Pelar i tallar les pomes a grills, en una cassola posar-hi la mantega i l’oli, quan estigui calent posar les pomes i el sucre morè, donar-hi unes voltes i que s’estovin, mentre tant posar en remull les baies de Goji amb l’Oporto, quant la poma estigui tova afegir el pebre i a continuació les baies amb l’Oporto, deixar reduir. És pot servir calent o fred.
Per fer pasta fresca a casa ens calen ben pocs ingredients: productes de qualitat, temps i una mica de paciència.
Per a fer una bona pasta fresca ens cal un tipus de farina semblant a la que faríem servir per a panificar: farina de força, és a dir una farina rica en gluten.
El gluten és una proteïna, i el seu paper a l’hora de fer pa o pasta fresca és fonamental perquè en hidratar-se, el gluten forma una malla elàstica que permetrà treballar i donar forma a la massa. Per a fer pasta també es pot utilitzar la sèmola de blat dur, igualment molt rica en proteïna.
És cert que cada cop hi ha més persones que pateixen algun tipus de sensibilitat al gluten, però això no vol dir que l’hàgim de posar a la nostra llista negra d’aliments prohibits. El nostre estil de vida, l’abús d’aliments refinats i la manipulació que ha patit el blat per tal d’aconseguir noves varietats més productives i resistents, ens ha anat predisposant a patir aquest tipus d’alteracions. És per aquest motiu que cuidar la nostra alimentació, optar per aliments d’alta qualitat, naturals, poc refinats i manipulats, és el pilar fonamental per a tenir una bona salut digestiva.
Potser algú es pregunta quina farina és més recomanable per a fer pasta fresca, si la farina completa (que te tota la fibra i tots els nutrients del cereal) o la farina blanca.
Personalment m’estimo més fer servir farina blanca, o semi integral, la raó és que la farina completa ofereix una textura menys agradable i fa que la pasta sigui més densa i pastosa, fent la digestió més pesada.
Si li sumem una salsa o formatge, el que tindrem serà un plat pesat i una digestió llarga.
Per a mi la combinació ideal és fer la pasta amb farina blanca cuinada “al dente”, amanida amb llavors com el sèsam o carabassa i alguna fulla de ruca, que aporten fibra, i un raig d’oli cru.
300gr de farina blanca
3 ous frescs
Una cullerada d’oli d’oliva
Una cullerada d’aigua
Un pols de sal
Herbes aromàtiques, espècies, algues….(opcional)
En un bol barregem tots els ingredients menys els condiments, ho integrem tot amb una forquilla, un cop està tot ben barrejat, comencem a treballar la massa sobre el marbre una mica enfarinat. En agafar-la amb les mans segurament se’ns enganxarà als dits, podem espolsar-hi farina per tal que no s’enganxi tant.
La massa l’he de treballar bé amb les mans, això a poc a poc la va fent més i més elàstica, a mesura que el gluten es va hidratant.
Si trobem que la massa queda molt dura i es fa difícil de treballar, vol dir que ens cal una mica més d’aigua, però si la massa està molt enganxosa, poc consistent i amb un tacte “humit” vol dir que li falta farina. Aconseguir una massa perfectament equilibrada és una qüestió d’experiència i d’intuïció: cada farina és diferent i demana una quantitat de líquid diferent.
Quan notem que la massa es va compactant i es fa menys enganxosa la deixarem reposar durant 1 hora aproximadament.
Després de reposar començarem a estendre la massa. Això ho podem fer amb un corró, a mà o bé amb la màquina de fer pasta, si en tenim.
Estendrem i plegarem la pasta sobre ella mateixa unes quantes vegades, per tal d’acabar de donar-li el punt d’elasticitat que li cal.
Per fer la planxa, enfarinarem bé el marbre i el corró i anirem estirant i girant la massa fins que tinguin el gruix que volem. Podem dividir la massa en dues porcions per tal de manipular-la millor.
Un cop tinguem la planxa ben fina, l’espolsem bé amb farina i l’enrotllem sobre si mateixa. Amb un ganivet fem talls d’un cm d’ample, aproximadament.
