Arxiu de la categoria: Articles

La mare del lluç que no ho és

La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries

La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.

La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.
maire

maire o mare del lluç

La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.

La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.

Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya

El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.
maire-gràfic1

Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya

La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La mare del lluç que no ho és

Anuncis

Com coure els llegums

Els llegums són rics en proteïnes d’origen vegetal, amb molt pocs greixos, són rics en hidrats de carboni, aporten minerals, vitamines, midó i fibra soluble, la que ajuda a mantenir la flora intestinal.
 Els llegums, combinats amb cereals multipliquen el valor nutritiu d’ambdós aliments. A totes les cultures del món es poden trobar receptes tradicionals on es combinen cereals i llegums.

Tot i la tendència a una clara disminució del seu consum i del seu conreu a casa nostra, els llegums són un aliment altament nutritiu i saludable, present a l’alimentació humana des de fa mil·lennis, conreat des del Neolític.
 Sabem que les llenties i els pèsols silvestres ja es consumien a l’Orient proper fa més de 10.000 anys. El conreu d’aquests dos llegums es remunta a una antiguitat de 8.000 anys. Les faves comencen a conrear-se dos mil anys després. Les mongetes provenen d’Amèrica, on s’inicià el consum fa uns 10.000 anys.

El preu dels llegums és assequible per a totes les butxaques. Un aliment base per a una cuina senzilla, econòmica, variada, creativa i nutritiva. Els podem menjar secs o verds. Són llegums les mongetes, les faves, els fesols, els cigrons, les llenties, els pèsols, els cacauets, etc. Si voleu evitar al màxim les flatulències que puguin provocar els llegums secs, cuineu-los amb herbes, com el llorer o el comí, mengeu-los en forma de puré o sense pell.

A continuació, la manera més senzilla de coure’ls, la base a partir de la qual podeu crear les vostres pròpies receptes amb llegums. Vegetariana us proposa que compreu el llegum sec i que el cuineu vosaltres. Compreu preferiblement llegum de conreu ecològic, de proximitat i a granel. Els podreu trobar a les cooperatives i botigues d’alimentació ecològica. A Girona, ciutat, els podeu comprar a la Cooperativa El Rebost (Sant Ponç) i a A la Menuda (davant el Mercat del Lleó)

Mongetes i fesols
En general, cal posar les mongetes seques en remull durant unes 8 hores. Hi ha varietats, les més petites, que es poden coure sense haver-les de remullar. Els fesols de Santa Pau i els fesols d’ull ros o banyolins, es poden coure sense necessitat de remull previ. I a més, es couen en menys temps. Per coure’ls, poseu els fesols o mongetes en una olla amb aigua freda abundant, sal, un raig d’oli, un gra d’all i llorer o altres herbes segons el vostre gust. Poseu l’olla al foc. Quan arrenqui el bull, deixeu coure a foc viu durant uns 10 minuts, sense tapa, i retireu l’escuma que pugui formar-se. Després, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però sempre serà per sobre de la mitja hora i fins a unes dues hores en el cas de les menes més grans i velles. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin ben cuites.

Llenties
Si les llenties són de les planes i més grans, cal posar les llenties en remull durant unes 3 hores. Les varietats més petites, com la pardina o la verdina, es poden coure sense haver-les de remullar. Per coure’ls, poseu les llenties en una olla amb aigua freda abundant, sal, un raig d’oli, un gra d’all i llorer o altres herbes segons el vostre gust. Poseu l’olla al foc. Quan arrenqui el bull, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però el temps estarà entre mitja hora i tres quarts d’hora. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin cuites sense que es desfaci el gra.

Cigrons
Poseu els cigrons en remull durant unes vuit hores. Les menes més petites, els cigronets, necessiten menys temps. Per coure’ls, poseu una olla al foc amb aigua abundant. Quan bulli, afegiu els cigrons, un bon raig d’oli, un gra d’all i les herbes que preferiu, llorer, romaní, pebre vermell… Deixeu coure a foc viu durant uns 10 minuts, sense tapa, i retireu l’escuma que pugui formar-se. Després, deixeu coure a foc baix i tapeu deixant una escletxa. Segons les varietats, tardaran més o menys temps a fer-se, però sempre serà per sobre de la mitja hora, depenent de les menes. Aneu vigilant el punt de cocció fIns que estiguin ben cuits.

