Arxiu de la categoria: Articles

Conviure

El tracte intestinal dels mamífers té un gran nombre d’organismes microbians essencials per sobreviure. Aquest conjunt d’organismes s’anomena flora bacteriana intestinal o microbiota. Està formada per més de 100 bilions de bactèries de 400 espècies diferents i té un pes d’entre 300 i 600g.

Les seves principals funcions estan relacionades amb el sistema immunitari, protegeix l’hoste de la invasió de microorganismes perjudicials per la salut. A més a més col·labora en les següents funcions:

  • L’eliminació de substàncies tòxiques
  • La millora l’absorció de nutrients
  • La producció de certs nutrients
  • Afavoreix la digestió de certs nutrients
  • Estimula el moviment intestina, afavorint al trànsit intestinal.
  • La millora de l’estat d’ànim i l’humor.

Els seus efectes beneficiosos es relacionen amb la reducció dels nivells de colesterol, patologies immunològiques, càncers, reducció de molèsties digestives, entre d’altres.

L’estrès crònic, l’ús d’antibiòtics, certes conductes alimentaries i problemes intestinals provoca efectes negatius sobre l’estat de la flora intestinal. Hi ha una sèrie d’aliments amb propietats probiòtiques i prebiòtiques que, en canvi poden afavorir al correcte creixement de la flora intestinal per millorar el seu estat.

Els aliments probiòtics són aquells que contenen microorganismes vius i que si s’administren en quantitats adequades tenen efectes beneficiosos per la salut. Els aliments prebiòtics contenen substàncies no digeribles com la fibra que, estimulen el creixement o l’activitat de certes bactèries intestinals.

Per mantenir en un bon estat la vostra flora intestinal convé menjar cada dia un aliment amb propietats probiòtiques i/o prebiòtiques:

Probiòtics: iogurt, kefir, llet fermentada, salsa de soja, tempeh, xucrut, miso, natto, etc. Tots són aliments fermentats.

Prebiòtics: carxofa, espàrrecs, llegum, cereals integrals, cervesa, all, ceba, porro, plàtan, etc.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Conviure

Com podem planificar una alimentació saludable?

El primer que hem de fer és distribuir els aliments que prenem durant el dia en cinc àpats. La distribució ideal és: esmorzar, fer un mos a mig mati, dinar, berenar i sopar.

L’aportació energètica-calòrica de l’esmorzarés molt important, ja que ens ajuda a aconseguir un rendiment físic i intel·lectual adequat en les tasques escolars i en el treball diari.

Un esmorzar complet contribueix a:

  • aconseguir unes aportacions nutricionals més adequades.
  • equilibrar les ingestes.
  • prevenir l’obesitat en els infants.
  • millorar el rendiment intel·lectual, físic i l’actitud a la feina.

Un bon esmorzar ha de incloure lactis, cereals i fruites.

És recomanable evitar d’estar moltes hores sense menjar entre l’esmorzar i el dinar. A mig matí hem de fer un petit mos que pot incloure un producte làctic i fruita, o una barreta de cereals i un iogurt de fruita, un entrepà de formatge i un suc natural, entre d’altres exemples.

En el dinar, hem d’incloure-hi aliments dels diferents grups de la piràmide de l’alimentació saludable:

  • una ració d’arròs, patates, pasta o llegums
  • una ració de verdura o amanida
  • una ració de carn, ous o peix
  • un tros de pa
  • una fruita

Si el dinar l’hem de fer fora de casa, i volem que sigui equilibrat, hem de tenir en compte que:

  • cal escollir com a guarnició amanida o verdures, en lloc de fregits;
  • si mengem carn, ha d’estar feta a la graella, a la planxa o al forn;
  • cal prioritzar el consum de peix;
  • hem de vigilar el volum dels plats o no servir-nos-en més d’una vegada; cal que les verdures ocupin la major part del plat;
  • cal menjar com a postres fruita o lactis desnatats.

