Arxiu de la categoria: Articles

Menys sucre refinat, més dolç natural

El sabor dolç és el que més adeptes té entre la gent i és el sabor que va més lligat als nostres hàbits, estils de vida i emocions. Tant si estem tristos com contents acostumem a recórrer a la xocolata que tenim al rebost o robem les galetes dels nostres fills; o bé, si una tarda tenim una baixada de sucre i ens notem amb poca energia ens llancem a la primera fleca que trobem per comprar una bossa de croissantets o bé una coca i ho acompanyem amb una beguda ensucrada. Que bo!!! Però, alhora, que perillós… perquè aquest dolç tan extrem té un cantó amarg que molts encara desconeixen.

La muntanya russa

Així com el cafè té un efecte estimulant, la resta d’aliments també presenten efectes en l’organisme. En el cas dels productes ensucrats produeixen daltabaixos en els nivells de sucre en sang en poc temps, ocasionant una sensació similar a la d’un viatge en muntanya russa!!!! Imaginem que el cos ens demana xocolata o unes postres ensucrades. Una vegada a dins de l’estómac, ens sentim reconfortats i amb molta energia però al cap d’una estona ens ve la baixada de l’atracció, ens sentim cansats i necessitem… més sucre!!! Aquest cicle tan inofensiu a la llarga pot comprometre la salut de l’organisme i també el nostre estat d’ànim: ara ens sentim animats i al cap de mitja hora ens sentim tristos i ho compensem menjant un dolç i així continua la roda…Però aquí no s’acaba la història, el sucre que mengem avui en dia és un aliment refinat obtingut a partir de la canya de sucre, o principalment de la remolatxa mitjançant procediments químics. Durant el procés d’extracció s’obté només sacarosa (glucosa més fructosa) i alguns contaminants procedents del procés d’extracció perdent la fibra, els minerals, les vitamines i els oligoelements que tenia d’origen. Per poder metabolitzar-lo el cos se les ha d’enginyar i recórrer a les pròpies reserves de vitamines i minerals, primer les que troba en la sang i després les que es troben al cervell i als ronyons, una situació que va desmineralitzant l’organisme.

Avui en dia la utilització de sucre s’ha estès en la major part dels aliments que consumim: productes de pastisseria, galetes, pans de motllo, salses preparades, cereals d’esmorzar… El sucre integral també presenta els mateixos inconvenients que el refinat, exceptuant el sucre conegut amb el nom de rapadura perquè s’obté mitjançant un procés de liofilització que preserva les vitamines i minerals.

Dolços sans i naturals

Però això què significa? Hem de renunciar al sabor dolç? En absolut! El dolç és necessari pel nostre organisme ja que l’ajuda a tonificar, en especial, l’estómac, el pàncrees i la melsa. Per una banda podem recórrer al sabor dolç propi d’aliments naturals com les verdures, entre elles la carbassa, la pastanaga i el bròquil; la fruita deshidratada i els cereals integrals també proporcionen un sabor dolç, sempre i quan es masteguin i s’ensalivin adequadament.

Com a alternativa al sucre de taula podem recórrer a les melasses de cereals: d’arròs, ordi, blat o blat de moro. La més nutritiva de totes és la d’ordi i totes s’obtenen per fermentació del cereal, un procés que afavoreix la digestibilitat del producte i que al mateix temps millora el seu valor nutricional ja que durant la fermentació els glúcids, proteïnes i greixos es converteixen en sucres senzills, aminoàcids i àcids grassos simples, al mateix temps que es sintetitzen vitamines i enzims afavorint una bona assimilació d’aquest producte per part de l’organisme sense tenir els efectes negatius del sucre refinat. Una altra excel·lent alternativa és la estèvia, coneguda com la planta dolça, que té infinites propietats beneficioses per l’organisme: regula els nivells de sucre en sang i també regula la tensió arterial al mateix temps que és capaç de treure l’ansietat per menjar. La mel de bona qualitat també és una alternativa interessant. I evita els edulcorants artificials com la sacarina o l’aspartam, perquè no són amics de la bona salut.

En definitiva, posa a la teva vida més verdures i més cereals integrals que t’ajudaran a saciar el dolç que et demana el cos i endolça les postres amb melasses de cereal, mel de bona qualitat o stevia. Tindràs més energia física i mental i evitaràs molts problemes de salut. Prova-ho tu mateix!

1– Introdueix l’hàbit de menjar més verdures dolces com la carbassa i la pastanaga, així com també cremes de verdures dolces (de carbassó i pastanaga, de fonoll i ceba…) que ens relaxaran i afavoriran un bon sistema digestiu.

2– Acostuma’t a menjar cada dia cereal integral de bona qualitat. És molt important cuinar-lo bé durant temps i amb el foc baix i, sobre tot, mastegar-lo bé perquè quan es combina amb la saliva trenquem les molècules d’hidrats de carboni obtenint glucosa de bona qualitat necessària per les funcions vitals de l’organisme. Veuràs que d’aquesta manera, les ganes de menjar dolç disminuiran.

3– Combina els cereals integrals amb els llegums i amb verdures dolces. D’aquesta manera el cos rebrà els hidrats de carboni i proteïnes que necessita. Si reduïm el consum de proteïna animal i de greix saturat el nostre cos ens demanarà menys sucre!

