Arxiu de la categoria: Articles

Època de calamars

Cada any, coincidint amb la tardor, els calamars s´apropen a les aigües litorals. És en aquest moment quan comença la campanya de la pesca d´aquesta espècie. El mesos d´octubre i de novembre són una de les millors èpoques de l´any per al consum d´aquests cefalòpodes i, coincidint amb aquesta època, es celebren en diverses localitats de la costa jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

A les peixateries hi ha calamar tot l´any si bé, fora de temporada. Generalment es tracta de producte congelat que prové de l´altre punta del món. L´autèntic calamar fresc de costa apareix des de finals de l´estiu fins ben entrada la tardor.

Amb l´art de bou es van capturant calamars tot l´any si bé el punt més àlgid en les captures es produeix coincidint amb la tardor. Els calamars pescats amb aquesta tècnica tenen el cos bastant malmès per l´efecte de l´arrossegament i per això tenen una menor qualitat.

Hi ha moltes qualitats de calamar, el millor sens dubte és el calamar de potera. Producte fresc i de proximitat. Pescats artesanalment durant la nit d´un en un. De bona mida i amb el cos en perfecte estat. Evidentment el preu d´aquests no té res a veure amb altres exemplars també frescos que comparteixen taulell en les peixateries.

Un dels millors espectacles és gaudir dels canvis cromàtics que es produeixen en el cos d´aquests exemplars recent pescats. Veure el viratge en la seva pigmentació i quedar embadalit amb els jocs de colors de les cèl•lules cromàtiques de la seva pell no té preu.

El calamar de potera es pesca durant la nit amb uns potents fanals que els atreuen cap a la superfície per a ser enganxats en el parany. És un sistema de pesca reservat als professionals del mar, normalment hi van pescadors artesanals que complementen els seus ingressos amb la captura de calamars durant les nits. Els pescadors recreatius també poden anar “a la potera”, en aquests cas, no poden utilitzar la llum i per això aprofiten l´alba i la prima que, són els moments del dia en que els calamars estan més actius i són més fàcils d´agafar. La potera és un ormeig de pesca artesanal molt selectiu i molt respectuós amb l´entorn.

En les tranquil•les nits de tardor de la costa mediterrània sempre m´ha agradat veure en l´horitzó les petites embarcacions que, com cuques de llum, ens recorden que el calamar de potera ja és aquí.

Molt del calamar que es comercialitza a les nostres peixateries procedeix de caladors situats al Marroc, Mauritània, Senegal i Gambia. En aquestes zones, el calamar es considera un recurs sobreexplotat. Pel que fa al calamar fresc, bona part prové de la zona de Sète a França.

El calamar és una espècie molt apreciada a nivell gastronòmic i per això, en alguns casos, ens fan passar d´altres espècies com la canana per calamar, d´aquí la frase feta catalana “donar canana”. També és molt freqüent donar calamar congelat o en semi conserva com a producte fresc, especialment en el cas dels calamars a la romana, amb una forta demanda durant l´estiu quan gairebé les captures de producte fresc són petites. Els anells de calamar que es comercialitzen rarament estan fetes amb calamar mediterrani. Normalment són d´altres espècies que han estat pescades en mars allunyats.

Una pràctica que hauríem d´evitar si volem tenir un consum responsable d´aquesta espècie és la compra del xipiró. Sota aquest nom es comercialitza calamar de petita talla, generalment immadurs. Això, és una altre històriademar

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Època de calamars

Greixos trans i margarina

La margarina va néixer a França quan Napoleó buscava un substitut de la mantega que fos més econòmic. Els greixos vegetals són més econòmics i més abundants que els animals. Però perquè tingui la consistència de la mantega a temperatura ambient se’ls hi ha d’aplicar un tractament, sinó són líquids com passa amb els olis.

Al ser un producte que prové de greixos d’origen vegetals, durant molts anys s’ha venut com a producte saludable. La mantega, al provenir de greixos d’origen animal és rica en greixos saturats i per això ha tingut sempre més mala fama que la margarina.

El procés que s’hi aplica per elaborar margaria s’anomena hidrogenació i fa que l’oli adopti una textura més sòlida. En aquest procés es generen un tipus de greix que s’anomena trans, aquests són més perjudicials que els greixos saturats ja que no només augmenten el greixos “dolents” sinó que també fan disminuir el greixos “bons”.