El berenar ha de ser semblant al mos que mengem a mig matí. Ens ha d’aportar els nutrients necessaris per completar l’aportació energètica del dia.

El sopar és normalment l’últim àpat del dia i hem d’incloure-hi aquells aliments de la piràmide de l’alimentació saludable que no hàgim menjat al llarg del dia. També hem de mirar que siguin fàcils de digerir, com ara sopes, verdures cuites, peixos o lactis, per tal que puguem tenir un son tranquil i reparador.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EAP Montserrat

Origen: Com podem planificar una alimentació saludable?

Vitamines en tots els àpats!

Les vitamines són substàncies essencials pel funcionament de totes les cèl·lules del cos. Porten a terme importants funcions reguladores.

La majoria de les vitamines les obtenim a través dels aliments, ja que el nostre cos no les pot sintetitzar. Algunes com la vitamina D i la K les podem obtenir a través d’altres vies.

Es classifiquen en dos grups: les hidrosolubles (Vitamina C i Vitamines del grup B) són vitamines solubles en aigua, no s’emmagatzemen i s’eliminen a través de l’orina. Les liposolubles (Vitamina A, Vitamina D, Vitamina E i Vitamina K) és dissolen en greixos o olis i s’emmagatzemen en el fetge i el teixit adipós.

Degut a les característiques estructurals de les vitamines, hi ha una sèrie de factors que afecten a la seva composició i redueixen la quantitat de vitamines que podríem trobar en els aliments. L’escalfor, el contacte amb l’aigua, la llum o la simple exposició a l’aire produeix una pèrdua d’aquestes.

Per tant és important que en cada àpat hi hagi un aliment cru: verdura, hortalissa o fruita. Seguint aquesta pauta en assegurem un bon aport de vitamines. Combineu bé els aliments i planifiqueu el menú. Per exemple, si en un àpat voleu prendre postres làctic (iogurt) acompanyeu algun dels plats amb amanida. O al revés, si sabeu que feu un primer de verdura cuita (escalivada) i carn, peix o ou de segon (pollastre rostit) afegiu una fruita crua de postres.

Exemple de menú:

Esmorzar: Got de llet amb cereals i fruits secs.

Mig matí: Peça de fruita i entrepà de pernil dolç.

Dinar: Amanida de llenties amb ou dur i arròs. Iogurt.

Berenar: Peça de fruita.

Sopar: Espinacs amb pinyons i panses. Lluç. Peça de fruita.

Recorda…En cada àpat un aliment cru: amanida o fruita!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Vitamines en tots els àpats!

Les mones, de la tradició a la innovació

Des de sempre els padrins han regalat la mona al seu fillol o fillola, tot i que ara sol ser habitual que colles d’amics i famílies les demanin per menjar en grup. A més, en els últims anys, moltes persones marxen de vacances per Setmana Santa i per aquest motiu la venda de mones comença una setmana abans, amb la finalitat que els fillols gaudeixin de la mona encara que els padrins siguin fora, i s’allarga fins al diumenge següent.

Les mones, de la tradició a la innovació

La mona forma part d’un costum antic, que ja es troba citat amb el mateix nom al segle XV. L’origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també podria tenir un origen àrab, ja que munna (que també vol dir regal) era un cistell ple d’ous que els serfs regalaven als seus senyors. En el seu origen, els caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. A canvi de la notícia, se’ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s’havia acabat. Així, el simbolisme de l’ou de les mones és el principi de la vida, de l’univers i de la creació, i el dia de Pasqua amb l’arribada de la primavera era l’inici de l’any i una festa realment important.

Segons el Costumari català, el costum de decorar i menjar ous per aquestes dates ja existia en pobles primitius europeus i asiàtics. La tradició de menjar ous, probablement arrelada abans del cristianisme, es va accentuar a causa de la Quaresma. Durant el temps de dejuni no es podien menjar tampoc ous, i per tant la gent guardava els ous cuits esperant l’arribada de la Pasqua. Quan arribava, en alguns llocs els ous es pintaven o decoraven. En altres llocs es creia que trencar els ous entre ells portava sort i estrenyia l’afecte amb les persones properes.

