Arxiu de la categoria: Articles

Anem a explicar veritats…#FalsosMites sobre l’ou i la carn d’aviram

L’alimentació és un tema molt sensible a notícies de tot tipus i, per tant, pateix molt la influència de comentaris o informacions que sorgeixen ja sigui als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, o a la rumorologia del carrer. Tant fa si són falses, no del tot certes per desconeixement o intencionadament ambigües, sempre tenen un llarg recorregut. N’hi ha que queden enquistades i encara que s’expliqui mil i una vegades que no són certes, costen molt d’eradicar. Són els falsos mites, dels quals els nostres productes avícoles, ous i carn d’aviram, en són objectiu.

Amb l’ànim de desmuntar-los i oferir informació veraç, directa i clara, la CUS (Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat) ha publicat al seu butlletí periòdic núm. 11 un article elaborat per la Federació Avícola Catalana sobre aquest tema.

Us convidem a llegir-lo i difondre’l, compartint-lo a les vostres xarxes amb el coixinet #falsosmites #FederacióAvícolaCatalana. Gràcies per endavant i bona lectura!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Anem a explicar veritats…#FalsosMites sobre l’ou i la carn d’aviram

Anuncis

Ous: maneig i conservació

No hi ha dubte que per poder gaudir tant del gust, com de les propietats nutritives dels aliments, cal escollir bones matèries primeres. Si bé aquest punt és molt important, també ho és la conservació i manipulació que se’n faci a les nostres llars. Un producte ben conservat i manipulat d’acord amb normes bàsiques serà garantia de tenir un plat bo i segur.
Parlem avui de consells de conservació i manipulació dels ous i a la propera entrada ho farem sobre la carn d’aviram.

Sobre els ous se n’ha parlat molt, però seguim trobant informacions confuses o no del tot acurades. Intentarem aquí posar en clar alguns punts clau i donar resposta a les preguntes més habituals que ens feu:

Com saber si un ou està en bon estat per ser consumit?
Els ous han d’estar amb la closca sencera i neta. La closca bruta pot contenir gèrmens que contaminin l’ou i altres aliments amb els que entrin en contacte i la closca trencada pot ser un lloc d’entrada de gèrmens. Per tant, davant el dubte, si es detecten aquestes anomalies el millor és no cuinar-los.

Fins quan es poden consumir?
Un ou es considera fresc fins a 28 dies després de la seva posta, ara bé, un cop passada la data de consum preferent si ha estat ben conservat i no presenta problemes a cop d’ull, es pot consumir igualment. Recordem que l’ou no té data de caducitat.

Els ous s’han de conservar a la nevera?
Sí, sempre s’han de conservar a la nevera. De vegades, ens pregunteu, “i llavors, per què a les botigues estan a fora?” La raó és molt simple: de la granja al punt de venda els ous es mantenen en condicions més o menys estables de temperatura, amb la qual cosa no es produeixen canvis bruscos que podrien donar lloc a condensacions a la closca, que és porosa. La humitat que es genera pot facilitar l’entrada de gèrmens pels porus de la closca. Per això, un cop arribats a casa, cal que els guardem a la nevera perquè ja no es mouran més i perquè és on millor garantirem la seva seguretat alimentària i la seva qualitat.

Els ous s’han de rentar?
No, no s’han de rentar abans de guardar a la nevera ja que es pot fer malbé la seva cutícula protectora. La closca és el seu ‘envàs’ natural que evita l’entrada de gèrmens. Si vols, pots rentar-los just abans de consumir, encara que no és imprescindible.

Els ous, a dins o fora del seu envàs?
Hi ha moltes persones que els guarden en els recipients pels ous que ja incorporen molts refrigeradors. El nostre consell és que millor els guardis sempre al mateix envàs on els has comprat. D’aquesta manera sabràs en tot moment la data de consum preferent, a més d’evitar el contacte amb altres aliments o líquids que mantenim a la nevera.

Consells a la cuina:
– Un cop trencada la closca cal utilitzar-los ràpidament. Un cop cuinats, cal consumir-los immediatament o guarda l’aliment a la nevera; no els deixis a temperatura ambient encara que l’ou estigui degudament quallat. Si fas salses amb ou fresc, com maionesa, fes només la quantitat que necessitis pel seu ús immediat, no en guardis per utilitzacions posteriors. Afegeix unes gotes de llimona per millorar la conservació i mantén la salsa a la nevera fins la seva utilització.

– En la manipulació de l’ou cal seguir una norma bàsica a la cuina: no fer servir els mateixos recipients, eines o altres estris per aliments crus que pels cuits. Això vol dir, per exemple, no posar la truita al plat on has batut abans els ous, ni fer servir la mateixa forquilla/cullera que has utilitzar al batre els ous per menjar-te la truita.

Finalment, recordeu que els ous que es consumim a les nostres llars són ous de proximitat i de la màxima qualitat i frescor, d’acord amb el Model Europeu de Producció, que compleix totes les garanties de seguretat sanitària i de benestar animal.

