Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Recàrrega de glucògen

By NEUROtiker – Treball propi, Domini públic, Link

Els hidrats de carboni són el combustible més important com a font d’energia ràpida per l’organisme. La glucosa, el sucre que utilitza la nostra musculatura i que trobem en la sang s’emmagatzema, majoritariament en forma de glucogen en el fetge i el múscul.

Les reserves de glucogen són essencials per assegurar uns bons nivells energètics al llarg de la pràctica esportiva, sobretot en esports de llarga duració. Si mantenim unes bones reserves evitarem situacions d’hipoglucèmies i conseqüentment: cansament, debilitat muscular, mareig, etc.

Hem de tenir en compte que la reserva de glucogen dependrà dels aliment que hem ingerit durant les 24h anteriors.

Per assegurar una bona disposició energètica trobem certes recomanacions dietètiques sobre règims de sobrecàrrega de glucogen. Aquests consisteixen en dues etapes en la que la primera es buida els dipòsits de glucogen del cos mitjançant activitat física intensa i control de la dieta: reduint els hidrats de carboni i augmentant les proteïnes i greixos. I posteriorment, durant 3 dies, es segueix una dieta alta en hidrats de carboni i baixa en proteïnes i greixos, juntament amb activitat física moderada. D’aquesta manera es poden arribar a incrementar més d’un 200% els dipòsits de glucogen de la musculatura.

Cal saber que al augmentar la quantitat de glucogen es produeix una retenció d’aigua, fet que millorarà la reserva de líquid del cos però produeix sobrepes i en alguns casos sensació de pesadesa en la musculatura. Per altra banda estarem aplicant un estrès físic i mental al nostre organisme. Al reduir al mínim els hidrats de carboni de la dieta durant la primera etapa, podem provocar sensació d’irritibilitat, mal de cap, malestar físic, etc.

Des de menTnutricional us recomanem que abans d’embrancar-vos en una dieta com aquesta consulteu a un professional que us faci un seguiment i us recomani la millor dieta en el vostre cas. I, recordar-vos que la millor opció per mantenir bones reserves de glucogen en el cos és menjar hidrats de carboni d’absorció lenta en tots els àpats: cereals integrals i els seus derivats (farina, pa, pasta, etc.) i llegums

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origenal: Recàrrega de glucògen

El te

Deixa un comentari

Desprès de l’ aigua, el te es la segona beguda més consumida en tot el món. Consumir aquesta beguda és un tot, està relacionat amb la cultura oriental, el món espiritual, amb cuidar-se….

Seguidament es mostren de forma resumida els tipus de te i beneficis per la salut:

Blanc: és el de millor qualitat, elaborat amb les millors fulles, les fulles tendres del brot. Es caracteritza per aromes i sabors suaus i afruitats. Conté poca teïna comparat amb la resta dels tes. Té funcions antixoidants, tòniques…
Verd: es tracta de te sense fermentar això fa que les seves propietats es mantinguin quasi intactes. Com a propietats a destacar és depuratiu, antioxidant, ajuda a controlar els nivells de colesterol…
Negre: te fermentat amb un fort gust. És ric en cafeina. És antioxidant i astringent.
Roig: és un te semifermentat que estimula el metabolisme i ajuda a millorar la digestió.
Rooibos: No conté teina, per tant, és apte per la gent sensible a la cafeina. Com tots els tes és antioxidant. Però també ajuda a reduïr problemes digestius i contribuiex a tenir uns ossos sans entre d’ altres funcions.

Com fer la millor tassa de te:

El temps i temperatura de l’ aigua:
- Blanc: a baixes temperatures és suficient per extreure els seus aromes (65-70ºC)
- Verd: 1.30-2’ /tª 75ºC
- Negre: fins a 3’ /90ºC

La quantitat de te ( una cullaradeta rassa per tassa)

L’ aigua ha de ser el més pura possible

Com guardar el te?

Cal guardar-lo en recipients tancats i opacs per evitar que factors com la llum, aire o humitat puguin interferir en la seva qualitat.
Els millors recipients són les llaunes o ceràmiques
Guardar-lo en llocs secs, nets i lliure d’ altres olors.

Si es segueixen aquests passos pot conservar-se fins a dos anys.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: El te

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Deixa un comentari

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petxina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

L’ou: la millor relació qualitat/preu

Deixa un comentari

Aquests dies es parla molt de la pujada del preus dels ous, però aquest titular no explica quin preu està pujant, el perquè, fins quan, etc. Intentarem breument explicar-ho.