Una altra de les maneres d’aprofitar el munt d’ous que s’acumulaven en aquestes dates era el costum de fer un pastís de farina, sucre i altres components, que va donar origen a la mona tal com la coneixem avui dia.

La mona primitiva, que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fillols el diumenge de Pasqua. La tradició deia que s’havien de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (segons una versió) o feia dotze anys (segons una altra versió).

A l’actualitat, les mones de pastisseria no tenen res a veure amb les tradicionals i s’han convertit en un pastís de bescuit decorat a base de xocolata, mantega i altres ingredients i amb figures al·lusives a temes d’actualitat. Fins i tot els ous durs han estat substituïts per ous de xocolata o de sucre, capaços d’assolir dimensions gegantines.

L’elaboració de la mona

Per fer una mona primer s’ha de fer la “tortada” o base (com un pa de pessic però elaborat amb farina d’ametlla), que normalment es talla en tres rodanxes per intercalar-hi dos farcits. Els farcits es fan de gema (crema feta de sucre i rovell d’ou), melmelada, mantega o xocolata (normalment es fa un farcit de cada). Després es procedeix a “allisar”, que consisteix en posar per sobre algun dels ingredients del farcit (o ametlles si es tracta d’un pastís tipus sara). Per últim, es passa a la decoració superior amb fruita confitada (principalment taronja, meló i pera) i els ous o figures de xocolata. Finalment, es decora el voltant de la mona, on se sol posar ametlles o bé granets de xocolata.

L’eclosió de la xocolata

Sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d’ous. D’aquesta entrada discreta i tardana n’ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous, per allunyar-se cada cop més de l’original.

Abans la mona estrella era la de fruita però ara s’està imposant la de praliné. La de fruita confitada continua sent la número u però la seva demanda va a la baixa perquè no agrada a tothom. Quant a les figures de xocolata, són els més venuts, juntament amb les típiques princeses, Els ous i les gallines, elaborats amb xocolata negra, tampoc no poden faltar. De fet, el pastisser procura plasmar la il·lusió dels petits amb molt de color i vinculant els productes de la Pasqua amb les pel·lícules de dibuixos animats, que és el que el nen coneix i recorda. La Pasqua és una de les úniques festes pastisseres –per no dir l’única- dedicada a la canalla petita.

Més enllà del pastís

Al pastís de la mona els clients hi solen afegir una figura de goma o un ou de xocolata, fins al punt que aquests complements arriben a suposar una despesa superior a la del propi pastís. Les figures de goma o peluix cada cop tenen més a veure amb futbolistes, polítics o personatges televisius. Tot i això, les pel·lícules infantils encara tenen representació a totes les pastisseries. Les figures fetes de peluix no són pas barates, ja que han de reunir uns requisits de qualitat i no toxicitat que requereix la Comunitat Europea.

Tot i la sofisticació que any rere any adquireixen les mones de pastisseria, no hem d’oblidar que a les nostres comarques coexisteixen altres elaboracions artesanals que tenen molta demanda. Coneguem-les…

La mona de forner. És una rosca elaborada amb farina, sucre, sal, llar, ous, llevat, coriandre, matafaluga, anís líquid i aigua.

La garlanda de forner. És una rosca amb els mateixos ingredients que la mona de forner però amb la diferència que, abans d’enfornar-la, la massa es doblega cap amunt, fet que li dóna un aspecte de cresta i una textura més compacta.

I fora de Catalunya?

Al País Valencià hi ha llocs on la mona és típica tot l’any. És el cas d’Alberic, a la Ribera Alta, d’on és típic el característic “panous”, “coca d’aire” o “pan quemado”, noms que fan referència al color torrat i a la presència d’ous encara que sigui en forma de merenga torrada per decorar. Ja es parla d’ell en el manuscrit Formulario práctico de cocina, de Joan Company (1905, “pan quemado al estilo de Alberique”).

