Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Bioseguretat a les granges avícoles

Sovint diem que la bioseguretat és un factor clau en la producció de carn d’aviram i d’ous. Però, que és la bioseguretat? Per què és tan important? Intentarem en aquesta entrada donar les idees bàsiques sobre aquest tema.

La bioseguretat és un conjunt de mesures, tant d’infraestructures com de maneig, que tenen com a finalitat evitar l’entrada de malalties a les granges, la seva difusió dins la granja o cap altres del voltant.

Cal que diguem el perquè cal que les granges tinguin el màxim de mesures que evitin l’entrada de malalties. Un motiu és que un animal que no està sa no té benestar, un altre que cal medicar els animals quan estan malalts i això és una cosa a evitar i finalment, els animals sans són més productius. Encara que tot això és lògic, de vegades no ho tenim en compte. Es també molt important remarcar que la bioseguretat no afecta només cada granja en particular, sinó al conjunt de granges al seu voltant, i per tant, a tot el sector.

Les mesures de bioseguretat són tant d’infraestructures (tancat de les granges, teles mosquiteres, etc.) com de maneig (només ha d’entrar el personal autoritzat, calçat i vestit amb roba exclusiva de la granja, sense gats ni gossos, netejar i desinfectar, etc.). De fet, cal que el personal de la granja estigui format i conscienciat. Si la persona que cada dia està en contacte amb els animals no es creu la necessitat i bondat d’aquestes mesures, la bioseguretat no serà la correcta.

Els punts bàsics són la separació de zones netes i brutes, la neteja i la desinfecció.

Les granges a l’aire lliure, si bé per la seva mateixa natura, són de més difícil control pel que fa a l’aplicació d’aquestes mesures, també han d’aplicar tot el que el sigui possible, que no és poc.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Bioseguretat a les granges avícoles

La fi dels musclos?

Deixa un comentari

El musclo de roca (Mytillus galloprovinciallis) és el marisc més popular. No fa gaires anys hi havia el costum de recol•lectar-los directament i fins i tot consumir-los a la mateixa platja un cop acabat el bany. Un dels millors records que tinc de la infantesa està relacionada amb aquest costum tant popular. Tota la família anàvem a passar el dia a la platja i els agafàvem, els coíem i ens els cruspíem allà mateix. Els musclos de roca acabats d´agafar i cuits al vapor són una de les menges més delicioses. Josep Pla deia que “els musclos són el nostre millor marisc”.

A la primavera és quan els musclos comencen a estar “a punt”, i coincidint amb l´inici d´estiu és quan són més plens, i a més, si són recol•lectats en lluna plena encara millor. L´extracció de musclos del medi natural es considera marisqueig, i com a tal està regulat com qualsevol altra pràctica de pesca recreativa i es requereix la corresponent llicència.

D´uns anys ençà, les poblacions de musclos de roca a la nostra costa estant minvant de manera alarmant. Cada vegada n´hi ha menys i els que queden són cada cop més petits. Les raons per a saber que està passant són molt diverses i estan interrelacionades les unes amb les altres.

Els musclos “salvatges” cada vegada són més rars

Es creu que la desaparició dels musclos està relacionada amb la reducció de les precipitacions, i en conseqüència dels aports sedimentaris que arriben al mar. Després de les pluges, rius i rieres aboquen al mar enormes quantitats de nutrients que són arrossegats pels cursos d´aigua i posats en suspensió al mar. Així, els musclos organismes filtradors, tenen a la seva disposició enormes quantitats de nutrients. En aquest mateix sentit també hi ha qui ho relaciona amb els plans de sanejament. La proliferació de depuradores al llarg de la línia de costa augmenta notablement la qualitat de l´aigua, a l´hora que redueix les partícules en suspensió i afecta a la nutrició de les espècies filtradores.

ltres raons estan relacionades amb el canvi climàtic i l´escalfament gradual de l´aigua. En aquest cas, si bé un cert augment de temperatura podria ser fins i tot beneficiós ja que acceleraria el metabolisme de l´animal, els efectes globals tenen un balanç negatiu. En els hiverns pocs freds com en els dels darrers anys no s´aconsegueix la barreja horitzontal de masses d’aigua per diferències de densitat.

