Arxiu d'etiquetes: PRODUCTES CATALANS

(DOP) Pera de Lleida – fruits de la terra

Terra de peres llimoneres

L’horta de Lleida, al cinturó d’una conurbació de no gens dissimulades pretensions metropolitanes, té una activitat fruitera intensa i valorada arreu d’Europa. La DOP Pera de Lleida agrupa dues varietats locals (llimonera i blanquilla) i una altra de global, la Conference.

26/08/09 02:00 – David Marín

Ponent és terra de peres. La meitat de les que es fan a tot l’Estat surten de les explotacions fruiteres que s’estenen pels pobles del Segrià, la Noguera, l’Urgell, el Pla d’Urgell i les Garrigues. I és, sobretot, terra de peres llimoneres.

La pera llimonera és de pell llisa, fina i d’un verd que tira a groc llimoner en madurar. La carn és de color de vori, dolça i granulosa al paladar. I el lloc del món on és més fàcil trobar-la són les Terres de Lleida.

Ara fa un any els principals productors fruiters de les comarques lleidatanes van crear la marca protegida Pera de Lleida per comercialitzar aquest fruit que en aquestes terres, amb hiverns freds, estius calorosos i escassa pluviositat, és especialment dolç –generós en sucre–. Dintre de la Denominació d’Origen Protegida (DOP) Pera de Lleida hi ha, a més de la varietat llimonera, la pera blanquilla, que també té a Lleida un dels seus llocs d’origen principals, i la pera Conference, més repartida, ja que també es produeix en volums importants a Holanda, Bèlgica i les regions fruiteres d’Itàlia.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/70323-terra-de-peres-llimoneres.html

dop_pera_de_lleida_fruits_de_la_terra

(IGP) Poma de Girona – fruits de la terra

1 Resposta

Un paisatge aristocràtic

A les comarques gironines hi ha desenes de varietats locals de poma. Arbres dispersos a molts horts. Més d’un centenar ja són inventariats en pomaris. Tanmateix, la IGP Poma de Girona només reconeix les varietats Golden, Red Delicious, Royal Gala i Granny Smith

04/09/09 02:00 – Salvador Garcia-Arbós

La poma a Girona té fama des de l’imperi Romà, quan es va farcir el territori d’arbres de la varietat matiana. La denominació matiana, que va evolucionar a maciana, es va desenvolupar molt bé a la Selva i a l’Alt Empordà, on ha deixat un gran record en la toponímia: Maçanet de la Selva, Maçanet de Cabrenys, Maçanes, Maçaneda. I en la cultura agrària.

La IGP Poma de Girona és hereva d’aquesta tradició. La indicació geogràfica protegida Poma de Girona va ser creada i reglamentada el 2001 com a successora de la denominació de qualitat Poma de Girona, creada per la Generalitat el 1983.

Els camps de pomeres fan un paisatge molt senyor, aristocràtic. Són fascinants les plantacions a la vora del Ter amb el Montgrí de fons. L’aposta per la producció integrada, que els acosta a mètodes de control de plagues més sostenibles, millora la qualitat del producte i, sobretot, l’entorn. El cent per cent de la superfície emparada per la IGP és conreada d’acord amb els criteris de la producció integrada. En això, gràcies al suport dels tècnics de l’estació experimental agrícola Mas Badia, la IGP va ser pionera en els mètodes més moderns del control de plagues.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/-/5-societat/77489-un-paisatge-aristocratic.html

Poma de Girona un Paisatge Aristocratic

(ETG) Pernil Serrà – fruits de la terra

Deixa un comentari

Més de vint segles de pernil

El distintiu europeu d’Especialitat Tradicional Garantida per al pernil serrà ha fixat els criteris mínims a partir dels quals un pernil pot tenir aquesta denominació. Això ha protegit i dignificat el producte i ha afavorit i consolidat les exportacions, principalment al mercat europeu

05/08/09 02:00 – Teia bastons

Els romans el van considerar un producte tan valuós que durant l’època de l’emperador August es van arribar a fer monedes amb la seva forma. Es tracta del famós pernil, un producte de què els romans, sempre tan espavilats, ja n’havien apreciat les qualitats, com ho demostra el pernil fossilitzat de gairebé 2.000 anys que es va trobar a l’antiga Tarraco. Ells havien après dels celtes a posar en salaó el pernil i altres parts del porc, i és dins l’Imperi Romà que es troba la primera referència escrita sobre el pernil. I més concretament del pernil de la Cerdanya, que va rebre les lloances del poeta Marcial.