Igualment, els valencians, així com molts menorquins que van emigrar a Algèria durant el s. XIX i que en bona part es van establir a Oran, van portar allí la mona i el costum d’anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua (casser la mouna). De fet, en els receptaris algerins actuals, tant d’Algèria com dels realitzats pels que han tornat del país, sempre apareix la mona, a part d’altres plats típics dels Països Catalans com la paella.

Al Maestrat fa pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo, nom que es deu al fet que la base s’ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones. O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l’endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. La fornera Dolors Rius també recorda com aquí al Penedès les dones i criatures anaven al forn del poble per coure les mones: érem un servei públic, en aquell temps! Fins i tot es portaven al forn del poble guisats o altres plats per coure…

(fons documental)

La festivitat de la Pasqua, tot i tenir un significat diferent, també es pot trobar en altres llocs, regions, zones i parts del món… Part de la simbologia d’aquesta festa era el conill, adoptat com a símbol de fecunditat, que encara avui en dia se segueix utilitzant en les decoracions d’aquesta celebració. Aquest element de la tradició d’Europa occidental mai fou acceptat pels cristians ortodoxes, fet que ens indica que és veritablement una icona aliena a la Pasqua religiosa.

Una de les notes típiques de Pasqua havia estat menjar ous en grans quantitats. La presència dels ous com a símbol de la Pasqua és present a tot Europa, d’Anglaterra a Ucraïna, com a símbol de la resurrecció primaveral. A molts pobles d’Europa aquests dies la gent s’obsequia amb ous; també hi ha el costum de pintar i decorar els ous de Pasqua per tal de donar-los un caràcter distintiu dels de la resta de l’any.

Els preus de les mones de Pasqua varien en funció dels ous de xocolata o figures artístiques que portin, així com del temps empleat en la seva elaboració.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Les mones, de la tradició a la innovació

Per què ploren els ulls quan mengem aliments picants?

És habitual que al consumir aliments picants tals com bitxo, Xile,”ají”, pebrots del Padrón… et llagrimegin o et piquin els ulls, notis cremor a la boca i llengua, o fins i tot, es produeixi mucositat.

El responsable de tots aquests efectes és la capsaicina que és una proteïna que podem trobar en els aliments esmentats i que al consumir-los produeix una estimulació de les membranes mucoses i la vasodilatació. Quan aquest compost arriba als terminals nerviosos de la boca i llengua, el cervell ho interpreta com una senyal de perill provocant, així, mecanismes com augmentar el ritme cardíac o dilatar els vasos sanguinis… Alhora, però, pot passar que al menjat picant et produeixi plaer. Això es deu a què el cervell allibera de forma natural endorfines que produeixen aquesta sensació.

Si vols calmar aquesta sensació de cremor, no és recomanable l’ ingesta d’ aigua ja que la capsaicina no és soluble en aigua i no servirà de res. Però si ingesta d’ una mica de sucre, oli, pa, arròs o llet.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Per què ploren els ulls quan mengem aliments picants?

Espardenyes: menja de rics

Espardenyes: menja de rics 01Espardenyes: menja de rics 02

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Espardenyes: menja de rics

Les algues, aliments estrelles!

Les algues o verdures marines, de llacs o rius són un aliment cada cop més conegut. El seu consum no és únicament tradicional de les zones asiàtiques (illes del pacífic i al Japó), també se’n han consumit a Nova Zelanda i al nord-oest d’Europa.