A l’estiu va haver l’alerta per ous contaminats amb fipronil, un producte d’ús prohibit a les granges que fan productes per l’alimentació humana. Moltes granges de Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, etc. l’havien fet servir per desinfectar-les i es van trobar residus als ous i als productes elaborats amb aquests ous. Espanya no havia utilitzat aquest producte i per tant els seus ous es poden seguir comercialitzant normalment. Però les granges afectades van haver de tancar mentre es descontaminaven i, al mateix temps, gran quantitat de productes intermitjos fets amb ous van haver de ser destruïts.

Ens trobem en una situació de gran desequilibri entre oferta i demanda. Hi ha la demanda habitual d’ous per consum en fresc, per la indústria i per l’exportació. A això cal afegir que mesos abans de Nadal les indústries requereixen més ous de cara a la producció dels dolços típics de cada país. I de la banda de l’oferta tenim que a la Unió Europea hi ha 10 milions de gallines menys i per tant un important descens de la producció. En un desequilibri d’aquesta mida, el mercat es tensiona i els preus pugen. A la pràctica els preus que estan pujant amb força són els dels ous destinats a la indústria i a l’exportació.

Els de consum en fresc pugen i pujaran, però no pas grans increments, perquè l’ou és un producte bàsic i ni les grans superfícies ni els petits minoristes volen aplicar pujades que suposin una pèrdua de clients o una disminució del consum.

De tota manera, cal ser conscients de tot el què l’ou és i que per molt que pugés el seu preu encara no estaria ajustat el seu gran valor nutritiu amb el que es paga quan el comprem.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: L’ou: la millor relació qualitat/preu

Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

Deixa un comentari

Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

Després d’un temps d’hivernació, el nostre blog torna a la vida aprofitant un article que el 4 de juny es va publicar al diari Ara.cat amb el títol: Menjar gall dindi pot ser divertit.

Hem volgut compartir-lo no només perquè valora com cal la carn de gall dindi, sinó perquè la tracta des de diferents punts de vista. Parteix del fet que aquest tipus de carn, com també passa amb la de pollastre o de guatlla, és molt poc calòrica i per tant, és apte per dietes hipocalòriques si es cuina, per exemple, a la planxa. També ens explica altres motius pels quals la carn de gall dindi té una alta qualitat nutritiva. Nosaltres volem destacar la seva alta digestibilitat.

Aposta l’article per macerar la carn de gall dindi abans de cuinar-la. Sempre a la nevera, la maceració pot ser amb multitud de líquids, amb condiments i herbes al gust de qui cuina i de qui la consumirà. Aquests líquids base de la maceració poden anar des del suc de llimona, fins barreges més atrevides com les que l’article proposa.

Acaba amb dues receptes fàcils i diferents.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Gall dindi: quan un article en fa bona propaganda

No tot és pollastre, també hi ha capons, pulardes, pollastrons,…

1 Resposta

Pollastre, pularda, capó, pollastró, …? A l’anar a mercat, a les parades d’aviram i especialment quan estem a la vora de Nadal, ens trobem bèsties amb aquests rètols i no sabem molt bé que són ni quines diferències tenen. Avui intentarem explicar-vos quatre idees que us ajudin a saber què és cada cosa.

Creiem que no cal explicar el tipus d’animal que és un pollastre, però no està de més dir que amb aquest nom hi ha tant mascles com femelles. El pollastre que normalment comprem a mercats, supermercats, polleries,… és el que s’anomena de granja, industrial, estàndard. Quan l’animal està viu se’n diu sovint broiler. Son animals de creixement molt ràpid, que amb 6 o 7 setmanes de vida arriben al pes desitjat, amb un important desenvolupament muscular de potes i pit.

En front d’aquest tipus hi ha el pollastre que es pot anomenar de pagès o amb altres denominacions. Són productes diferents a les anteriors però no estandarditzades. Poden haver pollastres de creixement més lent, de races autòctones millorades, amb més o menys sortida i espai a l’aire lliure, etc. En general són animals que s’engreixen fins edats superiors a les dels broilers amb la qual cosa les característiques de la seva carn poden variar, tant en color, que és més fosc, com de textura i gust.