Actualment hi ha molts productes al mercat que contenen aquests tipus de greix, ho veureu indicat en l’etiquetatge. En molts productes industrials de brioixeria fan servir els greixos trans perquè són més econòmics i donen una textura particular.

Us recomanem que mireu bé l’etiqueta dels productes que compreu i fixeu-vos amb l’envàs de la margarina, avui en dia ja hi ha marquen que comercialitzen margarina sense greixos trans.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origenal: Greixos trans i margarina

Nuggets: un derivat del pollastre molt atractiu

Dins el munt d’anglicismes que cada dia incorporem al nostre llenguatge n’hi ha que està estretament lligat amb el món de pollastre. Parlem dels famosos “nuggets”. Com en diríem en català??

En aquesta entrada voldríem explicar-vos què són i quines són les seves principals diferències nutricionals respecte la carn de pollastre.

Els productes arrebossats han tingut un important creixement en la producció industrial de productes derivats del pollastre ja que es poden fer de moltes mides i formes, textures, sabors i presentacions. Això fa que siguin molt atractius pel consumidor ja que, a més, són formes de preparació fàcil i ràpida. També el seu consum és molt fàcil i atractiu, especialment pels consumidors més joves. Si bé en general están preparats per ser fregits, n’hi ha que admeten fer-se al forn.

Dins d’aquest grup trobem els nuggets que són trossos de pollastre de forma irregular, més o menys esfèrica, que estan fets ja sigui a partir de peces senceres de pollastre o de trossos. Hi ha importants diferències en ingredients (tipus d’arrebossat), condimentació i procés d’elaboració (part del pollastre utilitzat, amb pell o sense,…) segons països i que responen a les preferències dels seus consumidors. La cobertura del producte també dependrà del seu tipus de conservació: si es refrigera o si es distribueix i conserva congelat.

Pel que fa a la cobertura poden trobar 3 tipus, que es poden combinar o no:

– Enfarinat, l’aliment es cobreix d’una fina capa de farina.

– Arrebossat, la pasta de farina incorpora ou.

– Empanat. No sabem si aquesta és una traducció correcte del castellà empanado. En tot cas, aquí parlem d’una cobertura primer en ou i després amb pa ratllat.

També aquesta cobertura pot variar molt: l’arrebossat pot portar llevat o no, l’empanat pot fer-se amb partícules de diferents mides, formes i consistència.

En general, els nuggets no s’enfarinen, sinó que s’arrebossen i posteriorment s’empanen.

Un altre dia parlarem de les propietats nutritives d’aquestes preparacions de pollastre.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Nuggets: un derivat del pollastre molt atractiu

Avui: pollastre a la planxa

Continuant amb la sèrie d’entrades sobre les qualitats nutritives del pollastre i gall dindi cuinat d’una o altra forma, o millor dit, sobre com el tipus de cuinat afecta a les característiques nutritives de la carn d’au, avui parlarem de la planxa.

El cuinat a la planxa es tracta de posar l’aliment, carn de pollastre en el nostre cas, en contacte amb una superfície calenta, generalment metàl·lica. Per a que la cocció sigui adequada cal que el tros de pollastre o gall dindi estigui tallat en peces fines de forma que la transmissió de la calor fins l’interior sigui el més ràpida possible. Al contacte amb la superfície calenta la carns s’enfosqueix i es forma una crosta superficial que evita la sortida de l’aigua pròpia de la carn i així reté la major part de substàncies nutritives, mantenint-la sucosa i amb un gust i aroma característics.

Cal que la temperatura de la planxa sigui molt alta. Això farà, per una banda, que es perdin nutrients de les parts externes de la peça, però, per l’altra, la crosta es formarà més ràpidament evitant la sortida de nutrients de l’interior. És important que la carn quedi ben cuita a l’interior.

Una variant és la brasa, on la superfície on es col·loca la carn són les graelles i la font de calor són brases de llenya o carbó. També la temperatura a la que se fa la peça de pollastre o gall dindi és molt alta, afectant als nutrients de les parts externes i al mateix temps mantenint els nutrients de l’interior. El fum influirà en les característiques sensorials de la carn donant un gust característic molt apreciat en el consum.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Avui: pollastre a la planxa

El vi negre a temperatura ambient? Desmentim mites

Servir un vi a una temperatura no adequada en pot fer variar molt la percepció, i fins i tot espatllar-lo. S’han dit moltes coses sobre aquest tema, algunes més encertades que d’altres. Mirem d’aclarir-ho i ordenar-ho de manera senzilla i pràctica.

