Ingredients:

X al fumet de bacallà: 1 ceba, 60 ml de vi blanc, farina, trossos de bacallà amb espina, 2 alls

200 gr de bacallà

mongeta tendra

150 gr d´arròs bomba o carnaroli (aprox)

1 carbassó

1 ceba

2 grans d´all

20 gr de tomàquet madur (o triturat directament)

1 pebrot vermell escalivat

1 fulla de llorer

350 gr de tomàquet triturat o tamisat

4 carxofes

Picada: 1 all, uns brins de safrà, 1 nyora, julivert, cilantre, oli d´oliva, aigua)

Preparació:

Començarem fent un brou de bacallà. Com que a les bacallaneries no guarden les espines (a no ser que els hi encarregueu) us recomano comprar trossos, sobretot de la cua, amb espina. Barrejades, ja dessalades, amb un bon sofregit d´all i ceba, faran un bon brou ideal per a aquest arròs. Abans de posar-hi les espines/trossos, però, heu de mullar amb vi blanc i després posar-hi una miqueta de res de farina. El brou, a partir que bulli, vint minuts. Cinc o deu de repòs i colar-lo.

Mentrestant hem començat a fer un sofregit amb ceba i all. Quan el tenim força caramelitzat hi afegim tomàquet madur tamisat, o com en el meu cas, el seu equivalent en tomàquet triturat ja comprat d´aquesta manera. Al sofregit hi posarem una fulla de llorer i el deixarem ben sequet. Cap al final hi afegirem un pebrot vermell escalivat i reservarem.

Les verdures les escaldarem, o bé, les courem un o dos minuts. A la recepta original hi posen col-i-flor…jo passo, no puc amb ella, però admeto que no hi deu desentonar…

I prepararem també la picada amb els ingredients que posa a la recepta i la reservarem.

Llavors…aquí arriba una de les novetats de la recepta en sí, ja que primer escalfem el brou amb el sofregit, i quan bulli hi afegirem l´arròs. Deixem coure deu minuts i hi posem les verdures. Cinc minuts més. Picada i un o dos minuts més. Just quan l´anem a treure del foc hi posem el bacallà a trossos, tapem i que reposi uns minuts més fora del foc. Rectificar si cal de sal i pebre i servir.

Va quedar espectacular, de veritat, el millor arròs de bacallà que he fet mai. Per cert, us ha de quedar força brou, quasi com una sopa. La proporció (aprox) seria d´una mida d´arròs per sis de brou (quan amb un arròs “sec” és de 1/3 i en un risotto de 1/4)

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.