Arxiu de la categoria: Articles

Morralets: sèpies menudes

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis” (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Morralets: sèpies menudes

Edulcorants naturals

Deixa un comentari

Sou molts els que us heu plantejat reduir o suprimir el consum de sucre refinat (sucre blanc) de la vostra dieta. Són ben coneguts els seus efectes nocius per la salut: acidifica l’organisme, excitar el sistema nerviós, afecta a la pèrdua de vitamines i minerals, afavoreix a l’obesitat i el sobrepes etc.

Eliminar el sucre de la dieta pot ser més complicat del que ens pensem, ja que molts aliments, begudes i dolços contenen sucres afegits.

Deixar de consumir sucre implicat: eliminar de la dieta el sucre de taula (sucre blanc o sacarosa) i tots aquells productes que en contenen. En aquest cas haurem de llegir etiquetes i identificar la quantitat de sucre que contenen. Un bon recurs és consumir aliments poc processats, per guiar-nos podem escollir aquells aliments que, en el seu etiquetatge no hi hagi més de 5 ingredients. Tanmateix rebutgeu tots aquells aliments i begudes que continguin un alt percentatge de sucre.

Per altra banda, hem de tenir en compte els substituts del sucre. Entre ells els edulcorants artificial, la sacarina o espartam per exemple. No recomanem el seu consum, ja que hi ha molts estudis que qüestionen el seu consum per l’efecte negatiu, tot i que hi ha controversista, preferiblement recomanem alternatives: els sucres naturals com fruita seca (dàtils, panses, etc.), estèvia, mel, melasses i xarops, sucre negre, etc. És important assegurar que aquests productes siguin de bona qualitat, tot i tenir un preu més elevat a la llarga notarem la diferència.

Aquests substituts son una bona opció per endolcir els nostres plats i begudes, però el millor per la salut és consumir edulcorants en moderació, no abusar i acostumar el cos a menjar aliments i begudes sense l’afegit de dolç. Els propis aliments ja són dolços de per sí, com per exemple les fruites de l’estiu! És aquesta la quantitat de sucre que el nostre cos necessita.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Edulcorants naturals

Ei Xipiró!

Deixa un comentari

Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.

Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.

El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.

A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.

La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.

De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.

La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Ei Xipiró!

Projecte Sèpia

Deixa un comentari

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Projecte Sèpia

Lloritos: el tresor més amagat

1 Resposta

El llortito, també anomenat raor o rasor (Xyrichthys novacula) és un vistós peix de la família dels làbrids (julioles, fadrins i tords) força abundant en els fons sorrencs litorals com ara els de la costa del Maresme. A diferència de la resta de representants del grup, aquests viuen enterrats en la arena entre els 5 i els 50 m de fondària.

El seu cos és alt i comprimit lateralment, el seu cap és força curt i amb un perfil quasi vertical i els seus ulls i la boca són petits. Presenta un clar dimorfisme sexual, les femelles són vermelloses amb bandes horitzontals ataranonjades i blavoses mentre que en els mascles, que són més grossos, prenen protagonisme les tonalitats verdes i grises.

La seva alimentació és força variada, a la seva dieta hi abunden els petits invertebrats com ara, mol·luscs, crustacis i equinoderms i alguns peixos.

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

El llorito és una espècie hermafrodita proterogínica, això vol dir que aquests peixos neixen femelles i a partir del tercer any de vida aproximadament experimenten una inversió sexual i es transformen en mascles.

És una espècie molt territorial, sobretot en l’època reproductora. Viu en grups formats per diverses femelles i un mascle que defensa activament el seu territori.

Els lloritos són molt apreciats a les Illes Balears, on es consideren una menja exquisida per la textura extraordinària de la seva carn. Al Maresme també són molt preuats i a les peixateries, que tenen la sort de tenir-ne, assoleixen preus desorbitats.

És pesquen al volantí des de la barca estant. Precisament aquest fet fa que sigui una espècie poc freqüent en les llotges de peix i en canvi sigui capturada activament pels pescadors esportius. Evidentment, cal tenir llicència de pesca recreativa en aquest cas.

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

La sobrepesca deguda especialment a la pesca recreativa descontrolada i sobretot les regeneracions de platges que ha patit la costa al llarg de la seva història han fet que els lloritos siguin cada vegada més rars en els nostres fons. I es que els danys d’aquestes males pràctiques es perpetuen en el temps.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Lloritos: el tresor més amagat

Que signifiquen els números impresos en els ous?

Deixa un comentari

Segurament molts podríeu contestar aquesta pregunta ja que en molts envasos ja ens ho indiquen. Però avui ho volem tornar a explicar per a qui encara no li quedi del tot clar.

Cada ou porta imprès a la seva closca una sèrie de xifres i números que, si els coneixeu, podeu arribar a saber la granja d’on prové.