4– És important cuinar i amanir els plats amb oli de bona qualitat i no restringir-ne el seu ús, perquè les dietes molt baixes en greix de bona qualitat, com els olis de primera premsada en fred, afavoreixen el desig de menjar aliments dolços.

5– Si et ve de gust menjar dolç, decanta’t per les compotes de fruita sense sucre afegit o fruita seca com orellanes, dàtils, panses o unes galetes amb melassa de cereal, per exemple.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Menys sucre refinat, més dolç natural

La Carxofa

– La carxofa és una hortalissa molt rica en fibra, que ens ajudarà a controlar el nivell de colesterol a la sang i a prevenir el restrenyiment.

– És depurativa: ajuda els ronyons a eliminar per l’orina totes les substàncies tòxiques acumulades dins el nostre organisme.

– Està indicada en cas de diabetis, ja que és fàcil de digerir i ajuda a regular el nivell de sucre a la sang.

– La carxofa ajuda a prevenir o a alleujar les malalties del fetge i la vesícula biliar.

– Perquè no s’oxidi i canviï de color quan les pelem, les podem guardar en un bol amb aigua i suc de llimona o vinagre.

– Temporada: tardor-primavera.

Cloïsses amb carxofes

Ingredients: (per a 2 persones)

  • – 4 carxofes tancades
  • – 10 cloïsses mitjanes
  • – 1 pot petit de mongetes
  • – pebrot vermell escalivat
  • – 2 alls tendres
  • – 5 pebrots de Padrón
  • – 1 pessic d’herbes provençals

Preparació:

  1. Tallem un tros de la tija de la carxofa i la tallem per on creiem que comença el cor. Pelem el cor com si fos una taronja i fem el mateix amb la part de la tija, mirant de no tallar la polpa blanca de la carxofa.
  2. Traiem els pèls que hi ha a l’interior de la carxofa, que són els responsables principals que la carxofa sigui amargant. Podem fer servir un estri per fer boletes.
  3. Posem els trossos de carxofa que hem fet en un bol amb aigua i una mica d’àcid ascòrbic, perquè no s’oxidin.
  4. Escalfem una paella al foc. No hi fiquem l’oli, encara, perquè es podria cremar.
  5. Tallem els alls tendres en anelles fines.
  6. Tallem el cor de la carxofa a grills, de manera radial, i les tiges a trossets petits.
  7. Tirem un bon raig d’oli a la paella que tenim al foc i hi posem els trossets de carxofa. Hi afegim una miqueta de sal i pebre negre acabat de moldre. Ho remenem una mica perquè la carxofa es vagi daurant.
  8. Tallem el pebrot verd a dauets ben petits.
  9. Un cop tenim les carxofes ben daurades, hi afegim els trossets de pebrot verd i, en acabat, els alls tendres.
  10. Traiem la paella del foc i deixem que es refredi una miqueta. Un cop ha baixat de temperatura, hi afegim mig got d’aigua, aproximadament. Hem de calcular que hi hagi prou aigua per coure les carxofes i també perquè s’evapori i no en quedi gaire a la paella.
  11. Hi afegim ara les herbes.
  12. Quan gairebé no quedi aigua, abaixem el foc i hi afegim el pebrot vermell escalivat tallat a dauets.
  13. Ja podem abocar-hi les mongetes. No les esbandim perquè continguin part del seu midó, perquè ens espesseixi la cassola.
  14. Hi afegim les cloïsses.
  15. Tapem la paella, deixem que arrenqui el bull suaument una altra vegada i, tant bon punt s’hagin obert les cloïsses, ja podem seure a taula.

Informacio Nuticional:

  • La carxofaLes carxofes ajuden a prevenir les malalties del fetge i la vesícula biliar.
  • Permeten eliminar, per l’orina, les substàncies tòxiques acumulades a l’organisme.
  • Si les guardem en un bol amb aigua i suc de llimona, vinagre o àcid ascòrbic, evitarem que s’oxidin i canviïn de color.

Recepta extreta de “Cabrils Gastronòmic”

Origen: La Carxofa

20 coses que cal saber per gaudir plenament del cava

Es pot gaudir del cava sense entendre-hi? Sí… però menys. La resposta pot portar a mil i un matisos però és, en essència, indiscutible. Conèixer el perquè de les coses ens permet ser més crítics i treure’n més suc. En el cas del cava també més plaer.

Com en tantes de les coses que ens són quotidianes, el cava s’explica a través d’una sèrie de conceptes que sovint provenen de l’àmbit tècnic. És habitual, però, que arribin al públic en general convertint-se en un munt de paraules i expressions que s’esmenten contínuament, sense saber realment quin paper representen en la configuració del producte que consumim.

Evidentment, no és imprescindible conèixer profundament quelcom per poder fer-ne ús i gaudir-ne. Però saber-ne una mica més segur que ens hi ajuda.

