oliva, ja que és essencial per a l’organisme. El colesterol és una substància grassa continguda en els animals que té un paper molt important en les funcions vitals. L’oli d’oliva, per tant, no té colesterol.

L’àcid oleic de l’oli d’oliva augmenta el colesterol bo i, d’aquesta manera, podem dir que ajuda a prevenir l’arteriosclerosi, millora el funcionament de l’estómac i sobre la pell té efectes protectors i és un tònic de l’epidermis. També millora les funcions metabòliques i del sistema ossi, estimula el creixement i afavoreix l’absorció de calci i la mineralització. Pel seu alt contingut en vitamina E, l’oli d’oliva és especialment recomanat per als nens i la gent gran.

A més de fer els àpats molt més gustosos, posseeix un valor biològic, ja que els teixits necessiten els lípids per desenvolupar la seva activitat. D’altra banda, com que algunes vitamines com la A, D, E i K són només solubles en els greixos, els necessiten perquè puguin ésser absorbits.

La cuina i l’oli d’oliva

L’oli d’oliva s’ha convertit en un emblemàtic producte a la nostra cuina. Dóna sabor, aroma i color als aliments, modifica les textures, integra els aliments i personalitza i identifica el gust de cada plat. Un filet a la brasa és molt més gustós amb un raig d’oli d’oliva i conserva també les propietats dietètiques.

Feu servir l’oli d’oliva cru per a les amanides, amb peixos i carns a la planxa o a la brasa, verdures cuites, truites, salses fredes com la maionesa, conserves, escabetxos, l’allioli, mousses, per al pa torrat… Podeu fer olis d’herbes del bosc per a les amanides, afegir-ne a les sopes com el gaspatxo o “ l’ajo blanco”, per fer pasta fresca com les tallarines… D’aquesta manera aporta totes les seves virtuts dietètiques a l’organisme. També podeu substituir la mantega per l’oli amb preparacions de pastisseria, com el pa de pessic, magdalenes, galetes…

 En els fregits, l’oli d’oliva, a part que augmenta el volum i no es crema tan fàcilment com altres greixos vegetals i animals, dóna un sabor i una aroma característiques i és un bon transmissor de la calor.

La conservació de l’oli.

L’oli d’oliva és un producte viu, és a dir, que pot canviar les seves propietats biològiques i qualitats sensorials si no el conservem bé. L’aire i la humitat, la llum i la calor són grans enemics de l’oli. S’ha de conservar, per tant, en recipients tancats, ja que sinó es tornaria ranci, i posar-lo lluny d’olors intenses. No poseu oli en recipients d’aram o ferro perquè s’oxida; els millors recipients són els de vidre o de terrissa vidrades per dins, també les llaunes netes i polides, i el plàstic. Antigament a les cases de pagès es guardava l’oli en un trull, és a dir, en un safareig o pica de pedra tapada, així es resguardava de la calor i la llum.

TIPUS D’OLIS D’OLIVA

Olis d’oliva verges. 
Els olis d’oliva verges han estat premsats en fred, sense que hagin estat sotmesos a cap altra manipulació que no hagi estat la sedimentació, centrifugació o filtració, ni haver-li tret per cap mètode químic, ni tampoc haver-li barrejat cap altre tipus d’oli. Els millors olis d’oliva són els que posseeixen un grau d’acidesa d’àcid oleic més baix. Són olis que conserven les vitamines de l’oliva, aromes i sabors i tenen la personalitat del lloc de procedència. A la cuina dóna sabor als aliments i té la peculiaritat que quan s’escalfa, augmenta el seu volum. Dietètica-ment és el més equilibrat de tots els olis comestibles. Així tenim, doncs, per ordre de qualitat:

– OLI D´OLIVA VERGE EXTRA: pot tenir fins a un 1% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són excel·lents.
-

– OLI D´OLIVA VERGE FI: pot tenir fins a un 1’5% de grau d’acidesa. El sabor i l’olor són també molt bons.

– OLI D´OLIVA VERGE CORRENT: que pot tenir fins a un 3% de grau d’acidesa amb un 10% de tolerància.

Oli d’oliva verge extra: Es tracta d’un oli d’oliva verge que, en ser obtingut en òptimes condicions (olives en perfecte estat, rentades i mòltes el mateix dia de la collita i extret l’oli a baixa temperatura), ofereixen en una anàlisi sensorial un sabor i olor irreprotxables. Per descomptat, aquest oli és perfecte per a qualsevol ús, però per tenir un preu superior, se sol utilitzar només per consumir en cru.

Oli d’oliva verge: Sense cap procés químic, només procediments mecànics, és un magnífic oli, per al seu consum cru i per cuinar.

Oli d’oliva refinat
: L’oli d’oliva refinat s’obté pel refinament d’oli d’oliva verge o de l’extret directament de l’oliva per altres procediments autoritzats.

Oli d’oliva (abans s’anomenava oli pur d’oliva)
: L’oli pur d’oliva s’obté per la mescla d’oli d’oliva refinat i oli d’oliva verge al 50%. 
Ha de tenir un grau d’acidesa no superior a l’1’5%. Obtingut refinant oli d’oliva de poca qualitat, al qual se li afegeix certa quantitat d’oli d’oliva verge per dotar-lo de cert sabor, olor i color. Només adequat per fregir, però no per amanir.