Qui no ha sentit algun cop allò de “El vi negre s’ha de beure a temperatura ambient”, i ens acabem bevent un vi calent que no és el que hauria de ser. Tot i això, la teoria té un origen cert, però es refereix al vi que es troba en una cava, que sol estar entre els 16 i els 18°C. Si un vi negre té massa temperatura, l’alcohol es volatilitza i envaeix l’olfacte i el paladar, cosa que fa molt difícil la percepció de les aromes. A més, amb l’escalfor destaquen aromes més fortes i no tan agradables del vi. Per solucionar això, sobretot a l’estiu, podeu fer servir una glaçonera per a refredar-los una mica, o fins i tot refredar-los una mica més del compte, ja que amb l’estona s’aniran escalfant.

El vi negre jove es pot servir entre 12 i 15°C per tal que en puguem apreciar la frescor i els tocs florals. Els vins negres amb criança, en canvi, poden estar entre 14 i 16°C, i amb els vins gran reserva ens podem moure entre els 16 i els 18°C.

Per als vins blancs i rosats hem de buscar una temperatura ni freda ni calenta, sinó fresca. Tal com passa amb els vins negres, una temperatura massa alta fa que es volatilitzi l’alcohol, que camufla l’aroma i el gust, i si el servim massa fred percebrem massa acidesa i poc caràcter. Així doncs, caldrà una temperatura d’entre 6 i 8°C pels blancs joves, entre 10 i 12°C pels blancs amb criança i entre 6 i 8°C pels rosats.

Per als caves també hem de buscar força frescor: entre 6 i 8°C.

Aneu buscant el termòmetre…i salut!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL TAST DEL CELLER

Origen: El vi negre a temperatura ambient? Desmentim mites

Carxofa: medicament natural

Els 10 beneficis de la carxofa:

  1. Efecte saciant ideal per dietes de control de pes.
  2. Ajuda aprevenir el colesterol.
  3. Regula l’organisme contral el restrenyiment.
  4. Ajuda a eliminar líquids i toxines de l’organisme.
  5. Ajuda a tenir una bona disgestió.
  6. Alleuja l’acidesa.
  7. Font de vitamina A i B6.
  8. Ajuda a baixar el nivell de sucre en sang.
  9. Protegeix el fetge.
  10. Millora els problemes de pressió arterial.

Ocupa un lloc destacat en els menús per aprimar-se i és la solució a molts altres problemes de salut gràcies a les seves propietats curatives. Menys d’un 1% de greix, la carxofa aporta unes 20 calories per cada 100 grams, amb la qual cosa el seu valor calòric és gairebé insignificant.

Aquesta hortalissa, originària del nord d’Àfrica i introduïda molt probablement pels àrabs en tot el sud d’Europa, sempre s’ha fet servir com a aliment i com a planta medicinal. I és que les carxofes, com la majoria d’hortalisses, tenen una gran quantitat de propietats nutritives i curatives. Però el millor de tot és que, d’entre totes les hortalisses, la carxofa ocupa un dels primers llocs en la llista de les més beneficioses i completes.

Per saber si són fresques i estan en bon estat, s’ha de veure, en primer lloc, que les fulles siguin compactes i que tinguin un color verd clar brillant sense cap tipus de taca negra; després, s’ha de comprovar que pesin força en comparació a la seva mida aparent.

Les formes de cuinar la carxofa són molt diverses. El més convenient és menjar-les crues per aprofitar totes les seves propietats, vitamines i minerals, però fetes al forn o a la brasa amb una miqueta d’oli d’oliva també és molt interessant, ja que d’aquesta manera s’aprofiten els seus beneficis més els de l’oli, a més de ser una manera boníssima d’assaborir-les. Cal tenir en compte que, si es fan bullides, s’ha d’evitar fer-ho en olles d’alumini o ferro, ja que les seves propietats es poden veure alterades.

La varietat de nutrients és un dels punts forts de la carxofa. Conté vitamines B1, B3 i E; minerals, el més important dels quals és el potassi, seguit del ferro, magnesi, fòsfor i calci. Té una quantitat de fibra força abundant i té una presència d’aigua molt destacable.