A la seva closca trobaràs un codi imprès , que és com la matrícula de l’ou, una eina fonamental de traçabilitat amb la que podem saber on s’han produït per gaudir del seus valors nutricionals i gastronòmics amb totes les garanties de seguretat.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Ous: maneig i conservació

ARTICLE: Els sucres a la pastisseria

Com bé sabeu, dins el món de la pastisseria hi ha diversos elements elaborats bàsicament amb sucre (glucosa, almívar o sucre bany, dextrosa, fondant,etc…). Parlarem dels anomenats “punts” del sucre que dependràn de la temperatura d’ebullició a la que arriben aquests xarops.
Avui us detallaré com obtenir cada ún d’aquests elements, tot i que requereixen d’un bon interés per part de qui els vulgui fer i no caure en el desànim si no surt bé la primera vegada.
Però començarem de zero i definirem qué és el sucre?.
El sucre, també conegut com a sacarosa, és aquella substància extreta de la canya de sucre, suc de la remolatxa sucrera o d’altres vegetals amb sacarina.Durant molt de temps nomes es coneixia el sucre en estat de xarop però van ser els àrabs els que van inventar l’art de cristal.litzar el sucre.

EXTRACCIÓ DEL SUCRE
La font principal d’obtenció del sucre és la canya de sucre tot i que es pot obtenir aquesta substància en major o menor mesura en qualsevol vegetal.La canya de sucre conté la dolçor en la saba de la seva tija. Per extreure aquest suc s’ha de triturar la canya passant-la per uns rodets trituradors.Amb el suc extret i mitjançant un procés d’escalfament es purifica formant-se uns cristalls de color terrós, es passa ràpidament a una centrifugadora per separar el líquid dels vidres. Aquesta separació dóna com a resultat dues substàncies, d’una banda un granulat espès anomenat sucre brut i un líquid denominat melassa.La següent operació serà rentar i centrifugar per eliminar més impureses, donant com a resultat uns vidres menys terrós denominat sucre moreno.Un nou procés de rentat i filtrat ens dóna un resultat de cristalls de sucre més blancs.Aquests cristalls de sucre varien considerablement de grandària arribant el procés del refinat, és a dir, triturar aquests cristalls fins a obtenir el sucre tal com el coneixem. (Cristalls de sucre sensiblement iguals.)El següent procés és el del envasat: a granel, en paquets o bosses.
I quins tipus de sucre podem trobar avui en dia?

TIPUS DE SUCRES
– Sucre Cristal·litzat.
– Sucre Sèmola.
– Sucre Glace.
– Sucre Granulat.
– Sucre “Moreno”.
– Sucre Candi.
– Sucre Refinat.
– Sucre Glace Antiduresa.
– Sucre Glace Antihumitat.
– Sucre Vainilla.
– Sucre avainillat.

ALTRES SUCRES

GLUCOSA:
També coneguda com a Xarop de Glucosa. Té una densitat de 45 º Baumé.
És un xarop espès, viscós i transparent. Extret per la sacarificació del midó de certs vegetals, generalment del blat de moro. Jo l’he utilitzat molt per a fer torrons.

DEXTROSA:
També anomenat sucre de fruita. S’obté de diferents fruites i també es troba a la mel.La seva obtenció és similar a la de la glucosa. La dextrosa és molt menys dolça que el sucre de canya i s’utilitza especialment en la fabricació de productes dietètics, confiteria begudes i gelateria. A la pastisseria l’utilitzavem exclusivament per a decorar els tortells de reis o de St. Cristòfor.

SUCRE INVERTIT:
Barreja composta de parts iguals de glucosa i de levulosa produït pel desdoblament del sucre de canya per àcids o enzims i a una certa temperatura. Utilitzat per evitar la recristalització de pastes i masses i també per a la fabricació de bombons i mel artificial. La seva propietat principal és la de mantenir la humitat dels productes en els quals intervé.
Jo l’he arrivat a utilitzar en la fabricació de pa de pessic…i sobretot en gelats, per la seva propietat anticristalitzadora.

SUCRE DE LLET:
També conegut amb el nom de Lactosa (sucre que conté la llet). És un sucre doble compost de galactosa i glucosa. Es troba en la llet de tots els animals mamífers.S’obté del sèrum i del lactosèrum.Té un efecte laxant però és per què de vegades es digereix malament.

MEL:
Substància ensucrada elaborada de forma natural per les abelles amb el nèctar de les flors. Pot substituir en gran mesura al sucre que coneixem actualment.Conté una barreja d’algun dels sucres anteriors a més de sals minerals, àcids, enzims i substàncies proteiques. Es poden trobar diferents aromes en la mel, tot depèn del percentatge de nèctar. Perquè no perdi propietats, no ha de sobrepassar mai els 60 º C. Una curiositat: hi ha un tipus de mel artificial confeccionada amb sucre invertit, aroma i colorant.
Amb mel, per exemple, es couen les pomes per elaborar el Pastís de Barcelona, que un día d’aquests us faré.

PA AMB OLI I SUCRE:
Juasss !!!…no home no, que es conya !!!…però un respecte si, eh?

ALCOHOLS DE SUCRE

Sorbitol:
És el més conegut i emprat per a aliments dietètics.

Xylita (xilitol):
Utilitzat per bombons i xiclets.

