Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

El Rap: el dimoni de mar

El rap és una de les espècies més característiques de totes les que es comercialitzen a les llotges de peix. La seva forma, tant poc agraciada, fa que els noms populars amb que s´anomena en diverses llengües siguin més o menys despectius. Així, en francès es diu “crapaud” (gripau), en anglès “monfish” (peix mico) o en alemany “seeteufel” (dimoni de mar). Malgrat aquesta mala premsa, a nivell de fogons és una de les espècies més gustoses, especialment en suquets i sopes de peix. Dels raps se’n aprofita tot: els caps són un ingredient indispensable en qualsevol sopa que peix. Els fetge s´ha convertit en un element sibarita dels millors gurmets i les cues són una delícia fetes de qualsevol manera. Malgrat tot, Josep Pla considerava al rap un peix de categoria menor

El Rap es un dels peixos més valorats en les peixeteries

Es tracta d´un peix de cos aplanat i sense escates. De color més aviat fosc al dors i blanc a la zona ventral. El seu cap és molt gros i ocupa la major part del cos. Presenta una boca enorme amb fortes dents còniques. La cua és llarga i estreta. A banda i banda del cap surten unes aletes pectorals molt desenvolupades.

Viu semi enterrat sobre fons sorrencs i fangosos de fins a 1000 m de profunditat. Atreu a les seves presses amb un filament pescador bioluminescent col•locat entre els ulls i que mou molt a prop de la boca. S´alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.

Moltes vegades es comercialitzen només les cues

Sota aquest nom en realitat es comercialitzen dues espècies molt semblants: el rap blanc o rap ros (Lophius piscatorius) i el rap negre, rap vermell o rap fotaire (Lophius budegassa). La manera més senzilla d´identificar-los és, obrir-los pel ventre i observar el color de la membrana que envolta les vísceres. En el cas del rap ros és blanca i en el rap vermell és negra i, normalment, el primer té una pell molt més clara que el segon. El rap fotaire té el cap més petit que no pas el rap ros i sol ser més petit que aquest darrer. La carn del rap negre és més consistent i és més gustosa que la del rap blanc, això fa que estigui més cotitzat. A les parades de peix es venen sense estómac ni budells i en moltes ocasions sense el cap. Més de la meitat dels raps consumits a Catalunya procedeixen del Cantàbric, de la costa Gallega i de la Bretanya.

El rap és una espècie molt sensible a la sobreexplotació pesquera. La gran majoria d’exemplars que es comercialitzen corresponen a individus immadurs que encara no s´han reproduït. A més, per a acabar-ho d’arreglar, tenen una taxa reproductora bastant baixa. A la Mediterrània es pesca bàsicament amb l´art de bou, malgrat que també es pot agafar amb tresmall i palangre de fons. Es pesca tot l´any però les captures augmenten els mesos de primavera. En aigües del Cantàbric i a Galicia es pesca també amb el “rasco”, una modalitat d´art emmallament de fons. En una calada d´aquest parany s’uneixen diverses peces de xarxa creant una xarxa de centenars de quilòmetres. El “rasco” té un fort impacte ambiental ja que s´hi emmallen nombroses espècies de manera accidental. A més, és habitual que algunes peces de l´art s´acabin perdent. En aquest cas, a més de continuar emmallant, contribueix en incrementar la concentració de plàstics abocats als oceans.

D´aspercte inconfusible, tothom el coneix

La talla mínima legal a la Mediterrània és de 30 cm, malgrat que també hi ha una norma de l´UE de 1996 que fixa com a mínim un pes de 500 g/unitat. Cap d´aquestes dues mesures, però, garanteix que el rap hagi assolit la maduresa sexual. Existeix una pràctica fraudulenta que consisteix en comercialitzar exemplars molt més petits de la talla mínima amb el cap tallat, i com que es tracta de peix manipulat en barca, eludeix els controls dels inspectors i es ven amb total impunitat en algunes peixateries, així deixa sense sentit aquella frase que tantes vagades repeteixen els pescadors de “pa per a avui i fam per a demà”. Això, és però, una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El Rap: el dimoni de mar

Peix de granja (2a part)

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (2a part)

Peix de granja (1a part)

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de granja (1a part)

Quins bunyols!!!