La contaminació i l´abocament de matèries tòxiques al mar evidentment influeix notablement als organismes filtradors com els musclos. Aquest efecte és més important en els trams de costa altament industrialitzats com ara en la regió metropolitana de Barcelona. En aquest cas, els abocaments que produeixen tant el Besós com el Llobregat, malgrat la depuració de les seves aigües, afecta negativament a la proliferació dels musclos.

La pràctica tradicional d´anar “a fer musclos” també és una causa de la disminució de les poblacions de musclo, especialment en les àrees més ben conservades com ara molts punts de la Costa Brava i alguns espais naturals protegits. Sobre aquest fet, n´hi qui pensa que agafar-ne per una menjada no passa res, d´altres, argumenten que la prohibició és només una qüestió de salut pública i no pas un qüestió ecològica. Sigui com sigui, qualsevol activitat extractiva en el medi natural té els seus impactes. Evidentment si una persona va a recol•lectar musclos no passa res, però si tots ens hi posem evidentment que produïm un impacte gens menyspreable. Entre els dos extrems hi hauria d´haver un terme mig raonable. La prohibició per normativa només incentiva als clandestins que, són realment el veritable problema. Això però és una altra hsitòriademar.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La fi dels musclos?

La Síndria

Deixa un comentari

La síndria, xíndria, meló d’aigua o meló d’Alger (Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. et Nakai de la família Cucurbitaceae) és una fruita i planta de l’estil de les parres (enfiladissa), originària del Sud d’Àfrica. És considerat sovint un tipus de meló, però no està en el gènere Cucumis.

La síndria és, generalment, esfèrica, ovalada, cilíndrica o el·lipsoïdal, verda per fora i roja per dins, amb llavors negres, i quan està ben madura, molt dolça i refrescant, fet pel que també se la coneix amb el nom meló d’aigua. Avui en dia es poden trobar varietats més o menys artificials amb la molla de color groc, sense llavors i de formes no arredonides.

Amb un contingut d’aigua d’un 95%, és d’origen africà (Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica) on és usada com a substitut de l’aigua en l’estació seca. Es cultiva a totes les regions càlides del planeta, però destaca Turquia com a principal productor, es va propagar per les costes del mar Mediterrani i per tots els països càlids. Va arribar a Amèrica portada pels colons europeus i es va estendre per tot el continent.

És un dels fruits més grans que es coneixen, poden arribar als 15 kg de pes, però el més comú són peces de 2 a 4 kilograms. La pell és llisa, molt gruixuda de color verd, encara que a vegades presenten un dibuix a bandes.

La polpa, principalment de color vermell, i excepcionalment de color groc (síndria ananàs), té una textura acüosa i porosa, amb abundants llavors.  Pel que fa al seu valor nutricional, no aporta quasi vitamines ni minerals, i fins i tot el seu contingut en sucres és relativament baix, això si, res millor que una síndria fresca per apagar la sed. La seva gruixuda escorça li permet aguantar en bones condicions durant bastants dies a temperatura ambiental i ja que és molt sensible al fred, no s’ha de mantenir a temperatures inferiors a 7 o 10º C.

El seu color pot variar entre el verd fosc, el verd clar o el groc, fins i tot una combinació d’ambdós. Té una polpa de color rosat o vermellós i segons la varietat, pot contenir o no nombroses llavors (negres, marrons o blanques). Aquesta polpa es caracteritza per ser molt sucosa i aquosa. És molt refrescant i generalment té un sabor dolç. És exquisida com fruita de taula i també en granissats, sucs i refrescos.

Per comprovar el seu punt òptim de maduració, la síndria te que “ cantar”, això és, quan se li donen lleugers copets amb la palma de la ma a la pell hem de notar durant un temps unes petites vibracions com a resposta al nostres cops. Si aquestes vibracions són imperceptibles o per al contrari no dona la suficient sensació de fermesa, és millor triar-ne una altra.

