Arxiu de la categoria: Articles

El Vinagre, un multiús

El vinagre, té més de 1.000 usos i gairebé totes les vegades és més efectiu que qualsevol producte comercial i molt més barat. Sabies que el vinagre mata els polls i també pot curar la caspa? Pots utilitzar productes tòxics i cars o … pots utilitzar vinagre!

· Repel·lent de formigues. Amb un ruixador o polvoritzador, ruixar els marcs de les portes, finestres i qualsevol camí de formigues que vegis.

· Contra els gats. Tirar un raig de vinagre farà que cap gat s’acosti a aquesta zona.

· Puces a la catifa. Si creiem que tenim puces en la nostra catifa, posar un bol petit amb vinagre sobre ella durant la nit, l’endemà trobarem el bol amb puces mortes.

· Puces a Mascotes. Si banyem a la nostra mascota amb una solució meitat aigua i meitat vinagre no quedarà ni una puça viva!. El vinagre també actua de dins cap a fora. Diluir una petita quantitat de vinagre de poma a l’aigua de la mascota provocarà que mai més se li acosti cap puça.

· Gel al parabrisa. Ruixar els vidres del cotxe amb una solució de 1 part d’aigua i 3 de vinagre i un l’altre dia no tindràs gebre o gel.

· Òxid. Per netejar l’òxid d’eines i cargols remullar en vinagre durant la nit.

· Curar “Peu d’Atleta”. Submergir els peus a meitat aigua i meitat vinagre o passar una gasa amb aquesta solució per la part afectada (evitar si hi han ferides) i després mantenir el més sec possible.

· Controlar la caspa. Rentar el cabell amb mitja part d’aigua i mitja part de vinagre abans del condicionador.

· Treure berrugues. Aplicar una loció meitat vinagre de poma i meitat glicerina tots els dies fins que les berrugues desapareguin.

· Taques de transpiració. Fregar l’àrea amb vinagre blanc i després rentar normalment.

· Desembussar canonades. Tira un grapat de bicarbonat i després mitja tassa de vinagre. En uns minuts esbandir amb aigua calenta.

Amb aquests consells estalviarem MOLT diners en productes químics i evitem la contaminació.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Vinagre un multiús

L’all

Deixa un comentari

L’all és un dels condiments aromatitzats més utilitzats a la cuina mediterrània. Descobrim que a part d’afegir un toc molt saborós als plats també té efectes medicinals notables. Això sí, sempre que el consumim cru, encara que després l’olor de l’alè ens delati.

L’all és un poderós desinfectant de l’organisme i a més ajuda a millorar la circulació sanguínia. Veurem també com podem evitar aquesta intensa pudor.

Sembla que a l’època egípcia ja s’utilitzava l’all com a remei contra els mals de panxa. Els grecs feien menjar una cabeça sencera crua als atletes abans de la competició, perquè el consideraven una font de fortalesa física. Així mateix, durant l’edat mitjana, s’utilitzava com a remei contra la pesta. Hi ha la llegenda de quatre presoners condemnats a mort l’any XXX als quals se’ls commutaria la pena si enterraven els cossos dels morts per aquesta malaltia. Els presoners es van alimentar a base de vi amb all, i per això no van emmalaltir. Durant les dues gerres mundials, l’all es va utilitzar per al tractament de ferides, i en la lluita contra el còlera i el tifus.

Les seves propietats antisèptiques van ser les primeres a utilitzar-se contra un gran nombre de mals, entre els quals destaquen, en qüestions històriques la còlera o la pesta.

No obstant això, la medicina moderna ha demostrat científicament que el seu destacat principi actiu, la aliína, té unes clares virtuts vermífugas, hipotensores i antisèptiques.

En cas que desitgem usar gràcies a les seves virtuts terapèutiques, el seu consum es recomana en estat fresc, o fins i tot en forma de pols total criomolido, atès que, amb la cocció, es perden la majoria de les seves propietats.

Una altra de les qüestions més destacades és que compta amb un avantatge afegit: evitar el mal alè. Precisament per aquestes propietats, el seu consum està recomanat en casos d’Hipertensió i Arteriosclerosi.

Propietats Nutricionals

L’all sorprèn pel seu contingut energètic elevat, gràcies a l’abundància de proteïnes i d’hidrats de carboni en comparació amb altres verdures. La quantitat ingerida, però, sempre és tan petita que aquesta curiositat resulta irrellevant.

L’all destaca per la seva riquesa en minerals: principalment potassi, fòsfor, magnesi, zinc i iode.

I en el contingut vitamínic: destacarem les vitamines del grup B (sobretot la B1, B3 i B6), totes elles molt importants per al bon funcionament del sistema nerviós. I també en vitamines antioxidants com la C i la E.

Les propietats saludables de l’all estan associades al seu contingut en principis actius rics en sofre (al·licina, entre d’altres): l’al·licina només es forma quan triturem o tallem l’all molt fi perquè llavors entren en contacte dues substàncies (l’enzim al·liïnasa i el substrat al·liïna), que es troben separades per una membrana que trenquem en matxucar l’all. Els principis actius tampoc es formen quan cuinem l’all perquè en destruïm una de les substàncies (l’enzim al·liïnasa). L’al·licina és la principal responsable dels efectes beneficiosos de l’all sobre l’organisme que exposem en l’apartat següent.