La podem desglossar en 5 parts.

El primer dígit és un número que va del 0 al 3 i ens informa de la forma de cria de les gallines ponedores.

3- Vol dir que les gallines estan criades en gàbies.

2- És per a gallines criades a terra. No estan en gàbies però sí en recintes tancats, delimitats i sense sortida a l’exterior.

1- És per a gallines camperes, aquelles criades a terra i que poden, també sortir a l’exterior.

0- Indica que els ous són de producció ecològica, és a dir, les gallines viuen a terra, poden sortir a l’aire lliure i s’alimenten amb gra de procedència ecològica.

Les lletres que segueixen al codi és senzill d’esbrinar, és el codi de l’estat membre de la UE d’on procedeix. En el nostre cas apareixerà com a ES.

Els següents números són la identificació de la granja. En ells s’inclou la província, el municipi i el codi d’identificació de la granja de producció.

Tota aquesta numeració es fa en compliment de les normatives europees per a garantir la traçabilitat del producte: poder seguir el rastre des de la posta fins el punt final de venda.

A part d’aquesta informació també us haureu adonat que els ous estan identificats per mides: S, M, L i XL.

S (petits) estem davant de peces que no superen els 53g.

M (mitjans) es troben entre els 53g i els 63g.

L (grans) pesen entre 63g i 73g

XL (súper grans) pesen 73g o més.

Una última cosa que volem destacar és el color de la closca de l’ou. Des de fa uns anys només trobem ous de gallina rossos. Però molts recordareu que abans també podien trobar-se amb facilitat de color blanc. Existeix diferència entre ells? Doncs, no. La seva composició és la mateixa. El canvi de color és degut a la diferència de raça de la gallina.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: BENESTAR I SALUT

Origen: Que signifiquen els números impresos en els ous?

Dorades salvatges

1 Resposta

La Dorada o Orada (Sparus aurata) és una dels peixos més ben valorats dels que es comercialitzen a les llotges catalanes. La temporada s´inicia al novembre i arriba fins ben entrat el desembre. En aquest període de temps es quan es capturen els exemplars més grans i de més qualitat. Aquests pics en les captures coincideix amb l´època reproductora del peix.

la dorada o Orada (Sparus aurata). Il.lustració: SOS peix

És el representant més conegut dels espàrids: peixos d´escata, de bona mida i molt valorats. En aquest grup s´inclouen els pagres, els sards, els mabres, la càntera o el déntol entre d´altres. La dorada es caracteritza per tenir el cos ovalat i alt, comprimit lateralment, amb el dors arquejat i el cap gros amb un característic perfil convex. El seu cos, d´una tonalitat argentada, és més fosc al dors que no pas al ventre. Presenta una banda daurada entre els ulls que dona nom a l´espècie. A la part superior de l´opercle s´observa una taca fosca molt característica.

La dorada és una espècie hermafrodita proteràndrica: primer són mascles i a partir del segon o tercer any de vida es converteixen en femelles. Viuen en fons de sorra, en els alguers i en fons de roca. És una espècie sedentària, un xic territorial i solitària, malgrat que pot també formar petits grups. Els exemplars salvatges mesuren entre 25 i 35 cm i poden arribar a assolir els 70 cm i arribar als 6 kg de pes.

La pesca submarina ha fet desaparèixer aquesta espècie de la costa

És una espècie carnívora que s´alimenta bàsicament de petits peixos, de mol·luscs i de crustacis que tritura amb la seva potent dentició. La dorada és una espècie d’hàbits costaners. Fins fa relativament pocs anys era freqüent en fons més propers a la costa. Avui, degut a la pressió de la pesca recreativa (pesca amb canya i pesca submarina) quasi ha desaparegut d´aquestes aigües.

Les dorades de millor qualitat es capturen amb arts de pesca respectuosos i sostenibles com ara, el palangre, el tresmall o les nanses. En aquests cassos la pesquera és molt selectiva i es capturen exemplars de bona mida i d´una qualitat excel·lent. També es pot pescar amb l´art de bou, en aquest cas, la pesquera no és gens selectiva i la seva qualitat és menor. Amb l´art de bou es capturen també exemplars immadurs i d´altres espècies que no són l’objectiu de la pesquera i que es descarten i es retornen al mart un cop mortes.

la majoria de les dorades de les peixateries procedeixen d´instal.lacions d´aqüicultura

Un percentatge elevadíssim de les dorades que es troben a les peixateries provenen de l´aqüicultura a partir de la seva cria en gàbies flotants. En aquest cas, la qualitat de la seva carn i el preu no tenen res a veure amb les dorades salvatges. Aquesta darrera té menys greix que la de cultius marins i les dorades salvatges poden costar quatre vegades més que les de granja. Les dorades de piscifactoria s´engreixen amb farina de peix i es dona la paradoxa que per engreixar 1 kg de dorada fan falta 2 kg de farina de peix. Els principals productors de dorades de cria són Grècia, Turquia i Espanya.