Amb uns antecedents com aquests costa de creure que vint segles després fos necessari posar els punts sobre les is. O sigui, posar ordre per protegir un producte tan arrelat i reconegut al nostre territori i deixar clar què es pot considerar pernil serrà i què no. El camí que va triar el sector, mitjançant una iniciativa liderada per l’empresari gironí Joaquim Boadas, de l’empresa Becsa de Palol de Revardit (Pla de l’Estany), va ser el de demanar la certificació europea d’Especialitat Tradicional Garantida (ETG

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/65079-mes-de-vint-segles-de-pernil.html

etg_pernil_serra_fruits_de_la_terra

(DOP) Formatge de l’Alt Urgell i la Cerdanya – fruits de la terra

1 Resposta

De llet fresca del Pirineu

Eliminada la vinya per culpa de la fil·loxera, les valls i riberes de la serra del Cadí van convertir-se en la font d’alimentació d’una incipient indústria de bestiar boví que, amb el temps, ha donat lloc a un formatge amb personalitat i reconegut des del 2000 amb la denominació d’origen protegida.

24/08/09 02:00 – David Marín

Fins a la plaga de la fil·loxera, l’Alt Urgell i la Cerdanya eren comarques agrícoles, dedicades sobretot a la vinya. La devastació provocada per aquella plaga va reconduir l’activitat cap a altres vies. Una de les que van fer forat va ser la cria de bestiar boví: en un principi per produir carn. Però de seguida la llet es va convertir en el producte més rendible. I el formatge, un dels seus derivats més principals, elaborat primer de manera força artesanal, ha acabat convertint, sobretot a partir dels anys cinquanta del segle passat, aquestes dues comarques de muntanya en el bressol d’un formatge amb personalitat, reconegut, l’únic de Catalunya que gaudeix d’una denominació d’origen protegida (DOP).

És un formatge per a tots els públics: de gust suau, textura tendra i cremosa, aroma dolça, amb un gust que es manté al paladar de manera agradable, sense estridències. S’elabora a partir de llet de vaca de raça frisona. Es recull cada dia de centenars d’explotacions lleteres de l’Alt Urgell i la Cerdanya, i es transporta a les instal·lacions de la Cooperativa Cadí de la Seu d’Urgell, on se sotmet a un procés d’homogeneïtzació i pasteurització.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/70347-de-llet-fresca-del-pirineu.html

formatge_de_lalt_urgell_de_llet_fresca_del_pirineu

(DOP) Mantega de l’Alt Urgell i Cerdanya – fruits de la terra

2 Respostes

Quan untar és un privilegi

La qualitat de les pastures d’on surt la llet, la maduració de la nata durant dos dies i l’absència de colorants han donat a aquesta mantega la seva personalitat. Se’n produeix poca i es ven principalment a Catalunya i a Andorra i, en quantitats menors, a l’Estat espanyol i als EUA

14/08/09 02:00 – Ramon Estéban

Ben pocs països a Europa poden presumir de tenir a casa una mantega distingida amb una denominació d’origen protegida. A tot el vell continent n’hi ha sis, d’aquests petits tresors; a l’Estat espanyol, dos; i a Catalunya, tan sols un: la mantega de l’Alt Urgell i la Cerdanya, que elabora només la cooperativa Cadí de la Seu d’Urgell. Si el fet que surti d’un lloc i prou no fos suficient per donar al producte una pàtina d’exclusivitat, afegim-hi que d’aquesta mantega se’n produeix una quantitat limitada –450 tones a l’any, una xifra minsa comparada amb les de les marques que dominen el mercat–, la qual cosa obliga que se’n pugui comprar només a Catalunya i a Andorra i en determinats comerços del País Valencià, Madrid i els Estats Units. L’explicació la trobem en el fet que la matèria primera és també molt limitada, atès que es tracta únicament de la llet de les vaques frisones dels 130 ramaders de l’Alt Urgell i la Cerdanya que nodreixen la cooperativa Cadí.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/70929-quan-untar-es-un-privilegi.html