Efectes sobre l’organisme

L’all té múltiples efectes beneficiosos i fins i tot medicinals sobre l’organisme sempre que es consumeixi cru:

Antibiòtic, antimicòtic i antivíric: l’all és eficaç contra diversos tipus d’agents patògens, ja siguin bacteris, fongs, virus i paràsits intestinals.

Antihistamínic (antial·lergògen): els alls són rics en antioxidants, magnesi, vitamina C i el seu principi actiu, l’al·licina, que té un efecte depressor de la reacció al·lèrgica associada a la psoriasi.

Anticoagulant, antitrombòtic i hipotensor: l’al·licina té com a principal compost el sulfur d’hidrogen, que facilita la distensió de les membranes cel·lulars vasculars, de manera que redueix la pressió sanguínia i afavoreix la circulació. A més, sembla tenir una acció fluïdificant de la sang.

Redueix els nivells de colesterol: l’acció reguladora de l’all sobre el fetge sembla que aconsegueix reduir els nivells de colesterol totals.

Pot revenir determinats càncers: la ingesta continuada d’all al llarg del temps podria prevenir l’aparició de determinats tipus de càncer, perquè actua bloquejant la formació d’una substància (la nitrosamina) i també inhibeix l’acció del bacteri Helicobacter pylori, que està associat a una incidència més alta d’úlcera gastroduodenal i càncer de còlon.

Cal tenir en compte els efectes negatius següents:

L’all s’ha utilitzat tradicionalment de forma tòpica per combatre les berrugues i les infeccions de la pell però pot ser que utilitzat de manera prolongada sobre la pell acabi provocant dermatitis de contacte (irritació de la pell).

Les persones que tenen irritació d’estómac no convé que en prenguin perquè els pot estimular encara més el malestar.

Canvis vitals

Segons la medicina tradicional xinesa (MTC), l’all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l’energia del cos, desbloqueja els estancaments de la sang, redueix les coagulacions i treu el fred.

El seu contingut en sofre fa que tingui la propietat de purificar el cos i ajuda a eliminar els paràsits, els virus i els fongs. Estimula la circulació i la transpiració. En condicions cròniques, es recomana prendre l’all amb regularitat durant diverses setmanes, fins que hi hagi una millora considerable.

Tot i les seves virtuts medicinals, segons l’MTC, també estimula excessivament els desitjos emocionals i, per tant, no es recomana en les persones que busquen un estat de refinament mental i espiritual. Tampoc es recomana per a persones amb signes de calor (cara i ulls vermells, sensació d’estar acalorat contínuament, aftes, desig de begudes fredes, etc.).

Com es cuina

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’all

Cogombres de mar

Deixa un comentari

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món
JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo. Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol. Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Cogombres de mar

El consell de la taronja

Deixa un comentari

Per als que cuinen, va aquest super consell:

Si has de fer un guisat, o un rostit al forn: de gall dindi, xai, porc, o el que sigui.

Col·loca una taronja sencera i no pelada (rentada si!) Al guisat, o a la carn al forn.

Realment funciona, fins i tot sembla un miracle. El greix queda tot dins de la taronja, n’hi ha prou en tallar-la per confirmar-ho.

La taronja no modifica en res el gust del menjar ni de la carn al forn i tot queda súper lleuger!

Prova-ho amb un tros de salsitxa o xoriço.

Poses a bullir aigua, punxes la salsitxa amb una forquilla, col·loques la taronja al cassó, després la salsitxa i Comprova!

En 5 minuts el greix estarà tot a la taronja!

Després cuines la salsitxa o xoriço i veuràs què deliciós queda … I l’olla sense greix!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El consell de la taronja

Oli d’oliva verge extra: l’or verd

Deixa un comentari

100% suc d’oliva

L’oli d’oliva verge extra és el suc de l’oliva obtingut per procediments físics i que presenta una qualitat excepcional per al seu consum. És la categoria més alta dels olis d’oliva comestibles i s’obté de la simple molturació de les olives i de la separació que es duu a terme en el trull a partir de fruits sans i en òptim estat de maduració.

No tots els olis d’oliva que es comercialitzen són iguals. La qualitat, el sabor i l’aroma varien en funció de la varietat d’olivera, el clima, el sòl, el mètode de recol·lecció i la producció. Així, s’estableixen tres categories:

· Oli d’Oliva Verge Extra. És, com ja hem dit, l’oli d’oliva de categoria superior obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics;

· Oli d’Oliva Verge. És l’oli d’oliva obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics; i

· Oli d’Oliva. És l’oli que conté exclusivament olis d’oliva que s’hagin sotmés a un tractament de refinat i olis d’oliva verge.

La classificació dels olis d’oliva verge requereix dos tipus d’anàlisi: química i organolèptica. A través de les anàlisis químiques es determina la qualitat i puresa dels olis i mitjançant l’anàlisi sensorial es determinen les característiques gustatives i olfactives i la seva intensitat.

De categoria superior…

Perquè un oli d’oliva verge arribi a l’excel·lència d’un extra s’ha de seguir amb molta cura tot el seu procés d’elaboració, fent atenció especial als següents aspectes: cultiu de l’olivera, estat de les olives, grau de maduració del fruit, modalitat de recollida, transport i conservació de l’oliva, temps que passa entre la recol·lecció i l’inici de l’obtenció, característiques tècniques del procés d’obtenció, emmagatzematge del producte i envasat i conservació del producte final.