TIPUS DE SUCRES
Sucre Cristal · litzat:
És el sucre més utilitzat i el més conegut més o menys refinat.
Sucre Sèmola:
Sucre cristal.litzat finament mòlt per a una millor dissolució.
Sucre Glace:
Sucre cristal.litzat extremadament mòlt mitjançant molinets especials o robot.
Sucre Granulat:
Sucre cristal.litzat amb diferents mides.(Fi, mitjà i gruixut)
Sucre Moré:
Sucre que prové d’una primera fase de rentat i centrifugat. Conté una petita part de melassa, sals minerals i nitrats.
Sucre Candi:
Grans pedres de sucre que s’obtenen per la recristalización del sucre. (Amb intervenció de la mà de l’home)
Sucre Refinat:
Sucre cristal.litzat brillant i blanc de major o menor grandària.
Sucre glace antiduresa:
Barreja de sucre glace i productes espessidors com midó, carbonat, silicat. No és apropiat per a totes les receptes.
Sucre Glace Antihumitat:
Barreja de sucre glace amb productes que no absorbeixen humitat. Utilitzat per a peces de pastisseria que hagin d’estar empolvorades en aparador o cambra de fred.
Sucre vainilla:
Barreja de sucre cristalitzat o glace amb un mínim d’un 10% de vainilla seca mòlta o beina de vainilla.Utilitzat només per aromatitzar.
Sucre avainillat:
Barreja de sucre cristalitzat o glace amb un mínim d’un 2% de vainilla seca o beina de vainilla.Utilitzat només per aromatitzar.
Sucre Moskva:
Barreja de sucre cristalitzat i regalèssia.Utilitzat per aromatitzar cremes, mousses, semifreds, salses.

DEFINICIÓ D’ALMÍVAR
Podem anomenar com almívar a una solució d’aigua i sucre que ha arribat al punt d’ebullició (101º C), obtenint d’aquesta forma un líquid dolç, més o menys concentrat i completament transparent.
La mesura en graus Baumé s’utilitza exclusivament per a mesurar xarops (aigua+sucre). Per tant, no s’utilitza un termòetre tradicional si no un “pesajarabes”. En qualsevol cas, sempre podem fer la traducció a graus centígrads, tal i com us mostro a continuació.

PUNTS DEL SUCRE
Aigua + sucre = 20 º C – 0 º Baumé
Almívar = 101 º C – 15 º a 25 º Baumé
Fil (Hebra) Fluixa = 104 º C – 31,5 º Baumé
Fil (Hebra) Mitjana = 106’5 º C – 32’5 º Baumé
Fil (Hebra) Fort = 108 º C – 33 a 35 º Baumé
Volant o Floreta = 112-115º a 112’5 º C – 37 º a 39 º Baumé
Bola Fluix = 121 º C – 39’5 º a 40’5 º Baumé
Bola Mitjana = 125 º C – 41 º Baumé
Bola Fort = 129 º C
Sucre Carmel Fluix o Tou = 141 º C
Sucre Caramel dur = 149 º C
Sucre Cremat (Flams, Salsa París) = 165 º C

DENSITAT DIRECTA
Podem obtenir l’anomenada “densitat directa” percentuant el sucre respecte a l’aigua de la següent manera:

1 Litre d’aigua 1 / 2 kg. sucre …………………15 º Baumé
1 Litre d’aigua 1 kg. sucre ……………………. 30 º Baumé

COMPROVACIÓ DELS PUNTS DEL SUCRE MITJANÇANTS ELS DITS (A MÀ):

Aquesta és la tècnica més utilitzada a les pastisseries de tota la vida: utilitzant les mans i l’escumadora.Com hem vist en el quadre anterior referent als punts del sucre, es pot comprovar la graduació d’aquest per mitjà de tres elements:1 – per mitjà de termòmetre centígrad (que normalment sí tenim a casa)2 – per mitjà de densímetre o pesajarabes (densímetre Baumé que normalment no tenim a casa)3 – per mitjà dels dits (polze i índex).Ens referirem en aquest apartat a l’últim ja que per als dos anteriors només haurem d’utilitzar l’estri apropiat.Per comprovar cada un dels punts l’operació serà gairebé la mateixa:
Almívar:
Vegeu la definició d’almívar.
HEBRA FLUIXA:
Amb ajuda dels dits polze i índex agafar una porció d’almívar i anar enlairant per a obtenir un filet molt fi que es trenqui amb facilitat.
HEBRA MITJANA:
Igual que l’anterior, només que aquest filet triga una mica més a trencar-se.
HEBRA FORT:
Agafar una porció d’almívar, amb els dits i anar enlairant fins a obtenir un filet que es manté i trenca amb dificultat.
VOLANT o Floreta:
Agafar una porció d’almívar per mitjà d’una escumadora escórrer lleugerament i bufar a través dels forats. S’han de formar bombolles o “pompes” com les del sabó. (Punt per fer el sucre fondant).
BOLA FLUIXA:
Disposar d’un recipient amb aigua freda o aigua amb gel. Introduir una cullereta en l’almívar i passar ràpidament a l’aigua freda. Intentar desenganxar el sucre de la cullera i formar una bola que sigui fàcil d’aixafar.
BOLA MITJANA:
Igual que el punt anterior, però la bola formada haurà de tenir més duresa.
BOLA FORT:
Igual que les dues anteriors presentant la bola formada molta dificultat al aixafar-se. (Quedant una bola compacta). Podeu fer el típic carbó de reis (sucre bolat).
SUCRE RUBIO:
En aquest punt comença a prendre color, per evaporació de l’aigua. Com el seu nom indica ha de tenir un aspecte entre groc i marró.
SUCRE CARAMEL:
En aquest punt haurà passat per diferents tonalitats de color, difícils d’explicar sobre el paper. És preferible treure el caramel amb un o dos punts menys de color, ja que encara fora del foc segueix prenent color. Podem tallar momentàniament l’ebullició disposant d’un recipient amb aigua freda (com si d’un bany-maria es tractés) on col.locarem el recipient del sucre
SUCRE CREMAT:
Mai ha d’arribar a aquest punt per utilitzar en pastisseria a menys que vulguem confeccionar salsa París.Per a la seva obtenció deixarem que agafi color i afegirem una mica d’aigua freda (fora del foc) tornant a posar a foc directe perquè es dissolgui. Un cop confeccionat deixar refredar i conservar en un recipient de vidre i tapat. La salsa París s’utilitza bàsicament per donar color a les diferents salses i cremes, tant de cuina com de pastisseria.