Oli de sansa o pinyolada (orujo)
: L’oli de pinyolada s’obté de les deixalles (el residu de l’oliva) que queden a la premsa després d’extreure l’oli verge i l’oli d’oliva. L’oli de pinyolada no surt per una simple pressió i s’han d’utilitzar dissolvents autoritzats i després ha de seguir un procés de refinament. Aconsellem no consumir-lo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’oli d’oliva

Anuncis

El raïm pot reduir el dany de les radiacions solars a la pell

Fruites i verdures no paren d’acaparar virtuts, medalles, per a la nostra salut. Els raïms, que ja sabem que netegen i purifiquen o són laxants, també són un aliat de la pell a l’hora de defensar-nos del sol, una propietat especialment útil ara a l’estiu.

Compostos del raïm ajuden a les cèl·lules de la pell a protegir-se davant la radiació ultraviolada del Sol. Els flavonols del raïm poden reduir la formació de substàncies que s’oxiden lípids, ADN i indueixen la mort cel·lular.

Un estudi de la Universitat de Barcelona i el CSIC ha provat que algunes substàncies del raïm poden reduir el dany cel·lular a la pell exposada a aquesta radiació solar. Certs compostos del raïm ajuden a les cèl·lules de la pell a protegir-se davant la radiació ultraviolada del Sol

La principal causa ambiental de les malalties cutànies són els raigs ultraviolats, que provoquen càncer de pell, cremades i eritema solar, així com envelliment prematur de la dermis i epidermis. Aquests raigs actuen sobre la pell activant espècies reactives d’oxigen, que oxiden lípids i ADN, i disparen determinades reaccions i enzims que indueixen la mort cel·lular.

Aplicació als cosmètics

Les dades de l’estudi demostren que algunes substàncies polifenòliques extretes del raïm, anomenades flavonols, poden reduir la formació d’aquestes espècies que s’oxiden en cèl·lules epidèrmiques humanes a les quals s’ha exposat a radiació ultraviolada d’ona llarga (UVA) i mitjana (UVB) . L’estudi, realitzat in vitro al laboratori, ha estat publicat per Journal of Agricultural and Food Chemistry.

L’estudi considera aquests resultats “encoratjadors”. A més entén que s’han de tenir en compte per la farmacologia clínica que treballa amb extractes polifenòlics d’origen vegetal per al desenvolupament de nous agents de fotoprotecció cutània.

Actualment existeixen cosmètics amb compostos de raïm, però fins ara es desconeixia com actuen en les cèl·lules. La bioquímica de la Universitat de Barcelona i directora del treball, Marta Cascante, explica que aquest treball “dóna suport l’ús d’aquests productes per protegir la pell del dany i la mort cel·lular originats per la radiació solar, a més d’aportar coneixement sobre el seu mecanisme de actuació “.

Virtuts i propietats dels raïms

És un laxant natural: prevé i combat el restrenyiment.

Problemes intestinals: neteja intestins si es consumeix el raïm sense retirar la pell.

 

Al·lèrgies.

  • Malalts afectats de malalties reumàtiques com artritis i gota.
  • Problemes renals.
  • Colon irritable
  • Patiments del sistema circulatori com hipertensió, arteriosclerosi, rampes, mala circulació, etc.
  • Mals de cap ocasionats per una sobre-intoxicació

El vi negre, consumit amb moderació, ha demostrat ser cardiosaludable.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El raïm pot reduir el dany de les radiacions solars a la pell

Cereals integrals: Vitamines, minerals i salut

Cal tenir present que quan parlem de cereals integrals parlem de moltes coses: d’arròs, de sègol, de blat, de civada, d’espelta… En forma de gra, en forma de flocs, en forma de farina, de pa, etc.

Per què menjar cereals integrals, doncs?

A part de dir-vos que són una gran font d’hidrats de carboni complexes i fibra. els cereals integrals aporten també proteïnes i pocs greixos.

– Menjar cereals integrals ajuda a baixar el colesterol total, la LDL (Low Density Lipoprotein), els triglicèrids i els nivells d’insulina. I tot això fa que disminueixi de forma important el risc cardiovascular.

– El risc de desenvolupar diabetes de tipus 2 és més baix. Els cereals integrals s’absorveixen a l’intestí molt tmés lentament que els refinats i no provoquen les pujades sobtades d’insulina que altres productes rics en sucres més refinats generen.

– Ofereixen una protecció moderada en el desenvolupament del càncer colo rectal a causa del seu efecte laxant que facilita l’expulsió de metabòlits tòxics al colon.

– La fibra que contenen aquest tipus de cereals ajuda a prevenir el restrenyiment i per tant milloren la salut digestiva. I així mateix ajuden a prevenir la diverticulitis.

– Els seu efecte saciant ens permet passar més hores sense menjar i això té un efecte positiu per a les persones que volen disminuir la ingesta calòrica i controlar el seu pes.