L’oli d’oliva verge extra és de categoria superior perquè no presenta defectes i ofereix al consumidor el gust original de l’oliva. En aquest sentit, la normativa vigent resumeix els atributs positius en tres principals, que es presenten amb diferent intensitat: afruitat, amargant i picant. Aquestes notes sensorials es deuen a la varietat de l’oliva, al grau de maduració en el moment de la recol·lecció i a la influència climàtica.

Els olis obtinguts d’olives verdes son més amargants i picants com a conseqüència d’un major contingut en polifenols. A mesura que l’oliva madura, disminueixen els polifenols i dóna lloc a olis menys amargs i menys picants.

L’afruitat és la característica aromàtica que recorda el fruit del qual prové l’oli. Aquest pot ser verd (quan recorda a olives verdes) o madur (quan recorda a olives madures).

…i beneficiós per a la salut

L’oli d’oliva verge extra, en ser el suc directe de les olives sense cap afegit, reuneix totes les propietats del fruit de què prové. Si tots els olis d’oliva són rics en àcid oleic –que ajuda a regular els nivells de colesterol-, el verge i el verge extra, a més, són rics en polifenols, unes substàncies antioxidants que fan que el cor es mantingui saludable i que exerceixen un efecte positiu davant l’oxidació cel·lular. A més, són una font de nutrients que afavoreixen l’assimilació de les sals minerals i de les vitamines A, D, E i K.

Un gran desconegut, malgrat tot

Tot i que l’Estat espanyol és la primera potència olivarera del món, encara no es registren uns nivells de consum d’acord a aquesta hegemonia. És un gran repte que tenim, perquè els olis amb denominació d’origen són els grans desconeguts. No tothom sap que existeixen i cal donar una empenta per promocionar-los i fidelitzar els clients, explica Joan Segura, responsable d’oli de la FCAC-Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.

És justament per divulgar els beneficis i les característiques diferenciadores de l’oli d’oliva verge extra, que s’endeguen campanyes de promoció com la que es posarà en marxa el proper mes de febrer a un centenar de restaurants de Barcelona i de la qual s’esperen, a priori, bons resultats. La campanya compta amb la col·laboració de la Federació d’Hostaleria de Barcelona i consistirà en una promoció directa a través de les taules. A cada taula dels restaurants que hi participin hi haurà una ampolleta amb oli de cada una de les 5 denominacions d’origen protegides que hi ha a Catalunya, perquè el consumidor les pugui conèixer i sàpiga apreciar les diferències entre un i altre oli.

La FCAC també es mostra satisfeta per una altra mesura aprovada recentment a Brusel·les: l’obligació d’indicar, en l’etiqueta, l’origen dels olis d’oliva verge i verge extra que es comercialitzen a la Unió Europea. És important perquè el consumidor sabrà d’on procedeix l’oli. Hi ha persones que volen consumir productes del seu país i fins ara hi constava el nom de l’envasador, però no la procedència de l’oli, diu Joan Segura. En canvi ara se sabrà si procedeix d’Espanya, Itàlia, etc. Crec que és una mesura beneficiosa per a tothom.

Aquest any, millor collita (ARTICLE DE L’ANY 2020)

Segons dades facilitades per la FCAC, la campanya d’oli que tot just comença es preveu un 5,3% superior a la de l’any passat. Les estimacions són que la producció total se situï al voltant de les 34.400 tones. Però mentre que a les comarques tarragonines i lleidatanes es preveu un augment de la collita del 7,5 i 4%, respectivament, a les comarques de Barcelona i Girona és previst un descens del 27,59%, degut, fonamentalment, a la climatologia adversa.

Tot i aquesta previsió global positiva, no està encara clar que això es reflecteixi en un descens del preu de venda de l’oli. El preu és fluctuant. Potser s’abaixarà una mica, però massa tampoc, perquè ja està a uns preus prou raonables. Tot dependrà de l’evolució de la campanya i de la producció de l’any vinent, informa el responsable d’oli de la FCAC.

L’oli de la DOP Siurana

De les cinc Denominacions d’Origen Protegides-DOP que hi ha actualment a Catalunya (Terra Alta, les Garrigues, Siurana, Baix Ebre-Montsià i Empordà), l’oli que es produeix a les cooperatives del Baix Penedès està acollit sota la DOP Siurana, que també acull les cooperatives de les comarques del Priorat, el Tarragonès, la Ribera d’Ebre, l’Alt i el Baix Camp i la Conca de Barberà.

Les varietats admeses a la DOP Siurana són l’arbequina, la rojal i la morruda, sent l’arbequina la principal, ja que el reglament especifica que un 90% de les olives de les quals s’extrau l’oli ha de ser d’aquesta varietat.

Segons l’època de recol·lecció de les olives es poden distingir dos tipus d’oli: afruitat, quan prové d’una recol·lecció primerenca, un oli de color verd, amb bastant cos i lleugerament amargant; i dolç, quan prové d’una recol·lecció més tardana, de color groc i més fluid.

Segons el reglament, la denominació Siurana protegeix únicament els olis d’oliva verges de qualitat extra que tenen una acidesa inferior al 0,5% i un índex de peròxids màxim del 15%.

A la DOP Siurana hi són inscrites les cooperatives baixpenedesenques de la Bisbal del Penedès i la cooperativa de cooperatives CEOLPE, de Llorenç del Penedès. També ho està la Cooperativa de Cambrils (Baix Camp), l’oli verge extra de la qual –utilitzat habitualment per Carme Ruscalleda als seus restaurants de Sant Pol i Tòquio- ha estat distingit per segona vegada com el Millor Oli Verge Extra d’Espanya.