Propietats:

La síndria es pot dir que és la fruita que més quantitat d’aigua conté (95%), per la qual cosa el seu valor calòric és molt baix, només 20 calories per 100 grams. Els nivells de vitamines i sals minerals són poc rellevants, sent el potassi i el magnesi els que més destaquen, si bé en quantitats inferiors comparats amb altres fruites. El color rosat de la seva polpa es deu a la presència del pigment licopè, substància amb capacitat antioxidant. El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri de l’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Varietats:

Síndries diploides o amb llavors: són les varietats cultivades tradicionalment, que produeixen llavors negres o marrons de consistència llenyosa. Segons la forma dels seus fruits trobem:  Fruits allargats: d’escorça verda amb bandes de color més clar. Es diuen melons. A Espanya tot just es conreen. Destaquen els tipus Klondike i Charleston Gray.  Fruits rodons: d’escorça de color verd fosc o negre, són els exemplars més cultivats encara que estan sent desplaçats per les varietats sense llavors. Destaquen: Crimson Sweet (Almeria), Resistent (València), Sugar Baby (Itàlia, Grècia, Turquia i Espanya – Almeria i València-), Dulce Meravella o Sweet Marvell i Early Star, entre les més conegudes i conreades.

Síndries triploides o sense llavors: Es tracta de varietats que tenen unes llavors tendres de color blanc que passen desapercebudes al menjar el fruit. Es caracteritzen per tenir l’escorça verda clara amb ratlles verdes fosques i la carn pot ser de color vermell o groc. Destaquen: Reina de Cors (Almeria), Apirena, Jack i Pepsina, entre d’altres.

Composició per 100g de porció comestible

Calories: 20,3

Hidrats de carboni (g): 4,5

Fibra (g): 0,3

Potassi (mg): 88,5

Magnesi (mg): 11

Provitamina A (mcg): 18

Acido fólico (mcg): 3

mcg=micrograms

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: La Síndria

ARTICLE: El porró

2 Respostes

El porró es considera un símbol tradicional de Catalunya.
A les botigues de souvenirs es veuen porrons “típics” amb taps en forma de barretina . El porró és habitual en menjars col·lectius populars i festius, com per exemple les calçotades, cargolades, carns a la brasa, etc.
Popularment hi ha una tradició que diu que, quan si per accident (sense intenció) una persona trenca un porró i es vessa el vi que contenia, és senyal segura de bona sort. Però si es fa expressament llavors la bona sort no ve. A mi no m’ha passat mai, però en endavant, ho tindré en compte. A casa nostra el que si ens feia molta mania era que la punta estiguès apuntant-te a tú. Recordo que ens passàvem molts dinars movent la punta del porró.
A Olot tenen un refrà que diu: “A un porró sense vi, digues-li vidre”

L’Origen del porró

El nom porró ve del llatí pŏrrum, és a dir, l’all porro, al qual se li afegeix el sufix -ōne, i se li va posar per la semblança de la forma que té el porro amb el cos bulbós del recipient. També existeix una forma dialectal posterior, porro, per a anomenar aquest recipient, i que es podria explicar que naixeria per una voluntat de treure el que s’interpretaria com a diminutiu, és a dir, de la idea de que un porró seria un porro petit.
El porró és almenys d’origen medieval. Antigament es dèia meitadella. Abans es fèien de terrissa.
Antigament el porró s’utilitzava donat que a les menjades populars no hi havien gots per tots, i aquest recipient anava molt be per anar passant.

El porró com a mesura

Abans d’adoptar el litre com a mesura de volum i, en particular, de quantitat d’un líquid; s’utilitzaven recipients de mida coneguda, com per exemple càntirs o cànters (País Valencià), botelles (Catalunya Nord) o borratxel·los (Balears). A Catalunya es feia servir el porró per a mesurar les quantitats de vi i de llet on, en canvi, les quantitats de massa sòlida es medeixen amb unces i lliures. El porró tenia sempre la mateixa mida, però clar aquest era diferent entre algunes localitats. Per tant, calia una taula de conversions.
Actualment els porrons es fan amb mides que corresponen a divisors rodons del litre, típicament de mig litre, de tres quarts (capacitat d’una ampolla de vi estàndard) o de litre.