Aquests dos elements contribuei– xen a fer de la carxofa un aliment saciant, ja que la fibra absorbeix l’aigua de l’estómac. Els hidrats de carboni, proteïnes i una quantitat molt baixa de greixos completen la interessant composició d’aquest aliment. Amb del colesterol, respectivament. Dintre dels compostos fenòlics, destaca el grup de flavonoides, que tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.

La carxofa és un element imprescindible en qualsevol dieta equilibrada, però la notable presència d’aigua fa que sigui especialment indicada en les dietes d’aprimament, ja que facilita eliminar líquids, greixos i toxines. Aquesta eliminació i especialment la de l’àcid úric, permet tractar malalties circulatòries i articulatòries, com l’artritis, el reumatisme i la gota. A més, com té en la seva composició inulina, una hormona similar a la insulina, contribueix a equilibrar la quantitat de glucèmia en la sang.

Per totes aquestes raons, l’organisme agraeix que s’incloguin les carxofes (també en forma de suc) en la dieta habitual de cada persona, un aliment amb nutrients bàsics per a una dieta saludable i equilibrada, i amb innombrables propietats beneficioses per tractar malalties i combatre la debilitat general del cos en moments puntuals.

RECEPTES AMB CARXOFA

Carxofes al microones

Ingredients:

  • Carxofes
  • sal gruixuda
  • Pebre negre mòlta
  • Oli d’oliva verge extra

Preparació:

  1. Treu les fulles exteriors, talla la tija i dóna’ls la volta copejant la punta de les fulles contra alguna
    superfície dura de la cuina, d’aquesta manera s’obriran les carxofes.
  2. Col·loca-les en un plat i condimenta-les amb una mica de sal gruixuda a l’interior, pebre i un bon rajolí d’oli.
  3. Posa-les al microones a màxima potència uns 4 minuts per peça aproximadament. Si en poses dues alhora, per exemple, hauràs de deixar-les 8 minuts.

Consell:

  1. Pots donar-li un toc més especial si hi afegeixes algun ingredient que t’agradi trocejadet com pernil o bacó.

Xips de carxofes

Ingredients:

  • Carxofes
  • Farina (per fregir)
  • Sal

Preparació:

  1. Neteja les carxofes eliminant les fulles dures fins a arribar a les fulles més tendres. Col·loca-les en un bol amb aigua freda i suc de llimona, perquè no s’enfosqueixin.
  2. Escórre-les i talla-les en rodanxes ben fines, afegeix sal, enfarina-les i fregeix en abundant oli fins que quedin ben cruixents. Conforme les vagis traient, deixa-les escórrer sobre un paper absorvent.

Consell:

  1. En el moment de presentar-les, acompanya-les de l’ingredient que més t’agradi; salsa romesco, un fil de crema de vinagre de módena, melmelada, encenalls de foie, etc…

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Navàs-Balsareny

Origen: Carxofa: medicament natural

Lluç: al límit de l´abisme

El lluç és sens dubte l’espècie més popular de les llotges, tant pel que fa al volum de les captures com pels ingressos. Al nostre país és el peix més consumit, segons dades del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente cada español consumeix una mitjana de 5,6 kg de lluç a l´any. És per això que aquesta espècie es troba greument amenaçada de sobreexplotació. A la Mediterrània les poblacions de lluç estan en estat crític.

Lluç: al límit de l´abisme 02
– El lluç, és el peix més consumit al nostre pais

Quan parlem de lluç, ens referim al lluç europeu o lluç mediterrani (Merluccius merluccius) espècie explotada en els caladors mediterranis i en els de l´atlàntic oriental. A causa de la seva demanda s’estan capturant espècies properes en caladors d´arreu del món. Així en les peixateries cada vegada és més freqüent trobar exemplars de bona mida però d´una qualitat molt inferior menor d´altres lluços com ara: Merluccius paradoxes i Merluccius capensis que provenen dels caladors de Namíbia, Merluccius hubbsi que es pesca a l´Argentina o Merluccius senegalensis capturat del nord d’Àfrica. Segons un estudi recent, el 39% del lluç consumit a l´estat espanyol prové de caladors africans.

El lluç és una espècie de cos allargat i prim de color gris marronós al dors, argentat als flancs i blanc al ventre. El seu cap és allargat, la boca grossa amb una dentició bastant potent. Te dues aletes dorsals i una anal, l´aleta caudal té forma de triangle. S’alimenta de petits peixos, crustacis i cefalòpodes.

