La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.
La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.
maire
La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.
La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.
El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.
maire-gràfic1
La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.
Posar a sofregir els alls en una cassola àmplia, i tot seguit posar-hi els tomàquets, sense pell ni llavors, les patates (tallades a rodanxes, no massa primes) i el calamar tallat també a rondanxes. Cinc minuts més tard afegir-hi la cullerada de farina, barrejar-ho bé i cobrir-ho amb aigua. Deixar coure uns quinze minuts.
Passat aquest temps és el moment de tirar-hi el peix, tallat a trossos. Posar-hi més aigua si fes falta, però amb compte que podria quedar el suquet massa caldós (massa aigualit, directament…). Tirar-hi la peça de xocolata i deixar-ho deu minuts.
En el moment de servir-ho s´hi afegeixen les xirles (si en teniu, obertes prèviament), els pèsols cuits (per mi no fan cap falta…però a qui li agraden reconec que poden quedar bé) i també s´hi pot posar pebrot escalibat.
Va quedar força bo, però la salsa era massa aigualida…el fet que les patates se´m desfessin quasi totalment va contribuir, però, a que quedés millor…malgrat que llavors quasi no vam poder gaudir de les patates, que acostumen a ser una de les millor coses dels suquets. Suposo que no vaig utilitzar la varietat adequada per a aquest plat (mona lisa, la que tenia a casa…) i que a més no ho vaig fer seguit…vaja, que abans de tirar-hi el peix el guisat va estar reposant massa estona (per motius…es igual, que no podia acabar el plat en aquell moment).
Bon detall posar-hi xocolata, ho repetiré, li dona un toc molt interessant.