Espero que us hagi interesat aquesta informació.

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: ARTICLE: Els sucres a la pastisseria

Els aliments processats i els seu impacte a la nostra dieta

El nostre equip, com ja sabeu, defensa la dieta saludable i, per això, recomana incloure tots el grups d’aliments als àpats diaris. Però, n’hi ha prou amb això perquè realment la nostra dieta sigui saludable de debò?

Els nutricionistes diuen que no. Consideren que també és molt important que els aliments que mengem tinguin com menys components  processats millor.

 La informació de les etiquetes dels aliments processats

Una porció d’aliment saludable, segons les recomanacions de l’Estratègia NAOS, no hauria de tenir un valor energètic superior a les 200 Kcal, i els nutrients que la componen s’haurien de distribuir de la manera següent:

  • El 35% hauria de procedir dels greixos (7,8 g) i només un 10% dels greixos saturats (2,2 g).
  • A més, no hi hauria d’haver àcids grassos trans, excepte, és clar, els que ja hi ha de manera natural.
  • Un 30% com a màxim de les calories hauria de ser sucre (15 g).
  • Quant a la sal, com a màxim, n’hi hauria d’haver 0,5 g (0,2 g de Na).

Dediquem, doncs, uns minuts a llegir les etiquetes dels productes processats que estan etiquetats com a saludables i que es presenten amb denominacions diverses: aliment light, baix en sucre o baix en greixos, i comprovem la informació que donen i com la donen.

Per exemple, un producte es pot etiquetar com a light perquè el seu valor energètic s’ha reduït un 30% respecte al de la seva versió “normal”. Però, molts cops aquests productes són més baixos en calories només perquè s’hi ha reduït un nutrient, cosa que fa que hi hagi menys hidrats de carboni, però que en canvi mantingui la mateixa quantitat de greixos.

Un altre exemple: un aliment processat s’etiqueta com a baix en greix perquè conté menys de 3 g de greix per cada 100 g de producte, però això vol dir també que el fabricant ha augmentat la quantitat de sucre per millorar-ne el gust. La denominació “aliment sense greixos”, només la pot tenir un producte que no superi els 0,5 g de greix per cada 100 g de producte. Quin és el guany, aleshores?

I què passa amb els aliments baixos en sucre? Els aliments amb l’etiqueta “baixos en sucres” no han de tenir més de 5 g de sucre per 100 g de producte i els etiquetats amb sense sucre no poden contenir-ne més de 0,5 g per cada 100 g.

Què vol dir sense sucres afegits? Que no s’hi ha afegit cap substància per fer-lo més dolç, però… l’aliment pot contenir sucres de forma natural i, si és així, l’etiqueta ha d’especificar-ho.

Amb aquesta informació ja podem veure que el fet que uns aliments siguin més baixos en un tipus de nutrient no vol dir que siguin més saludables, perquè molts cops els fabricants augmenten els altres nutrients perquè el seu producte tingui un gust més atractiu.

Per tot això, hem d’intentar fer servir més productes frescos i de mercat que productes processats. I el que és més important, hem de lligar els bons hàbits alimentaris amb l’activitat física i un bon descans.

Fonts:

https://diabetesmadrid.org/que-son-los-productos-light-que-significa-que-un-producto-sea-light/

https://www.directoalpaladar.com.mx/salud-y-nutricion/realmente-que-significa-que-una-etiqueta-diga-bajo-en-grasa-y-alto-contenido-de-fibra

http://www.lacocinadealimerka.com/web/index.php/nutricion/entendiendo-el-etiquetado-de-los-alimentos-sin-azucar-no-significa-light

PUBLICAT ORIGINALMENT A: ICSALUDABLE

Origen: Els aliments processats i els seu impacte a la nostra dieta

Peix de temporada

Un dels conceptes que la globalització ens està fent perdre és el de “producte de temporada”. Excepte en alguns casos concrets com ara amb el bolets, estem acostumats a consumir el producte fresc durant tot l´any i ens oblidem que aquella fruita, aquella verdura o aquell peix tenen una temporada on la seva qualitat es optima i és quan s´ha de consumir.