Lluç: al límit de l´abisme 03
– El llucet, alevins de lluç, molt sovint pascats abans de l´edat de la primera fressa. Una activitat del tot insostenible

El lluç té un cicle de vida llarga i pot arribar a viure fins a vint anys. A més, arriba a l´edat reproductora relativament tard. La primera fressa es produeix entre als 3 o 4 anys de vida. A la mediterrània, les femelles son madures als 38 cm quan ja tenen tres anys de vida i pesen 350 g, mentre que a l´Atlàntic als 57 cm, als set anys de vida. Es dona la paradoxa que la seva talla mínima de captura és de 20 cm quan encara són alevins i no han tingut temps de reproduir-se. La comercialització de llucet (alevins del lluç) afecta a la capacitat de regeneració de les poblacions i és una de les causes principals que contribueix a la degradació d´aquesta espècie als caladors mediterranis. La venda de llucet per sota dels 40 cm hauria d´estar prohibida per llei.

El lluç es pesca tot l´any. A casa nostra, es captura sobretot amb l´art de bou i amb el palangre. El lluç de palangre és de bona mida, els exemplars solen estar poc malmesos, són madurs sexualment i presenten una qualitat excel•lent. La mida del lluç de bou és molt variable, des d´alevins com el llucet fins a exemplars adults malmesos per l´efecte del ròssec. Amb aquest art s’agafa fins a un 70% d´exemplars immadurs que no poden ser comercialitzats i, en el millor dels casos, són descartats i llençats per la borda dels quillats. Malgrat tot, en els mercats és molt fàcil d´observar llucet per sota la seva mida legal.

Lluç: al límit de l´abisme 01
– Moltes vagades enlloc de lluç ens dones espècies properes capturades en oceans llunyans

Entre pescadors de palangre i de bou hi ha una discusió quasi eterna referent als efectes d´aquets arts. Uns acusen als altres de ser els causants de la dràstica disminució de captures. Els palangrers diuen que als arrossegadors capturen exemplars immadurs i que no deixen regenerar el recurs, mentre que els arrossegadors incriminen als palangrers de fer estralls entre els exemplars reproductors i per aquesta raó el recurs no es pot recuperar. Es a dir, els arrossegadors maten les cries i els de palangre maten les mares.

Sigui com sigui, la confraria de pescadors de Roses ja fa uns anys que dedica esforços a un programa de cogestió del lluç. Segurament aquest és el camí per a recuperar les poblacions, com passa amb la gamba a Palamós o amb el sonso a Arenys de mar

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Lluç: al límit de l´abisme

El musclo, un marisc molt popular

Un dels millors records d´infantesa que tinc de la meva família és quan anàvem a la platja tots plegats a passar el dia. Arribàvem ben d´hora i acabàvem la jornada amb les últimes llums. A la platja de la Murtra a Sant Pol, esmorzàvem, dinàvem i també berenàvem. Un dels moments més esperats era quan anàvem fins a les roques a arreplegar un grapat de musclos que, un cop nets, els coíem amb un fogonet i els menjàvem allà mateix.

Aquest comportament, abans molt habitual, doncs no érem pas els únics que fèiem això, avui s´ha convertit en una pràctica no exempta de risc. Ara ja pràcticament ningú consumeix els musclos “salvatges” de la nostra costa i encara menys a la mateixa platja acabats d´agafar. L´afany regulador i sancionador de les administracions i les recomanacions sanitàries han produït un canvi d´hàbits en molts pocs anys.
musclos-al-vapor

El musclo, un marisc molt popular 01

Preparats al vapor resulten excel.lents

Al Maresme els musclos entapissen les roques de la costa creant veritables mantells negres. Consumits bullits a la mateixa platja són una menja excel·lent pel seu intens gust a marisc. La costa del Maresme es un bon lloc per a la captació de larves de musclo que després s’engreixaran a les muscleres d´arreu. Al calador de “Els colls” davant del Masnou, durant anys hi va haver instal·lacions per aquest efecte.