Les granges d´engreix de dorades produeixen un greu impacte sobre els fons bentònics propers a causa de la sedimentació orgànica que es produeix. A més de l´impacte sobre l´entorn, aquestes instal·lacions contribueixen a la transferència de malalties entre els exemplars engabiats i els salvatges alhora que la barreja genètica entre unes i altres es també un factor a tenir en compte.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Dorades salvatges

Recàrrega de glucògen

Deixa un comentari

By NEUROtiker – Treball propi, Domini públic, Link

Els hidrats de carboni són el combustible més important com a font d’energia ràpida per l’organisme. La glucosa, el sucre que utilitza la nostra musculatura i que trobem en la sang s’emmagatzema, majoritariament en forma de glucogen en el fetge i el múscul.

Les reserves de glucogen són essencials per assegurar uns bons nivells energètics al llarg de la pràctica esportiva, sobretot en esports de llarga duració. Si mantenim unes bones reserves evitarem situacions d’hipoglucèmies i conseqüentment: cansament, debilitat muscular, mareig, etc.

Hem de tenir en compte que la reserva de glucogen dependrà dels aliment que hem ingerit durant les 24h anteriors.

Per assegurar una bona disposició energètica trobem certes recomanacions dietètiques sobre règims de sobrecàrrega de glucogen. Aquests consisteixen en dues etapes en la que la primera es buida els dipòsits de glucogen del cos mitjançant activitat física intensa i control de la dieta: reduint els hidrats de carboni i augmentant les proteïnes i greixos. I posteriorment, durant 3 dies, es segueix una dieta alta en hidrats de carboni i baixa en proteïnes i greixos, juntament amb activitat física moderada. D’aquesta manera es poden arribar a incrementar més d’un 200% els dipòsits de glucogen de la musculatura.

Cal saber que al augmentar la quantitat de glucogen es produeix una retenció d’aigua, fet que millorarà la reserva de líquid del cos però produeix sobrepes i en alguns casos sensació de pesadesa en la musculatura. Per altra banda estarem aplicant un estrès físic i mental al nostre organisme. Al reduir al mínim els hidrats de carboni de la dieta durant la primera etapa, podem provocar sensació d’irritibilitat, mal de cap, malestar físic, etc.

Des de menTnutricional us recomanem que abans d’embrancar-vos en una dieta com aquesta consulteu a un professional que us faci un seguiment i us recomani la millor dieta en el vostre cas. I, recordar-vos que la millor opció per mantenir bones reserves de glucogen en el cos és menjar hidrats de carboni d’absorció lenta en tots els àpats: cereals integrals i els seus derivats (farina, pa, pasta, etc.) i llegums

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origenal: Recàrrega de glucògen

El te

Deixa un comentari

Desprès de l’ aigua, el te es la segona beguda més consumida en tot el món. Consumir aquesta beguda és un tot, està relacionat amb la cultura oriental, el món espiritual, amb cuidar-se….

Seguidament es mostren de forma resumida els tipus de te i beneficis per la salut:

Blanc: és el de millor qualitat, elaborat amb les millors fulles, les fulles tendres del brot. Es caracteritza per aromes i sabors suaus i afruitats. Conté poca teïna comparat amb la resta dels tes. Té funcions antixoidants, tòniques…
Verd: es tracta de te sense fermentar això fa que les seves propietats es mantinguin quasi intactes. Com a propietats a destacar és depuratiu, antioxidant, ajuda a controlar els nivells de colesterol…
Negre: te fermentat amb un fort gust. És ric en cafeina. És antioxidant i astringent.
Roig: és un te semifermentat que estimula el metabolisme i ajuda a millorar la digestió.
Rooibos: No conté teina, per tant, és apte per la gent sensible a la cafeina. Com tots els tes és antioxidant. Però també ajuda a reduïr problemes digestius i contribuiex a tenir uns ossos sans entre d’ altres funcions.

Com fer la millor tassa de te:

El temps i temperatura de l’ aigua:
- Blanc: a baixes temperatures és suficient per extreure els seus aromes (65-70ºC)
- Verd: 1.30-2’ /tª 75ºC
- Negre: fins a 3’ /90ºC

La quantitat de te ( una cullaradeta rassa per tassa)

L’ aigua ha de ser el més pura possible

Com guardar el te?

Cal guardar-lo en recipients tancats i opacs per evitar que factors com la llum, aire o humitat puguin interferir en la seva qualitat.
Els millors recipients són les llaunes o ceràmiques
Guardar-lo en llocs secs, nets i lliure d’ altres olors.

Si es segueixen aquests passos pot conservar-se fins a dos anys.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: El te

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Deixa un comentari

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petxina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.