1.- Dues fermentacions

El cava s’elabora a partir d’una primera fermentació, comuna a tots els vins, en la qual els sucres del raïm es converteixen en alcohol. Seguidament, mitjançant el cupatge, es mesclen els diferents vins base obtinguts de cada varietat de raïm, segons el criteri facultatiu de l’enòleg. El vi resultant és clarificat per eliminar partícules provinents de la fermentació i estabilitzat en fred per així mantenir el seu nivell qualitatiu. En aquest punt ja es pot iniciar la segona fermentació característica del cava. Amb l’operació del tiratge s’omplen les ampolles definitives amb el vi i una mescla de llevats i sucre que donaran inici al nou procés fermentatiu.

Apilades en rimes a les caves, les ampolles hi reposaran un mínim de nou mesos, període durant el qual es combinen simultàniament la fermentació amb una criança o envelliment. El gas carbònic característic és generat de manera endògena i natural com a producte d’aquesta segona fermentació i, gràcies a l’ambient hermètic de l’ampolla, resta com a part indestriable del producte. Les operacions finals d’eliminació de pòsits, tipificació i tapat definitiu deixaran el cava llest per consumir.

 

2.- El cava és un vi escumós

Quan parlem de vi escumós a nivell popular pot semblar que es fa referència a un producte simple, de qualitat inferior a la que conceptualment s’atorga al cava. No és així. Tècnicament, el cava és un vi escumós com ho són els altres vins elaborats pel mateix sistema a diferents indrets. El producte que segurament ens ve al cap com a vi escumós és en realitat vi gasificat, també amb gas carbònic que, en el seu cas, no és d’origen propi per mitjà de la segona fermentació sinó que hi és afegit de manera industrial.

3.- Cava o xampany

La paraula “cava” apareix per primera vegada en un text normatiu legal l’any 1959. Un any abans s’havia iniciat un procés judicial per part del sector elaborador francès reclamant que es deixés de comercialitzar un vi etiquetat amb el nom de champagne espanyol, per les confusions que aquest fet podia comportar al consumidor. La sentència va ser a favor de la reclamació i des de llavors només pot ser anomenat champagne el vi elaborat a la regió específica.

El nom “cava” s’acabaria generalitzant amb els anys però, si bé legalment no és possible parlar de champagne per als vins elaborats fora de França, no és cap error lingüístic anomenar xampany al cava. Així ho contemplen els diccionaris. En definitiva, el cava és un vi escumós elaborat principalment a Catalunya seguint el mètode tradicional o champenoise.

 

4.- Varietats de raïm

El cava s’elabora a partir de tres varietats de raïm anomenades clàssiques que són macabeu, xarel·lo i parellada. S’acostuma a emprar-les de manera conjunta amb els percentatges que es determinin en cada cas, segons les característiques que puguin aportar cada una. Chardonnay, pinot noir, trepat, monestrell i garnatxa negra són les altres varietats autoritzades.

 

5.- Autòlisi

Quan els llevats presents en la segona fermentació s’esgoten, les seves estructures cel•lulars es degraden mitjançant un procés enzimàtic anomenat autòlisi, que generarà una sèrie d’aromes noves, principalment de pa torrat, mel, brioix i fruits secs. L’ampliació de l’esquema aromàtic serà progressiva aportant complexitat i equilibri al cava. Aquest procés és determinant en l’alta qualitat dels caves més envellits.

6.- La importància de conèixer la data de degollament de l’ampolla

Amb el procés de degollament s’eliminen després del temps de segona fermentació i criança les restes sòlides en forma de pòsit presents en el cava. En una operació immediatament posterior s’afegeix el licor d’expedició (barreja de vins i sacarosa) formulat per cada elaborador i es procedeix al tapament definitiu.

Alguns elaboradors posen la data de degollament a les seves ampolles com a informació addicional per al consumidor. És una dada per agrair ja que aquest moment és com el punt de partida per al consum del producte. A partir de llavors la qualitat del cava no millorarà especialment, per tant, serà bo prendre com a norma genèrica consumir el cava dins l’any posterior al degollament, evitant que hagi evolucionat en excés.

7.- El tap de cava

Durant la segona fermentació l’ampolla de cava està tapada amb un tap provisional. El definitiu de suro s’hi posarà després del degollament. Es tracta d’un tap originalment cilíndric (la forma de xampinyó l’agafa dins el coll de l’ampolla) amb una peça de suro aglomerat anomenada mànec i dos discs de suro natural encolats en un dels extrems, concretament el que anirà a l’interior de l’ampolla i podrà entrar en contacte directe amb el líquid. En aquesta cara inferior s’hi pot veure una estrella de 4 puntes que ratifica que el producte tapat és un cava.

El tap haurà de sortir de l’ampolla després d’un lleuger moviment seu de rotació, impulsat per la pressió interna. De seguida prendrà l’aspecte de bolet per la recuperació diametral del suro un cop alliberat.

8.- Què volen dir les mencions reserva i gran reserva

Com ha quedat esmentat, el temps mínim de criança del cava, des del tiratge fins al degollament, és de 9 mesos. Quan aquest període és igual o superior als 15 mesos parlem de caves reserva, i a partir dels 30 mesos tenim caves gran reserva.

9.- Brut? Brut nature?…

Amb el licor d’expedició afegit just després del degollament, el cava queda classificat segons el seu contingut en sucre. Així doncs, de més sec a més dolç, tenim el brut nature, que no porta sucre afegit (només hi resten els sucres residuals de la fermentació), l’extrabrut, el brut, l’extrasec, el sec, el semisec i el dolç amb un contingut en sucre superior als 50 grams per litre.