– A nivell nutricional aporten molts més minerals, proteïnes i vitamines (especialment del grup B) que els cereals refinats. Nutricionalment són molt més complets.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Cereals integrals: Vitamines, minerals i salut

Què ens diu el color d’un vi

El color ens aporta força informació sobre un determinat vi. A banda de la premissa que un vi blanc s’enfosqueix amb l’envelliment i que un negre, per contra, s’aclareix, hi ha tota una sèrie de matisos que podem observar i que ens poden dir molt sobre l’edat, el procés d’elaboració o les varietats. Una informació que ens pot ser molt útil a l’hora d’identificar un vi en un tast a cegues.

Vins blancs
Un blanc pàl·lid, transparent i brillant amb reflexos verdosos és un vi jove ric en àcids, fruit d’una verema anticipada i elaborat amb la tecnologia actual. Si en abocar-lo a la copa observem que és dens, podrem deduir que procedeix d’una zona càlida i que és ric en alcohol.

Un blanc es va enfosquint a mesura que s’oxida per efecte del calor, la llum o a causa de la reducció durant l’envelliment en l’ampolla.

Així mateix, la criança en barrica li proporciona una tonalitat ambre més intensa que augmenta proporcionalment amb la permanència en fusta. Aquest efecte es pot observar perfectament amb els vins generosos andalusos, amb llargues permanències en bótes de fusta i un procés d’envelliment biològic molt característic (el vel en flor, del qual ja en vam parlar en l’article sobre la vinificació de vins generosos).

La intensitat del color dels blancs també té a veure amb pràctiques concretes encaminades a obtenir uns mostos rics en sucre i uns vins molt característics. Ens estem referint a l’envelliment accelerats per efecte del sol. Seria el cas de maduracions extremes del raïm en el cep (els prestigiosos vins de Sauternes, per exemple), la deshidratació i pansificació del raïm un cop veremat (els Pedro Ximénez) o bé l’asolellament en bombones de vidre i a l’aire lliure, una pràctica que podem trobar aquí al Penedès o a la DO Rueda i que dona uns vins blancs de coloració molt intensa i amb tonalitats grogoses-vermelloses.

Vins rosats
Independentment que el color rosat intens d’un vi rosat jove es pugui anar transformant en color pell de ceba a mida que s’oxida o envelleix, hi ha altres factors que també influeixen en la intensitat d’aquest color. Així per exemple, si l’any ha estat molt assolellat, la coloració rosada serà més intensa que si l’any ha estat fred o plujós.

D’altra banda, la vivacitat del color També ens indica si ha estat elaborat correctament i té una acidesa moderada (tons rosats molt vius i brillants) o no (tons més apagats).

Vins negres
Un negre amb reflexes brillants i ribets vermellosos ens indica una acidesa elevada i es pot deduir que procedeix de zones més fredes. Per contra, un negre amb tons violacis i ribets marronosos procedeix d’un clima més càlid.

Observant la solidesa del color també podem esbrinar l’edat del vi. Si és jove, el color és sòlid i intens, però a mesura que envelleix el color perd intensitat perquè les molècules que aporten la coloració tendeixen a unir-se unes amb les altres i dipositar-se al fons de l’ampolla. En aquests casos, els tons vermellosos i sòlids evolucionen cap a tons més ambres i marronosos. Si l’envelliment és de vint anys o més, la pèrdua dels antocians (partícules colorants que atorguen el color vermell al vi) fa que apareguin els reflexes caoba i grogosos.

La intensitat del color també es diu si ha sofert una maceració (contacte del most amb les pallofes) més llarga o més curta i si la varietat amb què s’ha elaborat procedeix d’una zona amb una forta insolació.

En conclusió, el color d’un vi depèn molt del tipus de varietat de raïm, la maduració d’aquest, la maceració amb les pellofes i de la durada de la criança en barrica o l’envelliment en ampolla.

El color també ve influït per la varietat de raïm. Tot i que és molt agosarat parlar d’uns estàndards genèrics, perquè ja hem dit que la coloració també depèn de les condicions meteorològiques d’aquell any concret o de la localització de la vinya, sí que hi ha tonalitats molt característiques relacionades amb determinades varietats.

Varietats blanques

  • – Xarel·lo. Proporciona un vi que tendeix al color palla
  • – Parellada. En conrear-se en zones més altes, dona un vi de color més pàl·lid i més àcid.
  • – Chardonnay. Dóna un vins més grocs.

Varietats negres

  • – Ull de llebre. Els negres d’ull de llebre presenten una coloració marcada pel vermell cirera i el granat, que poden variar d’intensitat segons el temps de criança.
  • – Garnatxa. El vi negre té ribets violacis i fons cirera. Un rosat de garnatxa té unes tonalitats que van del salmó al maduixa.
  • – Cabernet sauvignon. Quan són joves, els negres elaborats amb cabernet sauvignon presenten un color sòlid de cirera madura amb ribets violacis que van evolucionant cap al color teula a mesura que envelleix. Un rosat de cabernet presenta coloració de gerds amb tonalitats carmí.
  • – Monastrell. Dóna uns vins vermellosos i vius.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Què ens diu el color d’un vi

Peixos Plans

Els pleuronectiformes o peixos plans són un taxó nombrós que agrupa una gran varietat d’espècies adaptades a la vida bentònica. La principal característica dels representants d´aquest grup és que presenten el cos molt comprimit amb una marcada asimetria que té el seu màxim exponent en la regió cefàlica. Les larves encara presenten simetria com a adaptació al medi planctònic on viuen. A mesura que avança el seu desenvolupament té lloc la metamorfosi i un dels dos ulls emigra cap al flanc oposat i es convertiran en éssers asimètrics.