Comencem a trobar normal, consumir maduixes, pèsols o carxofes durant tot l´any. Estem oblidant molt despresa en quina època de l´any es cullen aquets productes. Amb aquest afany de consumir “fora de temporada” l´únic que aconseguim és que ens arribi aquest producte de l´altre costat del món o bé que aquest no sigui fresc.

EL sonso té un pla de cogestió

Amb el peix i marisc passa exactament el mateix. Hi ha moments de l´any on el seu consum és òptim per la seva abundància o per la qualitat de la seva carn. Hi ha espècies, com ara les garoines, que estan madures pel seu consum en una època determinada. Hi ha peixos, com la dorada o el llobarro, que s´apropen a aigües litorals per fressar en una època de l´any. En alguns cassos com ara amb els lloritos o el sonso que tenen uns períodes de veda, i en conseqüència no es poden capturar.

Des de finals d´estiu i durant tota la tardor és temps del calamar de potera. La veda del llorito acaba el 31 d´agost. El sonso es comença agafar a la primavera. Les dorades i els llobarros tenen el seus màxims als mesos de novembre i desembre. Les sardines són més riques en àcids omega-3 al llarg de la primavera i l´estiu, que és quan estan en els seu punt òptim pel seu consum. L’hivern és l´època de les garoines,…

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

La tonyina se sol capturar quan emprenen les rutes de tornada durant la tardor. En aquest cas però, s´ha perdut aquesta estacionalitat per diverses raons. L´escalfament global està fent desplaçar les migracions d´aquest peix i en conseqüència les seves captures. A més, en aquest cas, les quotes per a la captura d´aquesta espècie a Catalunya les té pràcticament una única empresa i el que fa amb els exemplars capturats és engreixar-los de manera artificial fins que tenen la mida òptima i són introduïdes als mercats de consum en funció de l´oferta i la demanda.

El peix de temporada té un calendari que coincideix amb el dels pescadors artesanals. Aquests canviaven l´ormeig de pesca en funció de l´espècie que es volia agafar segons l´època de l´any. En la mesura que la pesca artesanal va desapareixent també ho està fent el peix de temporada.

La sardina es pesca ” a caixes”

El consum de peix de temporada permet diversificar el consum i distribuir la pressió pesquera focalitzada vers unes poques espècies. A més, amb aquesta decisió estem consumint producte de proximitat i estem col•laborant en mantenir l´activitat ancestral dels nostres pescadors artesanals. Un percentatge elevadíssim dels consumidors de peix només ho fan d´unes poques espècies (lluç, rap, llenguado o sardina).

Tenim assumit que tot el peix que hi ha als taulells de les peixateries és fresc, però, si volem consumir durant tot l´any calamar, per exemple, hem d´estar disposats a que bona part de l´any consumirem aquesta espècie congelada o en semiconserva. A més, només el 15 % del peix que es consumeix a Catalunya és de pesca de proximitat. Això però és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de temporada

Tomàquets de varietats antigues 2014

Aquest any a l’hort hi tenim plantades més de 1500 tomaqueres de 12 varietats diferents.

Us presentem la primera fornada de tomaqueres que han començat a produïr. Ara per ara estem collint 5 varietats diferents:

Tomàquet Llarg:

Origen: L’Espunyola, Berguedà.

Origen de la llavor: Les Refardes.

Fruit d’amanir, allargat, plè, carnós, amb poques llavors i molt dolç. Bona conservació i alt rendiment. Resisteix bé els primers freds. Planta de gran desenvolupament vegetatiu, tot i que té una aparença d’estar “pansida”.

Tomàquet Rosa ple de l’Etern:

Origen: Etern Verdaguer, Nova de Lloartet, Llinars del Vallès.

Origen de la llavor: Hort del Rave Negre

Varietat excel·lent, en qualitat agronòmica i organolèptica. Fa uns fruits plens, carnosos, d’un color rosat preciós, pell fina i sabor espectacular.

Tomàquet Cor de Bou:

Origen de la llavor: Llavors Orientals

Fruit gros, ple, rosat i carnós. La planta es mostra escanyolida, però la seva producció és bastant elevada.

Tomàquet Montserrat:

Origen de la llavor: Llavors orientals

Fruit gros, de color rosat i bastant buit. La planta és bastant productiva i té bon desenvolupament vegetatiu.