El Parc Temàtic de l’Oli

Situat a les Borges Blanques, el Parc Temàtic de l’Oli es va crear el 1998 per tal d’afavorir la cultura associada a l’oli d’oliva verge extra de les Garrigues. En la zona d’accés al recinte hi ha oliveres mil·lenàries i la premsa més gran del món. A l’interior de la masia, construïda al segle XIII pels templers, es fa un recorregut que passa per la història de l’oli d’oliva des de l’arribada dels grecs al segle VI a C, fins a un molí del segle XX encara en funcionament.

La ruta turística Tasta la cultura de l’oli proposa un recorregut per les Borges Blanques visitant el Parc Temàtic de l’Oli i la cooperativa Sant Isidre. Fundada el 1912, aquesta és la cooperativa oleícola més antiga de les terres de ponent, amb uns 400 socis productors i un oli verge extra que ha acaparat alguns dels millors premis del sector.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Oli d’oliva verge extra: l’or verd

Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana

Deixa un comentari

Dies enrere, en un article sobre dos bons restaurants de Les Cases d’Alcanar, us vaig parlar d’un saborós arròs d’espardenyes. Però l’ingredient màgic d’aquest arròs –les espardenyes- mereix una mica més d’atenció.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta menja va ser a Les Cases. Els meus pares van descobrir-les al restaurant El Pescador i de seguida s’hi van aficionar. L’Aleix i jo les vam tastar deu fer cosa d’un any al mateix restaurant i ens va semblar una menja molt fina i gustosa, però jo no tenia ni idea de la mena de bèstia que ens estàvem cruspint.

Va ser mesos més tard, en una de les col·laboracions d’Arzak al programa de Karlos Arguiñano, que vaig poder observar aquesta espècie marina en la seva forma genuïna, ben semblant al d’una botifarra de mar.

L’espardenya -com la botifarra o les estrelles de mar- és un equinoderm, tot i que sovint se la considera un mol·lusc o un marisc. El seu nom científic és Stichopus Regalis, però dins del món de la gastronomia se la sol anomenar “espardenya” o “cogombre de mar”, a causa de la seva forma allargada. Pot arribar a mesurar 30 centímetres, la seva textura és tova i llefiscosa, és llarga i aplanada i recoberta d’una pell rugosa de color marró vermellós amb taquetes blanques, i amb una boca envoltada de tentacles. Alguns exemplars alberguen al seu interior un paràsit semblat a un cuc que s’alimenta dels seus òrgans sexuals. Quan l’espardenya se sent incòmoda per la presència d’aquest paràsit, es desprèn de les seves vísceres, les quals es regeneren posteriorment.

Després d’aquesta descripció, potser molts hauran considerat les espardenyes poc apetitoses, però el cas és que és una de les menges més preuades de la nostra gastronomia i una de les més cares. El seu preu elevat es deu, especialment, a la dificultat d’aconseguir-ne exemplars. Les espardenyes viuen en els fons marítims arenosos, entre 20 i 40 metres de profunditat. Només se’n troben a la costa mediterrània i durant èpoques de l’any concertes, i per tal de capturar-les s’han de dominar certes tècniques pesqueres com l’art de “l’arrastre”.

Els mateixos pescadors, en capturar-les, n’extreuen el tub digestiu, que és la part comestible que es ven a les peixeteries. A l’hora de cuinar-les, només cal obrir-les per la meitat, netejar-les de possibles restes de sorra i tallar-ne les puntes.

La seva textura és semblant a la del calamar, tot i que més fina, i el seu sabor és intens i delicat alhora, semblant al de les navalles però més fi. Se solen menjar amb arròs, saltejades amb all i julivert, a la planxa o en plats anomenats a casa nostra de “mar i muntanya”. Arzak observava també que al Japó les mengen crues, tallades en fines rodanxes i amanides amb salsa de soja. Tot i així, les espardenyes són una menja típicament catalana i és estrany veure-les en altres països europeus.

Recepta extreta de “La Taula d’en Bernat”

Origen: Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana

És temps de cireres

Deixa un comentari

Les propietats de les cireres

-Posseeix propietats remineralitzants, desintoxicants i antiinflamatòries. –Les Cireres ajuden a eliminar els nivells d’àcid úric en la sang. –És laxant i diürètica gràcies al seu contingut en fibra, aigua i potassi. –Ajuda a prevenir la Anèmia.

Propietats nutritives

La cirera és rica en hidrats de carboni, sobretot fructosa, tot i que el seu valor calòric és moderat respecte d’altres fruites. Aporta quantitats significatives de fibra, que millora el trànsit intestinal. Pel que fa al seu contingut de vitamines, són presents en petites quantitats la provitamina A i la vitamina C.

El que en realitat destaca de les cireres és el seu contingut en flavonoides (sobretot antocians, relacionats amb el color característic d’aquestes fruites) i àcid elàgic del grup dels polifenols, ambdós excel·lents antioxidants. Té quantitats importants de potassi i en menor proporció, magnesi i calci, aquest últim de pitjor aprofitament que el que procedeix dels lactis o altres aliments que són bona font d’aquest mineral. El potassi, és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Les Cireres són ideals davant la desmineralització dels ossos per la seva aportació en Ferro, Calci i vitamina C, és aconsellable en la pre-menopausa.

La seva riquesa en biofavonoides, eviten la degeneració cel·lular.