La forma del cos és ovalada o romboïdal depenent del grup. El cos presenta un costat que reposa sobre el fons que, és pla i sense pigmentar. El costat superior o zenital conté els ulls i es pigmentat. Segons si la cara zenital és la dreta o l´esquerra es parla de formes dextrogires com el llenguado o levogires com la palaia, la bruixa, els rèmols o el tacó.

Les diverses espècies d´aquest grup tenen una elevada importància econòmica i són molt apreciades entre els consumidors. Es capturen especialment amb arts d´arrossegament i amb tresmall. Alguns com el turbot, es crien i s´engreixen de manera intensiva en centres d’aqüicultura.

Principals espècies de pleuronectiformes. Font: Museu de la Pesca

Les espècies de pleuronectiformes més abundants als nostres mars són: la palaia, la bruixa, el rèmol, el turbot, el tacó, la peluda o el llenguado.

La palaia (Citharus linguatula). Presenta el cos de color bru recobert d´escates romboides molt visibles. La boca és gran i una mica protràctil. Te un elevat interès comercial. Mesura entre els 10 a 15 cm.

La bruixa. Sota aquesta denominació hi ha dues espècies Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis molt fàcils de diferenciar. La primera presenta dues taques fosques als extrems de l´aleta dorsal i dues a l´anal i per la qual cosa s´anomena bruixa de quatre taques. El cos té forma ovalada amb tonalitats gris marronós molt clar. És segurament l’espècie de peix pla més popular a les peixateries i sovint el seu origen és de fora de la mediterrània.

El rèmol és una espècie de cos alt i romboïdal. Existeixen dues espècies de rèmols que sovint es confonen. El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) i el turbot (Psetta maxima). La coloració és molt variable i depèn del tipus de fons on viuen. Els rèmols són peixos de bona mida, entre 40 a 50 cm amb un gran interès econòmic. La seva carn és molt gustosa. La principal característica que diferencia ambdues espècie està en que el turbot té el cos recobert de tubercles ossis mentre que el rèmol ver te la pell llisa.

El llenguado és una de les espècies que pateix més frau en la seva comercialització

El tacó (Bothus podas). De mida petita, molt saborós però amb molta espina. Per tot plegat es tracta d´una espècie poc valorada malgrat que la seva carn es excel·lent. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares. El tacó presenta els ulls molt separats entre ells.

El llenguado (Solea vulgaris). El més conegut i potser més apreciat dels peixos plans. La seva carn és molt fina i preuada. Cos ovalat i ulls i boca petits en comparació amb la resta del cos. Coloració de color gris marronós amb diverses tonalitats que depenen del tipus de fons. Sota aquest nom es comercialitzen un gran nombre d´espècies diferents que provenen de tot el Món. El frau es encara més gran quan es comercialitza en filets.

La peluda (Arnoglossus thori) i la llengua (Symphurus lihgulatus i S. nigrescens) són petits peixos plans poc valorats i que sovint els trobem barrejats en la morralla.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peixos Plans

Beneficis del vinagre

El vinagre és un ingredient multiusos que des de l’antiguitat ha estat utilitzat per a la llar, la bellesa i per suposat la salut. Pels seus beneficis és ideal per tractar problemes de salut, facilitar tasques a la llar, assaonar menjars, combatre plagues i molt més.

Inclusivament, és bastant probable que en algun moment hàgim inclòs el vinagre en la nostra rebost i li hem donat un parell d’usos sense saber els seus extensos beneficis. És per això que el dia d’avui et volem compartir alguns dels usos i beneficis que pots aprofitar utilitzant aquest producte tant a la llar com en la teva salut.

Aliat contra la diabetis

Un estudi de la Universitat de Lund, Suècia, va revelar que el vinagre blanc ajuda a les persones amb diabetis tipus II a regular els nivells de sucre en la sang. Segons la investigació, incloure aquest ingredient en els menjars disminueix la resposta glucèmica, és a dir, alenteix l’absorció de sucre en el torrent sanguini.

Accelerar el metabolisme

El vinagre és ric en àcid acètic, un ingredient que té el poder d’accelerar el metabolisme, fent que la persona perdi pes i l’índex de massa corporal disminueixi. Per a aquest benefici es recomana consumir 2 cullerades diàries de vinagre diluïdes en aigua o un altre tipus de beguda.

Combatre el colesterol

Consumir vinagre de poma ajuda a reduir l’acumulació de greix, colesterol i altres substàncies a les parets de les artèries. En regular els nivells de colesterol, també és ideal per prevenir malalties cardiovasculars.

Combatre les varius

El vinagre té propietats que ajuden a desinflamar, activen la circulació, calmen el dolor i ajuden a alleujar la sensació de pesadesa ocasionada per les varius. Per tractar qualsevol d’aquests problemes, es recomana submergir els peus en un recipient amb aigua, una tassa de vinagre i sal gruixuda.

