L’arnadí és un dolç típic valencià de tradició ben antiga

INGREDIENTS:

800 g de moniato pelat
1700 g de carabassa pelada
300 g d’ametla mòlta
500 g de sucre
1 got (dels d’aigua) de panses sense pinyol
1 culleradeta (de les de café) de canyella
4 rovells d’ou (5 si són petits)
1 branqueta de canyella
2 llimons grans (la ratlladura)
Ametles pelades
Pinyons

PREPARACIÓ:

El dia d’abans, amb l’ajuda d’un pelador, pelem els moniatos i la carabassa. Els fem a trossos i els posem en una olla de pressió amb aigua (que només els cobrisca fins a la meitat) i la branqueta de canella. Fem bullir l’olla durant mitja hora quan assolisca la màxima pressió. Deixem que es refrede a la mateixa cassola. Al final ens ha quedat: 1500g de carabassa i 600g de moniato.
Quan ja s’ha refredat, traiem la carabassa i els moniatos i ho posem tot en una bossa de tela de cotó que es puga penjar sobre la pica. Aquesta bossa és el que nosaltres, a Beneixama, en diem “coixinera”. Una vegada dins la bossa, la premem i n’extraiem el màxim líquid possible. La deixem penjada sobre la pica durant tota la nit (millor vint-i-quatre hores) perquè amolle tota l’aigua que puga.
Un consell, una vegada usada la coixinera, convé que la llavem a mà amb sabó que no tinga perfum, per tal que no li’l passe al dolç mai.
Bé, doncs, una vegada s’ha deixant degotant adequadament la massa de carabassa i moniato, la traurem de la bossa de tela i la passarem pel passapurés de manera que ambdós ingredients es barregen millor. El moniato sol quedar més dur que no la carabassa.
D’aquesta manera tant la carabassa com el moniato queden per un igual quant a la textura.
Amb un cullerot de fusta, acabem de mesclar bé els ingredients i, llavors, passem la barreja a una cassola (millor antiadherent) i la posem a foc baix, sense parar de remenar.
Posem les panses en un got i l’omplim d’aigua perquè vagen hidratant-s’hi.
Quan comence a escalfar-se, hi afegim el sucre i anem remenant fins que s’integre bé amb la resta de la massa. Seguidament, hi incorporem la ratlladura de llimó i la canella, tot integrant-les al conjunt. Quan tot estiga ben mesclat, arriba el moment de l’ametla mòlta.
Aquest ingredient potser ens costarà més d’integrar, però tot és qüestió de paciència. En estar, li aboquem els quatre rovells d’ou (batuts prèviament) i els incorporem a la massa anterior.
Posem a escalfar-se el forn a 200º C a dalt, a sota i amb l’aire.
Una vegada la massa té ja un aspecte homogeni, ve el moment d’afegir-hi les panses remullades i escorregudes. Hem d’intentar que es repartesquen per tota la massa.
Quan ho aconseguim, ja podem començar el muntatge. Anem col·locant la massa en forma de muntanya o “cararamull” en la cassola de fang. Ha de ser de les que poden anar al forn.
Amb l’ajuda d’un ganivet llis, anem allisant la superfície per tal que quede lluent.
La manera tradicional de decorar l’arnadí és amb ametles pelades fent tires a tota la superfície. També hi ha qui hi posa pinyons de la mateixa manera, tot combinant-los amb les ametles pelades.
Ma mare, quan el preparava, a banda de la decoració tradicional, també hi feia aquesta de flors d’ametla. Ara que m’ho mire prim, la trobe molt “naïf” i una mica “hippy”, no? En fi, que m’ha aprofitat per a passar una bona estona tot recordant-la fent el “caramull”. Amb tota la seua paciència i un somriure sempre dibuixat a la cara. Mon pare gaudia moltíssim amb aquest dolç, tan llépol com era.
Una vegada preparats els arnadins, els col·loquem al forn preescalfat a la meitat de l’altura del forn, sobre la reixeta. Passats cinc minuts, abaixem la temperatura a 180º C. Cinc minuts després, l’abaixem a 150 i continuem coent-los durant quinze minuts més.
En estar, els en traiem amb compte de no cremar-nos i els deixem sobre el banc de la cuina perquè vagen refredant-s’hi durant una bona estona. És interessant resistir la temptació de menjar-nos l’arnadí calent, perquè pot produir-nos un mal de panxa considerable.
Quan l’arnadí s’ha refredat del tot, és el moment de deixar-lo al frigorífic perquè es pose fresquet i resulte, llavors, boníssim.