Temps d’elaboració: 20 minuts
Posar a sofregir els alls en una cassola àmplia, i tot seguit posar-hi els tomàquets, sense pell ni llavors, les patates (tallades a rodanxes, no massa primes) i el calamar tallat també a rondanxes. Cinc minuts més tard afegir-hi la cullerada de farina, barrejar-ho bé i cobrir-ho amb aigua. Deixar coure uns quinze minuts.
Passat aquest temps és el moment de tirar-hi el peix, tallat a trossos. Posar-hi més aigua si fes falta, però amb compte que podria quedar el suquet massa caldós (massa aigualit, directament…). Tirar-hi la peça de xocolata i deixar-ho deu minuts.
En el moment de servir-ho s´hi afegeixen les xirles (si en teniu, obertes prèviament), els pèsols cuits (per mi no fan cap falta…però a qui li agraden reconec que poden quedar bé) i també s´hi pot posar pebrot escalibat.
Va quedar força bo, però la salsa era massa aigualida…el fet que les patates se´m desfessin quasi totalment va contribuir, però, a que quedés millor…malgrat que llavors quasi no vam poder gaudir de les patates, que acostumen a ser una de les millor coses dels suquets. Suposo que no vaig utilitzar la varietat adequada per a aquest plat (mona lisa, la que tenia a casa…) i que a més no ho vaig fer seguit…vaja, que abans de tirar-hi el peix el guisat va estar reposant massa estona (per motius…es igual, que no podia acabar el plat en aquell moment).
Bon detall posar-hi xocolata, ho repetiré, li dona un toc molt interessant.
Posem una cassola al foc amb una mica d’oli, quan l’oli estigui calent, hi afegim la sipia trocejada. Tallem la ceba petita i la posem amb la sipia. Mentrestant pelem les patates i les esqueixem (molt important esqueixar les patates!! és a dir, trencar-les una mica i no amb un tall net! molt important perquè deixin anar el midó i ens quedi una bona textura de salsa), i ho deixem coure tot plegat uns 5-10 minutets amb la cassola tapada.
Quan hagi passat aquest temps, afegim uns quants pèsols, al gust, jo els poso congelats tal qual, i tirem per sobre pebre vermell, generosament. Ho remenem tot, i hi afegim una mica d’aigua, que no cobreixi del tot. Deixem coure apoximadament 20 minutets i llest!!!
La llampuga (Coryphaena hippurus) és un d´aquelles espècies amb valor comercial que sobten. És apreciadíssima en determinades àrees dels Països Catalans metre que en d´altres és totalment desconeguda. A Mallorca, per exemple, és considerada excel•lent, mentre que al principat no té gairebé cap mena d’interès culinari i passa pràcticament desapercebuda. A la resta de les Illes Balears i al País Valencià és una espècie molt apreciada només en determinats ambients mariners. Una cosa molt semblant passa també amb els raors o lloritos.
Es tracta d´una espècie epipel•làgica de cos allargat i comprimit lateralment d’aspecte triangular amb alçada màxima a la regió cefàlica. La seva natació és potent, ràpida i prolongada. El rostre és quasi vertical i li dóna un aspecte inconfundible. La boca és grossa amb nombroses dents molt fines i els ulls són relativament petits. La pell és molt fina, les escates són molt petites i estan incrustades en aquesta. La línia lateral és sinuosa. Presenta una única aleta dorsal molt llarga i l´aleta caudal té forma de forca.
Es tracta d´una espècie de bona mida, de manera excepcional pot arribar a assolir els dos metres de longitud i els 15 kg. La seva coloració és críptica amb el dors verd blavós metàl•lic i el ventre argentat amb reflexos daurats. Els flancs són argentats amb reflexos grocs i daurats amb nombroses taques fosques. És un bon nedador que viu en aigües obertes.
Són peixos migradors que entre finals d’estiu i inicis de la tardor arriben a les aigües litorals. Precisament la dita mallorquina “Quan llampega, llampugues” està relacionada amb l´aparició de les llampugues a la façana costanera quan coincideix amb les tempestes de finals d´estiu. És precisament en els dies de tempesta quan les llampugues són més confiades i són més fàcils de pescar. Aquesta presència coincideix en el moment en que l´aigua superficial té una temperatura més elevada.
És un voraç depredador que s´alimenta especialment d´altres espècies pelàgiques i que forma petites moles a l´hora de caçar. Les llampugues tenen el costum d´arrecerar-se sota objectes flotants. Aquest fet l´utilitzen els pescadors per atreure-les i capturar-les.
En aigües catalanes hi ha dues espècies: la llampuga vera (Coryphaena hippurus) i la llampuga borda (Coryphaena equiselis). La primera té el dors verd blavós lluent i les aletes pelvianes negres i pot assolir més d´un metre de longitud. La llampuga borda no passa mai dels 75 cm i el seu dors es gris blavós.
Es pesca de manera recreativa amb el curricà i amb la fluixa. De manera professional es capturen amb arts d´encerclament pelàgics, amb palangre de superfície i també es capturen amb llampugueres. La llampuguera és un art de pesca selectiu, tradicional i artesanal típic de Mallorca. Les llampugueres són unes xarxes pelàgiques de petites dimensions que encerclen objectes flotants sota dels quals aquests animals tenen el costum de situar-se. Els pescadors, aprofitant aquest costum les atreuen calant capcers i després els encerclen amb l´art.
A Mallorca també hi ha una gran afició a pescar les llampugues de marea recreativa “a la fluixa”. La manca de dades en el cas de la pesca recreativa fa que no es pugui establir d´una manera clara l´estat actual de la població d´aquesta espècie.
La carn és molt saborosa, molt tendra i d´un gust intens característic. La millor manera de consumir-les és a la planxa, escabetxades o fregides i acompanyades de tombet. En alguns tractats de cuina medieval ja s´hi troben referències a la forma de cuinar-les.
Començarem posant en aigua el pebrot xoricero per tal de poder treure-li la polpa. Per a aquesta operació podeu optar per l´opció que suggereix l´autor, que consisteix en bullir breument (més aviat escalfar i portar a ebullició), deixar-lo refredar i en poca estona li podreu treure tota la polpa. Mentrestant poseu a sofregir una ceba, en poc temps més les pastanagues i quan comencin a estar tovetes el pebrot i l´all. Seguim sofregint, incorporem la salsa de tomàquet i mullem amb el vi blanc, deixant que s´evapori l´alcohol i redueixi una mica per acabar posant-hi la polpa del pebrot. Escapcem les patates, salpebrem i ja ho tenim llest per mullar amb el brou de peix.
Posem d´entrada mig litre juntament amb la branca de julivert i deixem que vaig fent la xup xup. Mitja hora com a mínim, destapat, aneu comprobant de tan en quan, remeneu i si fa falta afegiu-hi més brou. El bonitol, tallat a daus, salpebrat, no es posa fins instants abans de servir-ho, ja fora del foc, i que es faci només amb l´escalfor de l´olla tapada. Serviu i disfruteu, potser millor per dinar que per sopar tot i que totes les vegades que he fet aquest plat (aquesta és la tercera, la segona amb aquesta recepta) sempre ho he fet curiosament per sopar. Boníssim és poc…