Condicionador de cabell

El vinagre de poma és ideal per lluir un cabell saludable, abundant, amb brillantor i lliure de caspa. Es recomana diluir una cullerada de vinagre en una tassa d’aigua i després aplicar en el cabell humit.

Suavitzant

Afegir vinagre a remull o la rentadora, ajudarà a que la roba conservi els seus colors vius, elimina els excessos de sabó i més actua com un suavitzant molt efectiu. Per usar-lo simplement agrega ¾ de tassa de vinagre a la rentadora durant el cicle final de rentada, o afegeix la mateixa quantitat a la roba en remull.

Repelent contra formigues

A la llar és molt comú que les formigues envaeixin certes àrees. Aquests insectes odien el vinagre i per això et servirà com un repelent per allunyar dels espais de la teva llar. Posar una bona quantitat de vinagre en un ruixador i després aplicar sobre portes, finestres i / o qualsevol camí que tinguin les formigues a casa teva.

Si vols eliminar les plagues de la teva llar amb productes naturals visita el nostre article Elimina les plagues de la teva llar naturalment.

Dissoldre la floridura

Moltes eines, cargols, frontisses, entre d’altres, solen oxidar amb el pas del temps. L’àcid acètic del vinagre reacciona amb l’òxid de ferro per remoure la floridura de metalls petits.

Tractar infeccions micòtiques

Les infeccions micòtiques com el peu d’atleta, el fong en les ungles del peu i la caspa, són molt freqüents en la població. Aquest tipus de problemes es pot solucionar utilitzant vinagre de poma o blanc; per això es pot aplicar directament a la zona afectada, o en el cas dels peus es pot diluir una tassa d’aigua en un recipient amb aigua per remullar durant 30 minuts.

Recorda!

Tant el vinagre de poma com el vinagre blanc tenen propietats molt benèfiques per a la salut, la bellesa i la llar. Cada tipus de vinagre és diferent, però amb beneficis molt similars. Abans d’escollir algun d’ells és bo que estudiïs les seves propietats per saber quin dels dos et convé utilitzar. Aquest producte no és només per incloure en els menjars, els seus beneficis són molt estesos i et sorprendràs amb totes les seves utilitats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Navàs-Balsareny

Origen: Beneficis del vinagre

Menjar síndria i els seus beneficis


La síndria és una fruita molt saborosa però a més té un gran avantatge és que posseeix molt poques calories. Però també la síndria conté enormes qualitats medicinals i nutritives.

La síndria aporta a l’organisme nutrients com:

  • -vitamina C
  • -vitamina A
  • -fibra
  • -aigua
  • -ferro
  • -potassi
  • -calci
  • -magnesi
  • -fòsfor
  • -sodi
  • -àcid fòlic
  • -antioxidants

Beneficis de menjar síndria:

  • -Ajuda a regular la pressió arterial
  • -ajuda a eliminar líquids del cos
  • -afavoreix la reducció de pes
  • -ajuda a regular el nivell de colesterol en sang
  • -ajuda a prevenir el càncer
  • -ajuda a prevenir problemes de pròstata en homes
  • -col·labora en la desintoxicació del cos
  • -afavoreix l’eliminació d’àcid úric de l’organisme
  • -equilibra el sistema nerviós
  • -prevé afeccions cardiovasculars i malalties degeneratives
  • -ajuda a regular el trànsit intestinal i prevé el restrenyiment
  • -ajuda a enfortir el sistema immunològic
  • -ajuda a dormir
  • -ajuda a prevenir l’envelliment
  • -ajuda que la mare que aquesta alletant tingui llet més fluida i que sigui millor digerida pel beu
  • -ajuda a hidratar a les persones quan tenen febre
  • -relaxa els vasos sanguinis pel que es pot utilitzar per tractar la disfunció erèctil

La síndria és una fruita molt saludable i si es consumeix amb fins medicinals s’ha de menjar una porció 2 cops a la setmana com a mínim per obtenir els beneficis esperats.

També es pot optar per menjar una llesca de síndria o suc cada dia per efectes mes ràpids.

Amb la síndria es pot preparar gaspatxos, sopes i altres menjars més de menjar-com fruita.

La síndria és una fruita molt saludable pel que val la pena incloure-la en la nostra dieta.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Menjar síndria i els seus beneficis

El bròquil, un superaliment!

Es tracta d’una verdura de la família de les cols molt rica en fibra, baixa en calories i amb una gran quantitat de vitamines, minerals, antioxidants i principis actius anticancerígens. Considerada una de les hortalisses que conté més quantitat de nutrients per unitat de producte comestible; d’aquí ve que l’anomenem superaliment (superfoods, en anglès).

Propietats nutricionals

El bròquil és una verdura excepcionalment nutritiva, molt rica en vitamines i minerals.

Vegem primer les vitamines: Potser us sorprèn però el bròquil poc cuinat -menys de 10 o 15 minuts- conté més vitamina C que la fruita cítrica. Tenim el doble de vitamina C en el bròquil que en la mateixa quantitat de taronges. La vitamina C ens pot resultar molt útil quan estem refredats i, a més, ens ajuda a absorbir el ferro de la dieta.