Capons i pulardes. Són respectivament mascles i femelles pollastres castrats a edats molt primerenques. Són productes que es fan principalment de cara al mercat de Nadal. La castració suposa un canvi metabòlic que transforma les qualitats de la carn, sent la més significativa que hi ha una major infiltració de greix al muscle i per tant la carn és més sucosa i té un gust també diferenciat. El temps d’engreix és variable depenent del que demani cada mercat, però no hauria de ser mai inferior als 3 mesos que es quan poden començar a notar-se els efectes de la castració a la carn. El pes final de l’animal, i per tant de la peça, dependrà del període d’engreix i de la raça escollida.

Els pollastrons són pollastres petits, el seu engreix arriba fins el 600-700 grams i per tant com adequats per racions individuals i com a tals s’acostumen a vendre. Requereix poca cocció i al tenir carn poc gustos es recomana cuinar i servir amb salsa.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: No tot és pollastre, també hi ha capons, pulardes, pollastrons,…

Additius alimentaris

Deixa un comentari

Cada vegada és més difícil desxifrar els ingredients de la majoria de productes que trobem al supermercat. Colorants, aromatitzants, conservants, saboritzants, edulcorants,…
Què s’amaga d’arrera d’aquests additius? Poden tenir efectes negatius sobre la nostra salut?

En aquesta mena de “taula periòdica dels additius” podeu veure’n les característiques i el grau de perillositat de cada un d’ells.

I al blog “Aditivos alimentarios” també podeu informar-vos sobre el tema.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL GUARET

Origen: Additius alimentaris

El coco

Deixa un comentari

El coco és una fruita rica en aigua i greix, principalment, saturat. A part de la fruita actualment trobem que en el mercat diversos derivats d’ aquest producte.

Oli de coco: es caracteritza per ser sòlid a temperatura ambient i a partir dels 23 º C es comença a fondre. Però una de les seves avantatges és que aquest tipus d’ oli no s’ enrancia i és estable quan s’ escalfa.

Encara que sigui un aliment molt calòric i amb un elevat contingut nutritiu, una cullerada sopera ens aporta 100kcal!!!, és una alternativa saludable a altres tipus de greixos encara que sembli impossible! Això es deu als àcids grassos que conté (àcids grassos de cadena mitja) que s’ utilitzen com a combustible sense necessitat d’ emmagatzemar-se en forma de greix.

Llet de coco: rica en àcids grassos saturats i això és un punt negatiu contenint una tassa més de 400 calories i 40 grams de greix. Tot i així, és una bona alternativa a la crema de llet.
Aigua de coco: És la part liquida dels cocos verds que té grans propietats nutricionals sobretot vitamines degrup B, minerals i oligoelements, aminoàcids, enzims, antioxidants i fitonutrients. També destaca les seves propietats alcalinitzants.

Cal senyalar que entre les seves propietats ajuda a reposar els electròlits sobretot, durant i després d’ exercici físic o en situacions d’ elevada temperatura.

Es tracta d’ una beguda que apart de ser refrescant, és baixa en greix i calories.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: El coco

Llegums

Deixa un comentari

Els llegums són aliments d’origen vegetal amb un elevat contingut de proteïnes. Combinades amb cereals (pasta, arròs, etc.) tenen un valor proteic igual que els aliments d’origen animal. També són una font excel·lent d’hidrat de carboni. Ens aporten molta energia. Gràcies al seu aport de fibra ens ajuden a regular el trànsit intestinal i evitar molèsties com l’estrenyiment. Tenen un contingut molt baix en greix. Majoritàriament ens aporten vitamines del grup B i E. Són una bona font de ferro (tot i que al ser d’origen vegetal no s’absorbeix tan bé com el d’origen animal), potassi, magnesi i fòsfor.

Els més consumits en les nostres terres són els cigrons, les mongetes, les llenties, les faves i els pèsols. Els cacauets són també llegums.

Algunes persones els poden provocar flatulències. Per evitar-les hi ha dues opcions: extreure la pell que recobreix el llegum, on es troba tota la fibra que provoca flatulències. Bullint-la, triturar-la i passant-la per un colador xino, fent-ne puré. I l’altra opció és prendre un iogurt de postres.

Tenint en compte que actualment fem un consum molt elevat de carn, peix o ou, un plat de llegum és una molt bona opció per substituir aquest aliments. Es recomana prendre’n de 2 a 4 cops a la setmana.

Ara que ve la calor les amanides o els pures de llegums, com l’hummus són plats molt refrescants i equilibrats i són molt recomanables pels que mengeu en taper.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Llegums

El parent pobre del calamar

Deixa un comentari

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.