Informació nutricional de les cireres (per 100 g.):

Composició per 100 grams de porció comestible-Calories 58,3-Hidrats de carboni (g) 13,5-Fibra (g) 1,5-provitamina A (mcg) 3-Vitamina C (mg) 8-Potassi (mg) 260 -Magnesi (mg) 11-Calci (mg) 16 (mcg = micrograms).

Cobreix les necessitats diàries en:
Un 50% de vitamina C.
Un 9% de Magnesi.
Un 7% en Ferro i àcid fòlic.
Un 5% en Calci.
Un 3% en vitamina A.
58 Calories.

Sabies que les cireres …?

Les persones diabètiques també poden gaudir del sabor de les cireres, ja que el sucre que conté en la seva polpa, és totalment assimilable (consultar el metge o especialista).

Característiques

Forma: són drupes, de forma arrodonida, globosa o amb figura de cor. Posseeixen un os globós i gairebé llis.

Mida i pes: la seva mida oscil segons la categoria comercial entre els 13 i els 20 mm i tenen un diàmetre aproximat de 2 centímetres i un pes de 6-9 grams.

Color: presenta colors que varien entre el morat fosc o negre, tons cremes més pàl·lids amb un lleuger rubor rosat i el vermell, en funció de la varietat.

Sabor: dolç i sucós o agre, sobretot apreciable en les guindes. Les cireres per transformació es poden recollir mecànicament mentre que les destinades al consum en fresc es recullen a mà. Es recullen el més madures possibles perquè el sucre no augmenta després de la collita, són fruites no climatèriques.

Com triar i conservar-les

Al mercat s’han d’escollir les fruites d’un color vermell fosc o negre viu, segons la varietat. Les carnoses sempre són les millors. Han d’estar netes i tenir una pell ferma, brillant, sencera i sense trencaments ni imperfeccions. Les seves tiges han de ser verds i frescos. Convé assegurar-se que la tija estigui ben unit al fruit i en el punt d’unió dels dos no hi hagi podridura o floridura. També és important que no tinguin malformacions (fruits dobles). En general, són les cireres més grans les que millor sabor ofereixen. En el cas de les guindes, les millors són les rodones i pesades, de color vermell clar o rosat groguenc.

Una vegada han arribat al seu punt convé guardar-les en la nevera sense rentar ni tapar; d’aquesta manera es poden conservar fins a dues setmanes. No maduren fora de l’arbre. Admeten la congelació, fresques o elaborades com un almívar lleuger, i igual que les prunes són les varietats de cireres i de guindes més fosques les que millor suporten la congelació.

Origen i varietats

L’origen d’aquestes fruites se situa en el Mar Negre i al Mar Caspi, difonent després cap a Europa i Àsia, per mitjà de les aus i les migracions humanes. En l’actualitat, el cirerer es conrea en nombroses regions i països del món amb clima temperat, sent els països de major producció Rússia, Estats Units, Alemanya, Itàlia, França, Espanya i Catalunya.

El cirerer és una planta herbàcia, que pertany a la família de les Rosàcies i al gènere de les Prunus. Necessita d’un clima temperat, però resisteix perfectament al fred. Actualment, és un cultiu i consumit arreu del món.

La fusta del cirerer és molt valorada i utilitzada en ebenisteria per fabricar mobles i objectes musicals. El seu arbre també s’utilitza en ornamentació.

La seva millor època

Les cireres i les guindes són fruites d’estiu, encara que podem gaudir del seu agradable sabor des de finals d’abril (les més primerenques) fins a mitjans d’agost.

La cirera és un gran ingredient per a un gran nombre de receptes

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: És temps de cireres

El meló

Deixa un comentari

En comptes d’un refresc isotònic, menja’t un tall de meló! Amb un gust dolç suau i refrescant, el meló és una fruita especialment adequada per a l’estiu, perquè ens aporta una gran quantitat d’aigua, vitamines, minerals i sucres que permeten hidratar i nodrir l’organisme de manera sana i natural.

El meló és una fruita ideal per mantenir-nos hidratats durant els mesos de més calor de l’any. Conté mola vitamina A, que és bona per a la vista, i altres vitamines i minerals amb efectes protectors per a l’organisme.

El meló pertany a la família de les cucurbitàcies (com el carbassó o el cogombre) i, per tant, estrictament és una hortalissa, però a la cuina la tractem com una fruita. Hi ha vestigis que ja se’n menjava des de l’època egípcia; era molt popular a les cultures gregues i romanes i la colonització d’Amèrica en va estendre el cultiu.

Propietats Nutricionals

El meló destaca per una quantitat d’aigua enorme (80%) només superada per la síndria, que en té un 90%. El seu sabor dolç i delicat ens fa intuir que la quantitat de sucres és moderada (només unes 50 Kcal per 100 g de fruita). En canvi, el meló ens aporta quantitats importants de vitamines i minerals que convé tenir en compte.

Vitamina A: el contingut en aquesta vitamina, que la trobarem en forma de betacarotè, depèn de la quantitat de pigment taronja de la polpa. Com més intens sigui el color taronja, més concentració. En línies generals, la varietat Cantalup és la més rica en aquesta vitamina antioxidant (conté 1.800 UI per 100 g de fruita, i la ingesta diària recomanada és aproximadament de 4.500 UI). La vitamina A intervé en la formació del col·lagen, ossos, dents, glòbuls vermells, i afavoreix l’absorció del ferro dels aliments i la resistència a les infeccions. És una vitamina essencial per al bon funcionament de la vista i del sistema immune.