Tomàquet Pometa:

Origen de la llavor: Llavors orientals

Fruit arrodonit, molt ple i carnós. Color vermell intens i d’un sabor exquisit. Alt rendiment.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL RAVE NEGRE

Origen: Tomàquets de varietats antigues 2014

El vi negre, bo per la salut

Primer assaig clínic que estudia de forma separada els efectes del vi negre i la seva variant sense alcohol sobre la inflamació arterial

FIVIN és fa ressò de l’assaig clínic publicat a The American journal of clinical nutrition (AJCN), encapçalat per metges i investigadors del Servei de Medicina interna de l’Hospital Clínic de Barcelona i l’IDIBAPS, que compara en pacients d’alt risc cardiovascular els efectes del vi amb els efectes del vi desalcoholitzat, una variant comercial a la qual se li ha extret l’alcohol. S’avalua així per separat l’efecte de l’etanol i el dels compostos fenòlics del vi negre sobre l’expressió de biomarcadors d’inflamació relacionats amb l’arteriosclerosi. Els Drs. Ramon Estruch y Rosa Lamuela, membres del Comitè Científic de FIVIN, i professors de la Facultat de Medicina y Farmàcia, respectivament, de la Universitat de Barcelona, i la Dra. Gemma Chiva-Blanch, del IDIBAPS-Hospital Clínic de Barcelona han estat el principals autors d’aquest estudi. El treball s’ha desenvolupat en el marc del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBERobn). Nombrosos estudis apunten que el consum moderat de vi té efectes beneficiosos per a la salut. L’arteriosclerosi es considera actualment una malaltia inflamatòria de baix grau de les parets de les artèries, que es pot veure alleugerit per un consum moderat de vi. El que no s’ha pogut aclarir és en quina mesura aquests beneficis són deguts als compostos fenòlics del vi, independentment de la ingesta d’alcohol. Aquests compostos són els responsables del sabor, el color i la textura en boca del vi. El treball publicat per investigadors de l’IDIBAPS – Hospital Clínic i Universitat de Barcelona és el primer assaig clínic randomitzat que estudia de forma separada els efectes del vi negre i la seva variant sense alcohol sobre els estadis inicials de l’arteriosclerosi. L’estudi es va fer amb 67 homes voluntaris amb un elevat risc cardiovascular. Aquests individus es van separar en tres grups que van rebre durant quatre setmanes 30g d’alcohol per dia de vi negre, el volum equivalent en forma de vi sense alcohol o bé l’equivalent a 30g d’alcohol per dia de ginebra. Durant aquest període de temps es van anar recollint mostres cel·lulars i serològiques per estudiar l’evolució de diversos biomarcadors, de l’expressió de molècules d’adhesió i de citocines inflamatòries relacionades amb la malaltia. Els resultats suggereixen que tant l’etanol com els components no alcohòlics contribueixen per separat als efectes antiinflamatoris del vi negre. Els components fenòlics serien els responsables de modular l’expressió de molècules d’adhesió als leucòcits, mentre que tant l’etanol com els polifenols del vi modificarien la presència de mediadors solubles de la inflamació en pacients amb elevat risc cardiovascular. Aquests efectes podrien contribuir als beneficis que s’atribueixen al vi en la millora de les fases inicials i la progressió de l’arteriosclerosi.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El vi negre, bo per la salut

Bioseguretat a les granges avícoles

Sovint diem que la bioseguretat és un factor clau en la producció de carn d’aviram i d’ous. Però, que és la bioseguretat? Per què és tan important? Intentarem en aquesta entrada donar les idees bàsiques sobre aquest tema.

La bioseguretat és un conjunt de mesures, tant d’infraestructures com de maneig, que tenen com a finalitat evitar l’entrada de malalties a les granges, la seva difusió dins la granja o cap altres del voltant.

Cal que diguem el perquè cal que les granges tinguin el màxim de mesures que evitin l’entrada de malalties. Un motiu és que un animal que no està sa no té benestar, un altre que cal medicar els animals quan estan malalts i això és una cosa a evitar i finalment, els animals sans són més productius. Encara que tot això és lògic, de vegades no ho tenim en compte. Es també molt important remarcar que la bioseguretat no afecta només cada granja en particular, sinó al conjunt de granges al seu voltant, i per tant, a tot el sector.

Les mesures de bioseguretat són tant d’infraestructures (tancat de les granges, teles mosquiteres, etc.) com de maneig (només ha d’entrar el personal autoritzat, calçat i vestit amb roba exclusiva de la granja, sense gats ni gossos, netejar i desinfectar, etc.). De fet, cal que el personal de la granja estigui format i conscienciat. Si la persona que cada dia està en contacte amb els animals no es creu la necessitat i bondat d’aquestes mesures, la bioseguretat no serà la correcta.

Els punts bàsics són la separació de zones netes i brutes, la neteja i la desinfecció.

Les granges a l’aire lliure, si bé per la seva mateixa natura, són de més difícil control pel que fa a l’aplicació d’aquestes mesures, també han d’aplicar tot el que el sigui possible, que no és poc.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Bioseguretat a les granges avícoles

La Síndria

La síndria, xíndria, meló d’aigua o meló d’Alger (Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. et Nakai de la família Cucurbitaceae) és una fruita i planta de l’estil de les parres (enfiladissa), originària del Sud d’Àfrica. És considerat sovint un tipus de meló, però no està en el gènere Cucumis.

La síndria és, generalment, esfèrica, ovalada, cilíndrica o el·lipsoïdal, verda per fora i roja per dins, amb llavors negres, i quan està ben madura, molt dolça i refrescant, fet pel que també se la coneix amb el nom meló d’aigua. Avui en dia es poden trobar varietats més o menys artificials amb la molla de color groc, sense llavors i de formes no arredonides.