Podeu fer una bullida que us proporcioni llegums per més d’un àpat. Els podeu conservar en un pot de vidre, a la nevera, amb l’aigua de bullir-les i un raig d’oli que quedarà a sobre.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: VEGETARIANA

Origen: Com coure els llegums

Peix de ric, peix de pobre

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de ric, peix de pobre

Llet d’euga

A part de poder consumir llet de vaca, cabra, ovella…sabies que també pots prendre’ n d’ euga?

Són diversos els estudis que confirmen que és un producte de qualitat i amb elevades propietats nutricionals.

A Espanya comença a consumir-se des de fa poc però a altres països del nord d’ Europa el seu consum és més habitual.

Els nutrients que conté són:

Àcids grossos poliinsaturats com l’ omega 3 o 6, vitamines com la A, del grup B, C, D, E i K o, també, minerals tals com el ferro, calci, magnesi o zenc.

Els efectes terapèutics que proporciona inclou:

  • Ajuda a millorar la salut en estats de malalties autoimmunes.
  • Proporciona una millora en situacions de dèficits de neurotransmissors com, per exemple, en estats de depressió, ansietat, estrès o hiperactivitat.
  • Ajuda a millorar malalties digestives i dermatològiques.
  • Millora intoleràncies alimentàries.

La podreu comprar en pols o bé congelada. Si es compra congelada es recomana no escalfar-la a més de 45º, és a dir, utilitzant el bany maria perquè podria reduir les seves propietats nutricionals. La venen en diversos punts d’arreu de Catalunya com cooperatives alimentaries, carnisseries o granges.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Llet d’ euga

Peix d´escata

Un dels grups més populars de peixos és el format pel “peix d´escata”. Dins d´aquest grup s´hi troben bàsicament els representants de la família dels Espàrids. Com indica el seu sobrenom, la principal característica dels representants d´aquest grup és la de posseir unes escates cicloides i ctenoides ben fortes i aparents.

En aquest grup incloem: el sard (Diplodus sargus), els sard imperial (Diplodus cervinus), la morruda (Diplodus puntazzo), l´esparral (Diplodus annularis), la variada (Diplodus vulgaris), la mabre (Lithognathus mormyrus), l´oblada (Oblada melanura), el besuc de la piga o quelet de la piga (Pagellus bogavareo), el besuc blanc (Pagellus acarne), el pagell (Pagellus erythrinus), la càntara ( Spondyliosoma cantharus), el pagre (Pagrus pagrus), la dorada (Sparus aurata), la boga (Boops boops), el déntol (Dentex dentex) i la salpa (Sarpa salpa) entre d´altres.


La dorada és l´espàrid més coneguts de tots

El peix d´escata el formen espècies de bona mida que són ideals per enfornar. La seva carn és fina i consistent i el seu gust excel•lent. Alguns representants del grup, els de mida més petita, tenen molta espina, cosa que fa que no siguin del tot apreciats, un clar exemple és la boga que s´usa bàsicament com a esquer per a pescar tonyines. A les aigües catalanes trobem 9 gèneres diferents que formen 20 espècies, la majoria amb un elevat interès comercial.

Els espàrids són peixos amb el cos ovalat i comprimit, de cap gros i de perfil convex i una boca petita en comparació a aquest. El quelet de la piga presenta l´ull molt gros. En general presenten una potent dentició, el cas més evident és el déntol. La línia lateral és molt visible, complerta i perpendicular al perfil dorsal de l´animal. Tenen una única aleta dorsal amb radis espinosos molt potents. L´aleta anal també té tres radis espinosos. Les aletes pectorals són llargues i acabades en punta.