Vitamina C: es tracta d’una vitamina antioxidant molt necessària per protegir-nos de l’efecte dels radicals lliures, especialment agressius durant l’estiu, que és quan en general hi ha una exposició excessiva a la radiació solar. El meló en conté quantitats significatives (32 mg per 100 g de fruita), equivalent a les mandarines.

Vitamines del grup B: conté vitamines del grup B que són necessàries per aprofitar els hidrats de carboni per part del sistema nerviós. El meló és especialment ric en vitamina B6 (piroxidina) i B3 (niacina), totes dues imprescindibles per produir energia a l’organisme.

Potassi: participa en la regulació del balanç d’aigua en l’organisme i també en la contracció del cor i la transmissió de l’impuls nerviós. Una insuficiència de potassi provoca símptomes com ara cansament, dolor muscular, debilitat, astènia i les temudes rampes. La manca de potassi es pot produir durant la pràctica d’exercici intens, moment en què la sudoració és màxima.

Sodi: és una de les fruites més riques en sodi (10 mil·ligrams per 100 g de fruita) en comparació amb la mitjana de la resta de fruites, que oscil·la entorn dels 4 mil·ligrams. Aquest mineral és molt abundant en els líquids extracel·lulars de l’organisme i té una funció important en la regulació del electròlits, de l’aigua i de la contracció muscular.

Calci: el calci és el mineral més abundant del cos. La seva funció principal és ajudar a construir i a mantenir ossos i dents, alhora que intervé en els processos de coagulació sanguínia.

Efectes sobre l’organisme

Hidratant excel·lent: l’elevat contingut en aigua d’aquesta fruita la fa ideal per a l’època estiuenca. Més de la meitat del nostre organisme és aigua. Es tracta d’un element estructural de la cèl·lula i exerceix funcions reguladores, de transport, manteniment de la temperatura corporal i de les condicions adequades per al bon funcionament del cos. Per tant, estar ben hidratats és essencial: abans de recórrer a una beguda refrescant artificial, que us omplirà de sucre refinat i de minerals d’origen dubtós, us aconsellem un bon tall de meló ben fresc, que ens aporta l’equilibri ideal de sucre natural, aigua, vitamines i minerals.

Antioxidant destacat: el contingut en elements antioxidants del meló sembla indicar que podria tenir un efecte protector contra determinats tipus de càncer, com ara el de pàncrees. L’efecte combinat dels betacarotens, la vitamina C, els minerals i oligoelements que conté el meló protegeix l’organisme dels radicals lliures, que són molt abundants sobretot en l’època de màxima exposició al sol. Els radicals lliures s’han assanyalat com a possibles precursors de l’envelliment de l’organisme i de problemes cardiovasculars i, fins i tot, com a promotors de creixement de determinats càncers.

Convé que determinades persones tinguin en compte que conté sodi: un excés d’aquest mineral pot causar problemes a les persones amb el ronyó dèbil o hipertensió. En aquest darrer cas, es recomana limitar la ingesta de sodi a 1.500 mg al dia; la recomanació per a la població en general és de 2.300 mg al dia (una culleradeta de sal comuna).

Canvis vitals

És un aliment de naturalesa tèrmica que tendeix a refredar i, per tant, només és apropiat en el moment més càlid de l’any. Amb un sabor dolç, té l’efecte d’eliminar la calor, incloent-hi els problemes que se’n deriven a l’estiu: influeix en el cor, bufeta i l’estómac. Reconstitueix els fluids del cos i hidrata els intestins.

Es fa servir per satisfer o saciar la set, per a les dificultats d’orinar, els edemes, les petites ulceracions molestes a la boca o als llavis (panses i aftes), les inflamacions renals.

Com a precaució, aquest tipus de medicina recomana prendre’l sol perquè es digereix molt ràpidament i, per tant, qualsevol altre aliment que es mengi alhora amb el meló n’alentirà la digestió i causarà fermentació i problemes digestius.

Com escollir el millor

Quan anem al mercat a comprar melons és important que triem els madurs, però sense marques. Els que tenen la pell massa verda han estat collits abans d’hora, i si bé els podem deixar madurar a casa no serà el mateix que si ho han fet a la planta i per l’acció del sol.

Per saber si un meló és madur convé fixar-nos primer en l’olor: desprenen una olor dolça i delicada molt característica. A continuació l’agafem entre les mans amb fermesa i pressionem suaument la base, al costat oposat de la mata; si cedeix una mica significa que és ben madur. Els exemplars passats poden estar enganxosos en tocar-los. Si és possible, el podem sacsejar lleugerament abans de comprar-lo i, si sentim un xipolleig, és senyal que és massa madur i que ha començat a deteriorar-se. Rebutjarem qualsevol fruita que estigui massa tova, que tingui cicatrius o que mostri taques humides sobre la pell. Si el peduncle té cap símptoma de podridura també és mal senyal.

El meló madur convé consumir-lo tan aviat com sigui possible. Si el volem guardar a la nevera, l’hem de tapar bé amb una bossa de plàstic o posar en un recipient hermètic perquè deixa anar molta olor i alhora també agafa olor ambiental.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: convé consumir meló ecològic i de proximitat perquè evitarem consumir els agrotòxics que s’afegeixen al cultiu convencional. A més, les fruites produïdes seguint els principis de l’agricultura ecològica són més riques en vitamines i minerals.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El meló

És la Pera!