També conté vitamines del grup B, com l’àcid fòlic (B9), que és molt important durant l’embaràs, i lactància i la tiamina (B1) i la niacina (B3), que intervenen en el bon funcionament del sistema nerviós.

És una bona font de provitamina A (betacarotè) que és important per al bon funcionament de les cèl·lules de la pell, dels ossos, de les mucoses i de la vista.

Del contingut en minerals destaca el potassi i les quantitats significatives de calci, magnesi, ferro i sofre.

El potassi intervé en la transmissió i generació de l’impuls nerviós i en el funcionament de l’activitat muscular.

El bròquil és una de les millors fonts vegetals de calci en té més que la llet de vaca i conté magnesi que és molt important per assegurar que el primer s’absorveix correctament.

El ferro és imprescindible per combatre l’anèmia i com que en el bròquil també hi ha vitamina C encara s’absorbeix millor.

Els compostos rics en sofre, que donen el sabor tan especial al bròquil són els responsables de facilitar els processos depuratius del fetge, i formen part d’alguns aminoàcids (els maons de les proteïnes).

Canvis vitals: A més dels valors nutricionals i d acció anticancerígena, el bròquil també ens pot ajudar en els processos depuratius del fetge, ja que ens ajuda a millorar-ne el funcionament.

Un altre aspecte destacable és l’efecte protector de la mucosa de l’estómac i dels intestins. Gràcies a un estudi que van desenvolupar la Universitat John Hopkins dels EUA i el Centre d’Investigació Científica Nacional de França, s’ha descobert com el bacteri Helicobacter pylori relacionada amb les úlceres i els tumors d’estómac podria ser eliminada mitjançant la ingestió de verdures que contenen sulfora; com és el cas del bròquil.

El bròquil conté una llista de compostos antioxidants que ens ajuden a eliminar els radicals lliures, unes partícules nocives que són la causa de diferents processos d’envelliment de l’organisme:

La luteïna i zeaxantina, que ens ajuden a reduir el colesterol.

Els bioflavonoides que actuen conjuntament amb la vitamina C i ens poden ajudar a lluitar contra els refredats i la grip.

La clorofil·la que té propietats antiinflamatòries, antibactericides, i cicatritzants.

SOD, que protegeix les cèl·lules sanes de l’atac dels radicals lliures.

El bròquil es de la mateixa espècie que la col i el bròquil blanc (coliflor).

Com es cuina: Si voleu preservar al màxim les vitamines i antioxidants del bròquil, cal coure’l de ràpidas, és a dir, com a màxim uns 15 minuts al vapor. Una alternativa molt saborosa és fer-lo saltat al wok entre 3 i 5 minuts. El tronc del bròquil –que normalment acostumem a llençar– és la part que té més calci; per tant, us recomanem que el talleu ben fi i el salteu també al wok perquè és ben gustós.

Una cosa que convé que les persones amb tendència a tenir gasos recordin, quan consumeixen aquests tipus de verdures, és que no s’han de combinar mai en un mateix àpat dues verdures crucíferes (com la col i coliflor, o les cols de Brussel·les i el bròquil).

A més, quan cuinem aquests aliments, és convenient posar-hi un gra d’all, una mica de ceba, una mica de gingebre o unes llavors carminatives, com el comí, per fer-o més digerible. Finalment, cal amanir-los sempre amb un rajolí d’oli cru, que ens ajudarà a assimilar-los millor.

També hi ha qui consumeix el bròquil cru quan és tendre, però en aquest cas cal fer un advertiment: no és convenient per a les persones amb hipotiroïdisme. La raó és que les crucíferes contenen substàncies que impedeixen que la glàndula tiroides absorbeixi i utilitzi el iode. Aquestes substàncies s’activen només quan es mastega o tritura el bròquil cru; si es consumeix cuit no hi ha cap problema.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: la temporada és d’octubre a abril; abans de comprar-ne, convé fixar-se en els exemplars que mostren una superfície ferma i de color verd fosc. Les verdures i fruites que no es pelen, com és el cas del bròquil, convé comprar-les de cultiu ecològic sempre que es pugui; així disminuirem la possible presència de compostos tòxics. Si són propers i de temporada sabrem que fa poc que els han collit i que conserven millor els nutrients.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El bròquil, un superaliment!

“És absolutament fals que als pollastres se’ls donen hormones per engreixar-los”

Publiquem ara la segona part de l’entrevista al Dr. Enric Esteve, cap del Programa de Nutrició Animal de l’IRTA sobre els pinsos en general i els pinsos avícoles en concret.

Centre de Mas Bové de l’IRTA (Fotografia cedida per IRTA)

Hi ha uns quants mites pel que fa al que mengen els pollastres, gallines i altres tipus d’aviram. Ens pot dir què hi ha de veritat en ells?

  • Als pinsos s’afegeixen hormones perquè els pollastres s’engreixin més ràpid

Aquestes hormones estan absolutament prohibides. De fet, ni existeixen en el mercat.

