La ratafia és un típic licor català que s’ elabora pels volts de Sant Joan, quan les herbes aromàtiques estan en la seva saó.
Podríem definir la Ratafia Catalana de la següent manera:”Licor fet a base d’ aiguardent o anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes, i plantes (herbes, espècies, escorces, flors”. N’ hi pot haver de monogràfiques- en què hi dominen les nous , una herba o una fruita, com la cirera- i versions d’altres països, que poden tenir o no el nom de ratafia.
A Catalunya la seva àrea d’extensió correspon a tota la regió de Girona- Als i Baix Empordà, Garrotxa, Pla de l’ Estany, Gironès, Selva, Ripollès i, des del Pirineu, a les comarques centrals i occidentals, en una línia transversal que va d’ est a oest: Pallars, Alt Urgell, Vallès, la Segarra, les Garrigues. Es a dir, que és una tradició localitzada a la major part de la Catalunya Vella. També es troben ratafies a al resta dels Països Catalans, si bé sota altres noms: licor o aigua de nous (aiga de nodes, a la Vall d’ Aran), herbes o herbes seques (Balears), herbero, brossa, brosses,cantàbria, carnot, herbetes,herbeta(País Valencià). A vegades són licors monogràfics: licor de tomanyí (cantueso, en espanyol), de frígola, de maria lluïsa, de menta,”de fenoll”, “amarguet” (genciana) , “salvieta”, herba de Sant Joan. A Occitània s’ anomena també ratafia, licor de Sant Joan o aigua de nous.
A França estricta, el nom es refereix a una beguda alcohòlica força diferent, relacionada amb la zona de producció del xampany. Es, de fet, un aperitiu elaborat amb aiguardent i most, que també s’ elabora als Estats Units. Són encara més generals les ratafies, licors o brandis de cireres (i altres fruites, com els aranyons o patxarans bascos), que trobem de Portugal a Gràcia, de França a Anglaterra, dels Països Catalans a Rússia.