Conversió de mesures

1 càntir valencià = 12 porrons lleidatans = 12,8 porrons barcelonins o gironins = 16 porrons tarragonins
1 borratxel·lo balear = mig porró barceloní o gironí = 1 xau
1 porró barceloní = 1 litre
1 porró tarragoní = 1 litre i quart
1 porró lleidatà = 0,9375 litres, es pot aproximar a un litre

Divisors del porró

1 porró = 4 quartins o petricons
1 porró = 8 xicres
1 petricó = 1/4 de porró = 250ml
1 xicra = 1/2 petricó = 150ml

El porró a casa nostra

L’autèntic porró es de vi….i nomès vi.
Per tant, no caldria ni refredar-lo.
Però nosaltres el feiem amb gasosa i així els més petits (majors de 13-14 anys) podiem també fer un traguet.
La gasosa La Casera, clar.
És cert, que també tenies “La Chaparrita” i “La Revoltosa”…però jo recordo de sempre “La Casera”.
Abans compràvem aquella del tap tan peculiar….que portava la caputxeta de plàstic i tot.
Desprès, ja van venir les típiques en ampolla de vidre i tap de rosca. Quan als taps de les ampolles podies trobar-te un premi….oi que si?….o per cada 50 plàstics de tap…et donàven una tovallola o una nevereta.
Fins arribar a les ampolles de plàstic d’avui en día.
També em fa la impressió que abans es consumía més gasosa que ara, oi?…era molt normal anar a la bodega i agafar un gasosa, una coca-cola i una fanta. Tampoc hi havia tanta varietat de begudes gasoses com ara.

I havies de portar els “cascos”…..juasss,juasss !!!…us enrecordeu?
Recordo de petit que quan anàvem a jugar a la placeta….i trobàvem una ampolla buida de vidre…la portàvem a una bodega que li deiem “La Carmeta” (i que tenía un bigoti que no veas, la tia) i allà el seu marit, que nomès despatxava ell, ens donava 5 duros. La típica bodega on venen el vi a granel. I amb allò anava corrents a comprar-me xuxeries….unes pipes o un “Burmarflash (polín)”.
I si l’envàs era de Xibeca….igual eren 35 pesetes, eh?
“Qué tiempos aquellos.”
De ben segur que no contaminàvem tant com ara….amb tant de plàstic.
En fi.
A casa meva, el meu avi i el meu pare sempre havien begut en porró, de vegades nomès vi i de vegades rebaixat amb gasosa i ben fresquet.
Clar, nosaltres, els fills, hem après a beure a galet des de ben petits….i els porrons de vi amb gasosa (alguna vegada també de cervesa amb gasosa) no faltàven mai a taula. Sobretot a l’estiu, amb el gel. Sembla mentida com treu la sed veure d’aquesta manera.
I pobre del que xupés del porró….eh?….estava estrictament prohibit i mal vist per tots . Tampoc podies extreure beguda pel forat gros omplint un got. El porró era per beure en porró i res mes.
Recordo que si sobrava una mica de porró, a les nits d’estiu, a les fosques algú s’acostava a la taula i, fent aquell sorollet tan característic de remenar els glaçons de gel….es fotia un bon glop de porró, fent esclatar el raig dins la gola.
Desprès anaves tú al darrere….amb unes ganes boges de fer un traguet del porró ben fresquet….i resulta que se’l havia acabat. Quina ràbia !!!!!!
Ara, aquest estiu, m’he proposat recuperar l’us del porró, que, tot i tenir porró desde que em vaig comprar l’actual pis, fins ara no l’havia utilitzat gaire.

I com preparem el porró?

El porró ben net, sobretot. Preparem un bol amb una mica d’aigua i gel.
Gasosa marca La Casera, clar.
…nosaltres fem 6 parts de gasosa per 4 de vi.
Primer posem el vi…glu,glu,glu…
…i desprès la gasosa…
Ummm….qué refrescant !!!…ara direu que això és un tinto de verano, si…però abans no li deiem així.
A la taula sempre fa goig un porró

Catalans i catalanes !!!!!….hem de beure amb porró.

Recepta extreta de “La Cuina de Sempre”

Origen: ARTICLE: El porró

La Cúrcuma

Deixa un comentari

CÚRCUMA:

El món de les herbes medicinals té molts tresors que ens ofereix per mantenir una salut de ferro . Un exemple de planta medicinal que molts de nosaltres tot just coneixem és la cúrcuma, que anem a analitzar a fons per saber els beneficis que ens brinda .

