Arxiu d'etiquetes: ARTICLE

Com m’organitzo? ESMORZARS

El millor que hom pot fer per seguir un pla ordenat d’alimentació és escriure-ho: planificar els menús de la setmana i a partir d’aquí elaborar una llista de la compra dels aliments bàsics del rebost.

Avui us parlaré dels esmorzars.

Sempre m’ha costat molt sortir del meu patró habitual d’esmorzars, a voltes no em resulta fàcil ser original i a la vegada menjar sa i nodrir-me amb bons aliments que em vinguin de gust.

Us donaré idees per tot l’any. N’hi ha que vénen més de gust l’hivern i d’altres que entren millor quan fa calor.

Tan si és hivern com estiu sempre començo prenent una beguda calenta per donar calor al meu estómac i activar la digestió naturalment: te verd, te blanc o camamilla.

1.Porridge de civada amb fruits secs i cacau en pols.

2.Torrada de pa (pa de farina integral de qualitat) amb: ou remenat//alvocat, tomàquet i sèsam//crema de fruits secs//amb bonítol o tonyina//pernil ibèric

3.Pudding de llavors de chia amb iogurt amb fruits vermells, fruits secs, civada

4. Pa de plàtan (sense gluten) amb crema de fruits secs

5.Iogurt o kèfir amb civada, coco, fruits secs, dàtils, cacau

6.Ou passat per aigua i una llesca de pa (pa de farina integral de qualitat)

Així doncs a la llista de la compra hi haurà: Iogurt, civada, pa, llavors de chia, fruits secs, fruits vermells, ous, alvocat, tomàquet, sèsam, dàtils, plàtans, liquat vegetal, cafè o te

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Com m’organitzo? ESMORZARS

Escórpores, rascasses i caps-roig

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les escórpores, rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn, ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també, la raó per la qual hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a cap roig, escórpora roja o polla i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa. Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques, és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopa. Scorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Escórpores, rascasses i caps-roig

Tomàquets de Penjar

Avui us parlaré d’aquesta classe de tomàquets tant coneguts a la nostra terra. Es tracta d’un producte el qual es planta sobre els mesos de març/abril i es recull a finals del mes d’agost.

Aquest tomàquet té una caracteristica que el fa diferent als altres, i és que si els pengem (d’aquí prové el sobrenom) en un lloc sec i amb poca llum podrem gaudir-ne tot l’any (sobretot a l’hivern que els que trobem al mercat la seva qualitat deixa molt a desitjar).

El seu us es quasi exclusivament per a fer el nostre típic “pà amb tomàquet” sobretot un cop passat l’estiu (que és la seva época) , son d’un color vermell força intens i molt carnosos.

Recepta extreta de “Petits Bocins”

Origen: Tomàquets de Penjar

El Vinagre, un multiús

  • El vinagre, té més de 1.000 usos i gairebé totes les vegades és més efectiu que qualsevol producte comercial i molt més barat. Sabies que el vinagre mata els polls i també pot curar la caspa? Pots utilitzar productes tòxics i cars o … pots utilitzar vinagre!

· Repel·lent de formigues. Amb un ruixador o polvoritzador, ruixar els marcs de les portes, finestres i qualsevol camí de formigues que vegis.

· Contra els gats. Tirar un raig de vinagre farà que cap gat s’acosti a aquesta zona.

· Puces a la catifa. Si creiem que tenim puces en la nostra catifa, posar un bol petit amb vinagre sobre ella durant la nit, l’endemà trobarem el bol amb puces mortes.

· Puces a Mascotes. Si banyem a la nostra mascota amb una solució meitat aigua i meitat vinagre no quedarà ni una puça viva!. El vinagre també actua de dins cap a fora. Diluir una petita quantitat de vinagre de poma a l’aigua de la mascota provocarà que mai més se li acosti cap puça.

· Gel al parabrisa. Ruixar els vidres del cotxe amb una solució de 1 part d’aigua i 3 de vinagre i un l’altre dia no tindràs gebre o gel.

· Òxid. Per netejar l’òxid d’eines i cargols remullar en vinagre durant la nit.

· Curar “Peu d’Atleta”. Submergir els peus a meitat aigua i meitat vinagre o passar una gasa amb aquesta solució per la part afectada (evitar si hi han ferides) i després mantenir el més sec possible.

· Controlar la caspa. Rentar el cabell amb mitja part d’aigua i mitja part de vinagre abans del condicionador.