(DOP) Arròs del Delta de l’Ebre – fruits de la terra

1 Resposta

Del verd a l’ocre

Si hi ha un producte arrelat a la terra que el produeix, aquest és l’arròs del Delta. Un conreu que des que es va començar a implantar a la zona, a final del segle XVIII, ha anat transformant una terra d’aiguamolls en un mar que va del verd a l’ocre segons l’època de l’any

31/08/09 02:00 – Roser Royo

Hi ha pocs conreus agrícoles capaços de sobreviure en terra d’aiguamolls. La salinització del sòl i la proximitat de la capa freàtica han convertit l’arròs en pràcticament un monocultiu al Delta, on es cultiva una superfície que s’acosta a les 21.000 hectàrees, de les quals 14.000 formen part de la denominació d’origen protegit (DOP). Això marca el paisatge, i el del Delta és una gran planura, que varia de color segons el cicle de l’arròs passant del verd intens de la primavera i l’estiu, quan la planta està en creixement, fins a l’ocre de final d’agost, quan els grans de l’arròs ja estan pràcticament madurs i comença el passeig sorollós de les màquines recol·lectores i els tractors. A l’hivern hi predomina el color de la terra fangosa i la plata dels camps inundats d’aigua en compliment de les mesures agroambientals. I és que el delta de l’Ebre és també un parc natural i això fa que els arrossaires hagin de ser molt respectuosos amb el medi ambient, un fet que, d’altra banda, també els ha reforçat a l’hora d’obtenir per al seu arròs el segell DOP.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/72460-del-verd-a-locre.html

arros_delta_de_lebre_fruits_de_la_terra

(DG) Ratafia Catalana – fruits de la terra

2 Respostes

La poció màgica

La ratafia és a Catalunya un licor amb fama de casolà i tradicional. En produeixen vuit destil·leries, però només dues produeixen el licor de nous a l’empara de la Denominació Geogràfica Ratafia Catalana.

01/09/09 02:00 – Salvador Garcia-Arbós

La ratafia és filla de contrastos. D’herbes d’un paisatge sec, de màquia mediterrània. I de noguers –nogueres, si voleu– fills de baguenys humits i poc resistents a la sequera. I de quaranta dies de sol i serena.

Quan l’estiu engega, posem-hi pel Sagrat Cor, per Sant Joan o Sant Pere, els ratafiaires corren abans no quedin sense cap nou verda: tres per litre d’aiguardent. I llavors, milers de garrafes amb les nous verdes, herbes i espècies comencen a macerar amb l’esperit de vi.

Per la Mare de Déu d’Agost, per les Mares de Déu Trobades, pel Dolç Nom de Maria o per la Mare de Déu dels Dolors de Setembre, els ratafiaires casolans s’encomanaran a Déu i a sa mare i colaran els seus beuratges. Els embotellaran, deixaran reposar les ampolles perquè la barreja es consolidi, i dissenyaran etiquetes per presumir amb els veïns.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/76168-la-pocio-magica.html

Contraportades del p

Anxoves de l’Escala – fruits de la terra

Deixa un comentari

Des del temps dels romans

El ric patrimoni arqueològic de l’Escala, materialitzat a Empúries, és indestriable d’un altre segell identificatiu del municipi: l’anxova. La indústria del salaó data del temps dels romans i era extensible a tota la Mediterrània, però és en aquest municipi alt-empordanès on se n’ha tret més profit

08/08/09 02:00 – Josep Puigbert

Els gastrònoms consideren que l’anxova s’ha de menjar sola, amb un raig d’oli i una base de coca, i consumir a partir dels nou mesos, que és quan agafa la plenitud gustativa. Si s’espera als divuit mesos encara es multipliquen els seus sabors. L’anxova ha passat de ser un aliment humil a convertir-se, amb el temps, en un producte exquisit. El que no ha variat gaire ha estat la producció del salaó. Els orígens de l’anxova a l’Escala es remunten a l’època grecoromana a Empúries, quan es documenta, per tota la costa mediterrània, l’existència de factories relacionades amb l’elaboració de salaons de peix. L’Escala es va formar al segle XVII com a barri de pescadors dependent d’Empúries, i no va ser fins al segle XVIII quan es va constituir com a municipi. Va ser precisament a principi d’aquest segle quan va aparèixer l’anomenat Alfolí, un edifici característic on hi havia uns dipòsits de sal que donarien al poble durant molts d’anys el protagonisme de ser el distribuïdor de sal a tot l’Alt Empordà. Als baixos d’aquest Alfolí hi havia les primitives indústries locals de salaons. La producció, en aquella època, no era tan elevada com en l’actualitat, tot i que en vivien moltes famílies. Ara se’n produeixen més, se n’exporten més, però cada cop es capturen menys anxoves. I cada cop són més petites. La veda biològica de dos mesos, als ulls dels productors, és insuficient.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/68647-des-del-temps-dels-romans.html