La cúrcuma és un planta originària d’Àsia que es porta utilitzant durant segles per curar diversos tipus de malalties que afectaven la població . És una estrella dins de les plantes medicinals que en l’actualitat s’utilitza per prevenir malalties que poden afectar la nostra qualitat de vida . És important que tinguem en compte que la cúrcuma pot ser la perfecta herba medicinal per les seves aplicacions que repassarem a continuació .

Des d’antic el seu principal ús ha estat encaminat a combatre el malestar i qualsevol tipus de problema gastrointestinal , des diarrees , còlics , inflamació … Però no només el seu ús s’ha centrat en l’aparell digestiu , sinó que és una bona aliada dels atacs d’artritis , ja que ens ajuda a mitigar els efectes d’aquesta malaltia a causa dels efectes diürètics i drenants de l’organisme que posseeix .

Un altre ús habitual que s’ha donat a la cúrcuma durant molt de temps ha estat el de energitzant i reconstituent natural, el que la converteix en un complement ideal per a les persones que pateixen d’esgotament o energies baixes . El seu gran efecte medicinal es deu al seu alt contingut és substàncies antioxidants , que la converteixen en un aliat per protegir les nostres cèl·lules dels efectes degeneratius de l’ambient .

Precisament aquests antioxidants són els que doten a la cúrcuma d’un tipus d’herba molt recomanada en la prevenció de determinades malalties com el càncer . Per aquest motiu la seva ingesta és recomanable en qualsevol moment , estiguem o no malalts , ja que com a mitjà preventiu és molt adequat . Habitualment es recomana consumir cúrcuma per prevenir el càncer de pit , de pell i de còlon .

Però els seus efectes no es queden només aquí, sinó que el seu consum està associat amb la prevenció i el control de l’acidesa gàstrica , prevenció de càlculs biliars i renals . El seu efecte depuratiu és beneficiós per a l’organisme ja que s’encarrega de regular els nivells de colesterol dolent que afecta les nostres artèries , a més és un remei eficaç contra la inflamació . Recents estudis han conclòs que pot ser una important forma de prevenir l’aparició de l’Alzheimer .

Malgrat tot , la cúrcuma és simplement un mitjà de prevenció com tota herba medicinal , per la qual cosa no hem de tenir fe cega és les seves propietats , sinó que simplement hem de veure-la com una ajuda de la que podem recórrer , però el seu resultat també dependrà molt del nostre estil de vida . Podem trobar la cúrcuma en botigues especialitzades i en herbolaris .

PUBLICAT ORIGINALMENT A: BENESTAR I SALUT

Origen: La Cúrcuma

La ruta del bacallà

1 Resposta

Hi ha una mena de bacallà de temporada que, d’uns anys ençà, s´ha fet popular els mesos d´hivern a les peixateries d´arreu. El bacallà skrei o bacallà nòmada (Gadus morhua) és considerat, pels paladars més exigents com a l’autèntic rei.

La temporada de l´skrei, comença al gener i finalitza a l´abril. En aquest període de temps realitza migracions per a reproduir-se que és quan són capturats. Inexplicablement, els bacallans any rere any, van a reproduir-se al lloc exacte on van néixer.

Una frota campanya de marqueting ha permet popularitzar aquesta espècie arreu

L´Skrei es diferencia dels “altres bacallans” per tenir un cos molt més esvelt i tenir una carn molt més consistent i tendra. A nivell gastronòmic és un peix amb un alt valor nutritiu i amb uns continguts calòrics més baixos.

Aquest tipus de bacallà és originari de les aigües àrtiques del mar de Barents, al nord del cercle polar àrtic. En aquelles aigües fredes creix molt lentament d´entre cinc a set anys. Passat aquest temps, quan assoleix entre els tres i vuit quilos arriba el moment de la seva reproducció i els exemplars madurs migren per desovar cap a la costa nord-oest de Noruega, a les illes Lofoten, Finmmark i Senya on les aigües són una mica més càlides.