Certament consumir animals filtradors, com ara els musclos, sense haver estat depurats abans s´ha convertit en una activitat de risc malgrat que no conec cap cas d´intoxicació per aquesta raó. Ja en els anys 30, Emerencià Roig en la seva obra “La pesca a Catalunya” (1927) fa referència a aquest fet especialment per la proliferació de vivers. En aquest cas, els musclos als quals es refereix l´autor estaven situats a dins els ports que, amb la introducció dels motors d´explosió i l´abocament de residus fecals canvien ràpidament la qualitat de les aigües i que, malgrat tenir un bon aspecte, acumulen al seu interior toxines que poden provocar trastorns estomacals que podien arribar a ser severs. Roig documenta fins hi tot cassos d´intoxicacions que han arribat a produir la mort.
musclo1

El musclo, un marisc molt popular 02

EL musclo és sens dubte, el marisc més popular

Actualment els musclos que es comercialitzen a les peixateries procedeixen de muscleres, la majoria situades a les badies del Delta de l´Ebre, els Alfacs i el Fangar. L´espècie comercialitzada, Mytillus galloprovincialis, és la més adaptada a les aigües mediterrànies.

En aquest cas, els productors d´aquest mol·lusc a les “Terres de l´Ebre”, estan patint les conseqüències de: la disminució del cabal i de l´aport de nutrients per part del riu, dels abocaments incontrolats a les badies, de la disminució de l´oxigen dissolt en l´aigua i sobretot de l´augment de la temperatura superficial de l´aigua a causa de l´escalfament global. Quan la temperatura de l’aigua de mar està per sobre dels 28 º C, s´atura el creixement de l´espècie i les cries de musclo acaben morint.

El musclo, un marisc molt popular 03

muscleres_delta

La practica totalitat de producció de musclos és a les musclesres del delta de l´Ebre

Malgrat totes aquestes recomanacions i sancions, continuo consumint el musclo de roca que creix a la costa del Maresme. A la instal·lació de la piscifactoria abandonada que hi havia just davant d´Arenys de mar hi creixien uns musclos excel·lents que no tenen ni punt de comparació amb els exemplars controlats sanitàriament i de gust aigualit que es poden trobar a les peixateries. I és que, sóc un temerari, o potser sóc un romàntic.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: El musclo, un marisc molt popular

Quan llampega, llampugues

La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.

Ja tenim aqui les llampugues, voraç deprededador de superficie i a la paella, peix bonissim de carn fina i delicada. Foto: Narcís Fors

Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.

Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.

La llampuga, un peix apreciat en certs indrets i totalment desconegut en d´altres. Foto: SOS Peix

Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.

En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.

Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.

A Cala Ratjada, un cop passat Sant Roc, es comencen a preparar els capcers per a la pesca de les llampugues. Una activitat econòmica de primer ordre en aquest municipi mallorquí

A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.

La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Quan llampega, llampugues

La seguretat alimentària; un element distintiu de la qualitat dels nostres ous i carn d’aviram

Sempre que expliquen les característiques dels aliments produïts a la Unió Europea assenyalem la seguretat alimentària com una de les més preuades, tant pels consumidors, com pels productors i totes les empreses que conformen la cadena alimentària. Una de les principals eines desenvolupades per garantir aquesta seguretat alimentària és la traçabilitat, és dir, la capacitat de reconstruir tota la història d’un determinat producte i de tots els elements que han intervingut en la seva producció, des del productor primari fins la taula.
Aquest estiu, el cas dels ous contaminats amb fipronil ens ajuda a explicar i entendre com funciona aquesta traçabilitat així com els mecanismes de comunicació entre estats per avisar de possibles riscos i/o alertes.

Gràcies a la traçabilitat s’han pogut localitzar les explotacions origen de la contaminació i també s’han trobat i retirar de la cadena tant els ous afectats com els productes elaborats amb aquests ous, allà on hagin anat a parar.

Defensem la seguretat alimentària com un element distintiu i propi del model de producció europea i els sistemes de control i comunicació establerts per comunicar les autoritats i els consumidors anomalies en els aliments. Cal posar mesures per millorar els sistemes de control i comunicació un cop s’han avaluat els desajustos d’aquests sistemes.

Els productes avícoles, ous i carn d’aviram, de casa nostra compleixen els més alts estàndards de qualitat i seguretat, ja que així ho demanda la societat. Malgrat tot, hi ha situacions que escapen del nostre control; per això, cal no baixar la guàrdia i mantenir totes les mesures per minimitzar els riscos en un futur.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: La seguretat alimentària; un element distintiu de la qualitat dels nostres ous i carn d’aviram