· Treure berrugues. Aplicar una loció meitat vinagre de poma i meitat glicerina tots els dies fins que les berrugues desapareguin.

· Taques de transpiració. Fregar l’àrea amb vinagre blanc i després rentar normalment.

· Desembussar canonades. Tira un grapat de bicarbonat i després mitja tassa de vinagre. En uns minuts esbandir amb aigua calenta.

Amb aquests consells estalviarem MOLT diners en productes químics i evitem la contaminació.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El Vinagre un multiús

L’all

L’all és un dels condiments aromatitzats més utilitzats a la cuina mediterrània. Descobrim que a part d’afegir un toc molt saborós als plats també té efectes medicinals notables. Això sí, sempre que el consumim cru, encara que després l’olor de l’alè ens delati.

L’all és un poderós desinfectant de l’organisme i a més ajuda a millorar la circulació sanguínia. Veurem també com podem evitar aquesta intensa pudor.

Sembla que a l’època egípcia ja s’utilitzava l’all com a remei contra els mals de panxa. Els grecs feien menjar una cabeça sencera crua als atletes abans de la competició, perquè el consideraven una font de fortalesa física. Així mateix, durant l’edat mitjana, s’utilitzava com a remei contra la pesta. Hi ha la llegenda de quatre presoners condemnats a mort l’any XXX als quals se’ls commutaria la pena si enterraven els cossos dels morts per aquesta malaltia. Els presoners es van alimentar a base de vi amb all, i per això no van emmalaltir. Durant les dues gerres mundials, l’all es va utilitzar per al tractament de ferides, i en la lluita contra el còlera i el tifus.

Les seves propietats antisèptiques van ser les primeres a utilitzar-se contra un gran nombre de mals, entre els quals destaquen, en qüestions històriques la còlera o la pesta.

No obstant això, la medicina moderna ha demostrat científicament que el seu destacat principi actiu, la aliína, té unes clares virtuts vermífugas, hipotensores i antisèptiques.

En cas que desitgem usar gràcies a les seves virtuts terapèutiques, el seu consum es recomana en estat fresc, o fins i tot en forma de pols total criomolido, atès que, amb la cocció, es perden la majoria de les seves propietats.

Una altra de les qüestions més destacades és que compta amb un avantatge afegit: evitar el mal alè. Precisament per aquestes propietats, el seu consum està recomanat en casos d’Hipertensió i Arteriosclerosi.

Propietats Nutricionals

L’all sorprèn pel seu contingut energètic elevat, gràcies a l’abundància de proteïnes i d’hidrats de carboni en comparació amb altres verdures. La quantitat ingerida, però, sempre és tan petita que aquesta curiositat resulta irrellevant.

L’all destaca per la seva riquesa en minerals: principalment potassi, fòsfor, magnesi, zinc i iode.

I en el contingut vitamínic: destacarem les vitamines del grup B (sobretot la B1, B3 i B6), totes elles molt importants per al bon funcionament del sistema nerviós. I també en vitamines antioxidants com la C i la E.

Les propietats saludables de l’all estan associades al seu contingut en principis actius rics en sofre (al·licina, entre d’altres): l’al·licina només es forma quan triturem o tallem l’all molt fi perquè llavors entren en contacte dues substàncies (l’enzim al·liïnasa i el substrat al·liïna), que es troben separades per una membrana que trenquem en matxucar l’all. Els principis actius tampoc es formen quan cuinem l’all perquè en destruïm una de les substàncies (l’enzim al·liïnasa). L’al·licina és la principal responsable dels efectes beneficiosos de l’all sobre l’organisme que exposem en l’apartat següent.

Efectes sobre l’organisme

L’all té múltiples efectes beneficiosos i fins i tot medicinals sobre l’organisme sempre que es consumeixi cru:

Antibiòtic, antimicòtic i antivíric: l’all és eficaç contra diversos tipus d’agents patògens, ja siguin bacteris, fongs, virus i paràsits intestinals.

Antihistamínic (antial·lergògen): els alls són rics en antioxidants, magnesi, vitamina C i el seu principi actiu, l’al·licina, que té un efecte depressor de la reacció al·lèrgica associada a la psoriasi.

Anticoagulant, antitrombòtic i hipotensor: l’al·licina té com a principal compost el sulfur d’hidrogen, que facilita la distensió de les membranes cel·lulars vasculars, de manera que redueix la pressió sanguínia i afavoreix la circulació. A més, sembla tenir una acció fluïdificant de la sang.

