Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.
Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.
El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.
A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.
La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.
De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.
La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.