 

10.- Un cava dolç no ha de ser forçosament de qualitat inferior

Pensar que un cava dolç és, per definició, de menys nivell que un brut és un error. No hi ha cap criteri tècnic que així ho indiqui. És cert que actualment els caves amb més requesta són els més secs però alguns elaboradors tenen al mercat caves de postres amb una qualitat certament alta.

11.- L’ampolla màgnum

Aquest tipus d’ampolla amb una capacitat de 150 cl, just el doble que la normal, afavoreix una evolució més lenta del cava, per tant ajuda que tingui una vida més llarga i un esquema aromàtic més consolidat. La qüestió rau en el fet que la relació volum/volum entre líquid i oxigen dins l’ampolla és la ideal. Aquesta consideració és vàlida també per als altres tipus de vins.

Malgrat aquesta certesa els màgnums de cava són escassos. Segurament perquè la mida no és massa pràctica tant per a la conservació com per al servei, i perquè un litre i mig de cava no deixa de ser un volum sovint excessiu per ser consumit en un sol àpat. De totes maneres, un dinar amb una colla d’amics semblarà encara més festiu amb un màgnum damunt la taula.

12.- Conservar-lo

El cava cal tenir-lo en el lloc més fresc de casa, resguardat de la llum, dels cops de temperatura i de la humitat excessiva. Podem deixar-lo perfectament dins la seva mateixa caixa de fusta o cartró.

13.- L’ampolla en posició vertical

Diferents estudis han demostrat que el cava, un cop ha acabat el procés de criança i ja està llest per consumir, es conserva més bé i manté millor les seves propietats si mantenim l’ampolla dreta, en posició vertical. Alguns elaboradors ja ho aconsellen explícitament als seus clients.

14.- Quina informació ens dóna l’etiqueta?

Moltes vegades l’única informació prèvia abans de decidir-nos per un cava ens arriba per l’etiqueta. Les mencions obligatòries són la paraula “cava”, la tipologia (brut nature, brut…), la marca, el número de registre i el municipi de l’embotellador, la graduació alcohòlica, la capacitat de l’ampolla, l’anyada en el cas dels gran reserva i la menció específica “conté sulfits”. Les altres dades que es poden incorporar són facultatives i voluntàries.

15.- La temperatura de consum

El cava demana ser consumit a una temperatura baixa, però no massa. Per sota dels 6ºC les papil·les gustatives perden gran part de la seva sensibilitat, no sent possible detectar bona part de les sensacions més subtils. Moltes notes de sabor i aroma passaran desapercebudes, restant principalment la fredor com a única percepció. La recomanació és, doncs, no refredar el cava per sota dels 5 o 6 graus, prenent els més joves sempre a una temperatura lleugerament inferior als més envellits, que es podran degustar a la perfecció entre els 8 i els 9 graus.

16.- El millor sistema de refredament

Evitant el congelador, que redueix aromes i sabors, podem refredar el cava gradualment a la nevera o bé en una glaçonera amb aigua i gel que, a més, ens mantindrà la temperatura mentre l’ampolla estigui oberta.

17.- Tipus de copes

La millor copa per degustar el cava és la de tipus flauta, de vidre fi, incolor i sense gravats ni incrustacions decoratives.

18.- Com abocar el cava a la copa

Per evitar una escuma excessiva i per garantir-ne la seva estabilitat cal abocar una petita porció de cava fins que l’escuma comenci a pujar. En aquest moment retindrem per uns instants la caiguda del vi fins que el nivell d’escuma es moderi. Llavors podrem acabar d’omplir la copa amb la seguretat d’un despreniment d’escuma correcte.

 

19.- La mida de la bombolla

Sigui quin sigui el tipus i l’envelliment del cava s’hi ha de trobar una bombolla persistent. Amb el pas del temps el carbònic es va diluint en el líquid i les bombolles perden volum. D’aquesta manera, els caves més joves presenten una bombolla més evident mentre que en els més vells és més fina.

20.- Maridatges

Els consells de maridatge indiquen les combinacions teòriques que permeten una expressió sensorial òptima del conjunt. Sense deixar de banda el gust personal, que també ha de representar el seu paper, podríem dir que els caves més joves i secs seran bons per al aperitius, els més envellits i complexos acompanyaran a la perfecció tot un àpat, els rosats són ideals per als arrossos i pastes, mentre que les postres, sobretot si són dolces, trobaran un gran aliat en un cava del mateix estil.

El punt 21

Sense cap mena de dubte aquest és el brindis. És del tot impensable obrir una ampolla de cava en moments d’abatiment o melangia. La seva significació no ho permet. Brindar és un acte protocol·lari a nivell mundial, però no per això ha de deixar de ser sincer. Algunes opinions parlen dels seus orígens patricis i militars, amb una funció bastant més estratègica que no pas l’actual, purament festiva. Ja ho digué l’escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton: “Si el vi perjudica els teus negocis… deixa els teus negocis”.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: 20 coses que cal saber per gaudir plenament del cava

Quines penques!