Redueix els nivells de colesterol: l’acció reguladora de l’all sobre el fetge sembla que aconsegueix reduir els nivells de colesterol totals.

Pot revenir determinats càncers: la ingesta continuada d’all al llarg del temps podria prevenir l’aparició de determinats tipus de càncer, perquè actua bloquejant la formació d’una substància (la nitrosamina) i també inhibeix l’acció del bacteri Helicobacter pylori, que està associat a una incidència més alta d’úlcera gastroduodenal i càncer de còlon.

Cal tenir en compte els efectes negatius següents:

L’all s’ha utilitzat tradicionalment de forma tòpica per combatre les berrugues i les infeccions de la pell però pot ser que utilitzat de manera prolongada sobre la pell acabi provocant dermatitis de contacte (irritació de la pell).

Les persones que tenen irritació d’estómac no convé que en prenguin perquè els pot estimular encara més el malestar.

Canvis vitals

Segons la medicina tradicional xinesa (MTC), l’all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l’energia del cos, desbloqueja els estancaments de la sang, redueix les coagulacions i treu el fred.

El seu contingut en sofre fa que tingui la propietat de purificar el cos i ajuda a eliminar els paràsits, els virus i els fongs. Estimula la circulació i la transpiració. En condicions cròniques, es recomana prendre l’all amb regularitat durant diverses setmanes, fins que hi hagi una millora considerable.

Tot i les seves virtuts medicinals, segons l’MTC, també estimula excessivament els desitjos emocionals i, per tant, no es recomana en les persones que busquen un estat de refinament mental i espiritual. Tampoc es recomana per a persones amb signes de calor (cara i ulls vermells, sensació d’estar acalorat contínuament, aftes, desig de begudes fredes, etc.).

Com es cuina

Segons la medicina tradicional xinesa (MTC), l’all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l’energia del cos, desbloqueja els estancaments de la sang, redueix les coagulacions i treu el fred.

El seu contingut en sofre fa que tingui la propietat de purificar el cos i ajuda a eliminar els paràsits, els virus i els fongs. Estimula la circulació i la transpiració. En condicions cròniques, es recomana prendre l’all amb regularitat durant diverses setmanes, fins que hi hagi una millora considerable.

Tot i les seves virtuts medicinals, segons l’MTC, també estimula excessivament els desitjos emocionals i, per tant, no es recomana en les persones que busquen un estat de refinament mental i espiritual. Tampoc es recomana per a persones amb signes de calor (cara i ulls vermells, sensació d’estar acalorat contínuament, aftes, desig de begudes fredes, etc.).

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: L’all

MAGRET D’ÀNEC A LA SAL AMB CHUTNEY DE CUMQUATS

Ingredients: ( per a 4 persones)

  • -1 maget d’ànec gran o dos de més petits
  • -20-25 unitats de cumquats
  • – 2 kg de sal granada
  • – pebre negre en gra
  • – llavors de cardamom
  • – grans de coriandre
  • – 1 nou de mantega
  • – 1 ceba petita
  • – 2 tomàquets
  • – 2 cullerades de sucre moré
  • – vi blanc
  • – 25 cc de vinagre
  • – gengibre fresc
  • – fideus d’arròs

Elaboració:

  1. En una paella calenta i sense gens d’oli, poseu-hi el magret pel cantó de la pell, i enrossiu-lo durant uns 5-7 minuts, per treure l’excés de greix.
  2. Piqueu en el morter un grapat de grans de pebre, de cardamom i de coriandre amb un una mica de sal, aboqueu-ho en un bol juntament amb la sal gruixuda i ½ got d’aigua. Barregeu-ho tot
  3. En una safata d’anar el forn, feu un llit amb un bon grapat de la sal especiada , i dipositeu-hi el magret d’ànec a sobre, acabeu-ho de cobrir tot amb la resta de la sal. Poseu-ho al forn durant uns 20 min a uns 200º. Traieu-ho del forn i deixeu-ho reposar abans de trencar la crosta de sal, durant uns 15 minuts més.
  4. Mentre tant, en un bol amb aigua poseu-hi els cumquats i porteu-los a l’ebullició. Llenceu l’aigua i els cobriu de nou amb aigua freda. Repetiu-ho fins a tres cops.
  5. Pel chutney de cumquats. En una paella amb la nou de mantega enrossiu la ceba. Afegiu-hi el tomàquet ratllat amb un raig de vi blanc i 1/2 culleradeta de gingebre fresc picat o laminat molt fi , deixeu-ho reduir. Tallar els cumquats per la meitat i els afegiu-los a la paella juntament amb el sucre moreno i el vinagre. Deixeu-ho fer a foc lent uns 25 minuts. Tasteu-ho i rectifiqueu-ho si cal .
  6. En una paella amb força oli ben calent aboqueu-hi un grapat de fideus. Teniu a mà algun estri per rescatar-los de l’oli doncs es fan molt ràpidament

