Arxiu de la categoria: Articles

Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Guisat de pollastre casolà (Elisenda Toda, Restaurant Sol i Lluna de L’Escala)

Entre les formes més habituals de cuinar el pollastre o el gall dindi no es troba l‘estofat. Malgrat això, i gràcies a la gran versatilitat d’aquestes carns, els guisats, en les seves innombrables formes i variants, són uns dels plats de sucar pa favorits per tothom. Avui en parlarem.

L’estofat, com a forma de cocció, consisteix en coure la carn amb poca aigua o brou i una mica de greix, en un recipient tancat, generalment amb altres ingredients, que sovint són verdures i/o patates. Els vapors condensen en el mateix recipient i cauen sobre el producte, al que proporcionen la melositat, sabor i aroma característics.

Per aquest tipus de cocció cal força temps per aconseguir impregnar la carn de les aromes i del gust de tots els ingredients que l’acompanyen. Aquesta cocció més llarga és també l’adequada per alguns tipus de carn d’aviram més dura com poden ser pollastres de pagès o de races autòctones, ànecs,…. També és la més adient per aus de caça.

Pel que fa a les característiques nutritives de la carn d’aviram estofada, cal destacar que part dels minerals poden dissoldre’s en els líquids de cocció i ser arrossegats fora de la carn amb els sucs que aquesta mateixa genera. Però això no suposa una pèrdua de valor nutricional ja que aquests minerals queden al suc, que es consumeix juntament amb la carn i els seus acompanyaments.

Un altre efecte de l’estofat sobre les característiques nutritives de la carn és que el greix subcutani que hi ha entre la pell i la carn queda més enganxat a la pell, essent així més fàcil retirar i per tant disminueix el consum de greix. No hi ha canvis substancials pel que fa a la composició d’àcids grassos respecte a la carn d’aviram fresca.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre per sucar-hi pa. Parlem d’estofats

Carn de guatlla: sense res a envejar al pollastre

En general, al parlar de carn d’au ens referim al pollastre. Les dades, tant de producció com de consum, excedeixen tant les dels altres tipus de carn d’aviram que amaguen sovint amaguen la seva existència.

Així doncs, us presentem avui, i no serà l’únic cop que en parlem, la carn de guatlla.

Recentment va tenir lloc el 50è Congres Científic d’Avicultura. Una de les sessions plenàries es va destinar a aprofundir en les característiques nutritives dels productes avícoles (carn i ous). I en aquest marc la Doctora Mor-Mur, del Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona ens va fer un primer acostament a les especificitats d’aquesta carn.

Va parlar, en primer lloc, de la importància en una dieta sana i equilibrada de menjar variat i això comporta no només promoure la variació en les matèries primeres, sinó també en el seu processat o formes de cuinat. També va posar de relleu el fet contrastat que a les ciutats existeix la tendència a una disminució d’aquesta necessària variació.

La carn de guatlla constitueix una alternativa saludable i molt agradable al consum de carn en general i d’aviram en particular.

Els animals vius pesen al voltant de 250 g i en canal uns 180 g. El pes de la carn està entre els 80 i els 100 grams. La part del pit és un 57% de la carn.

Donat que són animals petits, es considera que una ració és un animal sencer, que s’acostuma a cuinar sense segons costums de cada zona.

Per a un primer tastet d’aquesta carn us deixem aquí una recepta sana i senzilla.

 

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Carn de guatlla: sense res a envejar al pollastre

Una dotzena

La crisi que experimenta el sector pesquer té múltiples ramificacions. No hi ha una sola proposta per a sortir-ne i fer compatible l´activitat dels pescadors amb guanyar-se dignament la vida en aquest món globalitzat. Entre les diverses fórmules de revitalitzar el sector, hi ha la disminució de l’esforç pesquer sobre les espècies més demandades i la diversificació de l´oferta d´espècies amb valor comercial per augmentar el consum de peix fresc de proximitat.