Amb un contingut d’aigua d’un 95%, és d’origen africà (Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica) on és usada com a substitut de l’aigua en l’estació seca. Es cultiva a totes les regions càlides del planeta, però destaca Turquia com a principal productor, es va propagar per les costes del mar Mediterrani i per tots els països càlids. Va arribar a Amèrica portada pels colons europeus i es va estendre per tot el continent.

És un dels fruits més grans que es coneixen, poden arribar als 15 kg de pes, però el més comú són peces de 2 a 4 kilograms. La pell és llisa, molt gruixuda de color verd, encara que a vegades presenten un dibuix a bandes.

La polpa, principalment de color vermell, i excepcionalment de color groc (síndria ananàs), té una textura acüosa i porosa, amb abundants llavors. 
Pel que fa al seu valor nutricional, no aporta quasi vitamines ni minerals, i fins i tot el seu contingut en sucres és relativament baix, això si, res millor que una síndria fresca per apagar la sed. La seva gruixuda escorça li permet aguantar en bones condicions durant bastants dies a temperatura ambiental i ja que és molt sensible al fred, no s’ha de mantenir a temperatures inferiors a 7 o 10º C.

El seu color pot variar entre el verd fosc, el verd clar o el groc, fins i tot una combinació d’ambdós. Té una polpa de color rosat o vermellós i segons la varietat, pot contenir o no nombroses llavors (negres, marrons o blanques). Aquesta polpa es caracteritza per ser molt sucosa i aquosa. És molt refrescant i generalment té un sabor dolç. És exquisida com fruita de taula i també en granissats, sucs i refrescos.

Per comprovar el seu punt òptim de maduració, la síndria te que “ cantar”, això és, quan se li donen lleugers copets amb la palma de la ma a la pell hem de notar durant un temps unes petites vibracions com a resposta al nostres cops. Si aquestes vibracions són imperceptibles o per al contrari no dona la suficient sensació de fermesa, és millor triar-ne una altra.

Propietats:

La síndria es pot dir que és la fruita que més quantitat d’aigua conté (95%), per la qual cosa el seu valor calòric és molt baix, només 20 calories per 100 grams. Els nivells de vitamines i sals minerals són poc rellevants, sent el potassi i el magnesi els que més destaquen, si bé en quantitats inferiors comparats amb altres fruites. El color rosat de la seva polpa es deu a la presència del pigment licopè, substància amb capacitat antioxidant. El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri de l’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Varietats:

Síndries diploides o amb llavors: són les varietats cultivades tradicionalment, que produeixen llavors negres o marrons de consistència llenyosa. Segons la forma dels seus fruits trobem: 
Fruits allargats: d’escorça verda amb bandes de color més clar. Es diuen melons. A Espanya tot just es conreen. Destaquen els tipus Klondike i Charleston Gray. 
Fruits rodons: d’escorça de color verd fosc o negre, són els exemplars més cultivats encara que estan sent desplaçats per les varietats sense llavors. Destaquen: Crimson Sweet (Almeria), Resistent (València), Sugar Baby (Itàlia, Grècia, Turquia i Espanya – Almeria i València-), Dulce Meravella o Sweet Marvell i Early Star, entre les més conegudes i conreades.

Síndries triploides o sense llavors: Es tracta de varietats que tenen unes llavors tendres de color blanc que passen desapercebudes al menjar el fruit. Es caracteritzen per tenir l’escorça verda clara amb ratlles verdes fosques i la carn pot ser de color vermell o groc. Destaquen: Reina de Cors (Almeria), Apirena, Jack i Pepsina, entre d’altres.

Composició per 100g de porció comestible

Calories: 20,3

Hidrats de carboni (g): 4,5

Fibra (g): 0,3

Potassi (mg): 88,5

Magnesi (mg): 11

Provitamina A (mcg): 18

Acido fólico (mcg): 3

mcg=micrograms

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: La Síndria

ARTICLE: El porró

El porró es considera un símbol tradicional de Catalunya.
A les botigues de souvenirs es veuen porrons “típics” amb taps en forma de barretina . El porró és habitual en menjars col·lectius populars i festius, com per exemple les calçotades, cargolades, carns a la brasa, etc.
Popularment hi ha una tradició que diu que, quan si per accident (sense intenció) una persona trenca un porró i es vessa el vi que contenia, és senyal segura de bona sort. Però si es fa expressament llavors la bona sort no ve. A mi no m’ha passat mai, però en endavant, ho tindré en compte. A casa nostra el que si ens feia molta mania era que la punta estiguès apuntant-te a tú. Recordo que ens passàvem molts dinars movent la punta del porró.
A Olot tenen un refrà que diu: “A un porró sense vi, digues-li vidre”

L’Origen del porró

El nom porró ve del llatí pŏrrum, és a dir, l’all porro, al qual se li afegeix el sufix -ōne, i se li va posar per la semblança de la forma que té el porro amb el cos bulbós del recipient. També existeix una forma dialectal posterior, porro, per a anomenar aquest recipient, i que es podria explicar que naixeria per una voluntat de treure el que s’interpretaria com a diminutiu, és a dir, de la idea de que un porró seria un porro petit.
El porró és almenys d’origen medieval. Antigament es dèia meitadella. Abans es fèien de terrissa.
Antigament el porró s’utilitzava donat que a les menjades populars no hi havien gots per tots, i aquest recipient anava molt be per anar passant.