És ben conegut els seus efectes positius en la salut. Les algues contenen entre 10 i 20 vegades més minerals que les verdures terrestres. Gràcies aquest elevat contingut en minerals, tenen un efecte alcalinitzant en la sang i poden depurar el nostre sistema al eliminar els àcids propis de les dietes poc equilibrades. Les algues ajuden a dissoldre les grasses i dipòsits de mucus que apareix en el cos pel l’excessiu consum de carn i productes làctics. Tenen propietats de propiciar l’expulsió de metalls contaminants, radiatius i tòxics. El consum regular d’algues afavoreix una complexió neta, pell suau i cabell brillant i espès. Ajuden a reduir els nivells de colesterol, tenen propietats depuratives, reforcen els ronyons, tonifiquen el sistema nerviós i re mineralitzen els ossos

Hi ha molts tipus diferents d’algues, cada una amb les seves propietats i s’han de cuinar d’una forma concreta. Us recomanem que les tasteu, que experimenteu a casa i les combineu amb receptes tradicionals per, poc a poc, anar-les introduït diàriament a la dieta.

Us deixem aquest enllaç on trobareu receptes i una petita descripció de les característiques de cada tipus d’alga.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Les algues, aliments estrelles!

El Préssec del Penedès

Els primers préssecs collits a l’Alt Penedès ja estan comercialitzant-se. Productors del Penedès disposen enguany d’un nombre important de parades als mercats municipals sobretot a Vilafranca, Subirats, Sant Sadurní, els Monjos o a la venda directe del productor al consumidor com el préssec l’Ordal. Així es vol fomentar la venda directe, el consum de proximitat i donar la major informació al client de la diversitat de préssecs vermells i grocs, nectarines, paraguayos… que es poden consumir a cada moment de la campanya.

L’Associació de fructicultors ADV Fruita Dolça de l’Alt Penedès ha valorat molt positivament la producció d’enguany, la quantitat s’ha mantingut respecte la temporada passada, “amb una producció d’entre 5.000 i 6.000 kg/ha en cultius de secà i de 12.000kg/ha en terrenys de regadiu”. La qualitat del préssec ha estat, en canvi, major que l’assolida la darrera campanya, “gràcies a l’absència de pluges importants que ha permès una gran concentració de sabors i un préssec molt més dolç”.

La major part de la fruita comercialitzada porta el segell de garantia de la producció integrada i ecològica. És així com els fruticultors volen donar les garanties als consumidors de la qualitat dels seus fruits i de la no presència de residus fitosanitaris.

A Germans Esteve tenen el préssec d’Ordal de collita pròpia, fruita molt apreciada i valorada pels clients tanmateix amb un preu just i amb la millor relació qualitat/preu. També les cireres de collita pròpia es un altre dels productes que paga la pena anar a Ordal per gaudir d’aquests bonisims fruits de temporada.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Préssec del Penedès

La llengua, el mirall de la nostra salut digestiva

Segons la Medicina Ayurvèdica (el sistema tradicional de medicina India) i la Medicina Xina, la llengua i els òrgans interns estan relacionats a través de connexions circulatòries. És per això que utilitzen l’anàlisi de la llengua com a mètode de diagnòstic. L’aspecte de la llengua ens indica la qualitat del sistema digestiu.

Al analitzar la llengua hem de valorar: primer, el seu tamany, forma i coloració; segons les característiques de la saburra (la matèria espessa que, en forma de capa blanquinosa, s’acumula en la llengua).

Aquesta imatge ens mostra els punts de la llengua que s’identifiquen en cada un dels òrgans. Alteracions en aquestes zones ens indiquen alguna irregularitat a nivell dels òrgans corresponents.

Un aspecte saludable de la llengua seria de color vermell pàlid, amb una escassa saburra i sense marques dentals. Hem de tenir en compte que certs aliments influeixen en la forma, coloració i característiques de la saburra i la temperatura de les begudes (ferda o calenta).

Una manera de tenir cura de la llengua és netejar-la cada matí abans d’esmorzar. Els raspadors d’acer inoxidable ens ajudaran a eliminar la capa de saburra formada per cèl·lules velles, toxines, restes de menjar i bacteries. No serveix raspatllar-se la llengua amb el raspall de dents o un netejador de llengua ja que la irriten. Si volem, també podem optar per utilitzar una cullera d’acer.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: La llengua, el mirall de la nostra salut digestiva

Moll o Roger?

