La síndria, xíndria, meló d’aigua o meló d’Alger (Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. et Nakai de la família Cucurbitaceae) és una fruita i planta de l’estil de les parres (enfiladissa), originària del Sud d’Àfrica. És considerat sovint un tipus de meló, però no està en el gènere Cucumis.
La síndria és, generalment, esfèrica, ovalada, cilíndrica o el·lipsoïdal, verda per fora i roja per dins, amb llavors negres, i quan està ben madura, molt dolça i refrescant, fet pel que també se la coneix amb el nom meló d’aigua. Avui en dia es poden trobar varietats més o menys artificials amb la molla de color groc, sense llavors i de formes no arredonides.
Amb un contingut d’aigua d’un 95%, és d’origen africà (Botswana, Lesotho, Namíbia, Sud-àfrica) on és usada com a substitut de l’aigua en l’estació seca. Es cultiva a totes les regions càlides del planeta, però destaca Turquia com a principal productor, es va propagar per les costes del mar Mediterrani i per tots els països càlids. Va arribar a Amèrica portada pels colons europeus i es va estendre per tot el continent.
És un dels fruits més grans que es coneixen, poden arribar als 15 kg de pes, però el més comú són peces de 2 a 4 kilograms. La pell és llisa, molt gruixuda de color verd, encara que a vegades presenten un dibuix a bandes.
La polpa, principalment de color vermell, i excepcionalment de color groc (síndria ananàs), té una textura acüosa i porosa, amb abundants llavors. Pel que fa al seu valor nutricional, no aporta quasi vitamines ni minerals, i fins i tot el seu contingut en sucres és relativament baix, això si, res millor que una síndria fresca per apagar la sed. La seva gruixuda escorça li permet aguantar en bones condicions durant bastants dies a temperatura ambiental i ja que és molt sensible al fred, no s’ha de mantenir a temperatures inferiors a 7 o 10º C.
El seu color pot variar entre el verd fosc, el verd clar o el groc, fins i tot una combinació d’ambdós. Té una polpa de color rosat o vermellós i segons la varietat, pot contenir o no nombroses llavors (negres, marrons o blanques). Aquesta polpa es caracteritza per ser molt sucosa i aquosa. És molt refrescant i generalment té un sabor dolç. És exquisida com fruita de taula i també en granissats, sucs i refrescos.
Per comprovar el seu punt òptim de maduració, la síndria te que “ cantar”, això és, quan se li donen lleugers copets amb la palma de la ma a la pell hem de notar durant un temps unes petites vibracions com a resposta al nostres cops. Si aquestes vibracions són imperceptibles o per al contrari no dona la suficient sensació de fermesa, és millor triar-ne una altra.
Propietats:
La síndria es pot dir que és la fruita que més quantitat d’aigua conté (95%), per la qual cosa el seu valor calòric és molt baix, només 20 calories per 100 grams. Els nivells de vitamines i sals minerals són poc rellevants, sent el potassi i el magnesi els que més destaquen, si bé en quantitats inferiors comparats amb altres fruites. El color rosat de la seva polpa es deu a la presència del pigment licopè, substància amb capacitat antioxidant. El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal, intervé en l’equilibri de l’aigua dins i fora de la cèl·lula.
Varietats:
Síndries diploides o amb llavors: són les varietats cultivades tradicionalment, que produeixen llavors negres o marrons de consistència llenyosa. Segons la forma dels seus fruits trobem: Fruits allargats: d’escorça verda amb bandes de color més clar. Es diuen melons. A Espanya tot just es conreen. Destaquen els tipus Klondike i Charleston Gray. Fruits rodons: d’escorça de color verd fosc o negre, són els exemplars més cultivats encara que estan sent desplaçats per les varietats sense llavors. Destaquen: Crimson Sweet (Almeria), Resistent (València), Sugar Baby (Itàlia, Grècia, Turquia i Espanya – Almeria i València-), Dulce Meravella o Sweet Marvell i Early Star, entre les més conegudes i conreades.
Síndries triploides o sense llavors: Es tracta de varietats que tenen unes llavors tendres de color blanc que passen desapercebudes al menjar el fruit. Es caracteritzen per tenir l’escorça verda clara amb ratlles verdes fosques i la carn pot ser de color vermell o groc. Destaquen: Reina de Cors (Almeria), Apirena, Jack i Pepsina, entre d’altres.
Composició per 100g de porció comestible
Calories: 20,3
Hidrats de carboni (g): 4,5
Fibra (g): 0,3
Potassi (mg): 88,5
Magnesi (mg): 11
Provitamina A (mcg): 18
Acido fólico (mcg): 3
mcg=micrograms
Per fer la massa s´ha de treballar primer la mantega amb la farina, sense mirar de fer cap bola ni res que s´hi assembli, mirant que es vagi fent petita fins que quedi com un polsim de color groc. Es fa com un volcà i al mig s´hi posa l´ou. S´amassa fins que veus que pots fer una bola, posant-hi una mica d´aigua, molt poca, per a que agafi forma. Feta la bola es guarda fins d´un recipient coberta amb paper film un mínim de 20 minuts, més si pot ser. Passat aquest temps s´estira la massa i es posa dins d´un motllo rodó, punxant-la i (si en teniu) posant-hi cigrons o mongetes crues a sobre. Es deixa coure uns vint minuts, es retiren els llegums secs i ja ho tenim llest per posar-hi la crema de llimona, feta barrejant en un bol la llet condensada (un quart de litre), els rovells d´ou, la ratlladura de llimona i el suc de les tres llimones. Es torna a posar al forn uns 40 minuts, una mica més si veieu que no està fet, i desprès es torna a treure per posar-hi el merengue. Per fer-lo s´han de batre les clares amb una punteta de sal a punt de neu i barrejar-les amb molt de compte amb el sucre llustre i la farina. El tireu a sobre de la crema de llimona, que en aquest moment potser fa aspecte de no estar feta però que al cap de 45 minuts de forn us asseguro que ho està. Es daura el merengue i es treu la tarta del forn, deixant-la refredar. Si trigueu molta estona a menjar-la millor posar-la a la nevera una vegada deixi d´estar calenta.
El resultat va ser molt satisfactori, tot i que se´m va anar la mà amb el suc de llimona…ho confesso, n´hi vaig posar de més, concretament 4, i es va notar, i molt. A casa agraden les coses àcides, així que tot correcte, però la resta de gent que la va tastar deia que potser era massa àcida. I ho era. I es que diuen que en pastisseria s´han de respectar les mides de tot al 100%! De fet a la recepta diu entre 2 o 3 llimones depenent de la seva grandària.
Es barreja primer la farina, maicena, sal, llevat i cacau en un bol. Després s’hi afegeix l’aigua, la melassa, la vainilla i l’oli. Es remena bé fins que ens quedi una massa fina i la posem en motllos de magdalenes (surten unes 6-8 magdalenes, depenent de la mida).
Engeguem el forn a 180ºC i quan estigui calent hi posem les magdalenes. Les fornegem uns 15 minuts aproximadament. Jo les vaig punxant fins que el punxó surt net.
Com a possibles variacions, en comptes de posar-hi cacau en pols es poden posar trossets de xocolata, o la pell d’una llimona, melmelada… o es poden cobrir amb xocolata fondant. Com ja he dit, accepten totes les variants possibles!!