El peix d´escata ocupa un lloc destacat a les peixateries

En general són de tonalitats argentades malgrat que hi ha representants amb tons més aviat rosats com el pagell. Hi ha espècies que tenen unes franges laterals ben evidents com ara el sard imperial o la mabre. En canvi, la salpa es caracteritza per la presència de bandes longitudinals daurades. Alguns tenen una taca negre a la base de la cua coma ara l´oblada que els serveix per a escapolir-se dels depredadors.

Habitualment són animals hermafrodites i en general primer són mascles i amb el temps es converteixen en femelles.


El déntol és una de les espècies d´aquest grup amb més qualitat a la seva carn

Els espàrids són peixos d´hàbits solitaris, especialment quan són adults i una mica més gregaris quan són juvenils. De costums bentònics, prefereixen els fons de roca. Són espècies litorals fàcils d´observar en les immersions a pulmó lliure prop de la costa. N´hi ha també de costums semi pelàgics com ara la boga

La majoria són carnívors i s´alimenten sobretot de mol•luscs i crustacis. També n´hi ha d’herbívors com ara la boga o la salpa i d’omnívors com els sards o l´oblada. Es pesquen amb tremalls i soltes, amb el palangre, amb les nanses i especialment amb l´art de bou. Algunes espècies com ara el quelet estan pràcticament extingits de les aigües litorals degut a la pressió pesquera.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix d´escata

Dorades salvatges

La Dorada o Orada (Sparus aurata) és una dels peixos més ben valorats dels que es comercialitzen a les llotges catalanes. La temporada s´inicia al novembre i arriba fins ben entrat el desembre. En aquest període de temps es quan es capturen els exemplars més grans i de més qualitat. Aquests pics en les captures coincideix amb l´època reproductora del peix.


la dorada o Orada (Sparus aurata). Il.lustració: SOS peix

És el representant més conegut dels espàrids: peixos d´escata, de bona mida i molt valorats. En aquest grup s´inclouen els pagres, els sards, els mabres, la càntera o el déntol entre d´altres. La dorada es caracteritza per tenir el cos ovalat i alt, comprimit lateralment, amb el dors arquejat i el cap gros amb un característic perfil convex. El seu cos, d´una tonalitat argentada, és més fosc al dors que no pas al ventre. Presenta una banda daurada entre els ulls que dona nom a l´espècie. A la part superior de l´opercle s´observa una taca fosca molt característica.

La dorada és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer són mascles i a partir del segon o tercer any de vida es converteixen en femelles. Viuen en fons de sorra, en els alguers i en fons de roca. És una espècie sedentària, un xic territorial i solitària, malgrat que pot també formar petits grups. Els exemplars salvatges mesuren entre 25 i 35 cm i poden arribar a assolir els 70 cm i arribar als 6 kg de pes.


La pesca submarina ha fet desaparèixer aquesta espècie de la costa

És una espècie carnívora que s´alimenta bàsicament de petits peixos, de mol·luscs i de crustacis que tritura amb la seva potent dentició. La dorada és una espècie d’hàbits costaners. Fins fa relativament pocs anys era freqüent en fons més propers a la costa. Avui, degut a la pressió de la pesca recreativa (pesca amb canya i pesca submarina) quasi ha desaparegut d´aquestes aigües.

Les dorades de millor qualitat es capturen amb arts de pesca respectuosos i sostenibles com ara, el palangre, el tresmall o les nanses. En aquests cassos la pesquera és molt selectiva i es capturen exemplars de bona mida i d´una qualitat excel·lent. També es pot pescar amb l´art de bou, en aquest cas, la pesquera no és gens selectiva i la seva qualitat és menor. Amb l´art de bou es capturen també exemplars immadurs i d´altres espècies que no són l’objectiu de la pesquera i que es descarten i es retornen al mart un cop mortes.


la majoria de les dorades de les peixateries procedeixen d´instal.lacions d´aqüicultura

Un percentatge elevadíssim de les dorades que es troben a les peixateries provenen de l´aqüicultura a partir de la seva cria en gàbies flotants. En aquest cas, la qualitat de la seva carn i el preu no tenen res a veure amb les dorades salvatges. Aquesta darrera té menys greix que la de cultius marins i les dorades salvatges poden costar quatre vegades més que les de granja. Les dorades de piscifactoria s´engreixen amb farina de peix i es dona la paradoxa que per engreixar 1 kg de dorada fan falta 2 kg de farina de peix. Els principals productors de dorades de cria són Grècia, Turquia i Espanya.