El porró com a mesura

Abans d’adoptar el litre com a mesura de volum i, en particular, de quantitat d’un líquid; s’utilitzaven recipients de mida coneguda, com per exemple càntirs o cànters (País Valencià), botelles (Catalunya Nord) o borratxel·los (Balears). A Catalunya es feia servir el porró per a mesurar les quantitats de vi i de llet on, en canvi, les quantitats de massa sòlida es medeixen amb unces i lliures. El porró tenia sempre la mateixa mida, però clar aquest era diferent entre algunes localitats. Per tant, calia una taula de conversions.
Actualment els porrons es fan amb mides que corresponen a divisors rodons del litre, típicament de mig litre, de tres quarts (capacitat d’una ampolla de vi estàndard) o de litre.

Conversió de mesures

1 càntir valencià = 12 porrons lleidatans = 12,8 porrons barcelonins o gironins = 16 porrons tarragonins
1 borratxel·lo balear = mig porró barceloní o gironí = 1 xau
1 porró barceloní = 1 litre
1 porró tarragoní = 1 litre i quart
1 porró lleidatà = 0,9375 litres, es pot aproximar a un litre

Divisors del porró

1 porró = 4 quartins o petricons
1 porró = 8 xicres
1 petricó = 1/4 de porró = 250ml
1 xicra = 1/2 petricó = 150ml

El porró a casa nostra

L’autèntic porró es de vi….i nomès vi.
Per tant, no caldria ni refredar-lo.
Però nosaltres el feiem amb gasosa i així els més petits (majors de 13-14 anys) podiem també fer un traguet.
La gasosa La Casera, clar.
És cert, que també tenies “La Chaparrita” i “La Revoltosa”…però jo recordo de sempre “La Casera”.
Abans compràvem aquella del tap tan peculiar….que portava la caputxeta de plàstic i tot.
Desprès, ja van venir les típiques en ampolla de vidre i tap de rosca. Quan als taps de les ampolles podies trobar-te un premi….oi que si?….o per cada 50 plàstics de tap…et donàven una tovallola o una nevereta.
Fins arribar a les ampolles de plàstic d’avui en día.
També em fa la impressió que abans es consumía més gasosa que ara, oi?…era molt normal anar a la bodega i agafar un gasosa, una coca-cola i una fanta. Tampoc hi havia tanta varietat de begudes gasoses com ara.

I havies de portar els “cascos”…..juasss,juasss !!!…us enrecordeu?
Recordo de petit que quan anàvem a jugar a la placeta….i trobàvem una ampolla buida de vidre…la portàvem a una bodega que li deiem “La Carmeta” (i que tenía un bigoti que no veas, la tia) i allà el seu marit, que nomès despatxava ell, ens donava 5 duros. La típica bodega on venen el vi a granel. I amb allò anava corrents a comprar-me xuxeries….unes pipes o un “Burmarflash (polín)”.
I si l’envàs era de Xibeca….igual eren 35 pesetes, eh?
“Qué tiempos aquellos.”
De ben segur que no contaminàvem tant com ara….amb tant de plàstic.
En fi.
A casa meva, el meu avi i el meu pare sempre havien begut en porró, de vegades nomès vi i de vegades rebaixat amb gasosa i ben fresquet.
Clar, nosaltres, els fills, hem après a beure a galet des de ben petits….i els porrons de vi amb gasosa (alguna vegada també de cervesa amb gasosa) no faltàven mai a taula. Sobretot a l’estiu, amb el gel. Sembla mentida com treu la sed veure d’aquesta manera.
I pobre del que xupés del porró….eh?….estava estrictament prohibit i mal vist per tots . Tampoc podies extreure beguda pel forat gros omplint un got. El porró era per beure en porró i res mes.
Recordo que si sobrava una mica de porró, a les nits d’estiu, a les fosques algú s’acostava a la taula i, fent aquell sorollet tan característic de remenar els glaçons de gel….es fotia un bon glop de porró, fent esclatar el raig dins la gola.
Desprès anaves tú al darrere….amb unes ganes boges de fer un traguet del porró ben fresquet….i resulta que se’l havia acabat. Quina ràbia !!!!!!
Ara, aquest estiu, m’he proposat recuperar l’us del porró, que, tot i tenir porró desde que em vaig comprar l’actual pis, fins ara no l’havia utilitzat gaire.

I com preparem el porró?

  1. El porró ben net, sobretot. Preparem un bol amb una mica d’aigua i gel.
  2. Gasosa marca La Casera, clar.
  3. …nosaltres fem 6 parts de gasosa per 4 de vi.
  4. Primer posem el vi…glu,glu,glu…
  5. …i desprès la gasosa…
  6. Ummm….qué refrescant !!!…ara direu que això és un tinto de verano, si…però abans no li deiem així.
  7. A la taula sempre fa goig un porró

Catalans i catalanes !!!!!….hem de beure amb porró.

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: ARTICLE: El porró