El bunyol de mar (Microcosmus sulcatus i Microcosmus sabatieri), també conegut amb el nom de patata de mar, llima, ou de mar, rovell o pruvexo, és un dels pocs representants del grup dels urocordats comestible i amb un cert interès econòmic. Es tracta d´ una espècie d´ascidia solitària que viu sobre tot tipus de fons (roca, sorra o fang) a una profunditat molt variable.

L´aspecte extern del bunyol de mar no és massa agradable

Els exemplars tenen forma ovoide d’uns 20 cm amb el cos molt rugós, d’aspecte terrós i recobert d’una abundant fauna d’epibionts (coralls, hidroïdeus, briozous, ascidis, algues,…). Per aquesta raó que rep el nom de “microcosmus”.

Com totes les ascídies, el seu cos té forma de sac i presenta dos sifons, que alternen franges blanques amb morades i que només s’observen quan l’animal és viu. S’alimenta creant un corrent d’aigua entre el sifó bucal (superior) i el sifó atrial (lateral) i filtrant les petites partícules que hi ha en l´aigua.

Els sifons d´aquesta espècie només es poden veure “en viu”

El bunyol de mar és una espècie hermafrodita. La seva reproducció és a l´hivern i el seu desenvolupament presenta fases larvàries.

La carn del bunyol de mar és de color groc intens, d’aquí el nom de Llima o Rovell, amb tonalitats taronges a prop dels sifons. Té un gust fort lleugerament àcid i molt característic a Iode. Es menja viu com les ostres o les garotes, per fer-ho, s’obre l’animal pel mig.

La carn del bunyol de mar és d´un groc intens, el seu gust és amarg. Malgart ser poc conegut, els amants del “marisc” el consideren excel.lent.

En algunes ocasions es troben formant un hàbitat marí anomenat “fons de microcosmus” comú en fons rocosos i detrítics a partir dels 30 m de profunditat. En aquest ambient les ascídies entapissen completament el fons i són recoberts de nombrosos epibionts i materials de sedimentació.

Malgrat que no és molt apreciat pel gran públic, els amants del marisc el consideren una menja extraordinària.
Es captura normalment amb lart de bou i és bastant difícil de trobar als mercats.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quins bunyols!!!

Peix de ric, peix de pobre

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix de ric, peix de pobre

Llet d’euga

A part de poder consumir llet de vaca, cabra, ovella…sabies que també pots prendre’ n d’ euga?

Són diversos els estudis que confirmen que és un producte de qualitat i amb elevades propietats nutricionals.

A Espanya comença a consumir-se des de fa poc però a altres països del nord d’ Europa el seu consum és més habitual.

Els nutrients que conté són:

Àcids grossos poliinsaturats com l’ omega 3 o 6, vitamines com la A, del grup B, C, D, E i K o, també, minerals tals com el ferro, calci, magnesi o zenc.

Els efectes terapèutics que proporciona inclou:

  • Ajuda a millorar la salut en estats de malalties autoimmunes.
  • Proporciona una millora en situacions de dèficits de neurotransmissors com, per exemple, en estats de depressió, ansietat, estrès o hiperactivitat.
  • Ajuda a millorar malalties digestives i dermatològiques.
  • Millora intoleràncies alimentàries.

La podreu comprar en pols o bé congelada. Si es compra congelada es recomana no escalfar-la a més de 45º, és a dir, utilitzant el bany maria perquè podria reduir les seves propietats nutricionals. La venen en diversos punts d’arreu de Catalunya com cooperatives alimentaries, carnisseries o granges.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Llet d’ euga

Peix d´escata

Un dels grups més populars de peixos és el format pel “peix d´escata”. Dins d´aquest grup s´hi troben bàsicament els representants de la família dels Espàrids. Com indica el seu sobrenom, la principal característica dels representants d´aquest grup és la de posseir unes escates cicloides i ctenoides ben fortes i aparents.

En aquest grup incloem: el sard (Diplodus sargus), els sard imperial (Diplodus cervinus), la morruda (Diplodus puntazzo), l´esparral (Diplodus annularis), la variada (Diplodus vulgaris), la mabre (Lithognathus mormyrus), l´oblada (Oblada melanura), el besuc de la piga o quelet de la piga (Pagellus bogavareo), el besuc blanc (Pagellus acarne), el pagell (Pagellus erythrinus), la càntara ( Spondyliosoma cantharus), el pagre (Pagrus pagrus), la dorada (Sparus aurata), la boga (Boops boops), el déntol (Dentex dentex) i la salpa (Sarpa salpa) entre d´altres.