Muntatge:

  1. Trenqueu la crosta de sal i feu el magret a talls. En un plat poseu un llit de fideus , uns dos o tres de talls del magret i una mica del chutney de cumquats… i gaudiu-ho de gust.

Recepta extreta de “Les receptes de St. Hilari”

Origen: MAGRET D’ÀNEC A LA SAL AMB CHUTNEY DE CUMQUATS

Cogombres de mar

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món
JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo. Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol. Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Cogombres de mar

El consell de la taronja


Per als que cuinen, va aquest super consell:

Si has de fer un guisat, o un rostit al forn: de gall dindi, xai, porc, o el que sigui.

Col·loca una taronja sencera i no pelada (rentada si!) Al guisat, o a la carn al forn.

Realment funciona, fins i tot sembla un miracle. El greix queda tot dins de la taronja, n’hi ha prou en tallar-la per confirmar-ho.

La taronja no modifica en res el gust del menjar ni de la carn al forn i tot queda súper lleuger!

Prova-ho amb un tros de salsitxa o xoriço.

Poses a bullir aigua, punxes la salsitxa amb una forquilla, col·loques la taronja al cassó, després la salsitxa i Comprova!

En 5 minuts el greix estarà tot a la taronja!

Després cuines la salsitxa o xoriço i veuràs què deliciós queda … I l’olla sense greix!

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El consell de la taronja

Oli d’oliva verge extra: l’or verd


100% suc d’oliva

L’oli d’oliva verge extra és el suc de l’oliva obtingut per procediments físics i que presenta una qualitat excepcional per al seu consum. És la categoria més alta dels olis d’oliva comestibles i s’obté de la simple molturació de les olives i de la separació que es duu a terme en el trull a partir de fruits sans i en òptim estat de maduració.

No tots els olis d’oliva que es comercialitzen són iguals. La qualitat, el sabor i l’aroma varien en funció de la varietat d’olivera, el clima, el sòl, el mètode de recol·lecció i la producció. Així, s’estableixen tres categories:

· Oli d’Oliva Verge Extra. És, com ja hem dit, l’oli d’oliva de categoria superior obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics;

· Oli d’Oliva Verge. És l’oli d’oliva obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics; i

· Oli d’Oliva. És l’oli que conté exclusivament olis d’oliva que s’hagin sotmés a un tractament de refinat i olis d’oliva verge.

La classificació dels olis d’oliva verge requereix dos tipus d’anàlisi: química i organolèptica. A través de les anàlisis químiques es determina la qualitat i puresa dels olis i mitjançant l’anàlisi sensorial es determinen les característiques gustatives i olfactives i la seva intensitat.

De categoria superior…

Perquè un oli d’oliva verge arribi a l’excel·lència d’un extra s’ha de seguir amb molta cura tot el seu procés d’elaboració, fent atenció especial als següents aspectes: cultiu de l’olivera, estat de les olives, grau de maduració del fruit, modalitat de recollida, transport i conservació de l’oliva, temps que passa entre la recol·lecció i l’inici de l’obtenció, característiques tècniques del procés d’obtenció, emmagatzematge del producte i envasat i conservació del producte final.

L’oli d’oliva verge extra és de categoria superior perquè no presenta defectes i ofereix al consumidor el gust original de l’oliva. En aquest sentit, la normativa vigent resumeix els atributs positius en tres principals, que es presenten amb diferent intensitat: afruitat, amargant i picant. Aquestes notes sensorials es deuen a la varietat de l’oliva, al grau de maduració en el moment de la recol·lecció i a la influència climàtica.

Els olis obtinguts d’olives verdes son més amargants i picants com a conseqüència d’un major contingut en polifenols. A mesura que l’oliva madura, disminueixen els polifenols i dóna lloc a olis menys amargs i menys picants.

L’afruitat és la característica aromàtica que recorda el fruit del qual prové l’oli. Aquest pot ser verd (quan recorda a olives verdes) o madur (quan recorda a olives madures).

