Pelem i tallem les patates a rondanxes fines, deixant-les uns minuts en aigua. El mateix amb les albergínies, però afegint-hi sal (i sense pelar-les). El pebrot el tallem a tires i el comencem a fregir en una paella amb oli abundant. Tot seguit fregim les patates, amb uns quants alls, i per últim l´albergínia. Sembla que hi ha qui hi posa carbassó…es pot fer, suposo…Ho anem posant en una cassola de fang, primer la patata, després el pebrot i finalment l´albergínia. Ho cobrim tot amb una salsa de tomàquet més o menys casolana, vaja, preparada a base de tomàquets o ja amb tomàquet triturat comprat. Sofregiu-hi primer uns alls amb llorer i bitxo. I deixeu-ho reposar una estona, en principi (crec que) no es serveix calent. De fet, guanya bastant fet del dia abans de menjar-s´ho.
He de dir que ho vaig fer en dues cassoles. No en tinc cap de tan gran i em va semblar que en cas que hi hagués entrat tot en una de sola no hagués pogut fer bé la xup xup.
Daurar els trossos de xai. Reservar-los. Saltejar la pastanaga tallada a dauets, tornar a posar els xai i afegir el vi (a la recepta no especifica si blanc o negre…jo vaig posar-ne de negre), el clau, la farigola, els dents d´all i el tomàquet concentrat. A priori s´ha de deixar així, a foc lent, durant 3/4 d´hora, sense tirar-hi encara el brou…cosa que jo vaig fer. I el resultat final no se´n va ressentir pas. Vaig utilitzar un “caldo oscuro”, o brou de carn, que tenia guardat al congelador des de feia temps. Imprescindible. Bé, passats els 3/4 d´hora hi poseu les patates i els naps i ho deixeu una horeta més. Total, unes dues hores i quart aprox. I el resultat és brutal!!!
Naturalment estem parlant d’una cuina amb una forta presència del picant i aquests musclos no se n’escapen. La incorporació tant de l’ají com del rocoto, dos tipus de pebrot picant, és ineludible; sinó són uns altres musclos i esteu fent tota una altra cosa, un plat diferent. Al seu favor, s’ha de dir que tenen un picant molt noble, que pica quan te’l menges i que té una lògica ascensió com més quantitat n’ingereixes, però que quan passes a una altra cosa et permet que te n’oblidis sense problema i no dóna seqüeles nocturnes, res que sigui difícil de pair.
Per descomptat, no és un ingredient que puguem trobar fàcilment al nostre mercat habitual, però cada vegada més hi ha supermercats llatins on hi arriben congelats.
Per fer-los, com sempre, netegeu els musclos de barbes i incrustacions i coeu-los al vapor amb molt poca aigua. Així que s’hagin obert traieu-los del foc i deixeu que es refredin. Feu això en tandes petites perquè no convé que quedin massa cuits. Quan els hàgiu pogut obrir tots i n’hàgiu tret la valva buida, guardeu-los a la cassola dins de l’aigua que han deixat mentre fem l’amaniment.
Piqueu molt ben picada la ceba (heu de conèixer que sigui una ceba dolça; sinó, prèviament, poseu-la en remull un parell d’hores amb una mica de llimona). Netegeu els ajíes i els rocotos de llavors i piqueu-los també ben petits (ara, abans que us n’oblideu, és el moment de rentar-vos les mans a consciència i fins i tot després de netes no us toqueu els ulls). Feu el mateix amb els tomàquets: fora les llavors i ben picats. Piqueu el julivert.
Ajunteu tots els ingredients anteriors (si heu posat en remull la ceba, eixugueu-la bé) i amaniu-los amb el suc de les llimes, salpebreu. Poseu en una plàtera de servei els musclos amb la closca restant i ompliu-la amb l’amaniment.