Anxoves de l'Escala des dels Temps dels Romans

Pastissets de Tortosa – fruits de la terra

Deixa un comentari

El dolç ebrenc més universal

Són uns dels productes més habituals a les sobretaules de Tortosa i de la resta de les Terres de l’Ebre, sovint acompanyats amb una copa de mistela. Però els pastissets de cabell d’àngel, també farcits amb brossat i altres productes, encara no tenen cap segell comú de qualitat

19/08/09 02:00 – Tortosa – Gustau Moreno

El pastisset és el dolç més tradicional i popular de Tortosa, fins i tot més que el panoli, les garrofetes del Papa, les farinoses, la sopa de la reina i les coquetes de Maria o de sagí. Però tot i ser un producte tan conegut i apreciat fora de les Terres de l’Ebre, la producció dels pastissets no està regulada, ni tampoc es comercialitzen ni es promocionen amb el paraigua d’un segell de qualitat o marca comuna. Això provoca, per exemple, que al mateix mercat de Tortosa es puguen arribar a vendre pastissets que, en realitat, són casquetes de Xerta. També són molt valorats els pastissets de Rasquera i els de Benifallet. De fet, el nom d’aquest dolç de clares reminiscències islàmiques (amb forma de mitja lluna i elaborat a base de farina, sucre, oli, anís, moscatell, ous, matafaluga i confitura de cabell d’àngel) és pastisset de Tortosa, tot i que se’n fan arreu del territori de l’Ebre i també als pobles del Matarranya, amb alguna variant local en la recepta i noms diferents com ara casquetes, panadetes i panadons. Així, segons les receptes recollides per l’antropòloga Maria Carme Queralt, els pastissets estan fets amb anís i moscatell (o mistela), mentre que les casquetes porten aiguardent.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/-/72311-el-dolc-ebrenc-mes-universal.html

pastissets_de_tortosa_fruits_de_la_terra

(IGP) Patata de Prades – fruits de la terra

1 Resposta

Dolça i amb aroma de castanya

La patata de Prades te anomenada des del segle XIX. La Unió Europea en va distingir l’especificitat al 2001 amb la concessió de la IGP. La producció es concentra al terme de Prades i amb només 300.000 quilos anuals la demanda l’absorbeix en cinc mesos

29/07/09 02:00 – Imma Martínez

El paisatge agrari de Prades és verd intens i vermell, el color de la terra flonja que facilita el cultiu de la patata de la varietat kennebec. Les patates es classifiquen pel color, la forma, la textura de la pell i el color de la carn. Les que es conreen a Prades són llises, de carn dura, blanca i dolça, que no es desfà, i desprenen una olor de castanya. La influència dels factors mediambientals –temperatures baixes– i la situació geogràfica –1.000 metres d’altura– és bàsica per al producte, ja que provoca que el cicle vegetatiu de la planta sigui més llarg. La patata de sembra es planta a l’abril i el tubercle no es recull fins al setembre, quinze dies després que la planta s’hagi assecat. El bancal de cultiu es deixa reposar la temporada següent amb una plantació de cereals perquè la terra s’oxigeni amb les restes de la sega.

La patata de Prades té anomenada des del segle XIX. El 1991 va obtenir la denominació comarcal dels productes alimentaris del Baix Camp, una distinció que va substituir el 2001, quan la Unió Europea li va concedir la indicació geogràfica protegida (IGP). La progressió del reconeixement de qualitat ha estat inversa a la dels pagesos que la conreen. La IGP es va iniciar amb 22 hectàrees, que han passat a les 16,62 actuals, i la trentena de productors s’ha reduït als vint socis de la IGP per a la campanya actual.

LLEGIR MÉS A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/-/66251-dolca-i-amb-aroma-de-castanya.html