El Moll o Roger és un acolorit peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa. És una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca. També es freqüent en els herbeis. Es caracteritza per la presència d´uns barbillons a sota de la boca que li fan de quimiosensors i que detecten els petits invertebrats que formen part de la seva dieta.

En realitat, sota aquest nom hi ha dues espècies, el oll o roger de roca (Mullus surmuletus) i el moll o roger de fang (Mullus barbatus). Ambdós es diferencien, com el seu sobrenom indica, pel tipus de fons on viuen i també per la qualitat de la seva carn, molt més gustosa en el cas de l´espècie de roca. Uns petits detalls morfològics permeten la distinció entre les dues espècies: la seva coloració és més pujada en l´espècie de roca i també presenta unes franges longitudinals grogues, les barbes sensitives són més llargues en el moll o roger de roca i el perfil del cap és quasi vertical en el moll o roger de fang.
Moll o Roger? – A dalt Mullus barbatus (Moll o Roger de fang), a baix Mullus surmuletus (Moll o Roger de roca). Noteu les diferencies morfològiques entre ambdues espècies. Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Una de les curiositats d´aquesta espècie és la manera com se l´anomena en funció de l’àrea geogràfica del nostre país. Segons Alcover-Moll el terme Moll és utilitzat a Barcelona i del Maresme cap a migdia, mentre que Roger es fa servir des del Maresme i fins a les comarques gironines. Girona és doncs “terra de rogers”, nom que també es manté al Rosselló. A Tarragona, les Illes i al País Valencià són “terres de molls”.

Per tant, el Maresme és la frontera on conviuen els dos mots. A Barcelona i a Badalona es parla clarament de Molls. De la mateixa manera, a tot el Baix Maresme, hi ha més tirada pels Molls que no pas pels Rogers. A Mataró, on s´usen les dos noms, hi ha tant partidaris d´un com de l´altre. A casa, per exemple, sempre n´hem dit rogers. A Caldetes (Caldes d´Estrac) es parla de rogers mentre que a Arenys de Mar, tant s´usa un com l´altre. Segurament el fet que hagi arribat molta població de Sant Carles de la Ràpita per a treballar en el port ha contribuït a aquesta barreja de noms. A pocs quilòmetres, a Sant Pol de Mar no coneixen altre nom que Roger i a més en distingeixen tres menes: el roger de fang, el roger de roca i el roger de sapa, aquest darrer pren el nom del mot amb que els pescadors del Maresme anomenen Posidonia oceanica. A tot l´Alt Maresme, tornen a guanyar els rogers i finalment, a Blanes, ja només són rogers.


Rogers acabats de pescar al Port d´Arenys. Foto: Tess Gilbert

Pel que fa als sobrenoms, en les “terres de molls”, trobem diverses formes d´anomenar-los segons l´indret. Així, el moll de roca es anomenat popularment moll roquer (a Tarragona), moll de roca (a València), moll jueu ( a Mallorca i Eivissa) o moll cranquer (a Menorca). Mentre que moll de fang rep els noms populars de moll ver (a les Illes Balears) o moll fanguer (a Tarragona). Fins i tot, a Màlaga, també apareix el mot Moll.

Des del punt de vista etimològic, el mot moll deriva del llatí mullus, mentre que roger probablement prové del francès rouget, és a dir, de color roig. En aquesta llengua a aquests peixos s´els anomena popularment rouget-barbet de vase i rouget-barbet de roche respectivament. En castellà es coneix amb el nom de salmonete (salmonete de fango i salmonete de roca) i en anglès red mullet. No deixa de ser curiós que el nom popular Moll estigui més emparentat al nom anglès que no pas al castellà.

I vosaltres, sou de molls o de rogers? Per a conèixer el vostre punt de vista respecte a aquesta dicotomia, us hem preparat una petita enquesta per a ampliar una mica més la informació al respecte. Els resultats, seran però una altre històriademar. Gràcies per endavant per la vostra col•laboració.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

LLEGIR MÉS A: Moll o Roger?