Si no tenim pràctica amb el treball de la massa, la màquina és la millor opció, per aconseguir un gruix i mida regular.
Dividim la massa en dues porcions i comencem passant la massa pels rodets, regulats al nº1. Passarem i plegarem la massa 5 o 6 vegades amb aquest gruix. Quan la massa tingui un aspecte clar i homogeni l’anirem passant pels rodets augmentant cada vegada el número fins que tinguem el gruix que ens agradi.
Aleshores ja podem passar la tira de massa, espolsada amb farina, pel tallador d’espaguetis o tallarines.
A la massa se li pot afegir tota mena de condiments, tinta de calamar, pebre vermell, alga en pols… Però també podem posar fulles d’alfàbrega o sàlvia, plegar la massa sobre ella mateixa i estirar-la, donarà gust i formes vistoses a la nostra pasta.
Recollim els espaguetis o tallarines per assecar-los. Ho podem fer en un assecador de fusta, sobre una canya, o fins i tot en l’estenedor de casa!
Cal tenir en compte que aquesta pasta té ou fresc i l’hem de conservar en nevera.
Bon profit!
Primer de tot, anar al mercat. Les faves pelades surten una miqueta més cares, però s’agraeix estalviar-te la feina. Ja a casa: posar a bullir una olla amb aigua. Quan arrenqui el bull li tirem un brot de menta, sal i a continuació les faves. Deixem que vagi fent durant un quart d’hora. Aquí ve, el truco: quan parem el foc, no escorrem les faves. Deixem que es refredin dins l’aigua, així no s’arruguen (o això expliquen al llibre -La cuina de casa, d’Anna M. Carulla i Conxita Planell-).
Quan falti mitja horeta per servir les faves, les podem treure i escórrer. En un bol posarem 125 cc d’oli bo d’oliva i una culleradeta de vinagre. També li afegim unes fulles de menta i la ceba tendra tallades ben fines. Ho barregem una mica i li afegim les faves al bol, ho remenem bé perquè s’impregni de la vinagreta.
Per presentar posem una mica d’enciam fent de llit al plat i pernil tallat ben petit per sobre.
Un any més ja tenim al damunt el famós dia d’Acció de Gràcies, una de les grans festivitats als Estats Units i Canadà i que aquí coneixem gràcies al cinema, televisió, etc. Com tota bona festa hi ha un àpat típic i en aquest cas és el gall dindi, fet i portat a taula sencer, amb farciment i acompanyaments variats.
Aprofitarem aquesta setmana per parlar de les qualitats de la carn de gall dindi:
– Un 75% de la carn de gall dindi és aigua.
– Es considera una ració 125 grams de carn sense pell.
– Així doncs, una ració de gall dindi aporta 130 kcal si és pit i 128 si és cuixa. Aquesta diferència és insignificant.
– Una ració de pit de gall dindi té 30.8 grams de proteïna i si és cuixa 25,4.
– La proteïna de gall dindi no té cap aminoàcid essencial deficient, és, doncs de la més alta qualitat.
– Pel que fa al greix, el pit quasi no en té (0.8 grams en una ració) i la cuixa només 3.
– El seleni és el mineral del qual la carn de gall dindi n’aporta més en relació a les quantitats diàries necessàries en qualsevol etapa de la vida, entre un 66 i un 55% en persones adultes. També el zinc, fòsfor i ferro són minerals destacats en aquesta carn.
– En les vitamines B6 i B12 l’aportació del gall dindi és molt important, però és especialment rellevant la de la niacina.
En resum, és una carn molt adequada per a tothom en totes les etapes de la vida, però volem destacar aquelles en que cal una important font de proteïnes d’alta qualitat, i al mateix temps amb poc greix i pocs àcids grassos saturats i una bona font de vitamines i minerals. En particular, és una carn molt adient per nens i adolescents per les seves necessitats lligades al creixement, dones embarassades i gent gran.
Dies 23 i 24 de novembre del 2019 Organyà (Alt Urgell)
MÉS INFORMACIÓ A: http://www.organya.cat/
PROGRAMA: http://www.organya.cat/fotos/organya//noticies/fsa_prog_2016.pdf