La fressa és mot quantiosa, una femella adulta pot arribar a pondre fins a cinc milions d´ous. En aquesta migració els exemplars recorren més de mil quilòmetres a contracorrent i fet que permet que desenvolupi una potent musculatura que donarà a la carn una textura més ferma i sucosa.

Durant aquesta ruta és quan els skreis són capturats de manera tradicional i sostenible pels pescadors de la zona. Els centres de processat de peix es troben a la mateixa regió, cosa que propicia que bona part de la població local visqui de manera directa o indirecte d´aquesta fenomen anual.

L´Skrei es present a la nostres peixeteries

Cada any, l´arribada de la primera mola de bacallà a la costa de Noruega es viu com una veritable festa que dóna lloc a l´inici de la temporada. L´economia local depèn d´aquest “miracle” que es va repetint any rere any.

Les quotes que es poden capturar estan perfectament regulades per evitar que es posi en perill l´stock d´aquesta espècie i que es pugui col•lapsar aquesta activitat mil•lenària. Aquest control afecta tant a la quantitat de les captures com als sistemes de pesca utilitzats.

El bacallà skrei es pesca amb palangres o amb arts d´arrossegament. En aquest darrer cas hi ha una regulació molt estricta que afecta tant a l´art de pesca com a la potència dels motors. Les captures són sobretot d´exemplars de més d´un metre i pesen quinze quilograms.

Evidentment, tot aquest bacallà compte amb un segell de qualitat que garanteix un pes mínim de tres quilos, que ha estat pescat a les àrees naturals de fressa entre l´u de gener i el trenta abril, que entre la pesca i el seu envasament no han passat més de 12 hores, que ha estat refrigerat entre 0 °C – 2 °C durant tota la cadena i que s’etiqueta amb una vida útil màxima de 12 dies des de la data d’envasament. Aquest segell actua també com a campanya de màrqueting i de popularització d´aquest tipus de bacallà. Jo, si voleu que us digui una cosa, penso que no n´hi ha per tant.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: La ruta del bacallà

El greix de la carn d’au té dues bones qualitats: n’hi ha poc i és insaturat

Deixa un comentari

Vàrem comentar a una de les primeres entrades d’aquest blog que tant la carn de pollastre com la de gall dindi es caracteritzaven per tenir un contingut de greix molt baix. Una ració (125 g sense pell) de pit de gall dindi té 0.8 g de greix i la cuixa de pollastre en té 5.1 g.

Per ampliar aquesta informació volem comentar la seva composició perquè ja sabem que no només és important el nivell de greix d’un aliment, sinó també la seva composició en àcids grassos, ja que s’ha relacionat amb malalties cardiovasculars i càncer, ja sigui com factor de risc o de protecció.

La fracció grassa d’aquestes carns presenta una composició molt favorable ja que els nivells d’àcids grassos insaturats estan entre el 55 i el 70% del total. La principal diferència entre pollastre i gall dindi es troba en que el greix de gall dindi és més saturat que el de pollastre. Ara bé, en valors absoluts el gall dindi, degut al seu baix contingut en greix, és la carn que aporta menys grams d’àcids grassos.

Un apunt apart mereix l’aportació d’àcid linoleic (omega-6) i àcid linolènic (omega-3), que són els anomenats àcids grassos essencials, ja que al no poder ser elaborats pel cos humà han de ser aportats per la dieta. Al ser les carns més magres tenen una aportació inferior a altres carns de qualsevol tipus d’àcid gras, també dels essencials. Tanmateix, en el cas de l’omega 6 una ració de cuixa dóna al voltant d’un 10% de la ingesta diària recomanada. En omega 3 les aportacions són menys significatius, quedant-se al voltant del 5%.

Com a conclusió cal dir que el consum preferent de carns baixes en greix i amb un perfil d’àcids grassos més insaturats, com la de pollastre, és recomanable en el marc d’una dieta saludable i amb característiques cardioprotectores.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: El greix de la carn d’au té dues bones qualitats: n’hi ha poc i és insaturat

Els bolets

Deixa un comentari

Els bolets són uns vegetals que contenen un elevat contingut d’aigua i una bona quantitat de fibra.