…i beneficiós per a la salut

L’oli d’oliva verge extra, en ser el suc directe de les olives sense cap afegit, reuneix totes les propietats del fruit de què prové. Si tots els olis d’oliva són rics en àcid oleic –que ajuda a regular els nivells de colesterol-, el verge i el verge extra, a més, són rics en polifenols, unes substàncies antioxidants que fan que el cor es mantingui saludable i que exerceixen un efecte positiu davant l’oxidació cel·lular. A més, són una font de nutrients que afavoreixen l’assimilació de les sals minerals i de les vitamines A, D, E i K.

Un gran desconegut, malgrat tot

Tot i que l’Estat espanyol és la primera potència olivarera del món, encara no es registren uns nivells de consum d’acord a aquesta hegemonia. És un gran repte que tenim, perquè els olis amb denominació d’origen són els grans desconeguts. No tothom sap que existeixen i cal donar una empenta per promocionar-los i fidelitzar els clients, explica Joan Segura, responsable d’oli de la FCAC-Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.

És justament per divulgar els beneficis i les característiques diferenciadores de l’oli d’oliva verge extra, que s’endeguen campanyes de promoció com la que es posarà en marxa el proper mes de febrer a un centenar de restaurants de Barcelona i de la qual s’esperen, a priori, bons resultats. La campanya compta amb la col·laboració de la Federació d’Hostaleria de Barcelona i consistirà en una promoció directa a través de les taules. A cada taula dels restaurants que hi participin hi haurà una ampolleta amb oli de cada una de les 5 denominacions d’origen protegides que hi ha a Catalunya, perquè el consumidor les pugui conèixer i sàpiga apreciar les diferències entre un i altre oli.

La FCAC també es mostra satisfeta per una altra mesura aprovada recentment a Brusel·les: l’obligació d’indicar, en l’etiqueta, l’origen dels olis d’oliva verge i verge extra que es comercialitzen a la Unió Europea. És important perquè el consumidor sabrà d’on procedeix l’oli. Hi ha persones que volen consumir productes del seu país i fins ara hi constava el nom de l’envasador, però no la procedència de l’oli, diu Joan Segura. En canvi ara se sabrà si procedeix d’Espanya, Itàlia, etc. Crec que és una mesura beneficiosa per a tothom.

Aquest any, millor collita (ARTICLE DE L’ANY 2020)

Segons dades facilitades per la FCAC, la campanya d’oli que tot just comença es preveu un 5,3% superior a la de l’any passat. Les estimacions són que la producció total se situï al voltant de les 34.400 tones. Però mentre que a les comarques tarragonines i lleidatanes es preveu un augment de la collita del 7,5 i 4%, respectivament, a les comarques de Barcelona i Girona és previst un descens del 27,59%, degut, fonamentalment, a la climatologia adversa.

Tot i aquesta previsió global positiva, no està encara clar que això es reflecteixi en un descens del preu de venda de l’oli. El preu és fluctuant. Potser s’abaixarà una mica, però massa tampoc, perquè ja està a uns preus prou raonables. Tot dependrà de l’evolució de la campanya i de la producció de l’any vinent, informa el responsable d’oli de la FCAC.

L’oli de la DOP Siurana

De les cinc Denominacions d’Origen Protegides-DOP que hi ha actualment a Catalunya (Terra Alta, les Garrigues, Siurana, Baix Ebre-Montsià i Empordà), l’oli que es produeix a les cooperatives del Baix Penedès està acollit sota la DOP Siurana, que també acull les cooperatives de les comarques del Priorat, el Tarragonès, la Ribera d’Ebre, l’Alt i el Baix Camp i la Conca de Barberà.

Les varietats admeses a la DOP Siurana són l’arbequina, la rojal i la morruda, sent l’arbequina la principal, ja que el reglament especifica que un 90% de les olives de les quals s’extrau l’oli ha de ser d’aquesta varietat.

Segons l’època de recol·lecció de les olives es poden distingir dos tipus d’oli: afruitat, quan prové d’una recol·lecció primerenca, un oli de color verd, amb bastant cos i lleugerament amargant; i dolç, quan prové d’una recol·lecció més tardana, de color groc i més fluid.

Segons el reglament, la denominació Siurana protegeix únicament els olis d’oliva verges de qualitat extra que tenen una acidesa inferior al 0,5% i un índex de peròxids màxim del 15%.