  • Als pinsos s’afegeixen antibiòtics per evitar que els animals es posin malalts

Fins l’any 2006 estava permès d’incloure antibiòtics a dosis molt baixes, que tenien l’efecte de millorar el creixement i l’eficiència dels pollastres. Aquest ús va ser prohibit a la Unió Europea. En quant a l’ús preventiu, en pollastres no es produeix, només quan s’ha de tractar una patologia. Quan una pollada es posa malalta, es fa un tractament amb antibiòtics si és necessari, per tal de guarir-los. En tots els casos, hi ha un període de retirada dels medicaments que es respecta escrupolosament per tal que no quedin residus a la carn ni als ous. I podem estar ben tranquils. Li donaré només una dada: a Catalunya no es va detectar cap residu d’antibiòtic a les mostres analitzades de carn d’aviram i ous, segons dades del darrer informe de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (2016).

  • Està permesa l’administració d’altres tipus de medicaments de forma preventiva?

En alguns casos sí, posem un exemple molt habitual: normalment, els pinsos de pollastres porten un coccidiostàtic, un antiparasitari que serveix per protegir-los de la coccidia, un paràsit que colonitza l’intestí del pollastre i que pot arribar a ser mortal. Vull deixar clar que en aquests casos, com es fa quan és necessari tractar qualsevol patologia, estan sotmesos a normativa europea pel que fa a la dosificació i els períodes de retirada corresponents, per tal d’evitar la presència de residus a la carn.

  • Els pinsos porten subproductes procedents d’altres espècies animals, en especial de la indústria piscícola. Es cert?

Els pollastres són animals omnívors i, per tant, poden aprofitar fonts de proteïna d’origen animal (igual que les persones). Com a conseqüència de la crisi de les vaques boges es va prohibir la inclusió de farines animals en els pinsos, llevat de la farina de peix, per a la qual no hi havia evidència de risc. Tot i que està autoritzada, és ben conegut que l’oli de peix pot impartir gust de peix a la carn i els ous, per la qual cosa, els nutricionistes s’abstenen de posar-ne en el pinso per tal d’evitar aquest gust estrany. Aquest efecte ja era conegut des de molt antic, ja que Plutarc explica que en l’expedició d’Alexandre Magne, els xais havien de menjar peix i després la carn de xai tenia gust de peix.

  • Quines diferències hi ha entre un pinso destinat a un animal en cria ecològica d’un altre no ecològic?

Actualment poques. Bàsicament, que en els pinsos per a la cria ecològica no es poden fer servir ingredients modificats genèticament, ni tampoc cap tipus d’additius. En el cas dels aminoàcids, no deixa de ser un contrasentit no poder-los usar, ja que això obliga a augmentar el nivell de proteïna del pinso, amb la qual cosa ens trobem en la situació descrita abans com a ‘excés de nutrients’. Justament, l’excés de proteïna és un dels factors que contribueixen més negativament sobre el medi ambient.

  • Es diu que les aus amb accés a l’aire lliure mengen cucs, herbetes i altres coses que van trobant, quin percentatge de les seves necessitats es cobreixen per aquesta via? Poden canviar la composició o qualitat del producte final?

És molt difícil de quantificar la contribució d’aquests aliments a la dieta total. Hem de pensar que així és com s’alimenten els animals salvatges, ja que no mengen gens de pinso, i per tant, aquets elements poden ser una part important de la seva dieta. El que és segur és que no es podria arribar al seu creixement òptim si no fos pels pinsos compostos que justament pretenen satisfer completament les necessitats dels animals, sense dèficits ni excessos. La contribució d’aquests aliments (‘herbetes, cucs, insectes) a la qualitat del producte final és escassa.

Hi ha estudis sobre aromes, extractes vegetals, olis essencials, etc, que no donen resultats gaire concloents ni engrescadors. En tot cas, si volem que la carn tingui aquesta mena d’aromes i gustos, és més pràctic afegir-los al moment de cuinar. En tot cas, cal tenir en compte que un pinso porta ingredients absolutament controlats i no representen cap risc pel consumidor. El risc dels aliments que mengen els animals salvatges o en llibertat i que no ve del pinso no es pot avaluar ni controlar. El cas dels paràsits és un dels més evidents, i és un problema habitual en els animals de pastura.

  • El color del rovell de l’ou o del greix del pollastre està en funció de l’alimentació, com s’aconsegueix un o altre?

Mitjançant pigments, que poden ser d’origen natural o de síntesi. Alguns ingredients del pinso, com per exemple el blat de moro porten pigments. Els pigments són de la família dels carotenoides, com la vitamina A. El color de l’ou o del greix del pollastre depèn de la quantitat de pigment que ingereixi l’animal i del seu estat fisiològic. Per exemple, una gallina que està ponent ous, dirigeix tot el pigment de l’aliment i el que té en els seus dipòsits grassos cap al rovell, de manera que al cap d’unes setmanes de pondre, les potes i les orelles estan totalment despigmentades. Això permet detectar també si una gallina ha deixat de pondre al cap d’unes setmanes.

En definitiva, la pigmentació depèn de la quantitat de pigments que hi hagi en el pinso. També m’agradaria afegir que, com tots els additius, són avaluats de forma molt rigorosa en quant a la seva eficàcia i innocuïtat.

  • És cert que la majoria dels pinsos contenen cereals transgènics? Són segurs per a la salut?