Són aliments que contenen una gran quantitat de minerals com el seleni, el potassi, el ferro, el coure o el iode i vitamines del grup B.

Recomanaríem aquest aliment especialment a les persones que vulguin controlar el seu pes, gràcies al seu elevat percentatge d’aigua el seu valor calòric és molt baix. Per tant són una bona opció per a dietes d’aprimament.

Són aliments rics amb purines, per aquelles persones que tenen pedres al ronyó o purines no és un aliment convenient.

Els bolets s’han de menjar o conservar el més aviat possible per mantenir el seu sabor i les seves propietats nutricionals. S’han de triar i netejar un cop arribem a casa i assegurar-se que tots els bolets que tinguem són comestibles. Els experts recomanen netejar-los amb un raspall o un pinzell. En netejar-los, si optes per aigua, és recomanable no posar-los directament sota l’aigua l’aixeta, ja que es poden fer malbé.

Si us agrada anar-ne a buscar en aquest web trobareu molta informació: “bolets.info”. Receptes, informació bàsica dels bolets, tipus de bolets, zones de Catalunya on trobar-ne… A més a més també podreu veure una aplicació per el mòbil que han elaborat.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Els bolets

Pollastre i gall dindi: troba les 7 diferències

Deixa un comentari

Sovint en parlar de les qualitats d’aquestes carns ens pregunten: veritat que la de pollastre (o gall dindi) té menys greix? O quina és la millor? O quina és la més adequada si em vull aprimar?

Avui parlarem de les diferències entre aquestes dues carns, si bé, i, encara que sembli una paradoxa, parlarem de les seves similituds, que són moltes.

Ambdues carns, tant la de pollastre com la de gall dindi, són del tipus anomenat “carns blanques” i al ser d’aviram comparteixen un seguit de característiques que ens fan afirmar que les dues són carns d’excel·lent qualitat nutricional.

– Tenen un percentatge d’aigua similar, al voltant del 75% (sense tenir en compte la pell).

– El seu valor calòric per ració (125 g de carn, sense pell) està entre130 i 140 kcal.

– Són aliments altament proteics, aportant entre 25 i 30 grams de proteïna per ració.

– La proteïna en les dues carns és d’altíssima qualitat, contenint tots els aminoàcids essencials.

– Baix contingut en greix que va de menys d’1 gram per ració a 5 grams.

– Alta digestibilitat tant de la carn de pollastre com de la de gall dindi.

Anem a buscar ara les diferències, si bé us avancem que no són significatives i per tant no són determinants en l’elecció d’un tipus o altre d’aviram. Sovint les diferències es troben entre les diferents parts d’una mateixa espècie, ja sigui pit o cuixa.

El pit de gall dindi és la part que menys greix té, 0.8 grams per ració, mentre que la cuixa de pollastre la que més amb 5,1. Malgrat això, en els dos casos el contingut en greix és molt baix.
També el pit de gall dindi és on trobem més proteïna, 30.8 grams per ració, però poc diferenciat del 25 grams de la resta de parts i d’aviram.
El pit de pollastre té un elevadíssim contingut en seleni, que cobreix més del 70% dels requeriments diaris d’un adult. En gall dindi i cuixa de pollastre aquesta cobertura es queda “només” en un 55-65%.
També en ferro i cinc és el gall dindi qui n’aporta més, mentre que en les vitamines niacina i B6 és el pollastre el millor posicionat.

Podríem seguir relacionant les petites diferències nutricionals entre una i altra carn, però les trets bàsics que caracteritzen aquestes carns són comuns i per tant els gaudireu tant si en mengeu una com l’altra.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: 100% SALUT POLLASTRE & GALLDINDI

Origen: Pollastre i gall dindi: troba les 7 diferències

Temps de Bolets

Deixa un comentari

L’Imma Tió, administrativa del consultori local de Gurb de l’EAP Vic Nord, coneixedora i amant de la natura, ens dona alguns consells per anar a buscar bolets.

La tradició boletaire de Catalunya és ben coneguda. En arribar les pluges de la tardor, un gran nombre de persones es desplacen als boscos amb l’afany de passar una estona d’esbarjo i omplir de bolets els cistells.