La dorada és l´espàrid més coneguts de tots

El peix d´escata el formen espècies de bona mida que són ideals per enfornar. La seva carn és fina i consistent i el seu gust excel•lent. Alguns representants del grup, els de mida més petita, tenen molta espina, cosa que fa que no siguin del tot apreciats, un clar exemple és la boga que s´usa bàsicament com a esquer per a pescar tonyines. A les aigües catalanes trobem 9 gèneres diferents que formen 20 espècies, la majoria amb un elevat interès comercial.

Els espàrids són peixos amb el cos ovalat i comprimit, de cap gros i de perfil convex i una boca petita en comparació a aquest. El quelet de la piga presenta l´ull molt gros. En general presenten una potent dentició, el cas més evident és el déntol. La línia lateral és molt visible, complerta i perpendicular al perfil dorsal de l´animal. Tenen una única aleta dorsal amb radis espinosos molt potents. L´aleta anal també té tres radis espinosos. Les aletes pectorals són llargues i acabades en punta.


El peix d´escata ocupa un lloc destacat a les peixateries

En general són de tonalitats argentades malgrat que hi ha representants amb tons més aviat rosats com el pagell. Hi ha espècies que tenen unes franges laterals ben evidents com ara el sard imperial o la mabre. En canvi, la salpa es caracteritza per la presència de bandes longitudinals daurades. Alguns tenen una taca negre a la base de la cua coma ara l´oblada que els serveix per a escapolir-se dels depredadors.

Habitualment són animals hermafrodites i en general primer són mascles i amb el temps es converteixen en femelles.


El déntol és una de les espècies d´aquest grup amb més qualitat a la seva carn

Els espàrids són peixos d´hàbits solitaris, especialment quan són adults i una mica més gregaris quan són juvenils. De costums bentònics, prefereixen els fons de roca. Són espècies litorals fàcils d´observar en les immersions a pulmó lliure prop de la costa. N´hi ha també de costums semi pelàgics com ara la boga

La majoria són carnívors i s´alimenten sobretot de mol•luscs i crustacis. També n´hi ha d’herbívors com ara la boga o la salpa i d’omnívors com els sards o l´oblada. Es pesquen amb tremalls i soltes, amb el palangre, amb les nanses i especialment amb l´art de bou. Algunes espècies com ara el quelet estan pràcticament extingits de les aigües litorals degut a la pressió pesquera.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Peix d´escata

Felicitats a la IGP Gall del Penedès!

La carn d’aviram està d’enhorabona. La IGP Gall del Penedès ja té el seu reconeixement transitori després de la seva publicació al DOGC el passat 25 de febrer. Això vol dir que ja té oficialment reconeguda aquesta distinció dins de Catalunya i que properament (abans de D’acordl’estiu) la tindrà a nivell europeu.

Felicitats a la IGP Gall del Penedès! 02

IGP_color

La IGP o Indicació Geogràfica Protegida identifica un producte originari d’un lloc determinat, una regió o un país, que posseeix una qualitat o altra característica que pugui essencialment ser atribuïda al seu origen geogràfic, i del qual com a mínim una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa en aquesta zona geogràfica definida. Veiem doncs que és un producte estretament lligat a un territori determinat.

Per a que un producte gaudeixi d’aquest reconeixement cal que es compleixin uns requisits i tràmits que marca la normativa europea.

Així doncs, l’aviram suma aquest distintiu d’origen i qualitat al que el Pollastre i Capó del Prat ja té de fa anys.

El Gall del Penedès té una amplia tradició documentada oralment o per literatura escrita a aquesta zona, cosa que ve avalada per la tradicional Fira del Gall, que se celebra de forma ininterrompuda des del segle XII.

La IGP Gall del Penedès dóna cobertura a carn fresca de pollastre de la varietat Penedesenca negra millorada de la raça Penedesenca tradicional. És una au de creixement lent, resistent a la calor i al fred mediterrani. Es cria en galliners amb accés a l’exterior tot l’any. L’alimentació té la particularitat de que inclou llavor de raïm, cosa ben normal ja que és típica d’un territori de gran tradició vitivinícola. Se sacrifiquen a una edat mínima de 98 dies.

Felicitats a la IGP Gall del Penedès! 01Raça Penedesenca millorada (Amadeu Francesch)

Ja hem comentat que la geografia és determinant en la qualificació d’una IGP. En aquest cas es correspon a l’àmbit històric del Penedès i inclou 73 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, 25 municipis de l’Anoia i 1 de l’Alt camp.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Felicitats a la IGP Gall del Penedès!

Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Ens agrada força la pàgina dedicada al menjar del National Geographic. Té fotos molt maques i articles curiosos. Fa pocs dies ens va sorprendre un article que tenia com a títol “Pren sopa de pollastre i truca’m pel matí”, que és el que se suposa pot dir una mare quan un dels seus agafa un fort refredat o una grip. De fet a moltes pel·lícules i sèries americanes sempre que hi ha un personatge refredat, apareix un familiar o amic amb un bol de sopa (com sembla que no cuinin, deu ser de menjar preparat).

L’article explica que davant dels múltiples virus causants dels refredats i grips, poca cosa es pot fer més enllà d’alleujar-ne els símptomes. Prendre una sopa o brou de pollastre ajuda a trobar-se una mica millor. Ens diuen que les propietats medicinals de la sopa de pollastre estan descrites des de fa molts anys; Plini el Vell la recomanava per la disenteria al segle I dC. Segles més tard, Maimònides ho feia contra l’asma, la lepra i les infeccions del tracte respiratori.

No podem valorar si l’estudi publicat al 2000 a CHEST (publicació del American College of Chest Physicians) Chicken soup inhibits neutrophil chemotaxis in vitro ofereix l’explicació del perquè una sopa de pollastre ens ajuda a trobar-nos una mica millor. El cert, és que sigui perquè els seus components tenen propietats beneficioses pel cos o bé perquè ens l’han preparat i portat per mimar-nos quan tan fluixos ens trobem o només perquè està calentona i ens va bé a l’hivern, sigui pel motiu que sigui, una sopa de pollastre sempre assenta molt i molt bé. I així deu ser a totes les cultures, al llibre The Whole Loves Chicken Soup de Mimi Sheraton es recullen moltes receptes d’arreu del món de sopa de pollastre, cadascuna amb els seus ingredients particulars, però amb l’aviram com a denominador comú. La mateixa finalitat té l’entrada del blog Epicurious Around The World in Chicken Soup.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Sopa de pollastre, benestar pel cos i l’ànima

Les aletes de pollastre o el neixement d’una tradició

Les aletes de pollastre o el neixement d'una tradició 01

Un dels arguments que donen sovint per valoritzar el menjar pollastre, o altres peces d’aviram, és que és un aliment que forma part de la nostra cultura culinària i gastronòmica i que tant és bo pel dia a dia com pels àpats de festa. Avui us volem parlar de la Super Bowl que s’ha celebrat aquest cap de setmana passat (7 de febrer) i que no és només un esdeveniment esportiu, sinó també un espectacle televisiu que ha generat una tradició gastronòmica. La família, els amics es reuneixen al voltant de les televisions per veure aquest espectacle acompanyat de grans dosis de cervesa i d’aletes de pollastre, les famoses “chicken wings”.

No sabem quantes se n’han menjat, però la previsió era de 1,3 bilions d’aletes (això són 1.300 milions!!). L’associació de productors de pollastre d’EUA a més de fer aquesta previsió ens diu que aquesta quantitat correspondria a que cada estatunidenc (de totes les edats, sans o malalts, vegetarians o no,…) en mengés 4.

Les aletes de pollastre o el neixement d'una tradició 02

Ens explica també la història d’aquesta preparació de les aletes que va tenir el seu origen al Anchor Bar a Buffalo, a l’estat de New York, quan una de les propietàries va fregir unes ales que sobraven i va afegir posteriorment una salsa picant d’ingredients secrets com a pica-pica per la seva filla i amics. Els va agradar tant que van incorporar-les al menú amb acompanyament d’api i salsa de formatge blau. I va ser un èxit. A partir d’aquí van començar a promocionar el producte i vendre la salsa picant. Totes les grans cadenes van fer les seves pròpies versions.

Al mateix temps es van popularitzar els bars amb moltes TV i canals i l’esport més popular per veure al bar amb els amics era el futbol americà. Les aletes de pollastre eren un plat fàcil de cuinar, barat i que permet ser compartit, a més d’anar molt bé amb la beguda més popular, la cervesa. D’aquesta manera s’ha anat consolidant el que ja forma part d’una tradició a tot el país. No ho podem afirmar, però ens imaginem que per a molta gent el binomi Super Bowl – aletes de pollastre ja és indissoluble.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Les aletes de pollastre o el neixement d’una tradició