“Després d’haver-se convertit en una mercaderia ressecada, momificada i fibrosa… és susceptible de ressuscitar” (Josep Pla, El que hem menjat)

La tradició marca que la quaresma es representi per una vella amb tantes cames com setmanes dura aquest període i amb el pas de cadascuna se li va arrencant una pota fins que, en finalitzar la quaresma, no en quedi cap. En la majoria d´imatges, la Vella Quaresma, està representada amb un cistell en un braç i una a penca de bacallà a l´altre ma.

La Vella Quaresma amb una penca de bacallà a la ma ha esdevingut un recurs educatiu en moltes escoles

La quaresma és el període de temps marcat per l´austeritat i l´abstinència. La tradició cristiana indica la prohibició de menjar carn als llarg dels quaranta dies d´aquest període. Però, perquè es menja bacallà durant la quaresma? En aquells temps, a partir del s XVII ja existien unes relacions comercials prou fortes entre Catalunya i els mercaders del nord d’Europa. El vi i l´aiguardent catalans tenien molta fama i dels països nòrdics ens arribaven teixits, cereals i sobretot salaons de peix (areng i bacallà). La profunda convicció cristiana va convertir el bacallà en un negoci molt important. Al S. XIX, el port de Bilbao, era el punt estratègic del desembarcament del bacallà que arribava a la península.

La prohibició de la carn en aquest temps va convertir el bacallà en un bon substitut i en la principal font de proteïnes durant la quaresma. Si bé, els municipis litorals disposaven dels recursos derivats de la pesca, aquest producte només es podia consumir fresc i era molt difícil de conservar i distribuir arreu. En canvi, el bacallà es conservava molt bé i es podia distribuir fàcilment a qualsevol punt del principat.

Les bacallaneries han estat comerços molt arrelats. Bacallaneria Perelló any 1905. Fotografia: Bacallaneries Perelló

Però, que és el que coneixem exactament d´aquesta espècie? Si bé hi ha més de 60 espècies diferents, el bacallà atlàntic, (Gadus morhua) és un peix robust amb tres aletes dorsals i un característic barbilló a la mandíbula inferior. El color de la pell és molt variable depenent de l´ambient on es troba. Els exemplars acostumen a fer entre 50 i 80 cm tot i que pot arribar a 1,8m de longitud. S’alimenta d´altres peixos com ara la sardina o l´areng.

A nivell nutricional té un contingut calòric baix i una elevada quantitat de proteïnes d´alt valor biològic. A més, té menys d´un 3% de greix. El bacallà és molt ric en oligoelements i en vitamines, sobretot vitamina A. El seu fetge és molt ric en vitamines i àcids grassos omega-3. Durant molt anys, l´oli de fetge de bacallà s´ha usat com a suplement alimentari.

Els lloms de bacallà són els talls més preuats

El bacallà es pesca a l’atlàntic nord des del canal de la mànega fins a les aigües gelades de l´àrtic. Per capturar-lo es fan servir arts d´arrossegament i el palangre. L´ arrossegament ha estat el responsable de la reducció de les seves poblacions, en especial als bancs de Terranova i el Gran Sol on pràcticament ha desaparegut. A més, l´impacte que ha produït l’arrossegament ha alterat el fons i fa molt difícil la recuperació de les poblacions. Al llarg de la història recent hi ha hagut nombrosos enfrontaments entre potencies pesqueres pel control dels caladors d´aquesta espècie.

El bacallà de major qualitat és el que es pesca amb palangre. El principal productor és Noruega però el de de major qualitat és el d´Islàndia i el de les illes Fèroe. Entre febrer i març, podem trobar a les nostres peixateries una varietat de bacallà fresc, l´skrei. Això però, és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quines penques!

Les carns de pollastre i gall dindi abracen el nostre cor

En mig de la Setmana del Cor (del 23 al 26 de setembre) volem fer la nostra aportació. Està molt clar que parlar de salut no vol dir només la negació de la malaltia, sinó que inclou una forma de vida, hàbits, rutines que inclouen l’alimentació, exercici físic, manteniment de pes adequat, etc.

L’any passat per aquesta setmana també vàrem parlar del paper de les carns de pollastre i gall dindi en una dieta cardiosaludable. Volem resumir en només tres punts perquè menjar carn d’aus és un factor favorable en una dieta sana, equilibrada i que permet mantenir en bones condiciones el nostre cor:

  1. Tant el pollastre com el gall dindi són molt magres: una ració de pit de gall dindi té 0.8 g de greix , mentre que la cuixa de pollastre en té 5.1.
  2. La qualitat d’aquest poc greix és bona ja que hi ha un percentatge força superior d’àcids grassos insaturats.
  3. Aquestes carns permeten fer preparacions que donin com a resultat uns plats també baixos en greix.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Les carns de pollastre i gall dindi abracen el nostre cor

El Préssec

El Préssec és originari de la Xina des de fa 3.000 a. c. d’aquí van passar a Pèrsia. El seu nom en llatí és Prunus persica, ve justament de Pèrsia, de la ruta que es va crear entre la Xina i Pèrsia. 
Se sap que l’any 330 a. c. se va estendre el seu consum a Grècia i fins l’edat mitjana no va arribar a Europa. Pertany a la família de les Rosàcies i al seu torn al gènere Prunus. Necessita d’un clima temperat per créixer sense problemes, perquè no resisteix bé el fred.