Algunes espècies són tòxiques i molt perilloses. El desconeixement i la confusió amb espècies comestibles d’aspecte semblant fan que es produeixin intoxicacions, algunes fins i tot mortals. El criteri bàsic per evitar-les és consumir únicament aquells bolets que se saben identificar sense cap mena de dubte.

L’interès pels bolets ha augmentat notablement en els darrers temps, i cada vegada són més les persones que surten a collir-ne, sovint de forma indiscriminada, cosa que propicia que gairebé cada any es produeixin intoxicacions a causa de la inexperiència o la manca dels mínims coneixements micològics de les persones que els recol·lecten.

A Catalunya es poden trobar moltes espècies comestibles, algunes amb un interès gastronòmic considerable i d’altres de tòxiques que poden ser, fins i tot, mortals. Aproximadament hi ha un centenar de bolets tòxics, la majoria molt coneguts, però no es pot assegurar mai que ja està tot descobert; al llarg de la història hem vist com es demostrava que bolets molt apreciats passaven a considerar-se tòxics, com és el cas del pixaconill o groguet (Tricholoma equestre).

Com podem distingir els bolets comestibles dels verinosos

No hi ha regles ni proves generals per distingir els bolets tòxics dels comestibles. L’única forma d’assegurar-se que un bolet és comestible o no, és mitjançant la correcta identificació de l’espècie, i això s’aconsegueix gràcies al coneixement i l’experiència.

Mites Falsos

Les tradicions populars de comprovació de la toxicitat dels bolets, com ara les proves de l’ennegriment del gra d’all o la patata, o la de la cullereta de plata, són falses.

És fals que els bolets menjats pels cargols, o altres animals, no són tòxics; els bolets, com passa amb algunes plantes, poden ser tòxics per a l’home i no ser-ho per als cargols o altres animals.

Com heu de collir i conservar els bolets?

Si no esteu segurs que els bolets pertanyen a una espècie comestible, no us els mengeu ni tampoc els agafeu.
Rebutgeu els exemplars que es trobin en mal estat.
Transporteu-los en un cistell rígid i airejat, per evitar-ne la fermentació.
Conserveu-los preferentment al frigorífic fins al moment de cuinar-los.

Com els podeu consumir amb seguretat?

Consumiu-los aviat i amb moderació.
Consumiu-los cuits preferentment, alguns poden resultar tòxics o indigestos si es mengen crus o poc fets.

Com actuar en cas de sospita d’intoxicació

Davant dels primers símptomes, s’ha d’anar immediatament a un centre hospitalari perquè la persona afectada rebi el tractament mèdic adequat. Convé portar-hi les restes que es tinguin dels bolets, ja sigui els trossos que s’han eliminat en netejar-los o els bolets cuits que hagin sobrat. Això permetrà als especialistes identificar l’espècie que ha provocat la intoxicació i facilitarà l’aplicació del tractament més eficaç.

Quan són unes quantes persones les que han menjat els bolets, les que no presenten símptomes d’intoxicació cal que també rebin assistència mèdica, ja que és probable que també hagin ingerit bolets tòxics, tot i que en menor quantitat.

Els símptomes d’intoxicació varien segons l’espècie que l’ha produïda. Es poden presentar un o alguns d’aquests símptomes: forts dolors d’estómac, suor freda, vòmits dolorosos i continuats, diarrees fètides i abundants, vertigen, postració total, deliris, períodes alternatius de crisi i de calma. Els símptomes característics de cada espècie es descriuen en comentar els principals bolets tòxics.

Els primers símptomes es poden presentar al cap de poca estona d’haver menjat els bolets (normalment entre mitja hora i tres hores) o aparèixer passades algunes hores. Les intoxicacions més greus, en particular la causada per la farinera borda (Amanita phalloides), es manifesten després d’unes 8 o 10 hores, de vegades més; per tant, el fet que els símptomes triguin a presentar-se és un indici que la intoxicació pot ser molt perillosa.

Als primers símptomes d’intoxicació, per poc importants que semblin, s’ha d’anar immediatament a un centre sanitari. L’eficàcia del tractament depèn, en bona part, de la rapidesa amb què s’actuï.