A la DOP Siurana hi són inscrites les cooperatives baixpenedesenques de la Bisbal del Penedès i la cooperativa de cooperatives CEOLPE, de Llorenç del Penedès. També ho està la Cooperativa de Cambrils (Baix Camp), l’oli verge extra de la qual –utilitzat habitualment per Carme Ruscalleda als seus restaurants de Sant Pol i Tòquio- ha estat distingit per segona vegada com el Millor Oli Verge Extra d’Espanya.

El Parc Temàtic de l’Oli

Situat a les Borges Blanques, el Parc Temàtic de l’Oli es va crear el 1998 per tal d’afavorir la cultura associada a l’oli d’oliva verge extra de les Garrigues. En la zona d’accés al recinte hi ha oliveres mil·lenàries i la premsa més gran del món. A l’interior de la masia, construïda al segle XIII pels templers, es fa un recorregut que passa per la història de l’oli d’oliva des de l’arribada dels grecs al segle VI a C, fins a un molí del segle XX encara en funcionament.

La ruta turística Tasta la cultura de l’oli proposa un recorregut per les Borges Blanques visitant el Parc Temàtic de l’Oli i la cooperativa Sant Isidre. Fundada el 1912, aquesta és la cooperativa oleícola més antiga de les terres de ponent, amb uns 400 socis productors i un oli verge extra que ha acaparat alguns dels millors premis del sector.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Oli d’oliva verge extra: l’or verd

Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana


Dies enrere, en un article sobre dos bons restaurants de Les Cases d’Alcanar, us vaig parlar d’un saborós arròs d’espardenyes. Però l’ingredient màgic d’aquest arròs –les espardenyes- mereix una mica més d’atenció.

La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta menja va ser a Les Cases. Els meus pares van descobrir-les al restaurant El Pescador i de seguida s’hi van aficionar. L’Aleix i jo les vam tastar deu fer cosa d’un any al mateix restaurant i ens va semblar una menja molt fina i gustosa, però jo no tenia ni idea de la mena de bèstia que ens estàvem cruspint.

Va ser mesos més tard, en una de les col·laboracions d’Arzak al programa de Karlos Arguiñano, que vaig poder observar aquesta espècie marina en la seva forma genuïna, ben semblant al d’una botifarra de mar.

L’espardenya -com la botifarra o les estrelles de mar- és un equinoderm, tot i que sovint se la considera un mol·lusc o un marisc. El seu nom científic és Stichopus Regalis, però dins del món de la gastronomia se la sol anomenar “espardenya” o “cogombre de mar”, a causa de la seva forma allargada. Pot arribar a mesurar 30 centímetres, la seva textura és tova i llefiscosa, és llarga i aplanada i recoberta d’una pell rugosa de color marró vermellós amb taquetes blanques, i amb una boca envoltada de tentacles. Alguns exemplars alberguen al seu interior un paràsit semblat a un cuc que s’alimenta dels seus òrgans sexuals. Quan l’espardenya se sent incòmoda per la presència d’aquest paràsit, es desprèn de les seves vísceres, les quals es regeneren posteriorment.

Després d’aquesta descripció, potser molts hauran considerat les espardenyes poc apetitoses, però el cas és que és una de les menges més preuades de la nostra gastronomia i una de les més cares. El seu preu elevat es deu, especialment, a la dificultat d’aconseguir-ne exemplars. Les espardenyes viuen en els fons marítims arenosos, entre 20 i 40 metres de profunditat. Només se’n troben a la costa mediterrània i durant èpoques de l’any concertes, i per tal de capturar-les s’han de dominar certes tècniques pesqueres com l’art de “l’arrastre”.

Els mateixos pescadors, en capturar-les, n’extreuen el tub digestiu, que és la part comestible que es ven a les peixeteries. A l’hora de cuinar-les, només cal obrir-les per la meitat, netejar-les de possibles restes de sorra i tallar-ne les puntes.

La seva textura és semblant a la del calamar, tot i que més fina, i el seu sabor és intens i delicat alhora, semblant al de les navalles però més fi. Se solen menjar amb arròs, saltejades amb all i julivert, a la planxa o en plats anomenats a casa nostra de “mar i muntanya”. Arzak observava també que al Japó les mengen crues, tallades en fines rodanxes i amanides amb salsa de soja. Tot i així, les espardenyes són una menja típicament catalana i és estrany veure-les en altres països europeus.

Recepta extreta de “La Taula d’en Bernat”

Origen: Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana