Arxiu d'etiquetes: SALUT

Cogombres de mar

Això és conserva d’holotúries: un malai diria que no té rival en tot el món
JULES VERNE (Vint mil llegües de viatge submarí)

Les holotúries, pixotes o cogombres de mar són uns representants del grup dels equinoderms molt abundants en els nostres fons litorals, especialment en els tous (sorra i fang). Se’ls coneix popularment també amb d´altres noms, alguns ben suggerents com ara: pardals de moro, carais de moro, botifarres de mar o pixotes de mar entre d´altres, es que això dels noms populars és tot un món.

Malgrat que a primer cop d´ull la seva morfologia externa no ens fa pensar en un equinoderm, una observació més detallada ens deixa veure la simetria radiada típica d´aquest grup d´animals. El cos dels cogombres de mar és allargat i tou de consistència. La boca és a un extrem de l´animal i està rodejada de tentacles. Els sexes són separats, la fecundació és externa. El seu desenvolupament és indirecte i no hi ha cap mena de dimorfisme sexual. El seus moviments són lents i ho fa reptant pel fons.

Cogombre de mar en un fons de grava al Cap de Creus

L’alimentació d´aquest grup d´espècies és bàsicament sedimentívora. El cogombre de mar ingereix grans quantitats de sorra i s´alimenta dels detritus, de la matèria orgànica i de petits organismes que es troben en el sediment. Les restes són expulsades per l´anus en forma de cordons sorrencs envoltats d´una fina capa mucosa.

La primera reacció que té una pixota quan se sent amenaçada es expulsar aigua per l´anus i a continuació contreure el seu cos i endurir-lo. Les holotúries són capaces d´expulsar els seus òrgans interns com a mecanisme de defensa enfront dels depredadors, aquests són regenerats un altre cop. Normalment expulsen per l´anus uns filaments enganxifosos anomenats tubs de Cuvier aquests contenen, en algun cas, substàncies paralitzants com ara una metzina anomenada holoturina amb interès farmacèutic per tractar el dolor. En certs cassos també són capaces d´expulsar part de seu tub digestiu que també acaben regenerant ràpidament.

Algunes espècies d´holotúria allotgen al seu interior un peix anomenat peix perla o rubioca (Carapus acus) que hi viu de manera comensal o paràsita al seu intestí.

A la Mediterrània es troben una quarantena d´espècies diferents de cogombres de mar. Les més important en les nostres aigües són: Holothuria tubulosa (pixota terrosa, botifarra de mar o pardal de moro) que és l´espècie més abundant a la nostra costa. Holothuria forskali (pixota negra o carallot negre), Holothuria sanctori (pixota de taques blanques), Holothuria poli (Pixota sorrenca) i Stichopus regalis (espardenya)

Si exceptuem l’espardenya, les pixotes no tenen entre nosaltres cap mena de valor gastronòmic. No obstant això, als mercats asiàtics i sobretot a la Xina són molt apreciats i es consideren afrodisíacs. Allà es consumeixen cada any més de 40.000 tones. El trepang són els cogombres de mar oberts, cuits i assecats al sol. Des del punt de vista nutricional els cogombres de mar són rics en proteïnes (fins a un 50 %) i minerals. Contenen molt pocs greixos i sucres.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: HISTÒRIES DE MAR

Origen: Cogombres de mar

Oli d’oliva verge extra: l’or verd

Deixa un comentari

100% suc d’oliva

L’oli d’oliva verge extra és el suc de l’oliva obtingut per procediments físics i que presenta una qualitat excepcional per al seu consum. És la categoria més alta dels olis d’oliva comestibles i s’obté de la simple molturació de les olives i de la separació que es duu a terme en el trull a partir de fruits sans i en òptim estat de maduració.

No tots els olis d’oliva que es comercialitzen són iguals. La qualitat, el sabor i l’aroma varien en funció de la varietat d’olivera, el clima, el sòl, el mètode de recol·lecció i la producció. Així, s’estableixen tres categories:

· Oli d’Oliva Verge Extra. És, com ja hem dit, l’oli d’oliva de categoria superior obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics;

· Oli d’Oliva Verge. És l’oli d’oliva obtingut directament d’olives i només mitjançant procediments mecànics; i

· Oli d’Oliva. És l’oli que conté exclusivament olis d’oliva que s’hagin sotmés a un tractament de refinat i olis d’oliva verge.

La classificació dels olis d’oliva verge requereix dos tipus d’anàlisi: química i organolèptica. A través de les anàlisis químiques es determina la qualitat i puresa dels olis i mitjançant l’anàlisi sensorial es determinen les característiques gustatives i olfactives i la seva intensitat.

De categoria superior…

Perquè un oli d’oliva verge arribi a l’excel·lència d’un extra s’ha de seguir amb molta cura tot el seu procés d’elaboració, fent atenció especial als següents aspectes: cultiu de l’olivera, estat de les olives, grau de maduració del fruit, modalitat de recollida, transport i conservació de l’oliva, temps que passa entre la recol·lecció i l’inici de l’obtenció, característiques tècniques del procés d’obtenció, emmagatzematge del producte i envasat i conservació del producte final.

L’oli d’oliva verge extra és de categoria superior perquè no presenta defectes i ofereix al consumidor el gust original de l’oliva. En aquest sentit, la normativa vigent resumeix els atributs positius en tres principals, que es presenten amb diferent intensitat: afruitat, amargant i picant. Aquestes notes sensorials es deuen a la varietat de l’oliva, al grau de maduració en el moment de la recol·lecció i a la influència climàtica.

Els olis obtinguts d’olives verdes son més amargants i picants com a conseqüència d’un major contingut en polifenols. A mesura que l’oliva madura, disminueixen els polifenols i dóna lloc a olis menys amargs i menys picants.

L’afruitat és la característica aromàtica que recorda el fruit del qual prové l’oli. Aquest pot ser verd (quan recorda a olives verdes) o madur (quan recorda a olives madures).

…i beneficiós per a la salut

L’oli d’oliva verge extra, en ser el suc directe de les olives sense cap afegit, reuneix totes les propietats del fruit de què prové. Si tots els olis d’oliva són rics en àcid oleic –que ajuda a regular els nivells de colesterol-, el verge i el verge extra, a més, són rics en polifenols, unes substàncies antioxidants que fan que el cor es mantingui saludable i que exerceixen un efecte positiu davant l’oxidació cel·lular. A més, són una font de nutrients que afavoreixen l’assimilació de les sals minerals i de les vitamines A, D, E i K.

Un gran desconegut, malgrat tot

Tot i que l’Estat espanyol és la primera potència olivarera del món, encara no es registren uns nivells de consum d’acord a aquesta hegemonia. És un gran repte que tenim, perquè els olis amb denominació d’origen són els grans desconeguts. No tothom sap que existeixen i cal donar una empenta per promocionar-los i fidelitzar els clients, explica Joan Segura, responsable d’oli de la FCAC-Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya.

És justament per divulgar els beneficis i les característiques diferenciadores de l’oli d’oliva verge extra, que s’endeguen campanyes de promoció com la que es posarà en marxa el proper mes de febrer a un centenar de restaurants de Barcelona i de la qual s’esperen, a priori, bons resultats. La campanya compta amb la col·laboració de la Federació d’Hostaleria de Barcelona i consistirà en una promoció directa a través de les taules. A cada taula dels restaurants que hi participin hi haurà una ampolleta amb oli de cada una de les 5 denominacions d’origen protegides que hi ha a Catalunya, perquè el consumidor les pugui conèixer i sàpiga apreciar les diferències entre un i altre oli.

La FCAC també es mostra satisfeta per una altra mesura aprovada recentment a Brusel·les: l’obligació d’indicar, en l’etiqueta, l’origen dels olis d’oliva verge i verge extra que es comercialitzen a la Unió Europea. És important perquè el consumidor sabrà d’on procedeix l’oli. Hi ha persones que volen consumir productes del seu país i fins ara hi constava el nom de l’envasador, però no la procedència de l’oli, diu Joan Segura. En canvi ara se sabrà si procedeix d’Espanya, Itàlia, etc. Crec que és una mesura beneficiosa per a tothom.

Aquest any, millor collita (ARTICLE DE L’ANY 2020)

Segons dades facilitades per la FCAC, la campanya d’oli que tot just comença es preveu un 5,3% superior a la de l’any passat. Les estimacions són que la producció total se situï al voltant de les 34.400 tones. Però mentre que a les comarques tarragonines i lleidatanes es preveu un augment de la collita del 7,5 i 4%, respectivament, a les comarques de Barcelona i Girona és previst un descens del 27,59%, degut, fonamentalment, a la climatologia adversa.

Tot i aquesta previsió global positiva, no està encara clar que això es reflecteixi en un descens del preu de venda de l’oli. El preu és fluctuant. Potser s’abaixarà una mica, però massa tampoc, perquè ja està a uns preus prou raonables. Tot dependrà de l’evolució de la campanya i de la producció de l’any vinent, informa el responsable d’oli de la FCAC.

L’oli de la DOP Siurana

De les cinc Denominacions d’Origen Protegides-DOP que hi ha actualment a Catalunya (Terra Alta, les Garrigues, Siurana, Baix Ebre-Montsià i Empordà), l’oli que es produeix a les cooperatives del Baix Penedès està acollit sota la DOP Siurana, que també acull les cooperatives de les comarques del Priorat, el Tarragonès, la Ribera d’Ebre, l’Alt i el Baix Camp i la Conca de Barberà.

Les varietats admeses a la DOP Siurana són l’arbequina, la rojal i la morruda, sent l’arbequina la principal, ja que el reglament especifica que un 90% de les olives de les quals s’extrau l’oli ha de ser d’aquesta varietat.

Segons l’època de recol·lecció de les olives es poden distingir dos tipus d’oli: afruitat, quan prové d’una recol·lecció primerenca, un oli de color verd, amb bastant cos i lleugerament amargant; i dolç, quan prové d’una recol·lecció més tardana, de color groc i més fluid.

Segons el reglament, la denominació Siurana protegeix únicament els olis d’oliva verges de qualitat extra que tenen una acidesa inferior al 0,5% i un índex de peròxids màxim del 15%.

A la DOP Siurana hi són inscrites les cooperatives baixpenedesenques de la Bisbal del Penedès i la cooperativa de cooperatives CEOLPE, de Llorenç del Penedès. També ho està la Cooperativa de Cambrils (Baix Camp), l’oli verge extra de la qual –utilitzat habitualment per Carme Ruscalleda als seus restaurants de Sant Pol i Tòquio- ha estat distingit per segona vegada com el Millor Oli Verge Extra d’Espanya.

El Parc Temàtic de l’Oli

Situat a les Borges Blanques, el Parc Temàtic de l’Oli es va crear el 1998 per tal d’afavorir la cultura associada a l’oli d’oliva verge extra de les Garrigues. En la zona d’accés al recinte hi ha oliveres mil·lenàries i la premsa més gran del món. A l’interior de la masia, construïda al segle XIII pels templers, es fa un recorregut que passa per la història de l’oli d’oliva des de l’arribada dels grecs al segle VI a C, fins a un molí del segle XX encara en funcionament.

La ruta turística Tasta la cultura de l’oli proposa un recorregut per les Borges Blanques visitant el Parc Temàtic de l’Oli i la cooperativa Sant Isidre. Fundada el 1912, aquesta és la cooperativa oleícola més antiga de les terres de ponent, amb uns 400 socis productors i un oli verge extra que ha acaparat alguns dels millors premis del sector.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: Oli d’oliva verge extra: l’or verd

És temps de cireres

Deixa un comentari

Les propietats de les cireres

-Posseeix propietats remineralitzants, desintoxicants i antiinflamatòries. –Les Cireres ajuden a eliminar els nivells d’àcid úric en la sang. –És laxant i diürètica gràcies al seu contingut en fibra, aigua i potassi. –Ajuda a prevenir la Anèmia.

Propietats nutritives

La cirera és rica en hidrats de carboni, sobretot fructosa, tot i que el seu valor calòric és moderat respecte d’altres fruites. Aporta quantitats significatives de fibra, que millora el trànsit intestinal. Pel que fa al seu contingut de vitamines, són presents en petites quantitats la provitamina A i la vitamina C.

El que en realitat destaca de les cireres és el seu contingut en flavonoides (sobretot antocians, relacionats amb el color característic d’aquestes fruites) i àcid elàgic del grup dels polifenols, ambdós excel·lents antioxidants. Té quantitats importants de potassi i en menor proporció, magnesi i calci, aquest últim de pitjor aprofitament que el que procedeix dels lactis o altres aliments que són bona font d’aquest mineral. El potassi, és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Les Cireres són ideals davant la desmineralització dels ossos per la seva aportació en Ferro, Calci i vitamina C, és aconsellable en la pre-menopausa.

La seva riquesa en biofavonoides, eviten la degeneració cel·lular.

Informació nutricional de les cireres (per 100 g.):

Composició per 100 grams de porció comestible-Calories 58,3-Hidrats de carboni (g) 13,5-Fibra (g) 1,5-provitamina A (mcg) 3-Vitamina C (mg) 8-Potassi (mg) 260 -Magnesi (mg) 11-Calci (mg) 16 (mcg = micrograms).

Cobreix les necessitats diàries en:
Un 50% de vitamina C.
Un 9% de Magnesi.
Un 7% en Ferro i àcid fòlic.
Un 5% en Calci.
Un 3% en vitamina A.
58 Calories.

Sabies que les cireres …?

Les persones diabètiques també poden gaudir del sabor de les cireres, ja que el sucre que conté en la seva polpa, és totalment assimilable (consultar el metge o especialista).

Característiques

Forma: són drupes, de forma arrodonida, globosa o amb figura de cor. Posseeixen un os globós i gairebé llis.

Mida i pes: la seva mida oscil segons la categoria comercial entre els 13 i els 20 mm i tenen un diàmetre aproximat de 2 centímetres i un pes de 6-9 grams.

Color: presenta colors que varien entre el morat fosc o negre, tons cremes més pàl·lids amb un lleuger rubor rosat i el vermell, en funció de la varietat.

Sabor: dolç i sucós o agre, sobretot apreciable en les guindes. Les cireres per transformació es poden recollir mecànicament mentre que les destinades al consum en fresc es recullen a mà. Es recullen el més madures possibles perquè el sucre no augmenta després de la collita, són fruites no climatèriques.

Com triar i conservar-les

Al mercat s’han d’escollir les fruites d’un color vermell fosc o negre viu, segons la varietat. Les carnoses sempre són les millors. Han d’estar netes i tenir una pell ferma, brillant, sencera i sense trencaments ni imperfeccions. Les seves tiges han de ser verds i frescos. Convé assegurar-se que la tija estigui ben unit al fruit i en el punt d’unió dels dos no hi hagi podridura o floridura. També és important que no tinguin malformacions (fruits dobles). En general, són les cireres més grans les que millor sabor ofereixen. En el cas de les guindes, les millors són les rodones i pesades, de color vermell clar o rosat groguenc.

Una vegada han arribat al seu punt convé guardar-les en la nevera sense rentar ni tapar; d’aquesta manera es poden conservar fins a dues setmanes. No maduren fora de l’arbre. Admeten la congelació, fresques o elaborades com un almívar lleuger, i igual que les prunes són les varietats de cireres i de guindes més fosques les que millor suporten la congelació.

Origen i varietats

L’origen d’aquestes fruites se situa en el Mar Negre i al Mar Caspi, difonent després cap a Europa i Àsia, per mitjà de les aus i les migracions humanes. En l’actualitat, el cirerer es conrea en nombroses regions i països del món amb clima temperat, sent els països de major producció Rússia, Estats Units, Alemanya, Itàlia, França, Espanya i Catalunya.

El cirerer és una planta herbàcia, que pertany a la família de les Rosàcies i al gènere de les Prunus. Necessita d’un clima temperat, però resisteix perfectament al fred. Actualment, és un cultiu i consumit arreu del món.

La fusta del cirerer és molt valorada i utilitzada en ebenisteria per fabricar mobles i objectes musicals. El seu arbre també s’utilitza en ornamentació.

La seva millor època

Les cireres i les guindes són fruites d’estiu, encara que podem gaudir del seu agradable sabor des de finals d’abril (les més primerenques) fins a mitjans d’agost.

La cirera és un gran ingredient per a un gran nombre de receptes

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: És temps de cireres

El meló

Deixa un comentari

En comptes d’un refresc isotònic, menja’t un tall de meló! Amb un gust dolç suau i refrescant, el meló és una fruita especialment adequada per a l’estiu, perquè ens aporta una gran quantitat d’aigua, vitamines, minerals i sucres que permeten hidratar i nodrir l’organisme de manera sana i natural.

El meló és una fruita ideal per mantenir-nos hidratats durant els mesos de més calor de l’any. Conté mola vitamina A, que és bona per a la vista, i altres vitamines i minerals amb efectes protectors per a l’organisme.

El meló pertany a la família de les cucurbitàcies (com el carbassó o el cogombre) i, per tant, estrictament és una hortalissa, però a la cuina la tractem com una fruita. Hi ha vestigis que ja se’n menjava des de l’època egípcia; era molt popular a les cultures gregues i romanes i la colonització d’Amèrica en va estendre el cultiu.

Propietats Nutricionals

El meló destaca per una quantitat d’aigua enorme (80%) només superada per la síndria, que en té un 90%. El seu sabor dolç i delicat ens fa intuir que la quantitat de sucres és moderada (només unes 50 Kcal per 100 g de fruita). En canvi, el meló ens aporta quantitats importants de vitamines i minerals que convé tenir en compte.

Vitamina A: el contingut en aquesta vitamina, que la trobarem en forma de betacarotè, depèn de la quantitat de pigment taronja de la polpa. Com més intens sigui el color taronja, més concentració. En línies generals, la varietat Cantalup és la més rica en aquesta vitamina antioxidant (conté 1.800 UI per 100 g de fruita, i la ingesta diària recomanada és aproximadament de 4.500 UI). La vitamina A intervé en la formació del col·lagen, ossos, dents, glòbuls vermells, i afavoreix l’absorció del ferro dels aliments i la resistència a les infeccions. És una vitamina essencial per al bon funcionament de la vista i del sistema immune.

Vitamina C: es tracta d’una vitamina antioxidant molt necessària per protegir-nos de l’efecte dels radicals lliures, especialment agressius durant l’estiu, que és quan en general hi ha una exposició excessiva a la radiació solar. El meló en conté quantitats significatives (32 mg per 100 g de fruita), equivalent a les mandarines.

Vitamines del grup B: conté vitamines del grup B que són necessàries per aprofitar els hidrats de carboni per part del sistema nerviós. El meló és especialment ric en vitamina B6 (piroxidina) i B3 (niacina), totes dues imprescindibles per produir energia a l’organisme.

Potassi: participa en la regulació del balanç d’aigua en l’organisme i també en la contracció del cor i la transmissió de l’impuls nerviós. Una insuficiència de potassi provoca símptomes com ara cansament, dolor muscular, debilitat, astènia i les temudes rampes. La manca de potassi es pot produir durant la pràctica d’exercici intens, moment en què la sudoració és màxima.

Sodi: és una de les fruites més riques en sodi (10 mil·ligrams per 100 g de fruita) en comparació amb la mitjana de la resta de fruites, que oscil·la entorn dels 4 mil·ligrams. Aquest mineral és molt abundant en els líquids extracel·lulars de l’organisme i té una funció important en la regulació del electròlits, de l’aigua i de la contracció muscular.

Calci: el calci és el mineral més abundant del cos. La seva funció principal és ajudar a construir i a mantenir ossos i dents, alhora que intervé en els processos de coagulació sanguínia.

Efectes sobre l’organisme

Hidratant excel·lent: l’elevat contingut en aigua d’aquesta fruita la fa ideal per a l’època estiuenca. Més de la meitat del nostre organisme és aigua. Es tracta d’un element estructural de la cèl·lula i exerceix funcions reguladores, de transport, manteniment de la temperatura corporal i de les condicions adequades per al bon funcionament del cos. Per tant, estar ben hidratats és essencial: abans de recórrer a una beguda refrescant artificial, que us omplirà de sucre refinat i de minerals d’origen dubtós, us aconsellem un bon tall de meló ben fresc, que ens aporta l’equilibri ideal de sucre natural, aigua, vitamines i minerals.

Antioxidant destacat: el contingut en elements antioxidants del meló sembla indicar que podria tenir un efecte protector contra determinats tipus de càncer, com ara el de pàncrees. L’efecte combinat dels betacarotens, la vitamina C, els minerals i oligoelements que conté el meló protegeix l’organisme dels radicals lliures, que són molt abundants sobretot en l’època de màxima exposició al sol. Els radicals lliures s’han assanyalat com a possibles precursors de l’envelliment de l’organisme i de problemes cardiovasculars i, fins i tot, com a promotors de creixement de determinats càncers.

Convé que determinades persones tinguin en compte que conté sodi: un excés d’aquest mineral pot causar problemes a les persones amb el ronyó dèbil o hipertensió. En aquest darrer cas, es recomana limitar la ingesta de sodi a 1.500 mg al dia; la recomanació per a la població en general és de 2.300 mg al dia (una culleradeta de sal comuna).

Canvis vitals

És un aliment de naturalesa tèrmica que tendeix a refredar i, per tant, només és apropiat en el moment més càlid de l’any. Amb un sabor dolç, té l’efecte d’eliminar la calor, incloent-hi els problemes que se’n deriven a l’estiu: influeix en el cor, bufeta i l’estómac. Reconstitueix els fluids del cos i hidrata els intestins.

Es fa servir per satisfer o saciar la set, per a les dificultats d’orinar, els edemes, les petites ulceracions molestes a la boca o als llavis (panses i aftes), les inflamacions renals.

Com a precaució, aquest tipus de medicina recomana prendre’l sol perquè es digereix molt ràpidament i, per tant, qualsevol altre aliment que es mengi alhora amb el meló n’alentirà la digestió i causarà fermentació i problemes digestius.

Com escollir el millor

Quan anem al mercat a comprar melons és important que triem els madurs, però sense marques. Els que tenen la pell massa verda han estat collits abans d’hora, i si bé els podem deixar madurar a casa no serà el mateix que si ho han fet a la planta i per l’acció del sol.

Per saber si un meló és madur convé fixar-nos primer en l’olor: desprenen una olor dolça i delicada molt característica. A continuació l’agafem entre les mans amb fermesa i pressionem suaument la base, al costat oposat de la mata; si cedeix una mica significa que és ben madur. Els exemplars passats poden estar enganxosos en tocar-los. Si és possible, el podem sacsejar lleugerament abans de comprar-lo i, si sentim un xipolleig, és senyal que és massa madur i que ha començat a deteriorar-se. Rebutjarem qualsevol fruita que estigui massa tova, que tingui cicatrius o que mostri taques humides sobre la pell. Si el peduncle té cap símptoma de podridura també és mal senyal.

El meló madur convé consumir-lo tan aviat com sigui possible. Si el volem guardar a la nevera, l’hem de tapar bé amb una bossa de plàstic o posar en un recipient hermètic perquè deixa anar molta olor i alhora també agafa olor ambiental.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: convé consumir meló ecològic i de proximitat perquè evitarem consumir els agrotòxics que s’afegeixen al cultiu convencional. A més, les fruites produïdes seguint els principis de l’agricultura ecològica són més riques en vitamines i minerals.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: El meló

És la Pera!

Deixa un comentari

Vols un extra de vitamines i hidratació? Doncs menja’t una pera! Realment aquesta fruita fa honor a la dita “És la pera”, perquè és rica en nutrients, ens deixa un gust dolç a la boca i té una textura tendra i suau que la fa molt apetitosa.

La pera (Pyrus communis) és una fruita originària de l’Europa oriental i de l’Àsia occidental i sembla que es va començar a cultivar fa 4.000 anys a partir de la selecció d’espècies silvestres. Els grecs i, més endavant, els romans van introduir-ne el cultiu a casa nostra, especialment a la zona de la conca de l’Ebre. A casa nostra La pera de Lleida es una zona dels productors principals d’aquesta fruita, sobre tot en les varietats de Llimonera i Conference. Les peres protegides per la DOP Pera de Lleida destaquen nutricional-ment per la seva elevada aportació d’aigua, fibra i potassi, així com per la presència de vitamines del Grup B en petites quantitats. Son suaument astringents per la seva composició de tanins amb efectes antiinflamatoris; i això les fa beneficioses un cop cuita com a remei de la diarrea, la gastritis i les úlceres. La Pera és diürètica ajudant en cas de retenció de líquids i recomanable per als diabètics gràcies al seu baix contingut en hidrats de carboni. Hi ha més de trenta varietats de peres diferents que fan possible que trobem aquesta fruita durant gairebé tot l’any.

La pera és una fruita amb propietats rehidratants i antioxidants fàcil de pair que ens convé incloure a la dieta.

Propietats Nutricionals

La pera és una fruita amb molta aigua i poques calories (un 80% del pes és aigua, i 100 grams de pera ens aporten unes 50 Kcal). A més, conté molta fibra soluble (uns 2,5 grams per 100 grams de fruita, en forma de pectina principalment), que té un efecte saciant i regulador intestinal. Pel que fa a vitamines i minerals destaquen:

Vitamina A: La pera conté quantitats destacades de provitamina A (2 mcg per 100 grams) en forma de betacarotè, que l’organisme transformarà a vitamina A, la qual intervé en diverses funcions biològiques, com formació de determinades substàncies que formen part de la pell, els ossos, les mucoses, el sistema reproductiu i els pigments de la vista.

Vitamina C: en conté 5,2 mg per 100 grams de fruita, per darrere de les fruites més riques en aquesta vitamina (com ara la taronja, que en conté deu vegades més). De totes maneres no és una quantitat menyspreable, i a més tenim peres a l’estiu, que és precisament quan necessitem aquest efecte antioxidant, molt necessari per protegir-nos dels radicals lliures, especialment agressius durant l’època de més calor, que és quan ens exposem més la radiació solar.

Àcid fòlic: o vitamina B9, intervé en la formació dels glòbuls vermells, en la síntesi del material genètic i en la formació d’anticossos del sistema immunològic. És una vitamina imprescindible en les primeres etapes de l’embaràs perquè el sistema neuronal del fetus es desenvolupi correctament. La pera conté 3 mcg d’àcid fòlic per 100 grams de fruita.

Magnesi: en la pera trobem quantitats destacables d’aquest mineral (8,4 mg per 100 grams), que es relaciona amb el funcionament de l’intestí, del sistema nerviós i dels muscles, forma part dels ossos i de les dents i millora la immunitat; a més té un lleuger laxant lleuger.

Potassi: la pera és una de les fruites més riques en potassi (en conté 130 mg per 100 grams de fruita), mineral molt important perquè participa en la regulació del balanç d’aigua en l’organisme i també en la contracció del cor i la transmissió de l’impuls nerviós. Una insuficiència de potassi provoca símptomes com ara cansament, dolor muscular, debilitat, astènia i les temudes rampes. El potassi pot baixar durant la pràctica d’exercici intens, moment en què la sudoració és màxima.

Efectes sobre l’organisme

Els efectes principals de la pera sobre l’organisme depenen, sobretot, de si ha madurat al sol o no. Hi ha evidència científica que les peres madurades al sol es conserven més bé una vegada collides i, alhora, les qualitats i quantitats dels sucres i de les substàncies associades són més elevades.

Els efectes principals de la pera són els següents:

La fibra que conté té efecte prebiòtic i podria reduir l’absorció de colesterol: la pera conté principalment fibra de tipus soluble (pectina), que té un efecte nodridor de la flora intestinal beneficiosa per al sistema digestiu. A més, aquesta fibra soluble sembla que pot formar una mena de gel “capturador” del colesterol i afavorir-ne l’eliminació intestinal.

Els seus antioxidants (polifenols, flavonoides, àcids fenòlics) tenen efectes antienvelliment: és especialment remarcable un estudi que demostra que aquests antioxidants tenen més efecte quan mengem la pell de la pera i no pas la polpa. Els antioxidants contraresten l’efecte dels radicals lliures que provoquen l’envelliment cel·lular (problemes de circulació, aparició de tumors, etc.). Un altre estudi mostra que la pera és una de les fruites amb més efecte antioxidant.

Sembla que els antioxidants que conté tenen efectes beneficiosos a l’hora de reduir el colesterol i el risc cardiovascular: aquest estudi científic va mostrar que si les persones que no fumaven combinaven cada dia una pera amb dues fruites més (poma i taronja) milloraven la capacitat antioxidant del plasma sanguini com també els perfils de greixos en sang. En canvi, si fumaven, l’efecte es limitava a la reducció de colesterol.

Com que conté molt de potassi, contribueix a reduir la pressió: la pera és una de les fruites amb més potassi, alhora que té poc sodi. Aquesta combinació de minerals té propietats vasodilatadores i arítmiques destacables i menjar-ne contribueix a millorar les condicions de hipertensió i a reduir el risc cardiovascular.

Podria reduir la resposta al·lèrgica i asmàtica: alguns estudis científics relacionen el consum de pera (en particular de la pectina) amb un alleugeriment de la resposta al·lèrgica que pot desencadenar una crisi asmàtica.

Com es cuina

Convé escollir la pera madura i assegurar-nos que ho ha fet a l’arbre, perquè és l’única manera de saber que conté totes les vitamines i antioxidants. A més, la polpa de la pera verda és dura i molt àcida o astringent, quasi inconsumible; és a mesura que va madurant que s’estova i s’endolceix. Les diferències de maduració entre varietats han estat fins i tot objecte d’estudis científics.

Sabem que una pera és madura quan cedeix a una lleu pressió del dit. Quan arribem a casa, convé treure-les de la bossa perquè els agrada respirar. Les hem de manipular amb cura perquè són delicades i amb els cops de seguida es tornen negres. Convé guardar-les en llocs frescos i secs, protegits de la llum o bé a la part menys freda de la nevera, no més de tres dies, per evitar que es panseixin abans de tenir temps de menjar-les.

Cultiu ecològic, proper i de temporada: La pera és un clar exemple de fruita que aconsellem que sigui ecològica. La raó és ben simple: la major part dels antioxidants i vitamines de la pera són a la pell i, per tant, convé que no hagi estat exposada als agrotòxics que es fan servir als sistemes productius convencionals. També convé que sigui de proximitat i que hagi madurat a l’arbre, perquè si ha hagut de recórrer mig món abans d’arribar fins a casa nostra, no contindrà tots els nutrients que hi busquem. A banda, consumint producte local afavorim el model de desenvolupament rural que assegura la continuat de la pagesia del nostre país.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: RECEPTES MAICA

Origen: És la Pera!

Hores de son i obesitat

Deixa un comentari

Nombrosos estudis mostren que hi ha una relació positiva entre el nombre d’hores que es dorm i una predisposició en l’augment de pes. El canvi d’estil de vida fa que molts de nosaltres allarguem el moment d’anar a dormir, reduint així les hores de son.

Aquests estudis suggereixen que es produeix alteracions metabòliques i endocrines que tenen efecte en la regulació de la sensació de gana. El risc comença quan es dormen menys de 5 o 6 hores al dia. Per altra banda alguns estudis destaquen que, en el cas dels adults, el fet de dormir més de 8 hores diàries és també un factor que pot predisposar a l’augment de pes. Per tant, dormir menys de 5 o 6 hores o, més de 8 hores diàries no és recomanable per a la salut.

En el cas dels infants, segons els estudis, aquesta relació és més intensa. Cal recordar que en la infància els nens haurien de dormir 13 hores al dia. A mesura que es van fent grans es redueix el nombre d’hores de son fins arribar a les 8 o 9 hores dels 14 als 18 anys.

Hauríem de destacar la importància de seguir estudiant aquesta relació. En el cas dels estudis d’adults hem trobat algunes contradiccions. S’ha d’estudiar si hi ha altres factors, com estils de vida que determinen més clarament aquesta relació. Per exemple, aquesta relació es veuria agreujada perquè quan dormim menys és més probable passar més estona al sofà i acabar aprofitant per picar algun aliment calòric. Uns hàbits correctes són, ja ho sabeu, fonamentals en una dieta saludable.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Hores de son i obesitat

Els Llegums

Deixa un comentari

MONGETERA

Els llegums pertanyen a la família de les lleguminoses que es caracteritzen per desenvolupar la llavor dins d’una baina. Generalment ens mengem la llavor seca, com en el cas de les llenties o els cigrons però també ens podem menjar la llavor tendra com els pèsols o fins i tot llavor i baina com passa amb les mongetes. La soja és un dels llegums que més de moda s’està posant en la dieta, tot i que s’ha de vigilar perquè forma part del grup dels 8 aliments que més alèrgies provoca.

MongetesEls llegums són rics en proteïnes i a més ens provenen d’altres nutrients com el ferro, el zinc, el magnesi o les vitamines A i B. Les proteïnes ens serveixen per enfortir els músculs, els cartílags, la pell i per millorar la pressió arterial. El ferro aporta oxigen a la sang, el zinc és necessari per a moltes de les reaccions bioquímiques que passen al nostre organisme així com per millorar el sistema immunològic. El magnesi també ajuda a la formació dels nostres óssos i aporta energia als músculs. La vitamina B aporta energia al cos i ajuda al sistema nerviós. A més a més, els llegums tenen un alt contingut en fibra i poc greix i els que contenen són greixos insaturats, és a dir, cardiosaludables. Els llegums també contribueixen a mantenir el colesterol baix i tenen un índex de glucèmia baix, o sigui, que l’índex de glucosa a la sang no augmenta ràpidament al menjar-ne i per tant la insulina no ha de treballar de manera ràpida i puntal. Tot això ajuda a tenir una sensació de sacietat més llarga i a no tenir gana.

Els llegums són un dels grups que incorporen al nostre organisme hidrats de carboni i proteïnes però en general són proteïnes de menor valor biològic que les de la carn, ja que els falta un aminoàcid, la metionina en concret, que el nostre organisme no produeix, però que podem millorar al barrejar-los amb els cereals, com l’arròs, podent fer un acompanyament com l’arròs congrí de Cuba o el Dal Bhat de Nepal. Un altre punt és que aporten més ferro que la carn però el nostre sistema digestiu, el ferro procedent dels vegetals li costa més d’absorbir-lo i per això hem de prendre abans vitamina C, un suc de taronja o de llimona, o posar-li un raig de llimona quan en mengem.

Una dada curiosa dels llegums és que la seva pell conté oligosacàrids, un hidrat de carbó que el nostre organisme no pot digerir i que per tant passa directament a l’intestí gruixut on els bacteris de la flora intestinal el fermenten, produint gasos. Els llegums secs contenen més quantitat d’aquest oligosacàrid que els frescos però podem reduir les flatulències si masteguem molt bé, començant d’aquesta manera la digestió a la boca i ajudant al nostre intestí. Mastegar amb la boca tancada i evitar parlar per tal que no entri aire i no beure durant la ingesta, així no diluïm l’enzim que ajuda a la digestió, també reduirà la probabilitat de produir gasos. Si mentre bullen els llegums a l’olla, li afegim aigua freda es trenca el bull i així la pell es tornarà més tova i més fàcil de digerir. També podem posar-li a l’aigua una mica de romaní, farigola, comí, anís, fonoll o algun altre condiment carminatiu. O prendre’ns un té d’aquestes herbes carminatives després de menjar llegums.

Si ens basem en els últims estudis de nutrició, per tal de tenir una dieta equilibrada, s’agrupen els aliments en cinc grups repartits en quantitats en un plat. Així ens queda la meitat del plat per les verdures i les fruites, un quart pels cereals i un altre quart per les proteïnes. L’últim grup i annex al plat serien els derivats de la llet. Els llegums entren al grup de les proteïnes i és recomanable menjar-ne entre dues i tres vegades a la setmana. Per ajudar-nos a arribar a aquest objectiu, podem tenir al congelador una bossa de pèsols o coure un dia mongetes i congelar-les per fer un acompanyament ràpid. Els pots que comprem amb els llegums ja cuits també ens poden servir per introduir d’una manera ràpida i senzilla els llegums en els nostres àpats. Moltes vegades pensem que engreixen, però en realitat el que engreixa és l’acompanyament que hi posem quan fem els guisats, per això els podem menjar en hamburgueses com de llenties o de fesols negres, dips o combinats amb arròs.

El Gremi de Detallistes de Llegums Cuits comparteix una serie de fitxes tècniques de cada un dels llegums que ens poden acabar de convercer per introduir aquest aliment, considerat de pobres, en la nostra dieta per tal d’enriquir-la.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: COCUCA

Origen: Els Llegums

Begudes isotòniques

Deixa un comentari

Fas esport intens, durant més d’una hora? Potser el pràctiques en condicions climàtiques caloroses? Vols augmentar el teu rendiment i evitar molèsties musculars de desprès de l’ exercici?

Podràs aconseguir-ho hidratant-te correctament, sobretot a través de les begudes isotòniques. Aquestes ens aporten diversos nutrients que, amb la pràctica d’exercici eliminem o cremem.

Aquest tipus de begudes principalment contenen:

Sucres: es tracta de sucres d’ absorció ràpida com glucosa, maltodextrina, fructosa, dextrosa o sacarosa.
Minerals: com clor, potassi, sodi o fòsfor.
Aigua
Edulcorants i aromatitzants que hi aporten un gust característic.

Actualment en podem trobar de moltes marques i varietats. Des de menTnutricional t’ensenyem com fer una beguda isotònica perquè la puguis preparar des de casa:

Ingredients:

1 litre d’ aigua
500mg de sal
500mg bicarbonat sòdic
60 gr sucre
El suc de 2 llimones o taronges
Una mica de mel (opcional)

Només has de fer una bona barreja de tots els ingredients i ja tindràs la teva beguda isotònica amb totes les seves propietats beneficioses. Es recomana prendre-la fresca però no massa freda, per evitar molèsties digestives i consumir- la durant la pràctica d’exercici (cada 15 minuts fes uns glops) i al finalitzar-la.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: MENTNUTRICIONAL

Origen: Begudes isotòniques

Mengem bé per cuidar-nos millor

Deixa un comentari

Ja fa uns quants dies que estem confinades i totes hem buscat activitats per distreure’ns i per mantenir un nivell d’activitat física, cal que ens mantinguem actives mental i físicament per tal de tenir una bona salut.

Ara bé cal que ens focalitzem també en la nostra alimentació. Alimentar-nos de manera variada i equilibrada durant aquests dies és essencial. Així mateix cal que puguem identificar i controlar aquests moments d’ansietat que ens fan correr a la nevera o al rebost a cercar aliments ensucrats o greixosos.

Si duem a terme una bona alimentació i escoltem el que ens diu el cos aconseguirem nodrir les nostres cèl·lules del que necessiten i enfortir-nos.

Així doncs vaig a donar-vos unes pautes per tal que l’alimentació d’aquests dies sigui equilibrada i no mengem aliments desestabilitzadors per a nosaltres.

És important també que ens fem una planificació setmanal d’aliments per tal de poder-nos organitzar a l’hora d’anar a comprar.

– Que els nostres plats continguin cereals integrals com blat, civada, arròs, moresc, quinoa, fajol

– Que els nostres plats continguin llegum com llenties, cigrons, azukis, mongeta blanca

– Que els nostres plats siguin lleugers i carregats de vitamines i minerals, col, brócoli, espinacs, pastanaga, ceba, bledes, mongeta verda, pebrot, tomàquet, puerro

– Que no et falti la fruita; una o dues peces al dia t’aniran bé (cítrics, pomes, peres, plàtans i fruits vermells). Per menjar entre àpats és ideal.

– Utilitza llavors de girasol, carbassa, sèsam per donar un toc cruixent

– Utilitza espècies per donar més color i sabor i fer més digestius els teus plats; cúrcuma, comí, nou moscada, pebre, canyella, gingebre

– Utilitza greixos vegetals saludables com l’oli de coco, sèsam, oliva, alvocat

– Menja carn i peix amb moderació (carn blanca, menys greix; carn vermella, més ferro; peix blau , més omega3; peix blanc, menys greix)

– Els ous, te’n pots permetre un cada dia si no tens cap patologia que et digui el contrari

– Si optes per prendre lactis, tria’ls d’ovella o cabra preferentment.

– Per picar, quan no ho puguis evitar: una mesura de puny tancat ple de fruits secs i una infusió

I sobretot modera molt el consum de sucres refinats que tan abundantment trobaràs als refrescos, galetes, “bolleria”industrial, cremes de cacau, xocolates.

PUBLICAT ORIGINALMENT A: EL PLAER DE MENJAR BÉ I SA

Origen: Mengem bé per cuidar-nos millor

Ús correcte del paper d’alumini

Deixa un comentari

El paper d’alumini s’utilitza àmpliament en els aliments, però en la majoria dels casos s’usa incorrectament. Veig gent que l’usa directament en els més variats plats, i també en el seu dia a dia.

Els usuaris tendeixen a posar la cara brillant cap a fora, ja que deixa l’aspecte del plat més bonic. El costat més brillant és així perquè es fa un polit de l’alumini per crear una barrera i evitar el contacte directe de l’ alumini amb els aliments i, per tant, el seu alliberament a la nostra recepta. Si no hauríem de dir-li ” truita de patates amb alumini”, perquè el alumini entrarà com un botxí invisible en l’aliment.

Aquesta protecció, el polit, no està en banda i banda ja que és un procés costós que faria que la comercialització de l’alumini fos inviable.

L’alumini és altament tòxic i és sens dubte responsable de complicacions generals en el funcionament del nostre cos i pot ser un factor de la malaltia d’Alzheimer, fomentant la seva aparició primerenca.

Com utilitzar-lo?

A més d’usar-lo amb el costat brillant cap a l’aliment, s’ha de evitar donar més d’una volta al menjar, perquè si no es crea una càmera entre les dues capes que fa que els líquids de la recepta quedin contaminats i contaminin la resta de la recepta en qüestió.

Per això és important embolicar formant un paquet d’una sola làmina, per evitar la comunicació dels sucs de l’aliment amb la part dolenta de la làmina.

Sobre els recipients d’alumini

En la cuina està prohibida expressament utilitzar fregalls de alumini per la part de dins, perquè quan això succeeix, cada vegada que es cuina alguna cosa, també estem incorporant l’alumini temut a els nostres plats.

Quan alguna persona no avisada fa això o quan el recipient o tassa és nova, cal bullir algunes closques d’ou a l’olla plena de aigua. Aquestes alliberen carbonat de calci, que impermeabilitza la nostra paella o olla, donant la seguretat que necessitem per a nosaltres mateixos i per a les persones que més estimem, la nostra família i amics.