Propietats

El préssec és una fruita molt saludable amb bona aportació en carotens, que a més es recomana en dietes d’aprimament pel seu especial contingut en aigua 86%, fibra, no té gairebé calories i és molt ric en hidrats de carboni.

Està considerat un dels 20 aliments essencials per a una vida sana.

El préssec conté:

Vitamines: A, C, B1, B2, B6.

Minerals: Potassi, fòsfor, Magnesi, Calci, Sofre, Clor, Manganès, Coure, Ferro. Altres: Beta-carotè; anti oxidant, Àcid nicotínic, A. Pantotènic, A. màlic, A. cítric.

Propietats i beneficis. Recomanat per: El creixement ossi, teixits i sistema nerviós en els nens -Gota – Problemes de trànsit intestinal, restrenyiment (gran poder laxant -Estrès -Anèmia -Visió, pèl, ungles, mucoses -Dents i ossos -Sistema nerviós -Prevé problemes cardiovasculars i degeneratius -Reforça el sistema immunològic -Ajuda a controlar el sistema de sucre en sang -Bo per colesterol.

Varietats / Temporada

El préssec neix d’un arbre anomenat presseguer. Creixen en zona temperades. Se’ls classifica de diverses formes una important és la que els distingeix segons la seva polpa. Estant els de Polpa tova: carn és tova i no està enganxada al pinyol. i els de Polpa dura: la carn és dura i enganxada al pinyol.

Varietats de préssecs en els mercats:

Queen Crest: Molt d’hora en els mercats, carn dura i un sabor mitjà. El Maycrest competeix en matiner és de carn més tova i de bona qualitat. Tirrenia: molt d’hora, semidur, bon gust, però de conservació delicada. Catherine: (Groc de Múrcia). També matiner, però no tant com els anteriors, bona mida, bon gust. Merryl i Elegant Lady: Disponible a mitja temporada, bona grandària i qualitat, molt dolça i bona conservació. El Merryl franciscà: És sucós i dolç també de bona grandària. Bay – Gold: Ocupa un part important de la temporada. Carn atapeïda, bon gust i sucós. Bastant perible. Royal glory: De maduració tardana, carn consistent i sucosa, bon gust i dolç. Calanda (Terol) tardà, amb Denominació d’Origen. El autèntic és la varietat Sant Miquel, molt gruixut, carn sucosa i de sabor únic, té una gran qualitat. Nectarines: Són un encreuament entre préssec i la pruna. N’hi ha de carns grogues i blanques sent la primera més àcida i la segona més dolça.

Millor època: La temporada del préssec és l’estiu. Durant els mesos de juny, juliol i agost. Algunes varietats primerenques s’avancen a abril i les tardanes el prologuen fins al novembre.

Consells per comprar: A l’hora de comprar no deuen estar excessivament verds ni madurs. No han de tenir cap taca marró.

Conservació: A casa, si estan encara una mica verds es deixen fora de la nevera, fins que es madurin. Si ja estan madurs es posen a la nevera, però mai uns sobre d’altres, sinó es faran malbé abans. No congelar.

El Préssec d’Ordal

El préssec de l’Ordal es troba entre els municipis de Subirats (Alt Penedès) i Avinyonet del Penedès, i és un dels productes de més qualitat de la zona.

Es tracta d’un cultiu 100% de secà en un terreny argilós i molt calcari, característiques que fan que el fruit que se’n deriva tingui unes qualitats difícils de trobar en altres regions on el conreu del presseguer també hi és estès. Així doncs, es tracta d’un préssec de gran qualitat amb gust i aroma intens i depenent de la varietat la seva carn pot ser de textura més carnosa o més sucosa. La varietat més coneguda és el préssec de vinya, d’un color groc intens, carnós y dolç però amb un petit toc àcid que el fa molt agradable al paladar.

El marc de plantació de la zona de Subirats i Avinyonet del Penedès és ampli, el que fa que els camps de presseguers es puguin treballar còmodament durant tot l’any i el presseguer pugui créixer vigorós. Un dels treballs claus per tal de que en surtin préssecs de qualitat amb un gust intens i a la vegada amb una mida adequada es dur a terme un aclarit profund durant els mesos previs a la collita i a la maduració del fruit.

La collita comença a principis de juny i finalitza a mitjans d’agost i no es pot allargar més degut a que el cultiu és 100% de secà, o sigui que no es rega.

El préssec de l’Ordal és únic i pràcticament en tot el país no es troba cap regió en la que el préssec es cultivi i tingui les grans qualitats que li dona la terra 100% de secà.

Els productors germans Esteve han heretat dels seus pares la tradició de cultivar el famós préssec de secà d’ Ordal, un préssec d’alta qualitat i amb un gust únic.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Préssec

Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut

Coure el sofregit de tomàquet durant més temps —prop d’una hora— i incorporar ceba en aquesta salsa tradicional de la dieta mediterrània potencia la producció de molècules beneficioses per a la salut per la seva alta capacitat antioxidant. Així ho constata un estudi publicat a la revista Food Research International i que ha desenvolupat un equip d’investigadors de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn).

L’equip científic ha comprovat per primera vegada els efectes positius de la sinergia entre els diferents ingredients del sofregit de tomàquet i els seus efectes en la producció d’isòmers (molècules amb la mateixa fórmula molecular però amb propietats diferents) del licopè, el carotenoide més abundant en el tomàquet i els seus derivats.

Segons el treball, la ceba és l’ingredient més significatiu en l’elaboració del sofregit, ja que potencia la formació de molècules isòmeres del licopè. A més, combinar l’ús de la ceba amb un temps de cocció adequat està relacionat amb un augment de la producció d’isòmers de tipus cis (5-cis-licopè, 9-cis-licopè i 13-cis-licopè), molècules d’alta biodisponibilitat i molt beneficioses per la seva potent acció antioxidant.

Llegiu la notícia completa a UB-WEB

PUBLICAT ORIGINALMENT A: Blog del CRAI Biblioteca de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Origen: Una cocció més llarga i afegir-hi ceba, factors clau per potenciar els efectes beneficiosos del sofregit en la salut

El seitan

El seitan és la proteïna vegetal per excel·lència. És fàcil de cuinar, molt versàtil i molt saborós, per no parlar de les seves excel·lents propietats nutritives. Això sí, els celíacs ni us hi apropeu, perquè és pur gluten de blat.

El seitan és un producte elaborat a partir del gluten de blat i que presenta un alt nivell proteic: conté tots els aminoàcids essencials, raó per la qual és un perfecte substitut de la carn. Uns 180 g de seitan cobreixen els requeriments proteics d’una persona normal i només contenen 140 Kcal: la carn, amb la mateixa quantitat de proteïnes, presenta el doble de calories. El millor de tot és que agrada tothom, en especial els nens, perquè té una textura agradable i és molt saborós. També és fàcil de trobar i de cuinar i és molt digestiu. Si no el coneixeu, us el presentem.

Font: ‘Nutrición energética y salud’, Dr. Jorge Pérez-Calvo, Grijalbo, 2003

‘El equilibrio a través de la alimentación’, Dra. Olga Cuevas, IFP Sanitari Roger de Llúria, 2007

Propietats nutricionals

El gluten és la proteïna del blat, que alhora és una mescla de dues proteïnes, la diadina i la glutinina. El 24% del seu pes total són proteïnes (més que el bou, un 20% o el porc, un 16%) i és especialment ric en lecitina. No té colesterol i ajuda a reduir-ne els nivells a la sang i és baix en greixos (0,30%; el bou en té un 13% i el porc un 24%). També té minerals com el calci.

Efectes sobre l’organisme

El seitan reforça el cos i és especialment interessant per a nens i esportistes. Segons la medicina oriental, és un aliment moderat, ni excessivament contractiu ni excessivament expansiu, per tant també serveix per centrar i per equilibrar la dieta.

Canvis vitals

Tornem a insistir en la necessitat imperiosa de reduir la ingesta de carn a la nostra dieta. El problema quan reduïm o eliminem la carn és que no sabem com procurar-nos les proteïnes d’alt valor biològic que necessitem. El seitan és la solució més còmode, pràctica i saborosa. Però tingueu també presents el tofu, el tempeh i la combinació cereal integral amb llegum.

Com es cuina

El venen ja cuinat i envasat al buit, per tant no cal invertir gaire temps en la seva preparació. De tota manera si teniu problemes digestius feu-li una cocció llarga, com un estofat. Sí, es pot estofar i de fet es cuina com la carn: es pot fregir, arrebossar, enfornar i, esclar, estofar. El seitan no demana grans habilitats culinàries a la persona que l’ha de preparar: es pot passar per la paella volta i volta i afegint-hi una mica de salsa de soja (tamari o shoyu) queda boníssim. És una solució perfecta per a totes aquelles persones que volen reduir la ingesta de carn però no saben com substituir el tall de cada àpat. També és ideal per preparar salsa bolognesa o el farcit dels canelons: per aquestes receptes, feu servir el seitan exactament igual que la carn.

Recepta bàsica

Aquesta és un recepta molt bàsica i molt ràpida, per quan no volem invertir temps en la cuina. La xef Montse Vallory també té una recepta fantàstica a la seva secció.

Seitan a la planxa amb all i julivert:

  • Per a 3-4 persones
  • Ingredients
  • 250 g de seitan
  • ½ gra d’all picat
  • 1 cullerada d’oli d’oliva
  • Julivert picat

Elaboració:

  1. Talleu el seitan en rodanxes (n’hi ha que ja els venen així)
  2. Daureu l’all a la paella amb poc oli. Que no s’enfosqueixi gaire perquè es torna amarg.
  3. Afegiu el seitan i el julivert, tapeu i cuineu a foc baix-mig uns minuts i feu per l’altra banda. El podeu acompanyar de pickles, fulla verda o rave ratllat, per fer-lo encara més digestiu.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El seitan

El Cogombre

Originari del sud d’Àsia, es conreava a l’Índia fa més de 3.000 anys. A Grècia i Roma va ser adoptat com a aliment i estès pels romans a tota Europa i Colom posteriorment a Amèrica. El cultiu del cogombre es confon amb la història de la humanitat. És de la família de les Cucurbitàcies i necessita d’un clima temperat, per conrear-se en òptimes condicions.