Us heu preguntat mai quantes espècies amb valor comercial capturen els pescadors catalans? Sabeu realment quantes espècies es comercialitzen normalment a les llotges de peix? I a les peixateries? Sabeu quantes espècies diferents adquireixen els consumidors catalans de mitjana?

Cal reivindicar la peixateria. A les grans àrees comercials no hi ha tot el peix que es pesca a la nostra costa

A la Mediterrània hi ha més de 500 espècies diferents comestibles, d´aquestes, per a les llotges de peix de la nostra costa en passen poc més de 100. A les peixateries n´arriben una mica més de la meitat i per acabar, la majoria de consumidors n´adquireixen poc més d´una dotzena.

T´has preguntat mai quantes espècie diferents de peix i marisc consumeixes habitualment? Sardina, seitó, verat, lluç, rap, tonyina, llenguado, gamba, bacallà, rap, calamar, salmó. Aquesta podria ser la llista d´espècies de peix que es consumeixen habitualment en la majoria de llars catalanes. Una dotzena.

Aquesta dràstica reducció entre la diversitat d´espècies comestibles i aquelles que realment arriben a la nostra taula es deu sobretot a la poca diversitat d´oferta que hi ha a la majoria de peixateries de casa nostra. La peixateria ha deixat de ser un negoci rendible a la majoria de pobles de la nostra costa. A Arenys de Mar, per exemple, un municipi amb un port pesquer de primer ordre, només hi ha dues peixateries en actiu al marge de les que treballen al mercat municipal en uns horaris ridículs per a la majoria de ciutadans.

EL sorell, un peix excel.lent molt poc valorat

En els darrers anys el negoci del peix ha passat de les petites peixateries de poble a les de les grans àrees comercials de l´espai periurbà de molts municipis. Allí els grans majoristes imposen la seva llei i decideixen que hem de consumir. Als taulells d´aquestes noves peixateries hi ha normalment una diversitat d´espècies més que qüestionable que barreja el peix frec de costa amb d´altre arribat de l´altra punta del món. Aquest fet contribueix cada vegada més a l´analfabetisme del ciutadà pel que fa al consum sostenible de peix i de marisc, i de retruc provoca que s´estigui perdent a marxes forçades aquest ric patrimoni biològic que representa aquesta diversitat d´espècies. A més, una de les estratègies comercials de les peixateries de les grans àrees és oferir peix exòtic com ara el panga o la perca, mentre que els pescadors catalans capturen espècie com ara el sorell, la maire o bé la bròtola amb preus molt semblants i que, en canvi, té molt poca sortida per a la poca demanda dels consumidors.

Incrementant la diversitat en la compra de peix contribuïm a disminuir la sobreexplotació de les espècies més amenaçades, alhora que disminuïm la despesa en peix ja que moltes d´aquestes espècies són força econòmiques. També augmentaríem la qualitat del producte, ja que creixeria el consum de peix fresc i de proximitat i es desplaçaria el d´altres espècies que arriben de l´altra punta del planeta amb una frescor més que qüestionable.

Evidentment, com amb tot el que fa referència a la recol•lecció del medi natural, les espècies de peix i marisc tenen temporades on abunden i d´altres on no es capturen, de la mateixa manera que passa amb la fruita, la verdura o evidentment amb els bolets. Una feina que caldria fer és educar als consumidors en aquest sentit i saber, per exemple, que no tot l´any hi ha calamar, que aquesta espècie en concret presenta una estacionalitat molt marcada i que fora d´aquesta els exemplars que trobem o bé procedeixen de llocs molt allunyats i han perdut el frescor o bé es tracta d´exemplars conservats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Una dotzena

El paper de la carn de pollastre i gall dindi en la diabetis

Avui és el Dia Mundial de la Diebetis i volem aportar el nostre granet de sorra explicant-vos quin paper pot tenir el consum d’aquests tipus de carn per part de malalts de diabetis.

L’estudi encarregat sobre Característiques Nutricionals i Saludables de la Carn de Pollastre i Gall Dindi (INFORME SENCER) exposa a l’apartat sobre el paper d’aquestes carn dins una dieta saludable tot un seguit d’estudis al respecte.

Per fer-ho més senzill i entenedor farem un resum del que al respecte diuen les CONCLUSIONS de l’estudi.

“Recents estudis confirmen el paper important de la ingesta proteica com a modulador de la diabetis. Aquests estudis mostren que un elevat consum de carns vermells i derivats, cereals refinats, dolços, patates fregides i productes làctics alt en greix presenten una relació directa amb el risc de la diabetis. En contra, un elevat consum de verdures, llegums, cereals integrals, fruita, peix, pollastre i làctics baixos en greix té un efecte protector front la diabetis. Altres estudis demostren un major efecte beneficiós de dietes basades en la proteïna del pollastre comparada amb una dieta hipoproteica, el que fa suposar que la carn de pollastre aporta components favorables per a la millora renal dels pacients diabètics.”

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: El paper de la carn de pollastre i gall dindi en la diabetis

Les races autòctones catalanes de Pollastre


Pollastre raça Empordanesa millorada. (Amadeu Francesch)

El passat 22 d’abril es va fer un seminari per impulsar la candidatura de la cuina catalana com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

En aquest seminari es volia posar de relleu la tasca feta tant des de l’administració com des de les empreses per potenciar la important riquesa de productes que conformen el gran potencial culinari tradicional.

En aquest marc el tècnic de l’IRTA Amadeu Francesch va presentar les principals races avícoles autòctones catalanes i la tasca de l’IRTA per recuperar-les i millorar-les. Aquí trobareu la presentació que va fer.

A partir dels anys 50 es va posar en evidència que les races autòctones estaven en perill d’extinció i als 70 la FAO va fer crides a nivell mundial per preservar les races locals.

A Catalunya es va començar a treballar amb 3 races: la raça Prat, la Penedesenca i l’Empordanesa. Es van haver de recuperar, i definir les característiques que les conformaven i diferenciaven. Finalment, l’IRTA va entrar en un procés de millora productiva.

Pollastre Raça Prat

Aquestes races, en el seu format tradicional, arribaven al pes de 2,2 Kg a les 20 setmanes, cosa que els productors consideraven excessiu. D’altra banda eren animals de conformació petita, de poc volum carni, especialment pectoral.

Aquests dos punts havien de ser millorats però sense perdre les característiques organolèptiques que donen un tret diferencial a la seva carn.

Amb millora genètica s’ha aconseguit arribar al pes de 2,2 kg a les 12 setmanes. Avaluant si hi havia hagut canvis organolèptics en aquest procés de millora es va veure que les carns de les races millorades resultaven menys fibroses i més tendres, amb la qual cosa podien ser més acceptades pel consumidor.

Pel que fa al volum que representen aquests pollastre actualment, el que més ha crescut és el pollastre de raça Penedesenca amb unes 70.000 canals l’any, seguit pels 15.000 de la raça Prat i només 3.000 l’Empordanesa.

Raça Penedesenca millorada. (Amadeu Francesch)

Volem també remarcar que el pollastre i el capó del Prat són els únics que gaudeixen de la marca de qualitat IGP (Indicació Geogràfica Protegida).

Resumen

Las tres principales razas autóctonas de pollo son la Prat, la Penedesenca y la Empordanesa. Las tres estuvieron en peligro de extinción hasta que se puso de relieve la necesidad de mantener, uniformizar y mejorar sus características productivas. El IRTA llevó y en la actualidad sigue realizando gran parte de este programa que busca mantener las cualidades que confieren a la carne de estos animales unas características diferenciales pero al mismo tiempo mejorar sus capacidades productivas acortando en que llegan a un peso comercial y un incremento del volumen cárnico.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Les races autòctones catalanes de Pollastre

El sorell: un peix amb mala premsa

El sorell és un d´aquells peixos amb mala premsa. Malgrat es tracta d´una espècie d´un valor nutritiu excel•lent, d´un gust exquisit i d´un preu molt econòmic, els sorells passen desapercebuts en els taulells de les peixateries.

El sorell: un peix amb mala premsa 02
El sorell és un peix pelàgic excel.lent nedador. Il.lustració: SOS peix

Quan parlem de sorell, en realitat ens estem referint a tres espècies diferents, difícils de diferenciar i que sovint es venen barrejats indistintament. El sorell ver (Trachurus trachurus) és una espècie abundant a l´atlàntic i molt més escassa a la Mediterrània, el sorell blanc (Trachurus mediterraneus mediterraneus) i la sorella(Caranx rhonchus). Aquestes dues darreres espècies molt més abundants a la Mediterrània que no pas el sorell ver. En el cas de la sorella, aquesta espècie està en expansió a causa del l´increment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle.

Des del punt de vista morfològic, els sorells es caracteritzen per tenir el cos més aviat comprimit lateralment, per presentar dues aletes dorsals i una aleta anal amb radis espinosos, les mandíbules prominents i sobretot per presentar una línia lateral molt visible amb una corba molt pronunciada i acabada en uns escudets ossis a sobre de la mateixa molt característics. La seva coloració es verdosa o blavosa metal•litzada al dors i platejada al ventre. Mesuren entre 25 i 30 cm, excepcionalment arriben fins als 50 cm. Els ulls i la boca són grans. El nombre i la disposició dels escudets ossis de la línia lateral serveix per a distingir les diverses espècies que s´agrupen sota el mateix nom.
El sorell: un peix amb mala premsa 01
El sorell ver té els ulls grossos i una taca fosca a l´opercle

Són espècies típicament pelàgiques que neden formant grans moles que s´apropen a la costa en l´època reproductora (als mesos d´estiu) on hi desova. Són excel•lents nedadors. Realitza importants migracions tant horitzontals com verticals. De nit ascendeixen a aigües més superficials per alimentar-se de plàncton, i petits crustacis, cefalòpodes i peixos.

Els juvenils presenten un comportament força curiós, se solen amagar, protegir i alimentar sota de les ombrel•les d´algunes espècies de medusa dels gèneres Cyanea, Cotylorhiza i Rhizostoma sense que les afectin les seves cèl•lules urticants. També utilitzen altres objectes flotants per a protegir-se.
sorells

El sorell: un peix amb mala premsa 03

Sota la denominació de sorell, a la Mediterrània es comercialitzen diverses espècies

Es pesca amb l´art de bou i la teranyina especialment encara que també són possibles les seves captures amb tresmalls, soltes i palangres de superfície. Moltes vegades les seves captures són accidentals ja que els pescadors pretenien capturar una altre espècie, això passa amb el cèrcol o teranyina on pot apareixen barrejada amb les moles de sardina. Els exemplars capturats amb l´art de bou solen ser més grans que no pas els capturats amb la teranyina. Algunes vegades les captures de sorell són avocades per la borda ja que als pescadors no els és gens rentable portar-les fins a la subhasta on assoleixen preus irrisoris. L´estat de les poblacions d´aquesta espècies es bastant desconegut.

Les grans flotes industrials el capturen els sorells per a elaborar pinso i farina de peix. Una manera de malbaratar els escassos recursos pesquers.

El sorell, com la sardina, és considerat un peix blau i per tant els exemplars més gustosos seran aquells que tenen més greix acumulat en els seus teixits. Això passa a finals d´estiu. Es pot consumir de diverses maneres encara que els exemplars més grossos, oberts i a la brasa o planxa són excel•lents.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El sorell: un peix amb mala premsa

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El Rap: el dimoni de mar

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (2a part)

Peix de granja (1a part)

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (1a part)

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb lart de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quins bunyols!!!