Deixa un comentari

Vols un extra de vitamines i hidratació? Doncs menja’t una pera! Realment aquesta fruita fa honor a la dita “És la pera”, perquè és rica en nutrients, ens deixa un gust dolç a la boca i té una textura tendra i suau que la fa molt apetitosa.

La pera (Pyrus communis) és una fruita originària de l’Europa oriental i de l’Àsia occidental i sembla que es va començar a cultivar fa 4.000 anys a partir de la selecció d’espècies silvestres. Els grecs i, més endavant, els romans van introduir-ne el cultiu a casa nostra, especialment a la zona de la conca de l’Ebre. A casa nostra La pera de Lleida es una zona dels productors principals d’aquesta fruita, sobre tot en les varietats de Llimonera i Conference. Les peres protegides per la DOP Pera de Lleida destaquen nutricional-ment per la seva elevada aportació d’aigua, fibra i potassi, així com per la presència de vitamines del Grup B en petites quantitats. Son suaument astringents per la seva composició de tanins amb efectes antiinflamatoris; i això les fa beneficioses un cop cuita com a remei de la diarrea, la gastritis i les úlceres. La Pera és diürètica ajudant en cas de retenció de líquids i recomanable per als diabètics gràcies al seu baix contingut en hidrats de carboni. Hi ha més de trenta varietats de peres diferents que fan possible que trobem aquesta fruita durant gairebé tot l’any.

La pera és una fruita amb propietats rehidratants i antioxidants fàcil de pair que ens convé incloure a la dieta.

Propietats Nutricionals

La pera és una fruita amb molta aigua i poques calories (un 80% del pes és aigua, i 100 grams de pera ens aporten unes 50 Kcal). A més, conté molta fibra soluble (uns 2,5 grams per 100 grams de fruita, en forma de pectina principalment), que té un efecte saciant i regulador intestinal. Pel que fa a vitamines i minerals destaquen:

Vitamina A: La pera conté quantitats destacades de provitamina A (2 mcg per 100 grams) en forma de betacarotè, que l’organisme transformarà a vitamina A, la qual intervé en diverses funcions biològiques, com formació de determinades substàncies que formen part de la pell, els ossos, les mucoses, el sistema reproductiu i els pigments de la vista.

Vitamina C: en conté 5,2 mg per 100 grams de fruita, per darrere de les fruites més riques en aquesta vitamina (com ara la taronja, que en conté deu vegades més). De totes maneres no és una quantitat menyspreable, i a més tenim peres a l’estiu, que és precisament quan necessitem aquest efecte antioxidant, molt necessari per protegir-nos dels radicals lliures, especialment agressius durant l’època de més calor, que és quan ens exposem més la radiació solar.

Àcid fòlic: o vitamina B9, intervé en la formació dels glòbuls vermells, en la síntesi del material genètic i en la formació d’anticossos del sistema immunològic. És una vitamina imprescindible en les primeres etapes de l’embaràs perquè el sistema neuronal del fetus es desenvolupi correctament. La pera conté 3 mcg d’àcid fòlic per 100 grams de fruita.

Magnesi: en la pera trobem quantitats destacables d’aquest mineral (8,4 mg per 100 grams), que es relaciona amb el funcionament de l’intestí, del sistema nerviós i dels muscles, forma part dels ossos i de les dents i millora la immunitat; a més té un lleuger laxant lleuger.

Potassi: la pera és una de les fruites més riques en potassi (en conté 130 mg per 100 grams de fruita), mineral molt important perquè participa en la regulació del balanç d’aigua en l’organisme i també en la contracció del cor i la transmissió de l’impuls nerviós. Una insuficiència de potassi provoca símptomes com ara cansament, dolor muscular, debilitat, astènia i les temudes rampes. El potassi pot baixar durant la pràctica d’exercici intens, moment en què la sudoració és màxima.

Efectes sobre l’organisme

Els efectes principals de la pera sobre l’organisme depenen, sobretot, de si ha madurat al sol o no. Hi ha evidència científica que les peres madurades al sol es conserven més bé una vegada collides i, alhora, les qualitats i quantitats dels sucres i de les substàncies associades són més elevades.

Els efectes principals de la pera són els següents:

La fibra que conté té efecte prebiòtic i podria reduir l’absorció de colesterol: la pera conté principalment fibra de tipus soluble (pectina), que té un efecte nodridor de la flora intestinal beneficiosa per al sistema digestiu. A més, aquesta fibra soluble sembla que pot formar una mena de gel “capturador” del colesterol i afavorir-ne l’eliminació intestinal.

Els seus antioxidants (polifenols, flavonoides, àcids fenòlics) tenen efectes antienvelliment: és especialment remarcable un estudi que demostra que aquests antioxidants tenen més efecte quan mengem la pell de la pera i no pas la polpa. Els antioxidants contraresten l’efecte dels radicals lliures que provoquen l’envelliment cel·lular (problemes de circulació, aparició de tumors, etc.). Un altre estudi mostra que la pera és una de les fruites amb més efecte antioxidant.

Sembla que els antioxidants que conté tenen efectes beneficiosos a l’hora de reduir el colesterol i el risc cardiovascular: aquest estudi científic va mostrar que si les persones que no fumaven combinaven cada dia una pera amb dues fruites més (poma i taronja) milloraven la capacitat antioxidant del plasma sanguini com també els perfils de greixos en sang. En canvi, si fumaven, l’efecte es limitava a la reducció de colesterol.