Ric en aigua, està associat a l’estiu i a les amanides i gaspatxos. S’ha de menjar fresc i si és possible amb la pell.

La saviesa popular li atribueix propietats benèfiques per a la salut en el tractament de la gota, l’obesitat i malalties del cor. També s’assenyala com alleujament d’ulls cansats i inflamats, per la picada de vespes i, especialment, com mascareta per a la pell.

Propietats / Salut del Cogombre

Els cogombres no són una bona font de nutrients segons les anàlisis. El nutrient més abundant és l’aigua.

Una petita quantitat de carotè beta es troba en la pell verda, però un cop pelat el cogombre, la quantitat es redueix gairebé a zero.

Així mateix, els cogombres amb pell tenen un major contingut nutricional com fibra i vitamina A, que es pot perdre en ser pelats.

No obstant això, se l’associa al silici. D’aquí la seva capacitat per dotar d’elasticitat a les cèl·lules i actuar sobre la pell, el cabell, les ungles etc ..

Tradicionalment se l’ha considerat un excel·lent aliat de la pell.

El seu gran contingut en aigua reforça algunes propietats diürètiques i laxants. És bon ingredient per a les dietes de control de pes o d’aprimament.

Varietats de Cogombres / Temporada

El cogombre està associat a l’estació estiuenca. La seva temporada tradicional s’estén de juny a setembre, si bé és fàcil trobar-lo tot l’any al mercat.

Un cogombre està al punt d’alta qualitat, quan és uniformement verd, ferma però es trenca fàcilment. No permeti que els cogombres es posin grocs.

Bàsicament tenim tres varietats:

Cogombre curt i cogombre (“tipus espanyol“). Són varietats de fruit petit (longitud màxima de 15 cm), de pell verda i ratllada de groc o blanc. S’utilitzen per a consum en fresc o per adobat, en aquest cas recol·lectat més petits.

 

 

 

Cogombre mitjà llarg (“tipus francès“) similars als produïts a Almeria

 

 

 

 

I el Cogombre llarg (“tipus holandès“). Varietats els fruits superen els 25 cm de longitud.

 

 

Preparació / Conservació del Cogombre

Un truc fàcil és submergir els cogombres en aigua amb sal. D’aquesta manera es remou una mica el contingut natural d’aigua. Els cogombres segreguen aigua i dilueixen l’afegiment de les amanides.

Els cogombres aguanten bé a la nevera aproximadament un parell de setmanes.

Mai s’han de guardar dins d’una bossa de plàstic, ja que així s’accelera el procés de maduració. També es mantenen frescos dins d’un recipient de vidre amb aigua freda, introduïts verticalment per la tija.

Aquesta hortalissa. pel seu elevat contingut d’aigua no admet la congelació, ni sencera, ni trossejada perquè queda tova i aquosa.

Informació Nutricional

(6 rodanxes grans o 8 petites de cogombre cru amb pell)

Calories 5 
Proteïna quantitat no significativa

Fibra dietètica 1 gram 
Carbohidrats 1 gram

Fibra dietètica 0,4 mg 
Calci 7 gm

Vitamina A 70 IU 
Vitamina C 3 mg 
Ferro quantitat no significativa

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Cogombre

Fonts naturals de calci

La llet i els seus derivats no són els únics aliments que tenen alts nivells de calci.

Hi ha altres fonts alternatives que són adequades especialment per a persones que són intolerant a la lactosa o que per altres raons no consumeixen lactis.

És important consumir cada dia aliments amb alts nivells de calci ja que el mateix es perd una part tots els a través de l’orina.

Una adequada dieta alta en calci ajudés a prevenir malalties dels ossos, millorés l’estat de dents i permetrà tenir una vida més saludable.frutas

Persones de totes les edats han de consumir aliments amb calci per poder tenir un cos sa no només els nens o gent gran com es pensa.

Algunes dietes vegetarianes exclouen els làctics pel que les persones que segueixen aquest tipus de règims poden tenir deficiència de calci i si no el substitueixen amb aliments amb calci però d’altres grups alimentaris.

No hi ha excuses per no consumir calci ja que encara que no consumim lactis es poden obtenir d’altres fonts naturals.

Si tenim dubtes sobre el nivell de calci hem de consultar el metge ja que en cas de ser necessari es pot prendre suplements de calci per complementar la ingesta dels aliments.frutos-secos-avellana

Aliments amb alts nivells de calci:

  • – tija i fulles del nap
  • – fulles de remolatxa
  • – algues marines
  • – soja
  • – blat de moro
  • – civada
  • – llavors de sèsam
  • – llavors de rosella
  • – llavors de gira-sol
  • – avellanes
  • – ametlles
  • – castanyes
  • – nous
  • – fesols
  • – cigrons
  • – julivert
  • – espinacs
  • – col
  • – porro
  • – fonoll
  • – figues seques
  • – préssec
  • – taronja
  • – pruna
  • – banana
  • – fresa o maduixa
  • – llevat de cervesa
  • – tofu
  • – miso

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Fonts naturals de calci