Les granges d´engreix de dorades produeixen un greu impacte sobre els fons bentònics propers a causa de la sedimentació orgànica que es produeix. A més de l´impacte sobre l´entorn, aquestes instal·lacions contribueixen a la transferència de malalties entre els exemplars engabiats i els salvatges alhora que la barreja genètica entre unes i altres es també un factor a tenir en compte.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Dorades salvatges

Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

Després d’un temps d’hivernació, el nostre blog torna a la vida aprofitant un article que el 4 de juny es va publicar al diari Ara.cat amb el títol: Menjar gall dindi pot ser divertit.

Hem volgut compartir-lo no només perquè valora com cal la carn de gall dindi, sinó perquè la tracta des de diferents punts de vista. Parteix del fet que aquest tipus de carn, com també passa amb la de pollastre o de guatlla, és molt poc calòrica i per tant, és apte per dietes hipocalòriques si es cuina, per exemple, a la planxa. També ens explica altres motius pels quals la carn de gall dindi té una alta qualitat nutritiva. Nosaltres volem destacar la seva alta digestibilitat.

Aposta l’article per macerar la carn de gall dindi abans de cuinar-la. Sempre a la nevera, la maceració pot ser amb multitud de líquids, amb condiments i herbes al gust de qui cuina i de qui la consumirà. Aquests líquids base de la maceració poden anar des del suc de llimona, fins barreges més atrevides com les que l’article proposa.

Acaba amb dues receptes fàcils i diferents.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

Felicitats a la IGP Gall del Penedès!

La carn d’aviram està d’enhorabona. La IGP Gall del Penedès ja té el seu reconeixement transitori després de la seva publicació al DOGC el passat 25 de febrer. Això vol dir que ja té oficialment reconeguda aquesta distinció dins de Catalunya i que properament (abans de D’acordl’estiu) la tindrà a nivell europeu.

Felicitats a la IGP Gall del Penedès! 02

IGP_color

La IGP o Indicació Geogràfica Protegida identifica un producte originari d’un lloc determinat, una regió o un país, que posseeix una qualitat o altra característica que pugui essencialment ser atribuïda al seu origen geogràfic, i del qual com a mínim una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa en aquesta zona geogràfica definida. Veiem doncs que és un producte estretament lligat a un territori determinat.

Per a que un producte gaudeixi d’aquest reconeixement cal que es compleixin uns requisits i tràmits que marca la normativa europea.

Així doncs, l’aviram suma aquest distintiu d’origen i qualitat al que el Pollastre i Capó del Prat ja té de fa anys.

El Gall del Penedès té una amplia tradició documentada oralment o per literatura escrita a aquesta zona, cosa que ve avalada per la tradicional Fira del Gall, que se celebra de forma ininterrompuda des del segle XII.

La IGP Gall del Penedès dóna cobertura a carn fresca de pollastre de la varietat Penedesenca negra millorada de la raça Penedesenca tradicional. És una au de creixement lent, resistent a la calor i al fred mediterrani. Es cria en galliners amb accés a l’exterior tot l’any. L’alimentació té la particularitat de que inclou llavor de raïm, cosa ben normal ja que és típica d’un territori de gran tradició vitivinícola. Se sacrifiquen a una edat mínima de 98 dies.

Felicitats a la IGP Gall del Penedès! 01Raça Penedesenca millorada (Amadeu Francesch)

Ja hem comentat que la geografia és determinant en la qualificació d’una IGP. En aquest cas es correspon a l’àmbit històric del Penedès i inclou 73 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, 25 municipis de l’Anoia i 1 de l’Alt camp.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Felicitats a la IGP Gall del Penedès!

Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Ens agrada força la pàgina dedicada al menjar del National Geographic. Té fotos molt maques i articles curiosos. Fa pocs dies ens va sorprendre un article que tenia com a títol “Pren sopa de pollastre i truca’m pel matí”, que és el que se suposa pot dir una mare quan un dels seus agafa un fort refredat o una grip. De fet a moltes pel·lícules i sèries americanes sempre que hi ha un personatge refredat, apareix un familiar o amic amb un bol de sopa (com sembla que no cuinin, deu ser de menjar preparat).

L’article explica que davant dels múltiples virus causants dels refredats i grips, poca cosa es pot fer més enllà d’alleujar-ne els símptomes. Prendre una sopa o brou de pollastre ajuda a trobar-se una mica millor. Ens diuen que les propietats medicinals de la sopa de pollastre estan descrites des de fa molts anys; Plini el Vell la recomanava per la disenteria al segle I dC. Segles més tard, Maimònides ho feia contra l’asma, la lepra i les infeccions del tracte respiratori.

No podem valorar si l’estudi publicat al 2000 a CHEST (publicació del American College of Chest Physicians) Chicken soup inhibits neutrophil chemotaxis in vitro ofereix l’explicació del perquè una sopa de pollastre ens ajuda a trobar-nos una mica millor. El cert, és que sigui perquè els seus components tenen propietats beneficioses pel cos o bé perquè ens l’han preparat i portat per mimar-nos quan tan fluixos ens trobem o només perquè està calentona i ens va bé a l’hivern, sigui pel motiu que sigui, una sopa de pollastre sempre assenta molt i molt bé. I així deu ser a totes les cultures, al llibre The Whole Loves Chicken Soup de Mimi Sheraton es recullen moltes receptes d’arreu del món de sopa de pollastre, cadascuna amb els seus ingredients particulars, però amb l’aviram com a denominador comú. La mateixa finalitat té l’entrada del blog Epicurious Around The World in Chicken Soup.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Les aletes de pollastre o el neixement d’una tradició

Les aletes de pollastre o el neixement d'una tradició 01

Un dels arguments que donen sovint per valoritzar el menjar pollastre, o altres peces d’aviram, és que és un aliment que forma part de la nostra cultura culinària i gastronòmica i que tant és bo pel dia a dia com pels àpats de festa. Avui us volem parlar de la Super Bowl que s’ha celebrat aquest cap de setmana passat (7 de febrer) i que no és només un esdeveniment esportiu, sinó també un espectacle televisiu que ha generat una tradició gastronòmica. La família, els amics es reuneixen al voltant de les televisions per veure aquest espectacle acompanyat de grans dosis de cervesa i d’aletes de pollastre, les famoses “chicken wings”.

No sabem quantes se n’han menjat, però la previsió era de 1,3 bilions d’aletes (això són 1.300 milions!!). L’associació de productors de pollastre d’EUA a més de fer aquesta previsió ens diu que aquesta quantitat correspondria a que cada estatunidenc (de totes les edats, sans o malalts, vegetarians o no,…) en mengés 4.

Les aletes de pollastre o el neixement d'una tradició 02

Ens explica també la història d’aquesta preparació de les aletes que va tenir el seu origen al Anchor Bar a Buffalo, a l’estat de New York, quan una de les propietàries va fregir unes ales que sobraven i va afegir posteriorment una salsa picant d’ingredients secrets com a pica-pica per la seva filla i amics. Els va agradar tant que van incorporar-les al menú amb acompanyament d’api i salsa de formatge blau. I va ser un èxit. A partir d’aquí van començar a promocionar el producte i vendre la salsa picant. Totes les grans cadenes van fer les seves pròpies versions.

Al mateix temps es van popularitzar els bars amb moltes TV i canals i l’esport més popular per veure al bar amb els amics era el futbol americà. Les aletes de pollastre eren un plat fàcil de cuinar, barat i que permet ser compartit, a més d’anar molt bé amb la beguda més popular, la cervesa. D’aquesta manera s’ha anat consolidant el que ja forma part d’una tradició a tot el país. No ho podem afirmar, però ens imaginem que per a molta gent el binomi Super Bowl – aletes de pollastre ja és indissoluble.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Les aletes de pollastre o el neixement d’una tradició