De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?
A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.
A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.
Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.
Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.
Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.
A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.
Primer haureu d´escalivar totes les hortalises i un cop cuites i refredades les poseu a la batedora juntament amb una mica de sal i pebre, unes quantes anxoves i ben bé mig litre d´aigua o de brou de verdures. Si quan ho heu batut/triturat queda molt espès, o bastant espès, millor afegir-hi més aigua o més brou, jo almenys prefereixo que no sigui gaire espessa. La quantitat ja és a ull, in situ, depenent de com us quedi. El que si us recomano es que hi poseu unes quantes anxoves tallades a dauets per sobre quan ho serviu, el toc és definitiu i guanya molt tot el plat.
Començarem posant tots els caps i les espines en aigua freda, deixant-ho coure mitja hora a partir que l´aigua comenci a bullir. Mentrestant, en una altra olla, fem un sofregit amb la ceba, hi afegim la branca de fonoll i quan estigui ben rossa hi tirem el tomàquet (com sempre, tallat a daus petits, sense pell ni llavors). Deixem concentrar-ho bé i quan el brou del peix estigui llest el colem i el tirem a l´olla del sofregit, deixant-ho coure vint minuts afegint-hi també la picada. Triturem, desescumem (ja ho haurem fet amb l´olla on hi havia el cap i les espines) i ho tornem a posar al foc aquesta vegada amb els daus i trossos de peix que tinguem, preferentment els de l´escórpora i si en tenim d´altres semblants (de carn dura, de peix de roca principalment) doncs també, més bo quedarà. I, ho oblidava, unes llesques de pà torrat que li donaran el toc final…i un xic de pebre recén mòlt.
Com a opció totalment personal, ja que no la contempla en la recepta, podeu posar-hi arròs i/o fideus (ja cuits apart) i us quedarà una sopa altament espectacular!
Temps de preparació: 45 min