Com que conté molt de potassi, contribueix a reduir la pressió: la pera és una de les fruites amb més potassi, alhora que té poc sodi. Aquesta combinació de minerals té propietats vasodilatadores i arítmiques destacables i menjar-ne contribueix a millorar les condicions de hipertensió i a reduir el risc cardiovascular.

Podria reduir la resposta al·lèrgica i asmàtica: alguns estudis científics relacionen el consum de pera (en particular de la pectina) amb un alleugeriment de la resposta al·lèrgica que pot desencadenar una crisi asmàtica.

Com es cuina

Convé escollir la pera madura i assegurar-nos que ho ha fet a l’arbre, perquè és l’única manera de saber que conté totes les vitamines i antioxidants. A més, la polpa de la pera verda és dura i molt àcida o astringent, quasi inconsumible; és a mesura que va madurant que s’estova i s’endolceix. Les diferències de maduració entre varietats han estat fins i tot objecte d’estudis científics.

Sabem que una pera és madura quan cedeix a una lleu pressió del dit. Quan arribem a casa, convé treure-les de la bossa perquè els agrada respirar. Les hem de manipular amb cura perquè són delicades i amb els cops de seguida es tornen negres. Convé guardar-les en llocs frescos i secs, protegits de la llum o bé a la part menys freda de la nevera, no més de tres dies, per evitar que es panseixin abans de tenir temps de menjar-les.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: La pera és un clar exemple de fruita que aconsellem que sigui ecològica. La raó és ben simple: la major part dels antioxidants i vitamines de la pera són a la pell i, per tant, convé que no hagi estat exposada als agrotòxics que es fan servir als sistemes productius convencionals. També convé que sigui de proximitat i que hagi madurat a l’arbre, perquè si ha hagut de recórrer mig món abans d’arribar fins a casa nostra, no contindrà tots els nutrients que hi busquem. A banda, consumint producte local afavorim el model de desenvolupament rural que assegura la continuat de la pagesia del nostre país.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: És la Pera!

L’abc de la cervesa

Deixa un comentari

Definició i ingredients bàsics

L’altre dia pel carrer em va parar una senyora per felicitar-me pels articles cervesers publicats en la revista (cupatges) però no va poder resistir-se de fer-me una critica constructiva. El que aquesta senyora venia a dir és que en el número 33 parlàvem de la diferència entre cerveses artesanals i cerveses industrials. En els números 34 i 35 vam desgranar el criteri de classificació de les cerveses que fem els professionals del sector (cal remarcar que cada país pot tenir un criteri propi, a nivell legal, que respon a necessitats que acostumen a ser merament administratives per tal de saber quin impost aplicar). També que ara ja sabem que existeixen dos nivells de classificació: primer una família i després és el moment de decidir en quin estil s’emmarca o si està fora d’estil. Però encara no hem explicat què és la cervesa, de què està feta. I aquest és el retret que em va fer.

Comencem per la definició

La definició de cervesa varia en funció de l’època de la història en què ens fixem i de la zona geogràfica de què parlem. Així doncs, trobem que l’explicació més àmplia (vàlida en qualsevol punt del món i en qualsevol època històrica) diu que la cervesa és una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels sucres del midó (concretament dels cereals). En aquesta definició hi cap la chicha (feta de blat de moro a l’Amèrica del Sud) i el sake (produït a Àsia), de la mateixa manera que també hi caben les cerveses que bevem habitualment. Quina seria el concepte de cervesa per a la nostra ètnia i en l’època actual? Tot i que és discutible, avui en dia la definició més estesa és: beguda alcohòlica producte de la fermentació dels sucres del malt d’ordi i aromatitzada amb llúpol. És a dir, els ingredients que sempre hi ha d’haver en una cervesa d’avui dia són l’ordi sotmès al procés de maltatge, les flors femelles del llúpol, l’aigua i el llevat. És ben cert que hi ha cerveses que a més incorporen altres ingredients com fruites o mel, jo n’he tastat fins i tot amb fulles de tabac o fetes amb aigua de mar però avui en dia com a mínim han de portar aquests ingredients: aigua, llevat, llúpol i malt d’ordi. Fem una breu explicació de què és cada ingredient.

L’ordi és un cereal. El més adient és el conegut com a ordi de dues carreres. El maltatge és un procés de germinat i assecat que té com a objectiu descompondre la molècula de midó en molècules de sucre. Quan parlem de malt s’entén que és ordi el cereal maltat si no indiquem de quin cereal es tracta. El llúpol és una planta de la família de les cannabàcies i que actua principalment com a conservant i estabilitzant natural, a més de tenir un paper rellevant en l’aroma i el gust de la cervesa. El llevat és un fong unicel·lular i el seu paper és clau en la transformació dels sucres del malt en alcohol i gas carbònic, com ja havíem comentat.

Bé, em sembla que dit tot això ja hem acabat de posar les bases per poder parlar de cervesa. Ens queden molts aspectes per comentar però ho farem mentre repassem els diferents estils de cervesa que existeixen. En les properes entregues anirem explicant aquests estils de cervesa que avui en dia són tradicionals i tocarem aspectes com: d’on és tradicional?, què tenen d’especial que els diferencia dels altres?, quant fa que s’elaboren?, per què es van començar a elaborar? I moltes coses més.

Salut i bona cervesa!!!