És cert. El blat de moro i la soja poden ser transgènics. Els aliments transgènics han sigut avaluats de forma molt rigorosa pel que fa a la seva equivalència nutricional i innocuïtat, i, per tant, són igual de segurs (o més) que els aliments no transgènics. Si pensem els milions de tones d’aquests ingredients que s’han arribat a consumir sense que hi hagi cap efecte negatiu evident, es pot concloure que podem estar ben tranquils al respecte.

  • Quines són les línies d’investigació o treball en centres de recerca pel que fa als pinsos en avicultura?

Els eixos en els que es mou la recerca en nutrició avícola són:

  1. La protecció de l’animal: per tant, millorar la seva salut i el seu benestar. Tot això sempre té conseqüències positives per al productor, ja que l’animal creix més i de manera més eficient. Per això, el productor és el primer interessat i beneficiari.
  2. La protecció del consumidor: que els aliments siguin segurs i sans, en el sentit que millorin la salut del consumidor.
  3.  La protecció del medi ambient: s’està treballant molt en minimitzar l’impacte de la producció ramadera sobre el medi ambient.

Avui dia la recerca està molt centrada en trobar millorar l’eficiència de la producció i la seguretat dels aliments . Això té una conseqüència econòmica i mediambiental evident, per exemple, millorant la utilització de nutrients presents en els components del pinso mitjançant enzims. També l’ús de prebiòtics i probiòtics que milloren la salut intestinal, la seguretat i el benestar dels animals. En el cas del medi ambient, alguns enzims ens permeten reduir l’ús de fòsfor dels fosfats, que poden tenir un impacte negatiu sobre el medi.

Per tant, si podem reduir la quantitat de fòsfor en el pinso, els beneficis econòmics i mediambientals són molt importants. D’altra banda, cada vegada disposem de més aminoàcids de síntesi que, incorporats al pinso, permeten de reduir el nivell de proteïna i reduir els excessos que ja s’han comentat abans. Els beneficis mediambientals també són molt importants.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: “És absolutament fals que als pollastres se’ls donen hormones per engreixar-los”

Cellers submarins

La industria vitivinícola se les empesca totes per millorar la qualitat dels seus productes i alhora oferir nous matisos en els vins ja elaborats. Una de les darreres novetats és la d´envellir els vins a sota l´aigua. Diversos cellers ja s´han apuntat a aquesta nova iniciativa que, segons diuen els entesos, millora l´envelliment del vi i dona un producte diferent que si s’hagués envellit en els cellers convencionals. Així, l´envelliment submarí dona personalitat al vi.

El gran avantatge d´envellir el vi sota l´aigua és que els paràmetres com la temperatura, la pressió, la il·luminació o el nivell d´intensitat sonora es mantenen molt estables. A més, d´altres factors que també hi intervenen en millorar el producte són el balanceig de les ampolles pels corrents marins i la microoxigenació a través del suro del tap. En el cas dels vins submarins s´utilitzen taps de suro més densos i amb major diàmetre que permet segellar molt millor l´ampolla.

A Cala Jòncols són pioners en aquesta modalitat i ja des del 2009 envelleixen fins en els fons marins del Cap de Creus. Ara, nou anys més tard, estan duent a terme un estudi pioner per a identificar de manera científica les propietats del vi envellit a sota l´aigua. En general els vins submergits evolucionen molt més lentament, per això, els vins joves suporten pitjor la immersió que no pas els vins de criança.


Gàbia d´ampolles de vi al fons del mar. Foto: Enrique Talledo/Bodega Crusoe Treasure

Els vins submarins es submergeixen en gàbies especials que donen estabilitat a l´estructura i evita els excessius moviments deguts a les corrents. Aquestes gàbies permeten l´entrada i la sortida d´aigua per homogeneïtzar el conjunt. En aquest sentit, aquetes gàbies submergides creen un biòtop que afavoreix la reproducció de diverses espècies com ara el pop, el congre o els calamars. La confraria de pescadors de Roses ja s´ha fet ressò d´aquest aspecte i treballa en col·laboració amb diversos cellers submarins.

L´envelliment submarí també té la seva versió en aigua dolça. Així, al pantà de Sant Antoni al Pallars s´han realitzat proves experimentals submergint gàbies de vi a 38 m de profunditat durant vuit mesos amb diversos vins de la DO Costers de Segre.

El que segurament va començar com a reclam publicitari s´ha convertit en una manera de potenciar les seves característiques i millorar el producte. Els vins submergits presenten en general major intensitat de color i més brillantor. En els vins blancs es potencien el tons verdosos i en els negres els blavosos. A nivell gustatiu, són productes amb major volum i frescor que els seus homònims terrestres i amb un final molt més iodat. A nivell aromàtic presenten una major intensitat i concentració d´olors.

Arran d´aquestes iniciatives han aparegut experiències per als amants de les coses noves, i és que alguns cellers que submergeixen els seus vins organitzen visites submarines als seus cellers per a recollir l´ampolla de vi i degustar-la a pet d´ona amb un maridatge preparat especialment per a l´ocasió. Un aspecte que crea força curiositat entre els consumidors és que el vi submarí es serveix amb les mateixes ampolles que han estat submergides amb restes orgàniques adherides.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Cellers submarins